3 Des, 2008
Entendre el món
Enllaç permanent |
Comentaris (3) |
Retroenllaços (0) |
Articles Mundo Entendre's a un mateix com a persona és complicat; ho és des de la perspectiva del tipus de preguntes que t'has de fer. I, entendre el món, encara ho és més. Assumir les respostes a aquestes preguntes et poden portar a la bogeria.
Entendre què passa, quan passa, com passa i, finalment, per què passa, és una seqüència que només el temps et pot ajudar a completar; jo ho anomeno entrar a la seqüència principal. Quan entres, i tens ressonància, passes dels projectes com a execucions analítiques als processos com a estructures sistèmiques.
Conèixer-te a tu mateix, doncs, constitueix la base de l'autoconsciència. Intentar saber com funciona el teu entorn t'ajuda a posicionar-te en el teu propi procés evolutiu. Tot és el resultat de transformar coneixement en pensament i, després, tancar el bucle convertir pensament en coneixement, l'etern bucle evolutiu.
L'ambició en el coneixement és la transcendència en el pensament. Són com un tipus de sentència que ens poden ajudar a reflexionar. Això és el final del perquè. La transcendència filosòfica del treball científic és la socialització del coneixement; no es pot tirar endavant una visió del món si no et prepares a fons i no desenvolupes teòricament i pràcticament una disciplina.
Es per això que els processos personals són reflexos dels comportaments relacionals. L'entorn i la persona formen part de la mateixa dinàmica, coneixement i pensament s'estructuren, i s'haurien d'estructurar en el mateix àmbit, es tracta de fusionar per entendre els processos com dinàmiques reals.
Generar bones preguntes i experimentar amb les respostes utilitzant el mètode et permet establir seqüències contingents per avançar amb el com. Això és el procés científic que sempre necessita l'espai-temps per saber quan passen les coses. El temps t'ubica i dóna contingència al pensament i al coneixement, el temps organitza l'evolució i et fa conscient d'allò que vols saber.
Tot el que cal és interrogar-nos per poder treballar en una perspectiva de coneixement. Els humans necessitem saber qui som. Encara que sembli obvi -i que els presocràtics ja es van fer aquestes preguntes al segle XXI, amb més coneixement empíric, necessitem pensar per conèixer i conèixer per pensar.
Hem arribat al final de raonament, a per què serveix conèixer i per què hem de pensar. Sembla evident que són preguntes seminals, sense les que quals no és possible la racionalitat actual. De tota manera, cal veure com ho fem. Es per això que parlem de socialització de la ciència com a mecanisme evolutiu.
Es una qüestió de tots que la ciència arribi a la societat i que la societat es socialitzi amb la ciència. Aquesta forma de pensar només es pot fer des de la consciència d'espècie, i les preguntes seminals són cosa de tots aquells que volem intentar saber cap on anem i de tots els que pensem que aquesta és una decisió que no depèn de la selecció natural.
Entendre el món no és fàcil, plantejar-se un exercici de reflexió és interessant, cal avançar en aquesta perspectiva; només d'aquesta manera podrem arribar al què, al quan, al qui, al com i al per què.
Aquest article va ser publicat per primer cop a El Mundo del siglo XXI el passat 19 de novembre de 2008.
Fa temps que et llegeixo i trobo molt enriquidores totes les reflexions que escrius en el blog.
Salutacions
La critica com a eina de coneixement de la realitat, l'autocritica com a eina de coneixement d'un mateix -sincronica a la crÃtica necesariament per arribar a respostes và lides- i constà ncia per defugir de la bogeria; i el coneixement -ciència i lletra= humanÃstic- com a mètode per arribar a la consciència de la realitat i d'un mateix, que es el mateix (fora Descartes).
El sistema dona l'estratègia adequada pel meu pensament en el moment i lloc en que jo visc i m'he educat i perque em prevalia una seguretat en ell intuitiva.
Però com pot arribar l'humanitat fora de l'à mbit de lliure pensament a endegar el procés de coneixement cientÃfic encara que sigui sensible intuitivament a ell?
El fet es un, les lectures -filosòfiques i religioses-(a banda de la cientÃfica) diverses, els enteniments -morals, ètics- innombrables, les aplicacions prà ctiques -polÃtiques, socials,econòmiques- inconmensurables, i les obligacions legistes derivades de totes les anteriors, infinites.
Crec absolutament en la ciència -i la lletra- i la necessitat d'acostament social a ella com a resposta general a la "punyetera" pregunta del sentit de la vida (ara fardaré dient que la ciencia i la lletra fa dies que m'ha donat la resposta a una pregunta que guarda l'error de la resposta en la pròpia estructura i fondo de la pregunta), i crec, al meu pesar, que a la humanitat -total- li manquen uns quants dies per arribar a una consciència general và lida en els termes que s'exposen.
Les persones i entitats intel.ligents però no cientÃfiques que conviuen al sistema complex humà han sigut i son prou fortes com per allargar aquesta situació durant segles i ho faran uns quants dies més.
Digue'm negatiu, però com afrontar el fet de la impossibilitat d'arribar a l'ensenyança a tot un contingent humà culturalment divers i amb caracterÃstiques socio-polÃtico-culturals tant enormes com es el mundial?
La resposta ja me la dono jo: constà ncia...
Salutacions cordials Eudald d'un antic alumne teu que aprecia valuosament els teus ensenyaments i que com veus encara té el dubte per bandera que el perpetua en el cadaver polÃtic que tu acertadament vas definir.
salut
Publicat per david santander 12 Des 2008, 23:50per entendre el món, significat com el TOT, cal partir de un punt de referència, si no trobes aquesta referència i ataques tanmateix aquest problema, efectivament, pots parar boig.
cal una nova filosofia adaptada als coneixements cientÃfics actuals, cal una filosofia cientÃfica que parteixi de una referència de fiar, penso que l´he trobada peró és molt llarg d´explicar, és com dir que ja sé perquè el número pi és infinit, i tanmateix, hi ha una explicació cientÃfica, i molt senzilla de perquè ho és.
gosaries saber-ho o ja ho saps?
