Aquests dies de revolta a la plaça Tahrir d'El Caire m'han fet pensar en les similituds i les diferències entre els egipcis i els catalans. No em refereixo a l'aspecte cultural, sinó a la disponibilitat d'uns i altres per a lluitar per a la seva plena llibertat, pels seus objectius polítics. L'aspecte característic de la mobilització cairota és que està protagonitzada pels ciutadans. Un aspecte que podem comparar per analogia a la presa del Passeig de Gràcia el 10 de juliol de 2010 per part de centenars de milers de catalans. En un cas i l'altre, el protagonisme va correspondre a la ciutadania. Hi ha, però, una diferència clara. Els ciutadans egipcis mantenen la lluita, els ciutadans catalans vam ser una bufarada enmig del mes de juliol de l'any passat. Aquesta és una diferència clau. I aquesta diferència farà que els resultats d'una movilització i altra siguin ben diferents. La catalana no va tenir cap mena de repercussió, simplement va servir per sortir a tots els mitjans del món, però allà es va acabar. La revolta egípcia sí que tindrà una repercussió per al seu país i per a la seva ciutadania. Els ciutadans catalans vam claudicar a partir del vespre del mateix dia 10, els egipcis porten dies mantenint la revolta. És una diferència clau que farà variar el resultat final. (Segueix)
La plaça Tahrir no és el Passeig de Gràcia
M'ha fet molta gràcia poder llegir les declaracions d'aquest alemany amb cognom aristocràtic i que representa la Cambra de Comerç alemanya a Espanya. Aquest senyor ens diu que els directius que podrien venir a Catalunya s'espanten davant la possibilitat que els seus fills hagin d'estudiar en català. Clar, clar, és que els catalans tenim el mal costum de voler usar el nostre idioma a casa nostra i això aquest senyor no ho entén. Si un directiu s'espanta, no deu ser massa bon directiu, per mi són dos conceptes contraposats. Un bon directiu no s'hauria d'espantar de res. I si parlem de qüestions lingüístiques, encara menys. Se suposa que un bon directiu acostuma a ser políglota, o sigui que valora el fet de poder conèixer i usar diverses llengües. Llavors, no entenc què coi pot espantar a un directiu si els seus fills aprenen una llengua més que poden sumar al seu bagatge personal i al seu futur professional. (Segueix)
No sé si hi ha algú que s'hagi sorprès per l'enrenou que ha causat l'ús limitat de les llengües de l'estat al Senat. Per descomptat que a mi gens. El que m'hauria estranyat és que no s'hagués produït l'esquinçament de vestidures que hem pogut veure. El desvergonyiment segueix essent la tònica dels que defensen l'Espanya real, l'única possible, l'espanyola, o sigui, la castellana. I per més que volguem girar la realitat del dret i del revés, la realitat és la que és. La realitat és que els que parlem una llengua que no sigui la castellana som uns proscrits a Espanya. És lloable l'esforç d'alguns que encara aspiren a transformar Espanya, però és del tot inútil.Espanya no vol canviar, més aviat la majoria pensen que ha canviat massa i la volen retornar a la seva tradició més autèntica. (Segueix)
Qui m'havia de dir a mi que alguna vegada faria un titular com aquest. Si algú m'hagués dit que en alguna ocasió el senyor Aznar i jo estaríem d'acord, hauria cregut que em volien aixecar la camisa. Doncs sí, l'actual estat de les autonomies és inviable. La llàstima és que hagin tardat trenta anys a adonar-se'n. I la hipocresia és que si existeixen 17 autonomies a Espanya és perquè els espanyols ho van voler. Volien transformar les regions espanyoles en autonomies per privar que existissin dues nacions autònomes dins l'estat espanyol. Exeptuant Catalunya i Euskal Herria ningú més els ho demanava. De sobte, quinze regions espanyoles es van trobar que eren autònomes sense haver-ho desitjat en cap moment. El problema és que darrere les paraules de l'Aznar hi torna a haver gat amagat. El que realment vol l'Aznar és acabar amb Catalunya i Euskadi. Com que no s'atreveix a dir-ho, torna a generalitzar, ara vol retirar el cafè que van repartir per tothom, tant al que en volia, com al que no. (Segueix)
Després de la desfeta electoral d'algunes formacions polítiques a les passades eleccions al Parlament de Catalunya, algunes formacions nacionals han començat a llençar missatges d'acostament de cara a les properes eleccions municipals. Vaig escriure sobre aquest tema ja fa alguns mesos i vaig fer algunes propostes al respecte. Per tant, ningú podrà dir que sóc dels que m'hi apunto al darrer moment. Sóc dels que preveia uns resultats com els que s'han donat a les eleccions nacionals del passat novembre. Per això m'anticipava en algunes propostes. Ara sembla que la necessitat obliga. No sóc, però, gaire optimista. Les maquinàries dels partits, tendents sempre a mirar-se el melic, més que a pensar en el que més convé al país, frustraran més d'una operació d'aquest tipus. Serà, des del meu punt de vista, un altre suïcidi de curta volada. (Segueix)
Passades gairebé dues setmanes de les eleccions al Parlament de Catalunya, el senyor Carod-Rovira s'ha decidit a parlar. Ahir a RAC 1 i avui al diari ARA. Hi havia certa expectació per saber què deia en Carod dels resultats de les passades eleccions. Els partits del govern s'han esfondrat i el ERC, el seu partit, també. Per tant, la patacada ha estat doble. Per tant una doble frustració. El govern no ha sabut rendibitlitzar la seva obra de govern i ERC no ha trobat arguments convincents davant l'electorat per a defensar la seva estratègia en renovar la segona edició d'un govern de coalició de tres partits. En la meva opinió, el discurs del vicepresident en funció de la Generalitat de Catalunya té un error d'origen. Carod no accepta cap mena de responsabilitat en els resultats electorals. És suficient no haver anat a les llistes per rebutjar qualsevol responsabilitat? De debò creu que tot és fruit d'una mala campanya? De debò no creu que els mals vénen de més lluny? A mi em costa de creure. El fet, però, és que el vicepresident sembla rentar-se les mans del fracàs electoral. Jo penso que no és la realitat. (Segueix)
El president del govern espanyol torna a fer un dels seus estirabots. Saltant com un saltimbanqui, ara surt amb la privatització dels aeroports del Prat i de Barajas. És qüestió de no deixar-nos enganyar, com sovint ens deixem enganyar per les aparences. Diu que privatitzarà el 49% del capital dels aeroports esmentats reservant, això sí, el comandament per al govern espanyol. Ras i curt. (Segueix)
El dia després de les eleccions al Parlament de Catalunya ens assabentem que el Tribunal Constitucional ha acceptat tramitar el recurs del PP contra la decisió de prohibir les curses de braus a Catalunya. El TC ha esperat a que passessin les eleccions catalanes per comunicar aquesta decisió, suposo que conscientment. A mi no m'estranya aquesta acceptació del recurs, el que em sorprèn és l'argument principal que sustenta el recurs. Simplificant, diríem que el PP diu que el Parlament de Catalunya, ells diuen les Comunitats Autònomes, no tenen competència per prohibir una activitat econòmica. Ostres, en un món com el d'avui en el qual qualsevol activitat té una traducció econòmica em sembla un argument molt dèbil o per contraposició podria que molt fort. (Segueix)
Han passat les eleccions al parlament nacional. Vull fer una breu pinzellada a alguns dels resultats i a alguns dels símptomes que em sembla endevinar en aquests resultats. D'entrada , caldria deir que tota anàlisi postelectoral corre el risc de ser esbiaixat. Intentaré en l'espai més reduït possible dir tot el que em sembla rellevant dels resultats. (Segueix)
Per a un vallenc com jo no és fàcil reconèixer els mèrits dels castellers de Vilafranca. Però la realitat castellera dels darrers anys obliga a fer justícia a una colla que sembla que no té límits en els objectius que es proposa. Avui, dia de Tots Sants, els vilafranquins han tornat a escriure una pàgina més en la crònica secular dels castells. No m'entretindré gaire a descriure l'admiració pel dos de vuit que han descarregat. De fet, ahir vam veure l'assaig que havien fet amb l'aixecador col·locat en el castell i la bona sensació que ens va causar a la meva dona i a mi i el nostre comentari va ser de credibilitat respecte al seu objectiu de descarregar-lo. Dels Castellers de Vilafranca en recordarem tots i cadascun dels castells que en la desena dels primers anys dos mil han aconseguit. Però el meu reconeixement va més enllà dels castells aconseguits. Penso que els vilafranquins han ensenyat als vallencs algunes de les virtuts de les quals nosaltres no n'hem sabut fer gala. Algunes d'aquestes virtuts són, des del meu punt de vista, la seva clau de l'èxit. (Segueix)
