L'estiu és un temps en què les persones anem més aviat lleugeres de roba. D'uns anys ençà, fins i tot, ens ha arribat la moda del Japó on als alts executius se'ls permet treure's la corbata i l'americana per a estalviar en aire acondicionat i de pas llençar una mica menys de merda al nostre medi ambient i fer-lo una mica més sostenible. A l'hivern hem de protegir una mica més el nostre cos de les inclemències del temps i com que cada vegada fem més vida amagada, el nostre cos es vesteix amb roba més formal. L'estiu ens convida a la informalitat.

Jo no em fixo gaire en la forma de vestir de la gent. Només ho faig quan vaig acompanyat de la meva dona. Ella em fiscalitza la meva forma de vestir, encara que diria que sense massa èxit. No tinc massa sentit del ridícul i això em permet vestir-me de la manera en què em sento més còmode. Quan vaig amb ella, però, em fixo amb com van vestides les altres persones, sobretot les del meu sexe. Ho faig bàsicament per cercar arguments que defensin la meva manera de vestir. I trobo arguments suficients per defensar-me. Llavors, ella, no contenta amb la meva argumentació va una mica més enllà i es posa amb el meu calçat. Aquest sembla ser un altre dels meus defectes. A mi el calçat em dura molt, igual que la roba. Tinc peces de roba i de calçat que tenen més anys que les meves filles i encara me'ls poso. Jo sempre defenso que això de les modes és cíclic i el que en un determinat moment ha quedat desfassat, als pocs anys torna a estar de moda. A mi ja no em cal comprar coses de moda perquè les he utilitzat sempre, fins i tot quan van deixar d'estar de moda. Em passa sovint.

En favor de la meva dona he de reconèixer que joveneta com és, força més que jo, ella té millor gust que jo. Però amb els anys que portem convisquent, no ha aconseguit millorar la seva parella, o sigui, jo. Avui mateix, al capvespre hem sortit a comprar i passejar una mica. Hem tingut una amable discussió sobre la meva indumentària, de cap a peus. Hem trobat exemples tan ridículs com jo, fins i tot, diria, que alguns de més ridículs. Però ella és persistent i no ha deixat de fer-me evident el meu poc gust. Jo ja sé que no tinc remei. Ella també ho sap, però no es dóna per vençuda. A vegades penso que li agrada criticar-me, però sé que ho fa perquè voldria que el meu aspecte millorés amb el meu vestir. Hi ha coses, però que no poden canviar. Ni jo aconseguiré semblar-me a en Brad Pitt, ni ella aconseguirà fer-me canviar. Jo no sacrificaré la meva comoditat o el meu gust per encaixar-me una roba amb la qual no em senti identificat. De fet, jo penso que en línies generals la meva forma de vestir ja li agrada, el que passa que ella voldria que la meva destresa millorés per saber combinar les diferents peces de la vestimenta i el meu calçat. Com que jo ja sé que després de tants anys, tants com en tinc, jo no prosperaré en aquest sentit, deixo, algunes vegades, que ella obtingui el seu desig i un petit canvi abans de sortir de casa li dona uns aires de victòria que la fa anar més dreta que un estruç. A vegades cal saber perdre perquè l'altra pugui guanyar. I la veritat, quan jo perdo i ella guanya, jo també guanyo.