Com ja vaig escriure el passat 11 de juny, en què opinava que el Tribunal Constitucional dictaria sentència sobre l'Estatut de Catalunya a la pròxima tongada, doncs així ha estat. Ja tenim sentència. Evidentment no en coneixem encara els detalls, però és evident que no serà favorable als interessos de Catalunya. L'Estatut, en la meva opinió, ja no era interessant per al nostre país, però ara encara ho serà menys. A mi se me'n refot bastant. Penso que qui més hi perd és la democràcia i la història ens ha demostrat que quan la democràcia hi perd, Espanya hi guanya. Vull dir ells. 

Catalunya no serà o deixarà de ser una nació per molt que una llei espanyola ho prescrigui. Tant si els hi agrada com si no, som el que som i serem el que voldrem ser. El que els ciutadans del nostre país vulguin. Quantes lleis espanyoles o de qualsevol altre estat han dit que tal poble és o no és una nació. Quantes nacions per moltes lleis estatals que s'hagin dictat han esdevingut al llarg del segle dinou i vint un estat de ple dret. La voluntat d'un poble no s'atura amb lleis estatals que els volen decapitar. Tindrem més pals a les rodes? Sí, és claríssim, però el què ens hem de preguntar és fins on volem arribar. i arribarem on vulguem. Ens volen ciutadans de segona, amb una llengua de segona, subjugats a l'imperi. Bé, no ens ha de venir de nou. El TC se'n fot del nostre poble, a algú li ve de nou? A mi no.

Només hi ha una pregunta clau que ens hem de preguntar. Sabrem estar a l'alçada? Sabrem respondre com a poble davant una negociació vergonyosa entre magistrats que el que els preocupava era no fracassar de nou? El seu objectiu era treure una sentència i si calia mercadejar amb un  poble, era clar que no tenia cap mena de pudor en convertir-nos en moneda de canvi. 

Espanya ens vol ben espanyols, enganxats a ells amb cola indissoluble. Ja ho sabíem. Tot depèn de nosaltres i de ningú més. A mi la sentència no em fa fred, ni calor, em deixa indiferent. Caldrà veure la reacció dels tèrbols. Caldrà veure la reacció dels nostres representants polítics. Ens sorprendran o faran el ridícul com ens tenen acostumats? Com sempre, des de fa tres-cents anys, fan allò de "emmendalla sin que se note el cuidado". Caldria recuperar el lema de la marxa de la llibertat. La recordeu? "Poble català posa't a caminar". Ara, però, cal caminar sense parar, fins a fer el cim. Jo ja fa anys que camino, a veure si el moviment creix o acotxem el cap. Si volem, podem. Només ens cal desllorigar aquesta incògnita. Els polítics catalans somiaven en evitar un pronunciament, com a babaus. Doncs, no, les coses no funcionen així. Ja la tenim aquí. Estirem la cadena i que corri. Sumem una crisi d'estat a la crisi general que ja vivim. És el moment.