www.iphes.cat Castellano |  Français |  English

21 Gen, 2015

Catalunya i moviment social (1)

Quan els moviments socials s’organitzen, com ha esdevingut a Catalunya, resulta molt difícil aturar-los, si no hi ha una resposta política adequada; aquesta és una premissa etnogràficament establerta que cal tenir en compte. A més, en la mobilització actual de la ciutadania catalana hi ha dos components que no podem oblidar pas, per entendre el procés que estem vivint.

El primer és la voluntat de ser que s’ha anat traslladant mimèticament al llarg del temps a través d’àvies a pares i a fills, i que molts de nosaltres hem vist i sentit a casa nostra, com succeeix amb la llengua, la cultura, les tradicions, els costums, etc. Tots aquests factors, independentment de la nostra ideologia, formen part de la nostra construcció social. Per això, el catalanisme és tranversal, la qual cosa ha comportat que nacionalistes i no nacionalistes ara mateix haguem esdevinguts sobiranistes.

Aquest és el substrat que fa que un poble vulgui tenir un Estat propi. Es tracta de la identitat, no com a sentit essencial, sinó com a sentiment de pertinença que s’ha anat generant amb el pas dels anys, tot i els importants trasbalsaments que s’han produït al llarg de la història del nostre poble. Alhora, aquest procés forma part del manteniment de la diversitat cultural en l’evolució de la nostra espècie, Homo sapiens, i segons la meva opinió, és difícil de destruir, si no és per la amenaça i la força.

Empobriment

La segona qüestió és l’empobriment de les classes mitjanes com a conseqüència de la crisi econòmica. Aquest factor no és ni molt menys de menor importància. Ans al contrari, jo diria que pot esdevenir cabal per entendre el que està passant en la actualitat al nostre país. Les dues qüestions és retroalimenten positivament, de manera que molta gent pensem que la solució als nostres problemes seria tenir un Estat propi i poder decidir des d’aquí sense la intermediació centralitzadora de Madrid.

A més, pensem que es podria construir exnovo, és a dir, sense corrupció, i treballant més per assolir un entorn més social i igualitari. Aquesta és la utopia de molts de nosaltres i la que ens mou cap a la interdependència amb altres estats, i sobretot, a l’acostament a Europa i a l’allunyament d’Espanya, país del qual encara en formem part.

Ambdós factors esdevenen molt importants donat que el substrat no es pot eliminar, perquè forma part de la nostra tradició social i cultural i, per descomptat, que la crisi actual, en el moment de la socialització de la revolució cientificotècnica i de la planetització, afavoreixen que el gruix contextual sigui molt potent i que la ciutadania vegi que pot perdre el control del nostre futur.

Participació de proximitat

Es per això que tothom pensa que prendre decisions de prop pot ser una manera més participativa i més pròxima de socialitzar-nos, reforçant la nostra identitat catalana. Com a conseqüència, la lluita per la independència és també una lluita per a la participació de proximitat. Per aquest motiu, les grans mobilitzacions que s’han produït estan associades a la fúria destructiva del benestar social i a la reivindicació d’un estat propi en el marc europeu, que es on es prenen les decisions.

Tot i que tots els espècimens humans som iguals, parlem llengües diferents i tenim hàbits semblats, però no idèntics. Per aquesta raó, la identitat té sentit etològicament, i socialment no és negatiu. L’essencialisme per explicar la identitat és una idea més controvertida i que jo, per descomptat, no comparteixo, doncs soc internacionalista , i per conseqüentment, universalista.

Article publicat inicialment al diari El Mundo 

Comentaris
Afegeix un comentari

Els comentaris d'aquest bloc estan moderats i son revisats pel seu propietari abans de ser publicats

 















Despres de dijous ve: