En una de les meves darreres participacions a la tertúlia de Ràdio Valls, crec que  va ser en l'última, vaig tornar a tractar el tema de l'escola Enxaneta. Feia temps que no ho feia, però l'actualitat m'hi va obligar. En els darrers temps aquest és un tema del qual podria dir que me n'he desentès. No pas de l'educació de la meva filla petita, sinó del tema relatiu a les obres de reforma de l'antic convent del Carme i del manteniment i acondicionament de l'actual emplaçament provisional, si se'n pot dir així d'un edifici on ja hi portem 6 anys. És un tema sobre el qual he escrit mantes vegades al bloc i a la premsa local, així com, també, n'he parlat sovint a la ràdio al llarg d'aquests anys. Ara, però, sembla que hi ha un cert moviment entre alguns pares actuals de l'escola descontents amb la situació actual i als quals la paciència se'ls està acabant. Ho celebro. Per mi que he estat titllat de catastrofista i visionari, d'incrèdul i alarmista, és una satisfacció que, finalment, alguns pares i mares s'hagin decidit a dir el que pensen, més enllà dels estaments oficials de l'escola, o sigui, direcció i AMPA. Penso que no escriuré gaire vegades més sobre aquest tema, ja que em queda un curs i mig de formar part de la comunitat educativa de l'Enxaneta. Llavors, la meva filla petita podrà saber el què és anar a un centre escolar amb les condicions adequades per a treure el suc a totes les seves potencialitats educatives. Una vegada, algú va deixar un comentari a un apunt meu sobre aquest tema dient que una escola era molt més que un edifici o les pedres d'una instal·lació. Només faltaria, però voler minimitzar la importància d'unes instal·lacions adequades per a aconseguir el ple desenvolupament integral dels nostres fills és, des del meu punt de vista, un argument que intenta justificar l'injustificable.

Aquesta setmana, tot passejant pel carrer de la Cort, vaig estar parlant llargament amb uns bons amics amb qui compartim l'escola dels nostres fills. Em van explicar els entrebancs que aquells estaments oficials als que m'he referit abans posaven a un conjunt de pares que pensen que ja n'hi ha prou. Que la situació és insostenible i que ja no es pensen deixar prendre més el pèl. Bona part dels comentaris que em van fer coincidien plenament amb el punt de vista que jo, gairebé que en solitari, he anat sostenint al llarg d'aquests anys. Aquests estaments, junt amb l'ajuntament de Valls i el departament d'Ensenyament, han perdut tota credibilitat sobre aquesta qüestió. Aquests pares van emprendre un seguit d'accions per posar, de nou, el tema de l'Enxaneta sobre la taula. La precarietat de les actuals instal·lacions i els riscos que comporten els han acabat la paciència. Si hi afegim la foscor i l'opacitat sobre el futur del calendari d'execució de la reforma de l'antic convent del Carme, s'entén que ja n'estiguin farts. Els vaig animar a no defallir, al menys ells eren un grup i no una veu que clamava en el desert com jo, encara que molts pensessin el mateix i callessin. Penso que fan bé de reclamar actuacions contundents en el manteniment i adequació de l'actual emplaçament, amb criteris clars de quines són les necessitats actuals i l'exigència d'un calendari en la concreció d'aquestes actuacions.

Penso que els falta un darrer pas. La revisió d'una decisió que es va prendre fa sis anys en base a unes informacions i compromisos que ni s'han complert, ni ningú gosa comprometre's a complir. Com que la decisió de la comunitat educativa de demanar la reforma del convent del Carme es va prendre sobre una informació i unes promeses irrealitzables des del primer moment, crec que aquests pares estan del tot legitimats per revisar aquella decisió. Si volen poder gaudir algun dia d'unes noves instal·lacions que permetin el ple desenvolupament educatiu dels seus fills, han de desfer-se de la responsabilitat de la reforma del Carme i exigir la construcció d'una escola nova en algun emplaçament proper. Aquesta setmana s'ha fet públic que la Generalitat endarrereix projectes com els de l'hospital de Tortosa o a Girona. La crisi econòmica hi obliga, diuen. Algú pensarà que en aquest context, no es pot esperar que la Generalitat construeixi una escola de nova planta a Valls per a l'Enxaneta. Penso que és més improbable que es dugui a terme una obra faraònica com la del convent del Carme amb uns costos astronòmics  als quals s'han de sumar els recursos enterrats en l'emplaçament actual de l'antic Narcís Oller. Construir una escola nova suposaria un cost tres vegades inferior i es podria fer amb un temps raonable. L'actual emplaçament de la plaça del Quarter no dóna per més, simplement per a fer-hi quatre retocs. Cal replantejar el projecte i la ubicació. Cal ser valents i exigir ara el que no es va fer en el seu moment, arguments crec que n'hi ha de sobres. Una decisió equivocada, un emplaçament no realitzable, uns compromisos incomplerts any rere any. Si van per aquí, penso que aconseguiran el suport majoritari dels pares actuals i el meu. Si no, només posarem pedaços a un vestit estripat que s'esquinça per tot arreu.