L'església espanyola segueix la tradició carcavetònica en ple segle XXI. Sembla que l'església espanyola, la seva jerarquia, a mesura que els segles avancen va accentuant el seu fonamentalisme. Enlloc d'acostar-se a l'església primitiva, cada vegada s'adhereix més i més als millors temps de la Inquisició. El portaveu de la seva conferència episcopal, un senyor amb cara d'emprenyat que és bisbe auxiliar de Madrid, ha amenaçat els catòlics que votin a favor de la llei d'avortament no podran combregar perquè es situaran fora de l'església, o sigui, seran excomunicats. Ostres, vull ser diputat per un dia perquè es veu que és la manera més ràpida perquè et bandegin d'aquesta organització que cada vegada s'assembla menys i menys a la seva versió original. Amb tantes ganes d'excomunicar com tenen, no sé perquè posen tan difícil la cosa quan hom vol apostatar.

Quina ferum de ranci! Per altra banda, preveient que hauan d'excomunicar un munt de diputats, han obert la porta a aquells anglicans tradicionalistes que vulguin ingressar a la romana i apostòlica església vaticana, això sí, sense renunciar al seu estat civil. Allò que els és permès als anglicans que vulguin abandonar la seva confessió anglicana, és prohibit als catòlics de tota la vida, o sigui que els capellans es puguin casar. Món de contradiccions. Malgrat que el casament dels ministres de l'església entronca amb l'església primitiva i amb la tradició de gairebé totes les confessions cristianes menys la catòlica. El celibat era un estat escollit per aquelles persones que professaven una via religiosa o es es feien monjos, la majoria dels quals no eren ni sacerdots.

L'església espanyola segueix sense creure en la llibertat, en la llibertat d'escollir. Després diuen que déu ens va fer lliures. Em dol el silenci de l'església catalana, que cada cop més, és menys catalana i més espanyola en els seus posicionaments. Com enyoro els Pont i Gol, els Jubany, els Carrera, els Casaldàliga. Què hi farem! L'església catòlica, cada vegada més, ens convida a optar per l'ús de la línia directa per aquells que volem professar la nostra fe, feble però obstinada, i passar de l'estructura que s'han muntat i que se susté per les aportacions d'un estat que el que hauria de fer és engegar-los a dida.

Com deia, m'agradaria, per un dia, ser diputat perquè el senyor bisbe auxiliar de Madrid pugués dictar la meva excomunicació. Hom pot defensar la llibertat i no veig com això traeix la pròpia fe. No recordo haver sentit  mai el senyor bisbe dictar l'excomunió dels nombrosos bisbes i capellans pedòfils dels Estats units, o els que beneïen els afusellaments del règim franquista. O els bisbes que van donar suport a tants i tants cops d'estat a Espanya i l'Amèrica Llatina. Bé, deixem-ho córrer. Potser amb el temps guanyarem espais per a activitats culturals o artístiques sense necessitat de desamortitzacions perquè ells no les podran sostenir.

Que déu baixi i ho vegi!