Demà, a aquesta hora, milers de catalans i  catalanes, i persones d'altres nacionalitats, estaran pendents d'un partit de futbol que es jugarà a la industrial Manchester, Anglaterra. Manchester United i FC Barcelona s'enfrontaran en la tornada de semifinals de la Champions. Demà, al voltant de les 11 de la nit, catalans o anglesos tindran a tocar la glòria. La felicitat dels uns serà la desgràcia dels altres. Penso, però, que la derrota catalana seria més traumàtica que no pas la derrota anglesa.

Els anglesos encara estan lluitant per a assolir la lliga anglesa. Per tant, tenen una segona oportunitat per a l'èxit. Nosaltres ens ho juguem tot demà. L'adrenalina, però, correrà amb la mateixa intensitat per les venes d'ambdues afeccions.

Fa uns anys, jo era un culé rematat. No pas fanàtic, però era una persona que no es podia perdre, per res del món, un partit del barça. Durant uns anys, fins i tot, vaig anar sovint al Camp Nou a veure al Barça. Els meus pares eren socis i abonats, tenien dues cadires que compartíem tota la família. He de confessar que els partits internacionals, els de la Champions, eren els que més m'agradaven. L'ambient, el context hi influïen molt. No sabria expressar-ho massa bé, però és ben veritat que els partits de Champions al Camp Nou no eren el mateix que qualsevol altra competició, com la lliga o la copa.

Vaig ensopegar una bona època. La del Dream Team. M'ho vaig passar molt bé. La meva dona, a qui no agradava gens el futbol, li va gafar el gust amb rapidesa. Recordo que la vaig haver de convèncer la primera vegada perquè vingués amb mi. Jo li deia que era igual que li agradés el futbol o no. Per passar-s'ho bé al Camp Nou no és imprescindible que t'agradi el futbol. Per si sol és tot un espectacle, la immensitat de l'estadi, la gent, els personatges curiosos, etc, i fins i tot el futbol. Li va agradar tant, que després vaig tenir feina a què m'hi deixés anar a mi. Moltes vegades hi va anar amb el meu pare. Jo, però, em reservava, sempre que podia, els partits de la Champions.

Després de l'època del Dream Team la cosa es va anar desinflant. Tot allò va acabar força malament i jo em vaig refredar molt. Ja no em feia vibrar el Barça. Vaig estar uns anys força despreocupat. Sabia que seria molt difícil que pogués reviure uns anys com aquells, seria difícil que m'il·lusionés altra vegada pel futbol.  Ni quan jugava per la tele no tenia ganes de veure'l. El 2005 i 2006, però, vaig tornar a veure bon futbol, bonic de veure, de fruir-lo. Això em va fer pujar una mica el meu interès, però ho he de dir clar, mai més no he tingut l'entusiasme d'aquella època. Penso que ja mai més el tindré.

Demà, però, les coses seran diferents. Uns minuts abans que comenci el partit, jo ja estaré nerviós. Ho estaré i se'm notarà. És un partit de Champions, una semifinal que viuré amb intensitat. Durant el partit sé que no estaré per res més. A casa ho saben i no em destorbaran massa, són totes elles una joia. Recordo una vegada que vaig donar un ensurt a les meves dues filles. No recordo el partit, però era importantíssim. El Barça va marcar i vaig fer un crit tan fort que les vaig espantar. Em vaig agenollar amb els braços enlaire i cridant gol, gool. L'ensurt es va convertir amb un atac de riure de tota la família que encara recordem ara.

Demà seguiré el ritual de molts catalans. A les vuit ja escoltaré en Puyal, després engegaré la tele i treuré el so. Beuré alguna cervesa i a patir. Demà, si jo estic content, els anglesos estaran tristos. Però no passa res, la vida continuarà, de la mateixa manera que si els anglesos estan contents, jo estaré emprenyat.