El bloc d'en ROF

Encara sota els efectes d’una nit boja de marisc i alcohol, agraint no haver sortit de casa per anar de festa, m’he vist obligat a saltar del llit per desplaçar-me, cames ajudeu-me, cap el lavabo.  

Assegut a la tassa del  WC, me n’adono del balanceig constant del meu cos inestable. Intentant estabilitzar-me, m’atanso cap el transistor i, aprofitant que està sintonitzat sempre a la meva emissora preferida, m’esforço per activar-lo.

Em cauen les parpelles i torna el balanceig. A aquesta hora el programa d’en Margarit és líder indiscutible, carregat de broma i ironia, de sobte escolto el que crec serà per mi la noticia del dia: “les begudes  energètiques les va inventar un austríac que va anar a Thailàndia a vendre raspalls de dents, per combatre els desajustos dels canvis horaris”.

D’entrada gesticulo incredulitat, però les explicacions posteriors i els arguments convincents em fan considerar que l’explicació és una realitat. Mirant-me al mirall me n’adono que sobtadament la cara ha canviat d’aspecte, els ulls es mostren ben oberts expressant una certa sorpresa, el cos ja no es balanceja: m’he despertat de cop.

Sortint del lavabo, avançant cap el menjador amb passes fermes i decidides, em planto davant del balcó, observant el paisatge gris d’un matí encalitjat que en prou feines em permet observar si avui fa bona mar. Em sento bé, despert, amb ganes de sortir a prendre l’aire, agafar el cotxe i presentar-me al mig de la plaça major de Prades i fer 48 fotografies a la famosa font que un dia a l’any aboca cava a dojo.

Sempre he cregut que els efectes de les begudes energètiques eren autèntica fantasia comercial, però avui, sembla que de només sentir-ne parlar, les piles gairebé descarregades pels excessos nocturns apareguin plenament recarregades i convertides amb alcalines de llarga duració. Em sento una mica com el conillet de l’anunci, però amb l’alerta activada, que encara estem en plena temporada de caça.

David Rof  - Tarragona, 26/02/2011

Sento el so de les campanes repicar per dintre del meu cap; tot plegat 4 o 5 gotets de cava i la resta cervesa batejada amb llimonada de marca blanca. De menjar n’he fet un tip, potser massa, difícil de compensar abans de la visita del dimarts amb la dietista, gens equilibrat amb els sacrificis de la setmana i, crec que ni amb els de la setmana vinent.

Ja he fet un passeig sortint de la zona bunqueritzada de consergeria fins l’edifici de l’arxiu, zona encara avui desconeguda per mi, per deixar en dipòsit arxivadors amb documentació antiga. Al tornar, sentia l’escalfor del sol a la cara mentre amb els ulls mig clucs em fixava en els colors de la tardor, presents gairebé a tota la vegetació. Fins una hora i mitja més tard no es produiria la posta, desapareixent la varietat cromàtica en favor de la foscor, matitzada per una lluna que ha superat el quart creixent i aclareix lleument el negre contundent de la llarga nit propera al solstici d’hivern.

Les nadales i d’altra música similar i popular, ressona darrera la pantalla de l’ordinador de la companya, una dona d’efectivitat letal en molts dels moments d’activitat, però avui, després de l’aperitiu-dinar i els cops de colze per aconseguir un lloc ben situat prop la taula de la manduca, ha entrat en relaxat cap de setmana visualitzant els pps penjats al seu correu electrònic.

Passa el temps ben poc a poc, mentre es calma el desgavell sonor present des de fa estona en alguna part del cervell. L’ambient ha estat bo, relaxat en aparença, detectat crític en algunes mirades que es dirigien a voltes cap a persones diverses, immediatament desviades quan eren descobertes. Comentaris habituals respecte a qüestions de feina, trivialitzacions abundants de moments viscuts incòmodes, algun comentari en veu alta per despertar l’atenció, la formació dels típics grupets que s’inicien amb temàtiques comuns i comparteixen somriures, la cerca d’aquella persona amb la que vull parlar i sempre me la prenen, o es canvia de lloc mentre he estat cercant un tall de pernil amb pa amb tomàquet.

Serà una tarda llarga tal i com era previsible. Encara llueix el sol i potser m’aixecaré de la cadira i sortiré a veure com ataronja els seus colors donant tocs ben contrastats al cel i a les muntanyes que li serviran d’amagatall. Ompliré l’ampolla d’aigua fresca per remullar-me els llavis mentre observo l’espectacle astronòmic que, lluny de perdre interès pel fet de ser quotidià, aconsegueix generar sensacions que difícilment recorren el nostre cos cap altra hora del dia.

David Rof - Tarragona (17/12/2010)

Caminant pel camí de la vida, cercant altres rutes que puguin mostrar diferents alternatives, trepitjant senders de fang, alçant la vista per sobre de la vegetació que es presenta exuberant i dificultosa, espessa com una boira constant i ploranera, mantenint la fredor de l’hivern més cru.

No hi ha marxa enrere, només mirar endavant, tot i que a voltes és dificultós mantenir el ritme de l’avançar, fins i tot costa detectar la zona més fresada i no caure en l’error de veure una sortida que senzillament és un miratge entre esbarzers i falgueres.

Recordo que fins ara, havia disposat de mapes orientatius, però gairebé sense adonar-me’n, he sortit de la zona controlada, endentant-me amb certa alegria al desconegut, on els GPS no tenen cobertura, on qualsevol realitat pot ser factible, on obrir els ulls per escanejar l’entorn no serveix per res, només és possible controlar on es posen els peus per intentar no enfangar-se més amunt del genoll i seguir avançant.

Hi ha moments en que m’esforço per intentar veure una llum més potent i definitòria a l’horitzó de la boira, però els fets em confirmen que són mentides que la meva imaginació em serveix amb safata lliscosa basada en records del que va ser i no acabo de ser conscient que mai més serà.

El final del camí, ara com ara és llunyà i indefinit, només es mostra vers sacrificar encara més valors dels pocs que encara em queden, i sense saber del cert si un cop assolida la meta hi haurà forces i capacitats per aixecar novament el cap i poder mirar a algú a la cara.

David Rof

Tarragona, 6 d'abril de 2010

Masses informes per fer encara amuntegats en un racó de la taula, darrera la pantalla de l’ordinador. Em cal fer una pausa i cercar inspiració per no repetir-me massa, però tampoc per caure en una originalitat descabellada. Em sembla detectar un  reflexa de sol entre les muntanyes; ja fa estona que no plou i potser aclarirà una mica, suficient per alegrar la vista, horitzó enllà, amb els contrastos paisatgístics dels que gaudeixo des de la meva posició. 

Potser m’aniria bé fer un passeig, que em toqués l’aire fresquet a la cara i estirar les cames amb l’excusa d’anar fins a la fleca a comprar una xapata que, evidentment congelaré, doncs avui és dilluns i no toca menjar pa. 

Em fa mandra dutxar-me, preparar la roba, pentinar-me, embotir els peus a les “bambes”..., i finalment sortir de casa. El més negatiu serà quan ja porti el pa ben agafat dins la bossa de paper i el nou objectiu sigui el retorn, posar-me el xandall, les sabatilles i el primer jersei vell de màniga curta que aparegui a la pila de l’armari. No voldré tornar a casa, lamentaré haver-me deixat les claus del cotxe sobre la impressora, frisaré per endinsar-me al paisatge, per investigar si és cert que ha arribat la primavera o els astres l’han errada novament. Hauria estat pitjor el remei que la malaltia.

(segueix a la 2ª part)

Sec al sofà amb una certa solemnitat i em quedo observant el televisor apagat i el manyoc de cables que surten cap a la Wii. Em veig a mi mateix en el reflexa de la pantalla, emulant al pensador, intentant imaginar una font d’inspiració que em permeti prescindir dels diccionari de sinònims i les paraules brollin del meu cap com l’aigua de les fonts de Montjuïc. Només aconsegueixo dibuixar un somriure mentre tanco els ulls i simulo que del meu front surten paraules amb diferents grafies, sense ordre aparent, que es desplacen flotant fins estavellar-se contra el moble, que les engoleix una rere l’altra, desapareixent només tocar la fusta. 

El cel torna tristament a grisejar, sembla que el sol s’hagi despertat, aturat el despertador i sol·licitat un dia més de gràcia al llit de núvols, com quan nosaltres clamem cinc minuts més per fer el ronso al llit. L’aigua fresca de l’aixeta del lavabo haurà de ser avui el desencallant de la meva inspiració.  

Ara vinc informes, sobretot, no marxeu.

David ROF

Tarragona, 22 de març de 2010

Ja feia masses hores que contava les teules de les unifamiliars del davant, fins i tot podia distingir les diverses tonalitats d'entre vermellosos amarronats i marrons enfosquits pel pas del temps i les diverses agressions climàtiques, sobretot d'aquests darrers mesos, amb nevades gairebé sense treva, que ens han colpejat amb intensitat inusual. Feina no me'n faltava, però tenia la necessitat d'anar més enllà de la finestra, a l'horitzó que dibuixen les muntanyes, per obrir els braços i cridar amb força.

(segueix a la 2ª part)

Mentre cau el sol poc a poc i les ombres s'allargassen, els colors del paisatge canvien lentament, veient-se envaït per tonalitats més ocres i vermelloses, més intenses i a la vegada menys contrastades, uniformitzant els relleus i les distàncies. El dia encara guarda hores de vida dins la foscor de la nit, però ara el negre és l’invasor de l'espai i monotonitza els volums de les coses, impedeix detectar-ne les formes concretes i fins i tot n'apaga moltes d'elles on la llum artificial no hi arriba amb suficiència.

David ROF

Falset, 15 de març de 2010