El bloc d'en Climent

En aquesta tardor que no sembla pas tardor, en un dia com avui, hem anat a passejar una mica pel bosc tota la família i l'Ot, el nou membre de la família de quatre mesos. No és pas una personeta, no, és un border collie ben trempat. Ara que no hi ha ja gairebé caçadors de bolets i, no essent ni dijous, ni diumenge, tampoc caçadors dels altres, dóna gust fer una passejada pel bosc. Si el bosc és dalt la muntanya encara dóna més bo. No hi fa la calor que fa a la plana i hom pot respirar l'aire saludable de mitja tarda. (Segueix)

Potser en l'amor? Avui un bon amic m'ha demanat una miqueta més de música. A veure si li agradarà, espero que sí. Il Divo i Céline Dion la canten en aquest "flim" animal. No està malament.

Passeu-ho bé!

Definitivament ha arribat la tardor. Algú pensarà que ho sé perquè ens diuen que la grip A s'ha reforçat. Doncs no, a Valls hom pot saber que la tardor ha arribat quan després d'un estiu plàcid el mestral comença a bufar amb intensitat. I a fe de déu que bufa. Portem ja cinc dies de vent intens que es resisteix a deixar de bufar. Tinc calculat que de mitjana el mestral bufa en aquestes terres en períodes de tres dies. Això és l'habitual, si més no per la meva modesta observació. No sé si les dades científiques ho corroborarien, però és la impressió que en tinc. (Segueix)

Escric aquestes quatre ratlles el dia de Tots Sants. Ja em perdonareu que faci referència a l'evangeli que s'ha llegit en el dia d'avui en la celebració eucarística. Una de les pàgines més belles del nou testament, de la Bíblia. Em refereixo a les benaurances. És el nostre món al revés. El capgirament del model social imperant que tenim com a via cap a la felicitat.  (Segueix)

El nostre país sembla habitat per corruptes impenitents, incapaços de vèncer la mínima temptació relativa a l'obtenció de guanys econòmics peti qui peti i obtinguts de la forma que calgui. Els delictes econòmics són delictes d'una aparença molt més menyspreable que d'altres, perquè acostumen a ser comesos per persones que la majoria pensaríem que no els caldria recórrer al delicte, donada la seva posició econòmica i social. Però la realitat ens demostra que l'avarícia no te aturador. Ningú sembla tenir límit. Més aviat sembla que cadascú té els seus límits situats en diferents nivells. Honorables de títol, honorables suposats, és igual. Les persones semblen disposades a posar en risc la seva valoració social per tal d'incrementar el seu guany econòmic. Sembla que el reconeixement social i personal el fem dependre del nostre poder econòmic en la nostra societat.  (Segueix)

Quan vaig començar a escriure en aquest bloc ho vaig fer empès per una necessitat personal. No cal que doni ara les raons, però sempre havia pensat que només el llegirien quatre gats, jo i alguns amics o parents que es compadirien de mi i esmercerien una petita part del seu temps a fer-hi una ullada. L'altra dia em vaig dedicar a comptar les lectures que s'han fet del bloc i vaig quedar espantat. En vaig comptabilitzar més de dos milions. Sí, sí, dos milions. Vaig quedar escagassat.  (Segueix)

Un mes després de l'arribada del conill a casa l'he hagut de sacrificar. El conill que va aparèixer de sobte i voluntàriament al jardí de casa era en realitat una conilla. Estava plena de salut aparent, però els darrers dies l'he anat observant i me n'he adonat que el seu aspecte anava desmillorant. Es veia maco igual, però tenia lleganyes als ulls i es veia com a desorientat. Els seus ullets estaven gairebé clucs. Em vaig témer el pitjor. Efectivament, la mixomatosi havia fet estada en el seu cosset. Vaig anar a buscar una amiga experta perquè em confirmés el meu diagnòstic inexpert. Jo havia agafat el conill pocs minuts abans i el vaig observar de prop. Ella em va confirmar la malaltia. El millor era sacrificar-la. Li havíem d'estalviar patiments. No hi entenc un borrall en conills, però pocs dies després vaig confirmar el que de bon començament havia intuït. La conilla havia vingut a criar a casa. Vaig trobar un segon cau, després que abandonés el primer que havia fet, i a vuit metres del segon cau vaig trobar un llodrigó mort, petitó, però força crescudet. No sé si en va parir més. Vull pensar que si n'ha parit més els altres se n'hagin sortit. Encara que ara que ha començat el temps de cacera em sembla que ho tindran magre. L'aventura de la conilla, doncs, no ha acabat bé. Em sap greu, però la natura i la vida és així.  (Segueix)

He estat repassant uns quants diaris digitals abans d'escriure aquest apunt. M'ha cridat l'atenció veure dos dirigents polítics del nostre país aconsellant a d'altres sobre allò que els convindria fer. L'un aconsellava a Reagrupament, l'altre als bascos. Tant en un cas com en l'altre, el primer que m'ha passat pel cap és que ambdós tenien, segons la meva opinió, prou feina a casa seva, però que encara els quedava temps per a aconsellar als altres sobre allò que els convidria més de fer. (Segueix)

L'aventura del conillet casolà segueix endavant. El conill és força discret. Dedueixo que li agrada la tranquil·litat. Nosaltres no el destorbem gens, però quan hi és, o millor dit, quan el veiem, va menjant les herbetes del jardí. Aquesta nit, mentre estava treballant amb l'ordinador al costat de la finestra, he sentit una fressa important. He vist el conill corrent en una direcció i un gat corrent en un altre direcció. Al cap d'una estona, una altra corredissa. Jo no sóc cap expert, però he tret les meves deduccions, encara que potser equivocades. M'he documentat un pelitxó més sobre el conill de bosc. He pogut saber que els conills crien vàries vegades l'any entre el març i el setembre. Essent animals més aviat gregaris, les conilles s'isolen una mica quan volen criar uns quants llodrigons. He arribat a la conclusió, no  pas científica, perquè no ho he pogut comprovar, que l'exemplar que ha fet de casa nostra casa seva és una conilla. Si algú sap que això no pot ser ja m'ho farà saber, però pel que he pogut observar diria que és així. I diria que ha vingut a criar una llodrigada. (Segueix)

Definitivament el conill boscà ens ha adoptat. Pensava que havia canviat de casa, però no, el conillet ha decidit fer de casa nostra casa seva. A nosaltres no ens queda res més que dir com en Jaume Sisa, oh benvingut! Després de consultar amb el bon amic Màrius, naturalista i amant de la natura des dels seus orígens, hem decidit junt amb tota la família de respectar la decisió del conillet boscà. Casa nostra és casa seva. No és el nostre conill, no el tenim en cap gàbia, no l'hem caçat, no l'hem empresonat. Ell lliurament ha decidit establir-se aquí. Deu haver considerat que el nostre jardí és un bon lloc per fer-hi estada. I nosaltres respectem la seva decisió. (Segueix)