Passen els mesos i no sembla que els brots que se'ns insinuen tinguin prou força per a brostar. Dic brots, sense l'adjectiu verd, perquè els brots acostumen a ser verds. Per tant, l'adjectiu no aporta cap novetat al que ja expressa el substantiu. Les grans empreses tornen a guanyar diners a dojo, però els problemes financers continuen i els ciutadans europeus seguim finançant i afiançant models i bancs que més ens valdria que s'enfonsessin. En el pla social les coses no sembla que millorin, més aviat el contrari. Les crisis ens assoten arreu i per tot. Sempre es diu que de les crisis sempre se'n poden extreure lliçons positives, que són una oportunitat per al creixement, ja sigui personal, ja sigui col·lectiu. La realitat actual no convida a l'esperança. Des del meu punt de vista, el més greu de l'actual crisi no és la multiplicitat d'efectes negatius pels quals ens fa passar en aquests moments, sinó més aviat la incapacitat que la nostra societat demostra per a extreure'n les lliçons adequades per a superar-la. Com que cada dia els mitjans i els representants polítics en parlen, sembla que alguna cosa s'estigui movent, però és un miratge. L'objectiu és que res no es mogui. Els interessos econòmics, el poder, la capacitat d'influència, l'enriquiment fàcil i ràpid és el que compta. Les persones i el seu benestar és el que menys importa.

Crisi financera, crisi econòmica, crisi energètica, crisi social, crisi ecològica i mediambiental, crisi humanitària, crisi ... El nostre món ha adoptat un únic model econòmic i social insostenible. FMI, grans corporacions, grans especuladors, són els agents que dominen el món. Ni les tímides revoltes a Grècia, Portugal, o les dels estudiants britànics, són capaces de remoure l'estatus quo establert. Fa uns dies llegia un article del català Federico Mayor Zaragoza, expresident de la UNESCO fent una crítica contundent contra el servilisme de la Unió Europea als dictats de tots aquests interessos internacionals i als Estats Units. Mayor Zaragoza apel·lava a la ciutadania, l'única esperança per a capgirar el funcionament actual de la Unió i de la societat en general. Fa temps que jo intento fer el mateix. El poder de la ciutadania és un poder que no hem sabut explotar i que no sé si sabrem mai avaluar del tot. 

A nivell social, els ciutadans sembla que no ens adonem encara que no es pot seguir un model de creixement il·limitat. Els recursos de què disposem són recursos limitats a tots els nivells. Energia, béns de consum, despesa militar, etc. Estem malbaratant contínuament tots els nostres recursos, ja siguin naturals o no naturals. Els països emergents volen assemblar-se a nosaltres i hi tenen dret, només faltaria. Però si fins ara hem disposat d'un model injust que donava els recursos a una part del món alhora que condemnava a la misèria a l'altra part més gran, l'accés i les necessitats de bona part del món a una necessitat energètica desmesurada, a un béns de consum que ens han fet creure que són indispensables, faran que el nostre model econòmic i social sigui insostenible. Podem esperar a què el model foti un pet i actuar reactivament, quan potser ja no hi haurà remei, o podem ser proactius i preveure la catàstrofe que ens ve al damunt si no repensem les nostres societats, la nostra manera de viure, el consum desenfrenat. Caldria que ens poséssim d'acord en enumerar quines són les nostres necessitats essencials i quines són superficials per a la nostra existència i per al nostre benestar. Caldria garantir les essencials per a tothom i manllevar-les dels interessos econòmics mundials i deixar les superficials per a qui vulgui tenir un plus que caldria que pagués amb una bona dosi de penalització. Caldria desxifrar quines despeses són prescindibles, a nivell polític, per exemple, la despesa militar. A nivell individual també ens cal una revisió. Ens cal alliberar-nos d'una societat que ens imposa unes necessitats que no ens són necessàries. I això també ho hauríem de tenir clar. 

Els nostres mars estan sobreexplotats, hem fet de les necessitats alimentàries una indústria que enlloc de dedicar-se a subministrar l'aliment bàsic a nombrosos països, obliga aquests mateixos països a produir cereals i altres productes, transgènics o no, que no es dediquen a satisfer les seves necessitats d'aliment. Fins i tot, tolerem que d'aquests productes se'n faci un mercat de futurs amb els quals especular i enriquir uns pocs a costa de condemnar milions de persones a passar gana i, fins i tot, a morir-ne.

En fi, la crisi segueix i no sembla que hom pugui predir quan acabarà. Cada vegada dediquem més recursos a salvar països dels atacs dels mercats especuladors sense fer res per amordaçar i relligar els especuladors. El nostre model és un fracàs total. La política, la gestió de la cosa pública i dels seus recursos, rendida als interessos econòmics i que sense vergonya reconeix que està supeditada a aquests interessos. Cal una revolta, encara que no sé qui la farà. Només pot venir de baix, de l'individu, en tant que persona, i de la societat. Però ha d'abarcar tots els àmbits de la nostra vida i amb conseqüències clares sobre el nostre estil de vida. Si no és així, l'apocalipsi està servit. Tard o d'hora. No hi ha alternativa. O la societat pren el poder o el poder ho farà definitivament per nosaltres.