www.iphes.cat Castellano |  Français |  English

11 Abr, 2007

Catalunya, poble i nació I. Apunts de catalanisme social

Aquests dies he volgut retornar al debat polític amb un manifest titulat “Catalunya, poble i nació”, en el qual proposo refundar el catalanisme fent-lo integrador, social i progressista, i en què defenso el català com a eix vertebrador de la consciència nacional. La primera part d’aquest manifest l’he publicada a la revista Presència, de difusió arreu dels Països Catalans, la setmana del 6 al 12 d’abril; ells mateixos donaran a conèixer la segona part en el pròxim número. En tot cas, vull aprofitar també el meu bloc personal per anar generant debat amb tots vosaltres, dosificant el contingut d’aquest manifest. Avui poso a la vostra disposició uns breus apunts històrics sobre el catalanisme social.

L’emergència del catalanisme com a resposta a una identitat atacada secularment és òbvia per als catalans, no hi cal gaire explicació. La realitat nacional perseguida del nostre poble va ser rescatada socialment i políticament al segle XIX. El catalanisme ideològic va sorgir, doncs, en forma de combat diferenciador i unificador del fet català. La recuperació de la consciència nacional s’expressa històricament amb l’intent de redreçar-la mitjançant la Renaixença, els Jocs Florals (1859), el Primer Congrés Catalanista (1880), el Memorial de Greuges (1885) i les Bases de Manresa (1892) entre altres manifestacions que van tenir lloc en aquell segle. Tot plegat va configurar les bases seminals, i a la vegada sistemàtiques, del que seria el catalanisme del segle XX.

També és un fet que la revolució industrial va ser el motor econòmic i social sustentador de la Renaixença, del nou catalanisme i de la seva socialització. Nogensmenys, aquella formulació ideològica va tenir poca capacitat de canvi en sentit progressista. El catalanisme social, amb el suport de les aportacions republicanes i federalistes, es compacten a finals del segle XIX, però sobretot, a començaments del segle XX, quan estructuren per primera vegada un catalanisme d’esquerres que hauria pogut tenir una perspectiva més transformadora i solidària si les circumstàncies històriques ho haguessin permès.

L’aportació dels conceptes de solidaritat i d’organització social de les classes populars propicia els inicis d’alguna més enllà del catalanisme burgès, el qual bàsicament va donar cohesió als interessos de la classe dominant. Al començament del segle XX, la ideologia catalanista es va articular al voltant de la dualitat de postulats d’esquerres i de progrés i de posicions apolítiques i més dretanes. Als anys 1923-1930, la dictadura de Primo de Rivera va enfonsar les il·lusions de la burgesia il·lustrada i de les masses catalanistes; el control estricte del territori per evitar que la lluita de classes es decantés a favor dels obrers i de les capes populars va tenir molt a veure amb l’intent de destruir les seves organitzacions i, més tard, qualsevol organització catalanista sense distinció de classe. El catalanisme va ser destruït i va entrar en una nova situació.

La República va significar un període de llibertat i esperança per al catalanisme social i popular, però va durar poc temps sense cap oportunitat per consolidar-se estratègicament. Durant la Guerra Civil, que va enfrontar el país de l’any 1936 a l’any 1939, la lluita d’interessos contraposats es va expressar amb molta força. La pèrdua de la guerra va significar l’eliminació de les idees progressistes i, de passada, del catalanisme. Va representar l’enfonsament massiu del pòsit de consciència nacional que la nació havia acumulat fragmentàriament. A partir de 1940, la dictadura del general Franco va pactar les qüestions econòmiques amb sectors importants de la burgesia catalana i va atacar, a la vegada, tota mena de manifestació de catalanitat i de redreçament nacional en un intent d’esborrar la nostra identitat a qualsevol preu.

Després de molts anys de prohibició i d’atacs administratius a la llengua parlada, escrita i llegida, i dels canvis produïts per la important industrialització de la dècada de 1960, van començar les reivindicacions nacionals basades en la lluita per les llibertats, per l’amnistia i per l’Estatut d’Autonomia; tot i així, no es va consolidar la catalanitat, no hi va haver una integració efectiva de la diversitat social i política. El catalanisme latent estava representat per les forces polítiques i en les organitzacions socials d’una manera heterogènia, amb tota una sèrie de problemes que l’unien.

L’Assemblea de Catalunya, constituïda l’any 1971, i el Congrés de Cultura Catalana van provar de donar respostes integradores i de generar propostes unitàries incorporant les classes populars i treballadores d’altres indrets de l’Estat a un proposta de catalanisme progressista i responsable tornant a desenvolupar la idea d’Estat plurinacional. Finalment, però, va ser la dreta qui va articular el discurs catalanista.

La democràcia no es va aconseguir per mitjà d’una ruptura. Amb la mort de Franco, l’any 1975, va ser el mateix règim que va fer una metamorfosi obligat per la pressió dels antifranquistes. Amb l’arribada de la democràcia i la seva consolidació institucional, una nova –però vella– forma de catalanisme, síntesi d’idees de la burgesia, es van barrejar amb plantejaments de tipus social i econòmic progressistes i populars. El catalanisme d’esquerra tenia poca vertebració i viabilitat; estava molt fragmentat.

Més tard, l’any 1976, el catalanisme es va expressar de moltes maneres, però sobretot com a resistència lingüística i forma de combat amb les quals totes les forces polítiques de caire català estaven d’acord; era l’època de reivindicació i de treball per la recuperació de la identitat nacional. La restauració de la Generalitat va permetre tirar endavant lleis i programes de normalització bàsics incidint en aspectes com la llengua, la cultura i l’estructura social i política, aspectes que s’han anat mantenint durant els primers governs de la dreta nacionalista.

Ara en el segle XXI, després de més trenta anys de democràcia, cal refundar el catalanisme abans que sigui massa tard, fent-ho des d’un catalanisme progressista que reclama una estructura federal d’Espanya.

Comentaris
Afegeix un comentari

Els comentaris d'aquest bloc estan moderats i son revisats pel seu propietari abans de ser publicats

 















El masculí de gata: