Una de les claus per analitzar la pressió selectiva sobre l'espècie humana és la qüestió de la variabilitat reproductiva. Per exemple, com es distribueix la població en les categories de "no-pares", "pares d'un sol fill", "pares de 2 fills", de 3, de 4, de 5, etc. Com més variabilitat reproductiva hi ha, més influència pot exercir la dialèctica gens-ambient en la transformació genotípica i fenotípica de l'espècie. Així doncs, puja o baixa aquesta variabilitat reproductiva? Sembla que en les societats més desenvolupades baixa (perquè més gent es casa i té 1 o 2 fills, però també més poca gent té més de 3 fills).

L’estructura de les famílies en les societats avançades s’ha diversificat enormement. De la família patriarcal s’ha passat a un ampli ventall de tipologies familiars. Des del meu punt de vista aquesta aquesta diversitat representa una gran riquesa i un pas més per avançar cap a la igualtat de gènere...
A més, amb l’arribada de persones d’altres països i cultures la diversitat familiar i cultural s’amplia i no crec que sigui del tot certa l’afirmació d’en Dídac.
Tot i això veig lluny la desaparicició d’aquesta estructura, perquè la família (sigui quina sigui la seva estructura, amb consanguinitat o sense...) és clau pel benestar emocional dels nens i nenes en els primers estadis que els serveix de base per ser receptius als aprenentatges escolars...
A més l’escletxa digital és encara massa important com per fer possible una societat d’individus que guien permanentment el seu procés d’aprenentatge, intercomunicació, i adquisició de nous coneixements... que els permeti viure aïllats i socialment comunicats com diu l’Eudald...
Fins una altra.

Benvolgut Eudald:

Em dic Joan Pau Romaní i no ens coneixem encara. En Pau , el meu fill de cinc anys,i jo, sabem de la teva feina i per això t'escribim per dir-te que en Pau està boig per els ossos i que li faria il.lusió veure un jaciment en viu i saber més de tot plegat. Com a molts nens li agraden els dinosaures, pero més encara els ossos de dinosaure, que ja hem vist en algun museu de la vora de Carcasona. També li agraden els ossos antics d'animals del desert i darrerament fa molts dibuixos del desert i dels ossos que hi han enterrats.Jo li dic que en aquest país ets dels que en saben més de trobar ossos i per això t'escribim perque ens enviïs fotos o ens diguis on els podem trobar. Tant de bó un dia ens responguis. A reveure.

Jo vaig començar a buscar fòssils als 5 anys i no eren pas fòssils d'homínids, eren marins. A partir d'aquí, buscar minerals a les coves i tot el que està relacionat amb la naturalesa. Això va ser fa 50 anys i encara continuo amb la mateixa il.lusió; espero que a tu et passi el mateix i d'aquí a 50 anys siguis un científic reconegut

La contaminació més forta al Planeta Terra actualment, des del meu punt de vista, és la nula i precària i quasi ja inexistent, en termes absoluts pero sense generalizar, de les bones relacions entre els humans, principalment al primer món que és qui planteja les estructures. Si no sabem comunicar-nos amb bona sintonia entre nosaltres no podem "pedir peras al olmo" ni quasi al perer. Les humanitats a l'educació es comprimeixen als estudis univeristaris i la ciència i la tècnica s'estudia però no s'educa en socialització o la manera de fer veure que les matemàtiques són a la mateixa natura que ens mostra l'isnpiració, en part, per la creació de l'art, que ens fa tornar a les humanitats. Si no som humans per comunicar-nos serà molt difícil que les descedències ho siguin també. Dona igual que siguin d'home i dona o de qualsevol combinació possible les parelles, el que no sabem, en termes absoluts, és ser humans. Potser la gran por és el "humano demasiado humano" que deia Friedrich Nietzsche, i llavors el desig d'especimen és quedar-se en el llindar i anar només sobrevivint en un món cada vegada menys sensible i mancat de sentiment humà.