www.iphes.cat Castellano |  Français |  English

26 Gen, 2009

Relacions humanes

Sobre el funcionament de les persones, deia Kant que la intel·ligència, el caràcter i el temperament caracteritzaven la personalitat. Seguint el que afirmava el mestre, podem sotmetre a l'anàlisi la nostra personalitat i extreure'n informació per al nostre comportament quotidià. Si pensem en termes d'espècie, cal dir que cada espècimen és un món per la seva estructura i per la selecció natural i cultural. No neixen tots idèntics, però sí força iguals excepte que hi hagi hagut algun errada genètica; desprès, l'entorn i les nostres interaccions marquen el nostre futur.

El temperament és quelcom que rau en el més profund del nostre ADN i en el nostre comportament; qui ha tingut molt temperament de jove, de gran el continua tenint, apaivagat per l'edat, però el té. El caràcter tampoc canvia perquè s'ha fet amb esforç durant tota la vida, però pel que fa a la intel·ligència, són figues d'un altre paner, s'ha de practicar, s'ha de voler, s'ha de perseverar i sovint hi ha d'haver situacions de substrat.

M'agrada analitzar com som els espècimens humans i, encara que siguem un tot sistèmic, descomponent com hem fet la personalitat, podem entendre el tot. D'aquesta manera, podem observar als humans des d'una òptica més precisa i podem entendre expressions com «és un malcarat», «té molt temperament», «quin mal caràcter que té». Son expressions que tothom fa servir i que destaquem. Expressions com «que intel·ligent que és però té un temperament terrible», o bé «és una bona persona de caràcter afable».

Descomponem intentant expressar què veiem dels altres, però, també ho fem amb nosaltres mateixos, ens agrada demarcar-nos per saber com som, poder entendre als altres i, d'aquesta manera, poder contextualitzar les nostres relacions socials. Es un fet evolutiu, humà per la pròpia naturalesa.

Les grans preguntes

La nostra espècie amb tots els seus individus, amb intel·ligència, caràcter i temperament constitueix una singularitat de l'espai temps còsmic. És per això que, mitjançant l'analítica provem de reconstruir la nostra manera de ser. Es per això que fem un esforç per separar, per poder explicar, per poder conèixer qui som. Els clàssics grecs van començar a fer-se les grans preguntes.

Ara, al segle XXI, comencen a arribar les respostes des de la ciència, però encara no sabem qui som. Les preguntes d'ordre filosòfic són les mateixes, les respostes són cada vegada més empíriques. La capacitat de la ciència per fer avançar el coneixement és innegable, però encara no ha pogut demostrar com es forma el nostre caràcter, com és que el temperament incideix tant en el nostre comportament, o com és que hi ha espècimens més intel·ligents que d'altres. Es més fàcil preguntar que respondre. Però, si no es fan bones preguntes, les respostes tampoc serveixen per avançar cap a la nostra realitat.

El mestre ho va intentar, va intuir què érem però no va poder explicar perquè som així; la ciència, per ara, tampoc ho fa. Això és el més important: buscar de forma consistent el nostre origen: qui som, d'on venim, i preguntar-nos on anem. Ni el caràcter ni el temperament expliquen la intel·ligència humana, només el coneixement socialitzat ens acosta a la nostra realitat de primats en procés d'humanització, però, que sigui benvinguda la gent que pensa de forma crítica.

Aquest article va ser publicat per primer cop al diari El Mundo del Siglo XXI el 17 de desembre de 2008

Comentaris

Crec que hi ha prou coneixement del ser humà, per tenir una idea bastant acurada del seu funcionament. Crec que el problema actual no és seguir investigant en petites parcel.les com es fa actualment a les universitats, donant resposta a un cubícul d'informació molt específica, esdevenint un tot terreny en una especialitat.
El problema és l'aplicació, i la unió de la sabiduria que s'ha anat extraient d'aquests diferents departament, i la posada en relació dels coneixements entre sí i amb la realitat externa.
Una visió en xarxa dels processos, en moviment continu, com a realitats científiques que es solapen, i remodifiquen constantment, parcel.la a parcel.la. Deixar de banda els models linials. Els models temporals. Acceptar coneixement no científic que també aporta informació a aquests processos.
Com pot aribar un a conèixer-s un mateix, si no és concient de la seva
pròpia respiració?
A quina mena d'intel.ligència humana et refereixes?
Quines potecialitats tenim? Acceptem que no les coneixem, o volem negar el que no veiem?
Estem disposats realment a cconfiar, encara que això iimpliqui partir d'una premisa no demostrable??
La ciència ha rebutjatlo no ddemostrable, i ho nega. Ppotser si comencem a treballar amb hipòtesis diferents a les que utilitzem ara, els resultats que trobem canviaran, i ens serviran per compendre millor com funciona l'esser humà. Hi ha tot un cos de coneixement filosòfic que no és científic, però que pot donar llum a certs aspectes que la ciència nega de principi.

Publicat per virgínia sánchez donovan 21 Feb 2009, 23:19

La manera d'expressió humana és la tècnica, techné (així deien a l'art els grecs), l'art, el signe, el símbol, la paraula no és més que el signe que crea sorolls amb significat, i crec que sempre ho hem fet d'aquesta manera, fins i tot hem creat el terme "l'art de la guerra", la guerra l'expressió més horripilant de la nostra espècie. Llavors trobo molt normal que aquell home que pintava a Altamira o Niaux, un humà a prop del terme "origen" del que parla Salvador Pániker i sense l'experiència de milers o milions d'anys (és un sílex una obra d'art? per a mi naturalment) de cultura, i sense una fisura tant extrema front al coneixement que dona la proximitat al tot s'expressi fent el que és molt humà creant símbols i manifestant amb l'art el seu entorn. L'art és la manera d'expressió més humana? Per a mi ens identifica totalment com a espècie des d'èpoques pretèrites. Un exemple més porper. El jazz sorgeix de la manera de comunicació dels esclaus africans, sons de percussió entre poblats a l'Àfrica que utilitzen a les plantacions d'Amèrica per enviar missatges per saber on són els familiars (n'hi han que arriben des de la Florida fins a Brasil i tornen)i quan són descoberts per l'home blanc es comença a fer amb sons guturals (Godspell, oh my lord lord lord loord), i amb el temps converteix aquests signes en una de les més importants expressions artístiques del segle XX. L'art és la nostra manera de expressió llavors pintar a les cavernes ho trobo d'allò més humà, natural i gens especial, gens especial des del punt de vista de la nostra espècie però sí des del punt de vista del que té de les primeres manifestacions artístiques i d'una gran qualitat de l'èsser humà, per qué la ciència mai trenca la màgia, MAI, diguin el que diguin. M'agradaria saber la teva opinió estimat Eudald. Gràcies.
SALUT I DURRUTI!!!

Publicat per LLuis Miquel Potau 23 Ago 2009, 11:13
Afegeix un comentari

Els comentaris d'aquest bloc estan moderats i son revisats pel seu propietari abans de ser publicats

 















Primer mes de l'any: