El bloc d'en ROF

Ja fa masses mesos que la crisi passa factura a la societat en general: empresaris, govern, sindicats, famílies, creences religioses i, fins i tot, passejadors de gossos anònims. La situació empitjora dia a dia i sembla ser que ningú té la capacitat suficient per trobar-hi una solució. Els empresaris volen mantenir els beneficis, el govern vol mantenir el poder i el control econòmic, els sindicats volen mantenir els privilegis i la veu cantant suposadament representant de tots els treballadors, els religiosos volen mantenir la parròquia i les sucoses recaptacions, els passejadors de gossos volen mantenir la seva economia submergida i les relacions que estableixen amb d’altres professionals del ram, habitualment del sexe contrari. De les famílies m’abstindré de concretar-ne opinió, doncs la diversitat de formes, estructures i criteris m’impossibilita generalitzar sense caure en tòpics que desvirtuarien les observacions posteriors. Del que en tinc tota la certesa, és de la càrrega que representa per les famílies el no disposar en masses ocasions de cap membre que s’ompli la boca presumint de ser l’únic que la sosté amb una feina digna i legal, amb totes les seves conseqüències.

Em sorprèn, en certa manera, la queixa generalitzada dels sindicats en quan a l’escassa participació dels aturats a les convocatòries reivindicatives pròpies de la diada. El empresaris exprimeixen el treballador mentre és subjecte al contracte i l’aniquilen de forma sonora fent petar els dits de les mans amb total impunitat. El govern pressiona als empresaris amb mesures restrictives, impositives i laborals, coartant la seva llibertat de cara al lliure acomiadament, fent-los posar de molt mal humor i acceptant “ERE” com animal de companyia, senzillament per continuar la partida dels despropòsits. I els sindicats? Què fan els sindicats? Com defensen els interessos dels treballadors? A les empreses, com a membres del comitè, guaiten pels seus interessos i pels dels seus afiliats. A les negociacions amb el govern, vetllen per un acord global que els permeti seguir rebent les subvencions per mantenir les seves estructures administratives i quotes de poder, dedicant l’esforç restant a possibles pactes que no retallin en excés els drets aconseguits durant anys de lluites obreres.

On són els aturats? Com pot ser que els gairebé 800 mil aturats a Catalunya mostrin una total indiferència a les convocatòries dels sindicats? O molt m’equivoco o potser la gran majoria de persones mancades de feina i moltes altres que encara la conserven no mostren tenir gens de confiança amb els sindicats. L’individuo amb disposició a treballar i necessitat d’ingressos si més no per menjar i aixoplugar-se de la pluja i el fred en alguna cosa similar a un habitatge, ja no creu amb ningú: el govern l’escanya fiscalment, els empresaris l’esclavitzen o li prenen el modus vivendi, els sindicats que prediquen defensar-lo només pacten facilitats per acomiadar-lo. Qui defensa els drets del treballador, oh persona senzilla?

Tots aprofiten la crisi per passar l’escombra, la fregona i fins i tot, encerar. Tonto el darrer en adonar-se’n que el poder sempre l’han exercit els mateixos, i seran ells els que seguiran manipulant-lo i repartint-se els beneficis pels segles dels segles. I els sindicats i persones vinculades, formen part del joc del poder i, per tant, formen part del poder, amb la corresponent part del pastís, com qualsevol altre part.

El sistema està podrit en totes les seves dimensions. Hi ha qui esmorza pa sucat amb tomàquet i molts d’altres que si tenen pa, encara bo, ja no esmentaré l’oli, ni el tomàquet o la sal. I d’una forma o d’una altra sempre ha estat així i no hi ha escapatòria. Cal que siguem conscients d'on som, on ens situa la societat, on ens ha tocat viure i subsistir. Però, cal resignar-nos? No, és clar, hem de sortir al carrer a cridar, reivindicar els nostres mermats drets de forma contundent però educada, exhibir pancartes amb demandes lògiques però indefectiblement impossibles, recitar aplaudiments als lectors de manifestos que expressen els nostres sentiments i necessitats de forma ordenada i senzilla, amb to solemne i sense estridències.

Després tornarem a casa a dinar, explicar la satisfacció de l’experiència, migdiada, futbol i demà, si tens sort cap a la feina i si no, a la cua de l’OTG a veure si tens la possibilitat de presentar-te per un lloc de treball al que opten 283 persones més, la meitat de les quals està més formada i és immensament més jove que tu. Els sindicats comunicaran l’alta participació novament en les manifestacions d’un primer de maig gloriós per les reivindicacions socials, que amb total evidència després seran incapaços de defensar a la taula de negociació amb empresaris i govern, sobretot a partir del moment en que tinguin garantides les seves subvencions i feines respectives.

I tu ja t’ho faràs, que els sindicats ja miren per ells.

David Rof - Tarragona, 04/05/2011

Estic encantat amb el supermercat, tot i que és “súper més car” en la majoria dels productes que molts dels establiments de la ciutat, n’hi ha que són exclusius i d’altres prou diferents com per deixar-me temptar de tant en tant.

Quan vivia a prop de Barcelona em resultava prou útil per les compres d’electrònica, fotografia o música, podia informar-me sobre les darreres tecnologies, models, preus, etc., a traves dels seus venedors/es sempre amables i disposats a atendre’m explicant les mil i una peculiaritats dels diversos articles a la venda que, un cop ben convençut de quina era la millor compra, acabava adquirint a d’altres establiments de la zona, on la informació era molt pitjor però el preu molt més atractiu.

I gairebé de sobte arribà el Corte Inglés a la Tarraco post romana, ben interessada en acollir grans superfícies comercials per desbancar l’eterna competència de Reus, tot un referent del comerç a la zona. Els primers dies van ser de total eufòria compradora: tarragonins, reusencs i gent de totes les contrades saturaven l’aparcament de l’edifici i els dels voltants, els dels pobles més petits volien ser els primers entre els seus veïns en lluir una bossa plena de triangles verds encara que fos per portar-hi l’entrepà o les sabates al sabater, els turistes mig informats s’oblidaven de visitar el fòrum per gaudir de les escales mecàniques ben arrambats als nadius, fins i tot es van arribar a sentir parlars de les llunyanes Terres de l’Ebre.

Refredada l’esmentada eufòria inicial, l’hora de la veritat s’acostava, sobretot passat el joiós  Nadal, el fred de l’hivern recorrent els passadissos, tothom a l’espera de la visita del pobre senyor “estic mirant” per intentar que surti amb les mans plenes i la butxaca ben tocada. Vaig tenir la sensació d’estar al mig de la sabana, disfressat de zebra, amb un rètol enganxat a l’esquena “sóc tou i saborós”, davant de l’atenta mirada dels felins que saltarien sobre meu en qualsevol moment per devorar-me.

I va arribar el dia de la veritat, el de realitzar una compra al mateix establiment. La meva parella va decidir canviar la vella relíquia que tenia per realitzar tasques informàtiques per tot un Mac. La noia amb el davantal  de la poma mossegada estava ocupada, però aparegué un altre venedor d’immediat. Només calien quatre comparacions i tres excel·lències per tancar la compra, pel preu indicat per la marca. I teníem molt clar que l’ordinador ens el volíem endur posat, però finançat degudament, a 3 mesos sense interessos, com diu la publicitat, que desfer-se de gairebé 1.800 € de sobte, no ho pot fer tothom.

Davant la nostra insistència, el venedor va cercar ajut en un home amb aparença d’ostentar una més alta responsabilitat. No ens el podíem endur sense pagar-lo, “el finançament triga uns 3 dies, ens cal la nòmina i un rebut carregat al seu compte, si el volen l’han de pagar, ja li farem el finançament però l’han de pagar o no se l’enduen...” Uns instants per decidir i acceptar la proposta: el paguem amb VISA i a la vegada omplim la documentació pel tràmit del crèdit, que se’ns entrega amb el tiquet acreditatiu que es farà arribar a Madrid juntament amb la documentació que hem d’aportar. Un cop acceptat el finançament, ens retornaran l’import de la targeta i procedirem a pagar-lo de forma fraccionada. Vaig preguntar a l’home de més alta responsabilitat si jo mateix podria portar els papers pels tràmits definitius, del que vaig obtenir per resposta un assentiment amb el cap i un clar “cap problema”.

Dimecres, quatre dies després de l’adquisició, he tornat amb la paperassa sol·licitada. A la planta 4, zona informàtica, he saturat al venedor amb les mil i una explicacions destinades a canviar-li la cara d’estupefacció per una mica de comprensió. Anades i vingudes, teclejos a l’ordinador, trucades..., finalment m’ha dit que no era la seva competència i m’hauria de dirigir a “atenció al client” per resoldre una qüestió de difícil entesa.

I allí he obtingut la notícia del dia: operació administrativament incorrecta i mal tramitada: o es paga amb targeta o es financia; els papers els ha de presentar la seva “senyora” si va al seu nom perquè ella ha de signar la sol·licitud; no li podem donar la sol·licitud de crèdit, doncs el document no pot sortir de l’establiment; no pot fer el tràmit, ha de venir ella personalment, i aviat, que el tiquet de finançament si no es tramita en pocs dies, caduca.

Dissabte totes les facilitats per adquirir el producte; dimecres tots els impediments per obtenir el finançament: la venda ja està consumada, ja tenen els diners de la VISA, ja ho tenen tot lligat i ben lligat, només queda el consol del full de reclamacions, que un cop entregat a Consum, passarà a un arxivador que anirà canviant de prestatgeria, s’enquadernarà amb l’expedient anual 2011 i es guardarà dins d’una caixa d’arxiu definitiu al fons d’una cambra fosca i humida.

Per a mi El Corte Inglés tornarà a ser el que era: un lloc on informar-me per anar a comprar a qualsevol altre lloc, encara que sigui més car, seguiré beneficiant el comerç local contraposat al petits imperis que han d’aprendre a respectar les formes, que no només invaïnt espais publicitaris s’aconsegueix fidelitzar la clientela i, sobretot, que vendre a qualsevol preu no és la millor estratègia  per implantar-se comercialment a la que fou la segona ciutat més important de l’Imperi Romà, on determinats comportaments s’acabarien expiant sobre l’arena del circ.

David Rof – Tarragona, 25/03/2011

Encara sota els efectes d’una nit boja de marisc i alcohol, agraint no haver sortit de casa per anar de festa, m’he vist obligat a saltar del llit per desplaçar-me, cames ajudeu-me, cap el lavabo.  

Assegut a la tassa del  WC, me n’adono del balanceig constant del meu cos inestable. Intentant estabilitzar-me, m’atanso cap el transistor i, aprofitant que està sintonitzat sempre a la meva emissora preferida, m’esforço per activar-lo.

Em cauen les parpelles i torna el balanceig. A aquesta hora el programa d’en Margarit és líder indiscutible, carregat de broma i ironia, de sobte escolto el que crec serà per mi la noticia del dia: “les begudes  energètiques les va inventar un austríac que va anar a Thailàndia a vendre raspalls de dents, per combatre els desajustos dels canvis horaris”.

D’entrada gesticulo incredulitat, però les explicacions posteriors i els arguments convincents em fan considerar que l’explicació és una realitat. Mirant-me al mirall me n’adono que sobtadament la cara ha canviat d’aspecte, els ulls es mostren ben oberts expressant una certa sorpresa, el cos ja no es balanceja: m’he despertat de cop.

Sortint del lavabo, avançant cap el menjador amb passes fermes i decidides, em planto davant del balcó, observant el paisatge gris d’un matí encalitjat que en prou feines em permet observar si avui fa bona mar. Em sento bé, despert, amb ganes de sortir a prendre l’aire, agafar el cotxe i presentar-me al mig de la plaça major de Prades i fer 48 fotografies a la famosa font que un dia a l’any aboca cava a dojo.

Sempre he cregut que els efectes de les begudes energètiques eren autèntica fantasia comercial, però avui, sembla que de només sentir-ne parlar, les piles gairebé descarregades pels excessos nocturns apareguin plenament recarregades i convertides amb alcalines de llarga duració. Em sento una mica com el conillet de l’anunci, però amb l’alerta activada, que encara estem en plena temporada de caça.

David Rof  - Tarragona, 26/02/2011

Massa dies regirant per catàlegs, pàgines d’internet i jogueteries, observant amb atenció els anuncis de televisió i escoltant per la ràdio més d’una entrevista a psicopedagogs experts en el tema, per acabar abocat a una situació de col·lapse total sense treure’n l’entrellat de amb quines joguines exprimiria la miserable i retallada   paga extra de Nadal d’aquest any.

Finalment em vaig sentir amb plenitud de satisfacció al moment en que els noms de botigues, supermercats i grans superfícies figuraven en una columna i al costat, a una distància suficient, la llista de productes per adquirir també estructurada en columna. Era l’hora d’establir els vincles entre ambdues, crear la ruta ordenada d’establiments i posar-se en marxa.

I va cagar el tió en una simulació fora de dates, van passar fugaçment els reis i la generositat es va notar amb escreix, abundància, varietat i, en definitiva i sinceritat, en un innecessari excés. Un any més devorat pel consumisme, per la desmesura, la irracionalitat, incapaç de controlar-me, superant el pressupost exponencialment, amb la promesa escrita al front amb retoladors gruixuts de no tornar a caure ens els mateixos errors aquest any.

Molt Honorable Sr. Artur Mas, President de la Generalitat de Catalunya,

Uns dies després d’haver llegit amb atenció i de forma molt acurada el vostre comunicat, he decidit per un cop a la vida ser agosarat  i, sense saber si mai tindreu l’oportunitat de llegir el meu escrit, fer-vos arribar un parell de comentaris al respecte:

1-  Estic, juntament amb el meus companys, totalment disposat a mostrar tota la meva complicitat i dedicar l’esforç que calgui per fer de la Generalitat una institució més eficient i eficaç, ajudant a servir millor el país i a superar les dificultats que es presentin.

2-  Per desenvolupar amb plenitud el punt anterior, ens caldria seguir prestant el nostres serveis a la Institució, doncs difícilment ens podem comprometre amb vos i amb el país si a l’extinció dels nostres contractes temporals durant les properes dates quedem apartats de les funcions que estem desenvolupant actualment al Departament d’Empresa i Ocupació i passem a engrossir les llistes de l’atur.

Rebeu una salutació cordial, amb el desig de que pugueu aconseguir els vostres objectius de la forma més lloable possible, i que nosaltres, des de la distància, ho puguem compartir amb vos.

Tarragona, 10/02/2011

Barcelona, 7 de febrer de 2011

Fa poc més d’un mes que el nou Govern de la Generalitat va prendre possessió. He cregut que aquest era un bon moment per fer-vos arribar un missatge personal a totes les persones col·laboradores de la Generalitat, institució que representa l’anhel i persistència del poble català de preservar el benestar i les llibertats del seu país.

L’objectiu fonamental del Govern és i serà ajudar el nostre país a crear riquesa, garantir la cohesió social i enfortir i projectar la nostra identitat col·lectiva.

Vull aprofitar aquest escrit per fer-vos arribar principalment dos missatges.

El primer, agrair-vos la feina que feu. Feina que cadascú de vosaltres desenvolupeu amb dedicació, interès i ganes envers les tasques que teniu encomanades. És un exercici de responsabilitat i un bon exemple de cara a la nostra societat.

El segon, és demanar-vos tota la complicitat i tot l’esforç. Els temps excepcionals que vivim requereixen de decisions excepcionals, no sempre fàcils d’entendre. És fonamental la vostra col·laboració i ajut per fer una institució més eficient i eficaç. Ens cal assumir que, amb menys, hem de fer més i millor. La gent espera molt de la Generalitat i no els podem defraudar.

Confio en tots i cadascun de vosaltres. El vostre ajut ens permetrà servir millor el nostre país, superar els moments de dificultat i afrontar el futur amb major il·lusió i confiança.

Rebeu una molt cordial salutació, amb el meu agraïment per la vostra tasca de servei públic.

Artur Mas                                                                                                                                                                                        President de la Generalitat

Sento el so de les campanes repicar per dintre del meu cap; tot plegat 4 o 5 gotets de cava i la resta cervesa batejada amb llimonada de marca blanca. De menjar n’he fet un tip, potser massa, difícil de compensar abans de la visita del dimarts amb la dietista, gens equilibrat amb els sacrificis de la setmana i, crec que ni amb els de la setmana vinent.

Ja he fet un passeig sortint de la zona bunqueritzada de consergeria fins l’edifici de l’arxiu, zona encara avui desconeguda per mi, per deixar en dipòsit arxivadors amb documentació antiga. Al tornar, sentia l’escalfor del sol a la cara mentre amb els ulls mig clucs em fixava en els colors de la tardor, presents gairebé a tota la vegetació. Fins una hora i mitja més tard no es produiria la posta, desapareixent la varietat cromàtica en favor de la foscor, matitzada per una lluna que ha superat el quart creixent i aclareix lleument el negre contundent de la llarga nit propera al solstici d’hivern.

Les nadales i d’altra música similar i popular, ressona darrera la pantalla de l’ordinador de la companya, una dona d’efectivitat letal en molts dels moments d’activitat, però avui, després de l’aperitiu-dinar i els cops de colze per aconseguir un lloc ben situat prop la taula de la manduca, ha entrat en relaxat cap de setmana visualitzant els pps penjats al seu correu electrònic.

Passa el temps ben poc a poc, mentre es calma el desgavell sonor present des de fa estona en alguna part del cervell. L’ambient ha estat bo, relaxat en aparença, detectat crític en algunes mirades que es dirigien a voltes cap a persones diverses, immediatament desviades quan eren descobertes. Comentaris habituals respecte a qüestions de feina, trivialitzacions abundants de moments viscuts incòmodes, algun comentari en veu alta per despertar l’atenció, la formació dels típics grupets que s’inicien amb temàtiques comuns i comparteixen somriures, la cerca d’aquella persona amb la que vull parlar i sempre me la prenen, o es canvia de lloc mentre he estat cercant un tall de pernil amb pa amb tomàquet.

Serà una tarda llarga tal i com era previsible. Encara llueix el sol i potser m’aixecaré de la cadira i sortiré a veure com ataronja els seus colors donant tocs ben contrastats al cel i a les muntanyes que li serviran d’amagatall. Ompliré l’ampolla d’aigua fresca per remullar-me els llavis mentre observo l’espectacle astronòmic que, lluny de perdre interès pel fet de ser quotidià, aconsegueix generar sensacions que difícilment recorren el nostre cos cap altra hora del dia.

David Rof - Tarragona (17/12/2010)

Caminant pel camí de la vida, cercant altres rutes que puguin mostrar diferents alternatives, trepitjant senders de fang, alçant la vista per sobre de la vegetació que es presenta exuberant i dificultosa, espessa com una boira constant i ploranera, mantenint la fredor de l’hivern més cru.

No hi ha marxa enrere, només mirar endavant, tot i que a voltes és dificultós mantenir el ritme de l’avançar, fins i tot costa detectar la zona més fresada i no caure en l’error de veure una sortida que senzillament és un miratge entre esbarzers i falgueres.

Recordo que fins ara, havia disposat de mapes orientatius, però gairebé sense adonar-me’n, he sortit de la zona controlada, endentant-me amb certa alegria al desconegut, on els GPS no tenen cobertura, on qualsevol realitat pot ser factible, on obrir els ulls per escanejar l’entorn no serveix per res, només és possible controlar on es posen els peus per intentar no enfangar-se més amunt del genoll i seguir avançant.

Hi ha moments en que m’esforço per intentar veure una llum més potent i definitòria a l’horitzó de la boira, però els fets em confirmen que són mentides que la meva imaginació em serveix amb safata lliscosa basada en records del que va ser i no acabo de ser conscient que mai més serà.

El final del camí, ara com ara és llunyà i indefinit, només es mostra vers sacrificar encara més valors dels pocs que encara em queden, i sense saber del cert si un cop assolida la meta hi haurà forces i capacitats per aixecar novament el cap i poder mirar a algú a la cara.

David Rof

Tarragona, 6 d'abril de 2010

Particular amb l'economia defenestrada per la crisi precisa llogar habitatge amoblat a Cambrils en bon estat, amb 2 habitacions mínim, bany complert, exterior, lluminós, amb calefacció, si podés ser amb balcó i vistes, doncs treballo a casa i m'aborreix solemnement observar el veí del davant com no para de fumar en tot el dia. Es valorarà que disposi de plaça de parquing o estigui situat en zona de baixa densitat de vehicles aparcats. Si és un 5è, si us plau, que tingui ascensor. El preu: el més reduït possible, comprometent-me a revisar el contracte de forma automàtica als dos mesos de recuperació constatable del meu nivell d'ingressos.

Als particulars interessats en confiar en el meu compromís, els facilito el correu electrònic on em poden deixar la seva oferta amb telèfon o adreça de contacte: llogopis@terra.es

Aclariment: Si l'habitatge no és a Cambrils però les vistes capaciten la inspiració, tinguin a bé fer-me arribar l'oferta igualment per considerar-la. Gràcies.