Les darreres notícies que m'arriben del meu partit, Esquerra Republicana de Catalunya, em dolen en l'ànima. M'he rumiat força la situació abans d'escriure aquestes ratlles, però finalment m'he decidit a escriure el que penso de tot plegat. Ni molt menys penso que els meus comentaris siguin encertats, de la mateixa manera que tampoc penso que siguin desencertats. Simplement són els meus pensaments i els exposo ben lliurement. Els exposo, també, amb la més gran llibertat individual i essent molt conscient que en ser una simple formigueta dins ERC no tindran la transcendència que tindrien dits per un càrrec institucional o un càrrec del partit. Això m'allibera encara més de parlar, escriure en aquest cas, amb una total llibertat. Si algú no comparteix els meus pensaments em semblarà perfecte,tan sols espero que si no els comparteix no tingui ànsies depuradores. (Segueix)
A ERC portem uns mesos de congressos nacionals, regionals, etc. No sé si finalitzat aquest període de congressos regionals, en queda algun altre per fer. Mentrestant, el país segueix tirant endavant amb problemes i il·lusions que demanen d'ERC propostes serioses, fiables, engrescadores. Penso que el temps d'interiorització ha de donar, ja, pas a concentrar-nos en aquesta tasca que la societat catalana ens demanda.
Penso, també, que, legítimament, la militància ja s'ha anat posicionant. Ara ens hauríem de deixar de punyetes i posar-nos a la feina. Som, i volem ser, una eina útil pel país i l'hem de posar a la seva disposició. La nostra nació té reptes tan importants per resoldre que necessita l'aportació de tothom. També la nostra. Les nostres ciutats necessiten recursos, el país sencer els necessita. Vinga, doncs!
Amb humilitat, demano a tothom que ens hi posem. Fem-ho pel país. Fem-ho pel present i pel futur.
Acabo d'arribar a casa i vinc d'exercir el meu vot al local social d'Esquerra Republicana de Catalunya de Valls. Hi he anat xino-xano, passejant i en família. El meu pare, amb prop de 90 anys hi ha volgut anar i un dels meus germans, malgrat haver passat una setmana difícil pel què fa a la seva salut, també. Feia un bon sol i convidava a participar en aquest exercici democràtic que no té parió amb cap altre formació política del nostre país i no sé si en el nostre entorn europeu. (Segueix)
Si fa unes setmanes o uns mesos, perdoneu que no ho hagi comprovat, vaig escriure que valorava molt positivament el procés electoral intern engegat a ERC per a escollir els seus màxims dirigents i els seus respectius òrgans de direcció, en aquests moments he de manifestar que no estic massa satisfet de com aquest procés s'ha anat desenvolupant. (Segueix)
Els que som, de fa molts anys, militants Esquerra Republicana de Catalunya, n'hem vist de tots colors. Ja sé que això no és gaire original, però, encara que tòpic, és ben veritat. Les pressions internes i les externes han desestabilitzat el nostre partit en més d'una ocasió. Sempre amb un gran ressó mediàtic. En els darrers temps, però, amb una major visceralitat externa, deguda, crec, a què ERC ja no és un partidet de malenconiosos, sinó un partit de govern que ha crescut força. Això li ha comportat a ERC més enemics i més visceralitat externa. (Segueix)
Avui sembla que s'està complint aquella màxima que diu que “més val que parlin de tu, encara que sigui malament”. ERC està aquests dies en boca de tots. Periodistes, analistes, ciutadans, polítics,... I tothom en parla amb passió. Si alguna cosa és veritat és que ERC segueix sense deixar indiferent ningú. A tothom li provoca algun sentiment, ja sigui d'adhesió, de rebuig, d'enveja, de menyspreu. (Segueix)
