Ja ho sabíem, però ara veiem clarament que el Banc Central Europeu no és la Reserva Federal dels Estats Units. No ho és ni pels seus objectius, ni per les mesures que pren. La crisi mundial, (crisi amb el permís del president del govern espanyol), no s'arreglarà amb decisions isolades dels bancs centrals, sinó amb decisions conjuntes d'aquests i dels governs a escala mundial.

No sóc pas economista, ni res que s'hi assembli, a no ser que la gestió econòmica familiar tingui alguna relació amb tot plegat. La inflació sembla que és un dels grans problemes del moment, si més no per a les economies europees i, per tant, el de totes les nostres famílies. Les causes, diuen els experts, cal buscar-les en el preu del petroli i en les primeres matèries. I d'això a l'eurozona no en tenim. Però com que l'objectiu que es va donar al BCE és el de vigilar la inflació, aquest no té altre idea que anar apujant el preu del diner. Tot plegat, em sembla, només serveix per castigar el consum, encarir crèdits i hipoteques de les famílies mitjanes i per complicar la competitivitat de les empreses europees. L'euro pels núvols tampoc no ajuda gaire en tot aquest garbuix.

A les famílies no ens queda altre remei que no passi per ajustar-se el cinturó. Ja hi estem acostumats. Reduir despeses, fer anar menys el cotxe, potser així reduïrem l'emissió de CO2 a l'atmosfera, i mantenir la feina, seran els nostres objectius.

Amb la crisi del totxo i les dificultats al crèdit, el pèndol s'ha encallat al cantó oposat al dels darrers anys. Com deia al començament, si la crisi és mundial la solució hauria de situar-se en el mateix àmbit. Mentre els bancs centrals prenguin decisions oposades i contradictòries serà difícil que ens en sortim a curt plaç. Caldria una coordinació més gran entre aquests i els governs. Els especuladors, però, són els qui realment governen el món. Fins ara era el totxo, ara el petroli i els aliments. Demà qui ho sap?

La mundialització té coses bones, és evident, però té molts efectes secundaris indesitjables. Si no ha de servir perquè moltes més persones visquin millor que abans, no m'interessa. Si perquè això sigui possible, els que hem viscut a costa dels altres fins ara hem de reduir les nostres expectatives, hi hauríem d'estar disposats, però si del què es tracta és de que una minoria segueixi visquent en l'opulència insaciable, especulant amb béns de primera necessitat potser caldrà aixecar-nos i dir prou.

Quan es parla de crear riquesa hom pensava que es parlava de la riquesa global, no la d'us quants. Però, noi, de fet el món no ha canviat pas tant com preteníem. Nosaltres, de moment, només podem fer un trau més al nostre cinturó, no fos que ens caiguessin els pantalons. I vigilar que no ens fotin el cinturó.