Bona tarda,

Moltes gràcies per la seva amabilitat en atendre la invitació per assistir a aquest acte, i gràcies a Berta Ramos per les seves amables paraules de presentació.

Em proposo exposar quina és la visió de la ciutat i les línies de l’acció de govern municipal per a Tarragona que defensaré com a cap de la llista electoral de la coalició ICV-EUiA a les properes eleccions municipals. És un acte cívic que ja comença a ser habitual en la nostra ciutat, en contrast amb la crispació que s’està vivint en aquests darrers mesos del mandat en l’equip de govern municipal. És una bona pràctica que permet explicar amb claredat les propostes que fem, abans que la dinàmica de la campanya electoral imposi un llenguatge concís i breu.

No hi ha dubte que la descomposició de les forces que governen la ciutat es correspon amb la percepció generalitzada que cal canviar l’Ajuntament, després d’un grapat d’anys de continuïtat en l’alcaldia i de combinacions diverses en els equips de govern, en les quals mai no hi hem participat. Sens dubte, en tots aquests anys la ciutat ha millorat, mal aniria si no ho hagués fet, però el discurs triomfalista, que només parla d’una ciutat tranquil·la i benestant, de sol i platja, de festes i autosatisfacció, que existeix i ens en alegrem, amaga que també hi ha una realitat paral·lela, la existència de bosses de pobresa i necessitats bàsiques desateses que no poden deixar indiferents els responsables municipals, perquè, si no s’hi fa res, pot erosionar el creixement econòmic i el model ciutadà de qualitat de vida per tothom que volem per Tarragona.

Fins ara, les fórmules assajades per la coalició governant no s’han enfrontat amb èxit a aquesta situació. Al contrari, ha generat zones d’exclusió; la manca d’usos diversificats de l’espai ciutadà a la zona de Ponent el fa insostenible, incrementa el risc d’inseguretat i el d’exclusió social. El creixement urbanístic i demogràfic que ha experimentat no s’acompanya de la creació, en nombre suficient, dels serveis requerits per la població, i això és extensible a tota la ciutat. Però és que la sensació d’abandonament i de degradació de l’entorn és present en altres indrets ciutadans (el barri del Port, la Part Alta, Sant Salvador) que reclamen el recurs als fons externs que es preveuen a la Llei de Barris per recuperar una qualitat de vida erosionada per la desatenció del manteniment de zones urbanes consolidades. Alguna cosa no va bé quan es generalitza aquesta sensació d’abandonament.

Per afrontar la solució als problemes presents i situar-se en bona posició per encarar els reptes del futur, a Tarragona li cal un impuls modernitzador, que ha de venir des de propostes fetes des d’opcions d’esquerres i ecologistes, que canviïn les prioritat municipals i situïn en primer lloc l’objectiu de fer una ciutat per les persones.

Aquesta és la proposta de la nostra coalició, que volem dur a terme formant part del govern municipal que es constituirà després de les eleccions del dia 27 de maig, que estem convençuts, serà de majoria d’esquerres.

 (Segueix)

Amigues i amics,

En nom dels companys i les companyes de la organització del Camp de Tarragona em plau donar-vos la benvinguda a les nostres terres, i, en especial en nom dels qui formem part de la organització de la ciutat de Tarragona, on avui celebrem aquesta jornada. Us agraïm el suport que ens doneu en haver-la escollit com a seu d’una trobada tan important. Us desitjo que tingueu un bon dia, que l’espai que acull aquestes jornades us predisposi al treball, a la feina ben feta.

Feina ben feta, per elaborar un programa que ens permeti consolidar el creixement de la nostra coalició arreu de Catalunya, confirmant que ICV- EUiA-EPM ja no és un fenomen circumscrit a l’àrea metropolitana de Barcelona sinó part d’una realitat política present arreu de Catalunya.

Avui ens trobem aquí homes i dones amb experiències diferents, uns formant part d’equips de govern,altres al’oposició, un bon grapat us estrenareu en l’activitat municipal. Però tots i totes compartim el mateix projecte, la matiixa il·lusió transformadora en benefici d’una millor qualitat de vida per a les nostres comunitats. Encoratgem a les dones i homes que assumiu la responsabilitat de fer realitat a cada localitat els eixos bàsics que vertebren el nostre programa a treballar fermament per fer-les realitat. Perquè l’acció de govern dels nostres ajuntaments es guiï per:

· Ètica, per posar les persones i el seu benestar com a protagonistes de l’acció política municipal, per fer de la transparència democràtica i la participació, del control democràtic sobre els afers públics la garantia de la desaparició dels casos de corrupció, de les pràctiques arbitràries, especulatives i corruptes en l’àmbit municipal.

· Equitat entre homes i dones, entre cultures, entre generacions, entre opcions sexuals.

· Ecologia per reduir els efectes de l’abús que s’ha comès sobre la natura en nom de la cerca del benefici immediat. Per disminuir els efectes d’aquest canvi climàtic que només denunciàvem nosaltres, i que ara, en canvi, és motiu de preocupació dels científics, dels organismes internacionals i dels governs.

Per això hem d’impulsar polítiques de proximitat, per redistribuir equitativament i solidàriament les càrregues i els beneficis que implica l’actual model de producció, per administrar els canvis econòmics que comportarà la previsible crisi energètica i les que es derivin de les mesures de reducció d’emissions de gasos inductors de l’escalfament global.

La ciutadania reclama, cada cop amb més força, el control del creixement urbanístic, atenent la disponibilitat dels recursos territorials, el respecte al paisatge i l’entorn natural, en definitiva el creixement sostenible.

Ens cal la radicalitat democràtica en l’administració local per crear xarxes solidàries i participatives per definir un model de creixement sostenible solidari.

Som la garantia per fer unes administracions locals potents i responsables compromeses amb la qualitat de vida de les persones. Volem donar resposta a les necessitats immediates de la gent. Resoldre, per exemple, la contradicció entre tanta construcció i tanta gent que no té accés a l’habitatge, o per fer una prioritat de la lluita contra la pobresa.

Per això estem avui aquí, per dotar-nos de les eines que ho facin possible, des de la major ciutat de Catalunya fins el poblet més petit. Enfortir la nostra coalició és enfortir una política de modernitat a Catalunya. Consolidem el creixement de la coalició, presentant més candidatures, augmentant la nostra força on ja governem i fent majories d’esquerres on encara no n’hi ha.

Finalment, em vull referir breument a la situació local. Ja sabeu que Tarragona és una anomalia en el panorama polític català. Més de disset anys del mateix alcalde de CiU han deixat la ciutat mal feta. Si alguns heu provat de venir a peu fins aquí us haureu adonat de la dificultat de fer-ho. Vuit anys de coalició de la dreta catalanista amb la dreta extrema del PP han malmés la ciutat, l’han endarrerit.

No volem ser l’excepció, volem un govern de majoria d’esquerres a Tarragona i volem tenir representació a la diputació Provincial. Tenim força i ganes per assolir-ho. Segur que ho farem, amb il·lusió i treball.

Que tingueu, o millor , que tots plegats tinguem, una bona feina.

©L. Balart. Tarragona. 2007

La dreta governant a Tarragona no ha estat capaç d’integrar el fort creixement que ha experimentat la ciutat en els darrers cinquanta anys en un tot integrador. La configuració urbanística feta sota el predomini de la dreta en els organismes polítics decisoris és ben eloqüent de la voluntat disgregadora que els anima. La ciutat inconnexa que no té definició, esquarterada per carreteres i reduïda ideològicament a poca cosa més que el nucli originari medieval, els eixamples de començament del segle XX, sense voler reconèixer com a part integrant de la ciutat els barris que s’estenen naturalment a la marge dreta del Francolí, més plana i de millor urbanitzar que la marge esquerra que tradicionalment havia ocupat amb criteris defensius. Aquesta obstinada negativa de caire classista i discriminatori, xoca amb la realitat dinàmica d’una població jove, plural i dinàmica.

Si la ciutat vol tenir tota la importància que li pertoca ha de fer-se homogènia en totes les seves parts, el que vol dir que a la zona occidental, s’ha de normalitzar com a zona residencial urbana, Un ajuntament que estigui compromès amb el benestar dels seus veïns no pot contemplar passivament que la proximitat industrial condemni a determinats barris a una hipotètica poca salubritat o a estar sotmesos a un perill potencial permanent, com passa ara. Si entre la Plaça Imperial Tarraco i el Torreforta hi hagués un passeig com la Rambla Nova en lloc d’una barrera infranquejable de carreteres pensades exclusivament per vehicles, anar fins la Plaça de García Lorca, o des de Torreforta arribar-se al carrer de Ramon i Cajal, per posar uns exemples, serien unes passejades. Els barris occidentals generen una nova centralitat en el desenvolupament urbà, s’hi han d’ubicar equipaments útils per tota per tota la ciutat, que justifiqui que residents i els que no ho són s’hi moguin amb normalitat, com es vol fer amb l’Estadi municipal de futbol. Una excel·lent oportunitat és aprofitar la necessitat de crear noves seus per organismes públics com és el cas de la seu de la prefectura de la Regió Policial que s’hi ubicarà quan els Mossos d’Esquadra completin el seu desplegament a les nostres comarques.

Així ho han entès la majoria de grups municipals de l’Ajuntament de Tarragona, decidint que s’ha d’oferir als Mossos el terreny de Campclar, rectificant el trist espectacle de CiU, que un dia signa un acord amb l’anterior consellera d’Interior per dir l’endemà que era dolent. Feblesa política o electoralisme? Segurament el darrer perquè ara es senten veus contràries a allò que l’Ajuntament en majoria ha considerat millor, adduint centralitats curtes de gambals i una visió immobilista de la ciutat i la seva circulació vial.

És clar que ha arribat l’hora de canviar radicalment el govern de la ciutat si volem prosperar. La política antiga que limita el potencial de la ciutat s’ha de canviar per altres de modernes de l’esquerra i l’ecologisme polític.

La memòria històrica.

Utilitat i dificultats de la recuperació de la memòria local.

La memòria dels fets resta en poder, sobretot, dels protagonistes directes la resistència antifranquista i les persones més properes, ja sigui per parentiu o per amistat. Les tasques historiogràfiques que es han de preservar aquesta memòria col·lectiva s’han de fer amb urgència, per raons purament biològiques respecte dels protagonistes dels fets més remots i per raó d’oportunitat en els altres. La documentació d’uns esdeveniments que tenien un caràcter clandestí requereix el recurs abundant als testimonis orals, per omplir el buit documental que hi ha sobre aquestes accions.

Correspon a les institucions representatives democràtiques establir les condicions que permetin la tasca de recuperació de la memòria històrica, en dues direccions, la col·laboració amb les institucions acadèmiques dedicades a la recerca per determinar científicament els fets i el tracte respectuós amb els protagonistes o amb els testimonis als qui s’ha d’oferir canalitzar l’experiència, sovint dolorosa, a una finalitat d’utilitat i reconeixement públic. Els testimonis directes o els seus hereus adopten comportaments que abasten un ampli espectre entre dues actituds extremes, la voluntat d’oblidar uns fets que només els han reportat males experiències, en haver partit la llosa de silenci del franquisme i després l’oblit voluntari de la transició a la democràcia en una reconciliació que no va voler assumir el passat i les ganes d’explicar per ser preservada l’experiència pròpia o la transmesa. La obligació de les administracions públiques és atendre aquesta diversitat amb plena garantia de la utilitat pública del recull de les seves experiències.

El cas de Tarragona.

El model de l’oblit.

La divulgació de la història tarragonina assumida per la institució local és plena de buits en totes les èpoques. No hi ha interès en saber res de la població ibera anterior a l’arribada de l’exèrcit de Roma en el segle III AC, sobre la seva civilització i el procés d’aculturació que la presència de les legions va imposar. Tampoc es vol explicar quina va ser, al Baix Imperi, la importància a la colònia romana de les religions monoteistes precristianes ni què va passar en el territori en el període d’islamització. Ja referint-nos a períodes més recents no es fa cap tasca divulgativa sobre quines van ser les raons que van empènyer els habitants de la ciutat a una formidable resistència a l’exèrcit de Napoleó, més enllà de les estereotipades explicacions patrioteres d’oposició a uns invassors.

Aquest model de negació de tot el s’aparta d’una Tarragona romana i cristiana es reprodueix en el tractament de la nostra història immediata. No s’ha fet un debat que porti a adoptar un model ciutadà de recuperació de la memòria històrica recent. El llast antidemocràtic dels monuments erigits pels vencedors de la guerra civil als “Caídos por Dios y por España” s’ha suprimit, eliminant-los discretament dels espais públics, sense que s’hagi fet una reflexió crítica i autocrítica respecte de quines han de ser els fets a lloar i quins a condemnar en el passat, no segons l’eventualitat de l’adscripció ideològica de qui tingui capacitat per decidir en la ciutat, sinó en funció de la defensa d’unes bases consensuades del model d’estat de dret democràtic present, quin tracte s’ha de donar a les injustícies comeses per causa de les repressions indiscriminades, sigui quina sigui la situació en què s’ha produït.

Aquesta opció, que ha de començar per afrontar amb perspectiva històrica la situació generada pels abusos comesos en nom de principis revolucionaris en els mesos immediatament posteriors al juliol de 1936 de la guerra civil, és injust perquè condemna a l’oblit la desproporció de la brutal i sostinguda actuació de l’aparell repressor franquista que es va manifestar en el gran nombre d’executats a la muntanya de l’Oliva i les monstruositats patides pels empresonats a Pilats. Mutila la realitat de la postguerra, de la qual només obté reconeixement --llevat algun merescut homenatge puntual fet a títol individual-- l’actuació dels sectors de tarannà clerical que gaudien del reconeixement institucional o duien a terme una acció caritativa més o menys compromesa amb els desheretats i la lluita dels veritables perseguits i nega l’existència de l’activitat clandestina represa per les generacions que s’incorporaren a finals dels anys cinquanta i els seixanta a una lluita obrera i democràtica en una societat sotmesa als accelerats canvis que imposà la d’industrialització del sud europeu, producte d’una decisió que es va prendre en un context internacional on l’estat espanyol no jugava un paper determinant però, en canvi, en rebia uns efectes que amb posterioritat van impulsar l’evolució democràtica.

Una manca de reflexió que es manifesta, també, en l’absència d’identificació pública dels responsables d’un model de creixement urbanístic caòtic i generador de desigualtats que encara condicionen l’ordenació actual de Tarragona.

Normalitzar el record i recuperar els anys silenciats.

Ens cal recuperar la memòria del pensament polític negat per la dictadura, el record de tots aquells que van morir a mans d’uns vencedors assedegats de revenja, dels qui van voler retornar per reprendre la lluita democràtica, dels qui ja ho feien en unes situació d’extrema dificultat, dels immigrats del “desarrolismo” que venien per raons econòmiques però que al darrera, d’alguns d’ells hi havia, també, causes polítiques. De totes aquelles persones que va somniar i lluitar per assolir una societat democràtica i més justa, que van trencar els estrets límits del sindicalisme vertical forçant la redistribució de les rendes, enfrontant-se a multinacionals i quan va esclatar la crisi del petroli, a una situació econòmica internacional que els hi afegia més dificultats.

Encara no hem fet l’homenatge que es mereix Dolors Martí, la primera dona en ocupar un càrrec institucional, l’any 1937, com a delegada d’Economia de la Generalitat, ni als afusellats a l’Oliva, propo del cementiri, els responsables del qual afirmen ignorar on és la fosa comuna on s’enterraven la majoria, ni a tots els depurats dels seus llocs de treball com ho va ser en Josep Bru Sans de l’Ajuntament de Tarragona, ni a Sergi Puig, lluitador antifeixista condecorat per la República Francesa per les seves accions amb la Resistència, les Forces Françaises de l’Interieur (FFI) un heroi a França que quan va retornar a Tarragona no li van donar feina; ni als lluitadors clandestins que eren empresonats preventivament en les visites del dictador, ni els homes i dones d’aquelles primeres Comissions Obreres que aturaven les obres de la refineria i la construcció en demanda de millors condicions laborals i democràcia i per això eren empresonats, de Rodrigo Cafo, mort en les greus manifestacions de l’any 1976 (encara sense haver-ne aclarit les circumstàncies), dels dirigents veïnals que organitzar el fer boicot als autobusos per una pujada de preus exagerada.

Tampoc es vol recordar que Tarragona comparteix amb Barcelona, el trist honor d’haver estat les darreres ciutats on es va executar un condemnat a mort pel sistema del garrot. El dos de març de 1974, moria a Barcelona Salvador Puig Antich, militant anarquista a qui es va aplicar una condemna exemplar per a dissuadir a altres d’enfrontar-se al franquisme en la seva fase final. I a Tarragona s’executava, el mateix dia, a un delinqüent comú que havia matat a un guàrdia civil. Algú que en aquell moment es va dir que es deia Heinz Chez, que era polonès i no tenia família, i sembla que el seu veritable nom era Georg Welzel, era ciutadà de la desapareguda República Democràtica Alemanya i tenia mare, germans, dona i fills.

Els modestos avenços en aquest sentit, que han tingut com a resultat dedicar carrers a regidors republicans, o començar a plantejar la necessitat de recordar els afusellats dels primers anys del franquisme requereixen una sistemàtica que visualitzi la repressió i reti reconeixement a totes les persones que amb el seu esforç personal van contribuir a erosionar el franquisme.

S’ha de crear un ens municipal de la Memòria Històrica que canalitzi i harmonitzi el ajuts i els esforços per recuperar-la, que compti amb l’ajut acadèmic de la URV, i estableixi un criteri polític consensuat de les persones institucions o fets a qui volem retre homenatge i definir quins són els objectius ciutadans que es pretenen.

El Centre for Catalan Studies del Queen Mary College, University of London, prepara un congrés que s'ha de fer el mes de juliol a Londres, que porta per títol "Catalan Culture and Identity in the Digital Era".

Es pot trobar informació a un bloc que trobareu a la següent adreça:

http://blocs.tinet.org/index.php

Aquest és el text del missatge de salutació que els he deixat:

La llengua forma part del patrimoni immaterial de la societat que la utilitza. És conseqüència de la capacitat creativa de la gent que l’ha format, del seu bagatge cultural que es manifesta en la capacitat d’establir un codi per comunicar-se. Els poders públics no poden fer altra cosa que decretar mesures de defensa i protecció, perquè mantenir-la viva és tasca de tota la comunitat, que ho fa mentre és una eina útil.

En l’actualitat, l’àmbit de la llengua s’ha estès a les noves tecnologies de la informació i la comunicació, en especial la xarxa d’Internet, on es manifesta una dualitat, mentre l’anglès es la lingua franca omnipresent també es poden trobar multitud de llengües, algunes molt marginades en els cercles culturals occidentals. Aquestes tecnologies són una eina poderosa de difusió d’aquesta rica varietat cultural, tot i que hi ha el perill de reduir-les a un endemisme cultural, una curiositat de museu.

La vitalitat del català és evident a Internet, s’ha manifestat obtenint el domini .cat. La convocatòria del congrés “Catalan Culture and Identity in the Digital Era” amb el proposit d’abordar sistemàticament la presencia del català en la xarxa i la influència en els usos socials, és una bona notícia. Que a més sigui una iniciativa del Centre for Catalan Studies del Queen Mary College, University of London, fa que ens ompli d’alegria a les persones que hem après aquesta llengua de llavis dels nostres pares i avis i la seguim tenint com a llengua de relació social i principal forma d’expressió.

Felicitats per la iniciativa.

La privatització de Tabacalera, que es va materialitzar en la venda a la multinacional Altadis, ha resultat finalment una formidable operació immobiliària en les diverses ciutats que acollien instal·lacions d’elaboració de productes de tabac, com passa a Tarragona.

Aquí ha comportat la prejubilació de bona part de la nòmina de personal. Tan en un cas com en l’altre les condicions de prejubilació i les indemnitzacions per acomiadament dels qui no s’hi ha pogut acollir i no han volgut optar per la recol·locació, han esta generoses perquè hi havia uns acords en altres centres de treball que fixaven condicions molt avantatjoses, que els representants sindicals, amb tota la legitimitat, reclamaven també pel centre de Tarragona.

Aquesta generositat, ha estat a càrrec de la ciutat. La tradició de Tabacalera fa els treballadors i treballadores tinguin una estesa presència ciutadana, la seva causa era sentida com a pròpia per molta gent, factor que ha jugat sens dubte a favor de les aspiracions d’Altadis a finançar les seves obligacions econòmiques amb els qui han treballat allí a càrrec del benefici obtingut per l’edificació dels terrenys adjacents.

Tarragona guanya un espai important, un conjunt d’edificis fabrils del primer terç de segle XX envoltats d’espais verds i sobre un jaciment arqueològic que ha de restar preservat. A aquest conjunt se li ha de donar una destinació pública immediata si es vol evitar la seva degradació, com passa en tants edificis de propietat pública en la nostra ciutat. Es mantindrà intacte l’espai que envolta l’edifici, ja que tot el volum d’edificació es concentrarà en la illa adjacent, que estava ocupada per l’empresa de sofre, que com a contrapartida haurà de suportar un volum d’edificació molt alt.

Les condicions que s’han donat a Altadis són excepcionals en molts dels elements que hi són presents. No poden ser un precedent si es produeixen altres situacions semblants perquè la ciutat no està en condicions de assumir altres càrregues tan oneroses com aquesta.

Companyes i companys,

Bona tarda, moltes gràcies per la vostra presència avui aquí. Vull saludar especialment a algunes de les persones que assisteixen.

Ø A les persones que encapçalen candidatures d’ICV a altres localitats, no els cito per temor a deixar-me algú.

Ø A Lluís Hernández, amb qui comparteixo Grup Municipal i l’honor de ser tractat de “malparits” per l’alcalde.

Ø A qui ens han precedit com a regidors, Jordi Navarro i Dolors Comas, que esperem veure aviat en un càrrec de responsabilitat.

Ø També vull agrair molt l’assistència a Daniel Pi, recent estrenat com a parlamentari i que ha fet l’esforç de venir de Barcelona per tornar-hi ara, tot seguit.

Ø I en especial al president d’ICV, a Joan Saura, a qui hem pregat que faci un forat en la seva agenda, sabent l’esforç que li demanàvem, per estar avui amb nosaltres per donar el suport de tota la organització a la de Tarragona amb seva presència.

Joan, moltes gràcies per venir i pel teu paper en assolir allò que hem proposat a la ciutadania, un Govern d’Esquerres, el Govern d’Entesa que s’ha format a la Generalitat.

En aquest acte em feu l’encàrrec d’encapçalar la propera candidatura a l’Ajuntament de Tarragona, dipositeu la confiança en mi per anar al capdavant en aquest projecte de tots, que és portar un Govern d’Esquerres a l’Ajuntament de Tarragona.

I ho accepto amb il·lusió, amb convicció, sé és possible amb un treball ferm i compartit.

Al proper consistori tarragoní s’anuncien molts canvis en les persones. Hi ha d’haver un canvi substancial en la seva orientació política. Després de disset anys d’alcaldia de Nadal hi ha una ciutat que no ens agrada, que hem de canviar perquè és injusta, insolidària i desigual. És la ciutat de Terres Cavades, que no és un model atribuïble a una persona en solitari; és el model especulatiu i d’ús del territori al servei dels guanys fàcils compartit per l’actual majoria de govern, o de desgovern, perquè no té un projecte de ciutat. Només vull esmentar alguns assumptes que il·lustren el que dic.

Ø L’Ajuntament està descapitalitzat, no té capacitat d’inversió pròpia ni d’endeutament, perquè l’actual està per sobre dels límits que autoritza la llei, compromet seriosament la gestió municipal futura.

Ø Però, a més, la revisió del Pla general és com l’obra de la Seu, un projecte inacabable tal com el gestionen.

Ø L’Agenda 21 és una partida al pressupost que mai no s’executa.

Ø Darrera de la mal anomenada façana marítima no hi ha res més que excuses per tenir reclamacions pendents amb la Generalitat i el govern de l’Estat.

Els partits de la majoria han patit una crisi darrera una altra: entre CDC i UDC quan Nadal ha volgut cedir l’alcaldia al successor designat pel seu partit; amb el PP, que no es va resignar a quedar d’espectador en la picabaralla. I en el si del PP, darrerament en ple procés de canvi cap a la radicalització, cap a la dreta cada cop més extrema, que es trenca en dos a sis mesos vista de la convocatòria electoral.

A aquest panorama caòtic oposem un projecte clar de renovació: Volem Govern d’Esquerres a l’Ajuntament de Tarragona.

Per això cal que tingui un pes determinant la nostra coalició, la que ara mateix formen Iniciativa per Catalunya Verds i La Plataforma i que esperem ampliar amb els companys i companyes d‘Esquerra Unida i Alternativa. Perquè nosaltres som la garantia de recanvi sense cap ambigüitat. La nostra proposta s’adreça a les altres forces d’esquerres que tinguin representació a l’ajuntament, els demanem que es defineixin en aquest sentit, perquè Tarragona necessita sortir de d’immobilisme que paralitza la maquinària municipal i la vida ciutadana.

Ja heu escoltat les línies programàtiques, no us les repetiré. Es poden resumir en una frase: anem a trencar fronteres. La frontera que divideix la ciutat per l’eix que marca el riu Francolí, les fronteres entre els diversos barris de la ciutat, les fronteres entre classes socials; les fronteres que impedeixen la diversificació de la nostra economia. Volem fer homogènia la ciutat, acabar amb els barris de rics i de pobres, acabar amb la marginalitat; amb l’exclusió social. Acabar amb la frontera entre edats, facilitant a la joventut instruments de formació i d’incorporació a la societat, mitjançant l’accés al mercat laboral i potenciant la seva creativitat, garantir el dret a envellir a la pròpia llar de la gent gran, el dret a la educació per a tothom i el dret a l’habitatge i atenent amb dignitat les persones depenents,.

I també, ho em de dir sense cap complex, garantirem el dret a la seguretat, la seguretat que fa possible la llibertat, i també la seguretat davant els riscos que ens envolten, prevenint-los amb eficàcia, i amb l’instrument de la participació ciutadana. Perquè el nostre projecte és participatiu, exigeix el compromís ciutadà, que implica un esforç de responsabilitat. Implica la veu dels veïns i les veïnes, mitjançant el Consells de Districte, que s’hauran de crear; implica els pressupostos participatius i la desconcentració de la tramitació administrativa.

Per fer-ho, cal una ciutat activa econòmicament, que es preocupi de diversificar la seva economia, d’establir un diàleg amb les empreses implantades, per cercar la sostenibilitat. Una ciutat on per primera vegada la política de Medi Ambient no consisteixi en regalar samarretes i gorres, sinó en adoptar mesures estructurals, preservant la corona verda a Llevant, com a connector entre el Gaià i el Francolí que ha de fer de pulmó verd de la ciutat, i fent la gestió dels residus i altres contaminats; hem de recuperar els disset anys d’endarreriment acumulats.

I nosaltres, que ens hem cregut la capitalitat cultural de Tarragona, oberta al Camp i al món, cooperant amb les altres ciutats i poblacions de l’entorn, exercint el lideratge però sense pretensions de superioritat, potenciarem el debat per definir un model cultural que expressi la riquesa que ja té Tarragona, dotant-la d’equipaments potents i ambiciosos, que reverteixi en la qualitat de vida dels veïns fent-nos més savis, més tolerants i més universals.

Les ciutats tenen ciutadans (i ciutadanes, és clar), tots en som veïns i convivim, no serveixen les discriminacions pel lloc de naixement. La ciutat és conflicte i diàleg permanent, i amb aquesta convicció entenem la diversitat de les persones com factor d’enriquiment. Per això cridem a tothom a implicar-se en la nostra oferta política.

Amics i amigues:

Us vull animar a participar activament en aquest projecte il·lusionant de fer de Tarragona una ciutat moderna, activa, oberta i de progrés. Una ciutat amb una qualitat de vida homogènia de nord a sud, d’orient, a occident.

Per això ens cal treballar i convèncer com més gent millor. Tots i totes som necessaris.

dimecres, 20 / desembre / 2006

MANIFEST "BLOGGERS PROGRESSISTES PER LA PAU AL PAÍS BASC" (Català)

NOSALTRES:

- Bloggers progressistes procedents de les més diverses families de l'Esquerra
(socialdemócrates, comunistes, anarquistes...).

- Amb idees molt diverses pel que respecta al fenòmen dels nacionalismes
existents al Regne d'Espanya i a la República Francesa.

- Defensors dels Drets Humans tal com estan recollits en el dret internacional
i en la Declaració Universal dels DDHH.

- Amb una cada vegada més important responsabilitat social en tant que
creadors d'opinió amb major o menor influència,

CONSIDERANT:

- Que el conflicte existent en el País Basc des de finals del franquisme ha
ocasionat ja massa víctimes i massa violancions dels drets humans a massa
gent.

- Que l'aturada del foc permanent anunciat fa mesos per l'organizació Euskadi
Ta Askatasuna (ETA) i la voluntat explícita d'aquesta i del Govern espanyol
d'establir un diàleg suposa una oportunitat històrica per posar fi al
conflicte basc.

- Que la decisió del Govern espanyol presidit per José Luis Rodríguez Zapatero
de dialogar amb ETA ha rebut el suport per la majoria absoluta del Congrés
dels Diputats.

- Que existeix una campanya orquestrada pels el·lements més reaccionaris de la
dreta nacionalista espanyola per dinamitar un procés de pau que encara no ha
estat ni tan sols iniciat.

- Que l'esmentada campanya es desenvolupa en tres fronts: el mediàtic, el
social i el políic.

- Que en el plà polític el Partit Popular (PP) està elevant del·liberadament
el voltatge polític mitjançant un discurs incendiari i demagògic on el diàleg
es presenta com una "rendició" i on s'intenta exhibir una suposada fermessa
enves ETA per conquistar vots a llarg una supuesta firmeza frente a ETA para
conquerir vots al llarg i ample de l'Espanya més profunda i cavernícola.

- Que en el pla mediàtic trobem mitjans de comunicació com ara la COPE o
LibertadDigital posant en dubte la legitimitat del Govern espanyol
democràticament escollit l'any 2004, sembrant dubtes sobre suposades
complicitats d'aquest govern amb els terroristes i insultant i atacant
continuament als sectors més moderats de la dreta nacionalista espanyola amb
l'objectiu de tallar tota possible adscripció del PP al procés de pau al País
Basc.

- Que en el pla social existeix una miserable campanya dirigida per l'AVT de
Francisco-José Alcaraz, que ja ha perdut tota vergonya i que no dubta en
barrejar les crítiques al procés de pau al País Basc amb els dubtes
conspiranòcis sobre l'autoria dels tràgics atentats de l'11 de Març de 2003 a
Atocha, seguin punt per randa el guió del discurs del PP; campanya que
consisteix en autoerigir-se en únics representants de les víctimes del
terroriste etarra per acte seguit condemnar tota possble negociació amb ETA,
repartint carnets de "respecte als morts" i demés.

AFIRMEM, davant això:

- Que la fermessa de l'Estat de Dret i de la democràtica no exclueixen la
possibilitat de reconduir per la via de la negociació a aquells actors socials
i polítics significatius que s'hagin allunyat del respecte a la legalitat i
als Drets Humans.

- Que la campanya de la dreta nacionalista espanyola i de la seva principal
formació política (el PP) respón a l'interés d'aquesta formació de que una de
les seves principals fonts de vots (el conflicte basc) continuï endavant per
més sufriment que generi.

- Que el associar "diàleg" amb "rendició" i "traició als morts" només és
possible des d'una visió bel·licista i maniquea de la política. És a dir, la
visió tradicional de la dreta nacionalista espanyola.

- Que les enceses proclames del PP i dels seus esbirres mediàtics en el sentid
de que "amb els totalitaris no es po negociar, només se'ls pot derrotar",
guarden molt poca relació amb el seu propi origen com a partit, que es troben
en una altra formació (Alianza Popular) fundada en el seu dia per un
ex-ministre d'un règim feixeista i totalitari, els dirigents del qual (inclòs
l'esmentat ex-mnistre) no només no foren mai jutjats sino que a més a més es
van integrar naturalment en el nu règim democràtic espanyol sense pagar mai
per les seves fexories, precissament a través d'aquesta nova formació que amb
el temps es convertiria en el PP.

- Que la dreta nacionalista espanyola mostra mala memòria, no només respecte
als seus orígens sino respecte al seu passat més recent, oblidant que José
Maria Aznar ya va dialogar amb ETA Aznar ya dialogó con ETA derivada de la
última treva d'aquesta organització en 1998.

- Que les víctimes del terrorisme etarra són un col·lectiu heterogeni amb
idees molt distintes sobre un possible procés de diàlgeg del Govern espanyol
amb ETA; col·leciu que no pot ésser encapsul·lat en una sola veu, i encara
menys en la d'una associació (una entre tantes) que ha estat segretada per una
direcció sectària i polititzada, pertanyent sense embatges a la dreta
nacionalista espanyola.

- Que, sigui com sigui, el respecte a les víctimes no pot confondre's amb
donar-li la raó a les vícimes: una víctima del terrorisme també pot
equivocar-se.

- Que tots els ciutadans, i en especial els ciutadans progressistes, tenim la
responsabilitat de respondre activament a aquesta campanya que amenaça amb
abortar el procés de pau emergent al País Basc,

per tant, MANIFESTEM:

- El nostre recolçament a l'imminent inici del diàleg entre ETA i el Govern
espanyol, la qual cosa no vol dir renúnica alguna al nostre dret a valorar i
criticar (individual o col·lectivament) el concret desenvolupament d'aquest
procés.

- La nostra gratitut a tots aquells que en el passat, recent o llunyà,
apostaren per una solució dialogada, enfrentat-se no només a la dreta
nacionalista espanyola sino tambié a la incomprensió i inclús l'hostilitat
d'una part, a vegades molt notable, de l'Esquerra i la societat espanyoles, i
incllús a la pròpia organització ETA, pagant-ho en més d'un cas amb la vida.

- La nosra voluntat de combatre ara i sempre a tots els enemics de la Pau,
sigui quin sigui el seu credo pol´tic i siguin quins siguin els seus mètodes,
com a part integrant del nostre compromís com esquerrans.

- La nostra voluntat de cridar a tots els ciutadans del Regne d'Espanya, sigui
quin sigui el seu credo polític, a movilitzar-se pacíficament en favor de
l'apertura d'un procés de diàleg i pau en el País Basc que condueixi a la
finalització del conflicte basc i de les violacions dels Drets Humans
associades a aquest.

NEGOCIACIÓ, EN EL NOSTRE NOM, SÍ.

Signat:

http://progresistasporlapaz.blogspot.com/2006/11/manifiesto-bloggers-progresistas-por.html

Després del bon resultat electoral la proposta d'ICV-EUiA es fa realitat, a Catalunya es formarà un GOVERN D’ESQUERRES.

Ara a treballar per fer un

GOVERN D’ESQUERRES A TARRAGONA

L’esfondrament de part de l’escala d’un edifici situat al carrer de les Escales d’Arboç, només va ocasionar ferides lleus a una persona i l’ensurt i maldecaps a les demés que viuen a l’immoble en haver de deixar les seves coses en un domicili al qual no poden entrar, afortunadament. La repetició d’accidents d’aquesta mena, les conseqüències que tenen pels afectats, tan físiques com morals, ha de preocupar als ajuntaments, al marge de les estrictes competències municipals.

Al senyor Jordi Sendra es veu que no el preocupa en absolut. Només l’incomoda el que ell qualifica com a “voltors de la política”, cosa que no sé què vol dir, perquè el voltor és una au d’alimentació carronyaire que compleix una funció específica en els ecosistemes on viu, la neteja de l’entorn de les restes d’animals morts per causa natural, o abandonades pels depredadors, aprofitant així els recursos disponibles i completant la cadena tròfica. No sé què hi troba de dolent.

Per altra part, és molt miserable afirmar que “hi ha qui espera que passin coses com aquesta per criticar la gestió de l’Ajuntament”. M’esglaia que algú sigui capaç de considerar que hi ha qui en treu profit —que és com dir que se n’alegra— de coses com aquesta.

Qui ha de cercar la forma d’evitar-ho i fins ara, no se’n surt. Perquè la diligència en atendre queixes dels veïns per danys en un edifici no n’hi ha gaire. Que li preguntin a un ciutadà que es queixa dels desperfectes que li ocasiona a casa la circulació subterrània de l’aigua, que en opinió d’un perit ha estat modificada per la construcció del aparcament de Saavedra, unes molèsties que s’estenen poc a poc a altres edificis veïns. Malgrat les seves repetides queixes, l’Ajuntament no dóna cap resposta satisfactòria sobre les causes d’allò que esta passant. O bé es pot demanr a uns veïns del carrer de Méndez Núñez que l’agost de l’any passat van denunciar una esquerda en l’edifici del costat. Van intervenir la inspecció municipals, van dir que requeririen a la propietat que procedís a la reparació i va passar el temps sense que es reparés. Els denunciants van sol·licitar a l’Ajuntament de saber què s’estava fent, sense obtenir cap resposta. El nostre grup ho ha hagut de preguntar tres vegades (3) en la Comissió Informativa i de Seguiment de Territori fins que aquest passat mes de setembre se’ns va dir que el mes d’agost de 2006 (un any després) s’havia arreglat l’assumpte. Aquesta actitud negligent és consequència de la manca decisió política en prevenir uns mals que ocasionen patiments i angoixa al veïnat.

Altres ajuntaments, davant aquesta problemàtica han actuat. Al de Tarragona li falta aire, no té empenta per cercar solució a un problema que el depassa perquè es desinteressa de tot el que no és obra nova. I a les ciutats els dóna fesomia el teixit urbà consolidat. O no estem en una que té un registre arquitectònic de més de dos mil anys d’antiguitat?

No cal que passi cap desgràcia, que no ho volem, per criticar la gestió municipal. Només cal fixar-se en el cúmul d’incapacitat que acumula un equip de govern que no és capaç de construir —en un lloc equivocat— un aparcament a la part alta, atenent els terminis i els costos previstos en el projecte, per no parlar de les moltes ombres sobre la seva tramitació.

Les coses cauen pel desinterès i la incapacitat gestora d’un equip de govern municipal format pel CiU i el PP mancat de projecte. Perquè no caigui la ciutat, i parlo en sentit figurat, cal que hi hagi un canvi de govern. Cal a Tarragona també, un

GOVERN D’ESQUERRES.

Avui, dia quinze d’octubre, fa un any que vaig tenir l’honor de celebrar un matrimoni a l’Ajuntament de Tarragona entre dues persones del mateix sexe, en aplicació de la reforma del codi civil que s’havia aprovat pocs mesos abans que amplia a totes les persones el dret a contraure matrimoni, eliminant del nostre ordenament jurídic una causa de discriminació..

Si no m’equivoco, va ser el primer que es va celebrar a l’ajuntament tarragoní. Les persones que van contraure matrimoni no ho feien com un acte de militància sinó com un acte personal, compartit amb familiars i amics. Tenien pressa per acollir-se al dret que, per primer cop, els atorgava la llei. Volien una cerimònia anònima, com tantes altres que tenen lloc al Saló de Plens. Per tant, la possible presència de periodistes informant de la novetat va ser una causa de preocupació present durant la tramitació i preparació de la cerimònia. Afortunadament, no va ser així, potser va ajudar que era dissabte, i les redaccions es queden només amb el personal de guàrdia, per cal dir que el personal funcionari municipal va entendre perfectament el desig de la parella i van mantenir en tot moment una discreció absoluta, com també cal dir que va quedar palesa la seva professionalitat per adaptar el text de la celebració a la nova realitat.

Va ser una cerimònia que recordo amb emotivitat, d’una gran tendresa i amb un sentiment de joia compartit pels familiars i les amistats que van estar presents.

El poder públic ha de fer també polítiques que garanteixin el dret a la felicitat de les persones. Ara, transcorregut un any, un casament com aquell ja no és cap novetat, se n’han fet d’altres i vivim amb normalitat el fet que cadascú es pugui casar amb la persona que vol.

A elles, les protagonistes, els hi desitjo molta felicitat en el seu aniversari.

Al grup municipal d’ICV-LP reclamem la necessitat de fer habitatge protegit a Tarrragona, perquè patim un greu problema. L’elevat preu dels pisos, atribuible a les expectatives de guany en la venda ha deixat fora de la possibilitat d’accedir al mercat immobiliari als joves, que no es poden emancipar. Per altra part hi ha casos de pobresa, que es manifesten en les persones que ocupen cases i masies disperses en el camp abandonades i en el problema, encara no abordat ni quantificat dels anomenats “pisos patera”, els pisos sobreocupats per un gran nombre de persones, que només així poden disposar d’un lloc per dormir.

Per això, podia semblar paradoxal el vot negatiu del grup d’ICV-LP a la proposta de l’equip de govern d’aprovar un protocol d’intencions amb el Servei Municipal de l’Habitatge i Actuacions Urbanes SA per cedir sòl per a la construcció d’habitatges de protecció pública a l’accés a Bonavista, que es va votar en el ple de l’Ajuntament de Tarragona del dia 11 d’octubre. La proposta s’adiu al model de ciutat de la coalició de CiU i PP: els rics han de viure a una zona determinada i els pobres a una altra. El portaveu de CiU ho va deixar clar.

L’habitatge social s’ha de fer, però no al preu de concentrar-la tota en un indret, donant lloc a l’aparició de barris homogenis benestants i altres d’humils segregats. Per assolir una ciutat homogènia les polítiques públiques d’habitatge han de planificar a quin sector de la població s’adreça la oferta, considerant les característiques que predominen a la zona, la capacitat adquisitiva, l’edat , l’origen o altres factors, per aplicar criteris correctors per assolir una distribució equilibrada. Al sistema Bonavista-Campclar es concentra una gran quantitat d’habitatge protegit, per tant, l’objectiu es convertir-la en una zona atractiva per a la iniciativa privada, per fer promocions de venda lliure. Això s’ha d’assolir mitjançant la política municipal d’habitatge social, complementat per les accions que es deriven de l’aplicació de les obres i accions a realitzar amb el programa de la Llei de Barris en el marc estricte de Campclar.

Estem a favor de fer una ciutat equilibrada. Les promocions d’habitatge protegit s’han d’estendre per tota la ciutat, en aplicació de l’actual normativa urbanística que estableix unes reserves obligatòries de sòl als espais urbanitzats de nou. Aquest criteri, que no és altra cosa que actualitzar el model de convivència entre diferents sectors socials que aplicaven les cases amb entresol, principal i la resta de pisos; ha de ser d’aplicació a tots els barris de Tarragona per evitar la formació de guettos, si es vol integrar la ciutadania en un projecte convivencial comú.

Les ciutats de Tarragona i Pompeia han culminat aquest passat dia 9 d’octubre el seu agermanament, signant el protocol a la ciutat italiana de Pompeia com ja s’havia fet a Tarragona el mes de maig.

Tarragona i Pompeia no tenen gairebé res en comú, a part d’haver estat objecte de la ocupació dels antics romans, amb la conseqüent aculturació les poblacions originàries, osca i samnita a Pompeia i a Tarraco ibera. Les restes arqueològiques d’ambdues ciutats són molt diferents. L’antiga Pompeia va ser sepultada per una erupció volcànica l’any 79 DC. La seva excavació ha restituït els edificis sense altra alteració que les destrosses ocasionades per la catàstrofe i l’extracció d’objectes artístics a que dur a terme els monarques del regne de Nàpols, els primers mecenes de l’excavació. A Tarragona hi ha un registre continuat de restes des de el poblat iber fins l’actualitat, amb la reutilització d’edificis i materials. La Pompeia actual té uns trenta mil habitants, es va formar a cavall de la fi del segle XIX i començament del XX al voltant d’un Santuari dedicat a la Verge del Rosari. No té indústria i la seva economia es basa en el turisme i l’agricultura. Tarragona, en canvi, té una població de cent trenta mil habitants, la seva economia es basa en la indústria petroquímica, els serveis i el turisme. El desconeixement entre les respectives societat és gran recíprocament, cosa que es posa de relleu, per exemple, en el referent identitati nacional de cadascú. Tot i córrer el risc de simplificar excessivament, que és inherent a les generalitzacions, es pot dir que el sentiment nacional pompeià és italià, mentre que entre els tarragonins és català, cosa que crea perplexitat o incomprensions en ambdues parts.

Aquesta disparitat no és obstacle per l’agermanament. És precisament de la diferència d’on es pot extreure la col·laboració i les aportacions mútues i cap on s’adreça actualment el moviment d’agermanament de ciutats, en el qual és parla de partenariat, de desenvolupament sostenible, de col·laboració per la descentralització, de la inclusió social i la cooperació regional internacional per afavorir la democràcia i el diàleg, que és cap on s’ha d’adreçar la política d’agermanaments de Tarragona.

Els portants de l'Àliga de Tarragona van decidir de guarnir-la amb uns elements satírics: un tiquet d'aparcament i una matrícula d'automòbil, elements que adquiereixen el seu significat en el context de la política municipal tarragonina. Aques objectes van desaparéixer mentre la figura festiva estava a les dependències municipals. Ara resulta que ha estat Carles Sala qui les va fer retirar, el regidor de Festes. el mateix que va portar a Pepe Rubianes a presentar l'espectacle censurat a Madrid per unes declaracions fetes a TV3.

Les raons que dóna Sala per justificar la retirada dels cartells que el molestaven són idèntiques a les de l'alcalde de Madrid per impedir la representació de "Lorca eran todos". Això de la llibertat d'expressió hi ha qui no ho entén.

Personalment em sorprèn la persistència de determinats tòpics que es fonamenten en una transmissió de coneixements que creia superada. Sembla que els continguts ideològics encara tenen més importància que no pas l’anàlisi científic i la reflexió crítica sobre la informació disponible. Només així puc entendre que encara tingui vigència el clixé de la invasió àrab de la península ibèrica a començament del segle VIII, la presència d’uns ocupants estrangers durant uns vuit-cents anys i la seva expulsió a mans dels legítims propietaris del país.

La fenomenal expansió de l’Islam naixent no té només una explicació militar. La ja consumada desarticulació de l’imperi romà d’occident i la feblesa del bizantí i el sassànida van permetre una ràpida expansió sobre Síria i Egipte del nou poder emergent dels àrabs. Posteriorment s’afegiria tot el nord africà i territoris a la península ibèrica, ocupació que va comptar amb una nombrosa participació berber, que compartia amb els peninsular el llegat cultural dels romans. Una expansió tan rotunda i consolidada no té explicació si no es tenen en consideració aspectes socials, culturals, ideològics i econòmics que justifiquen una acceptació per part de les poblacions del nou ordre, cosa que afirma la historiografia especialitzada i que obvien les interpretacions ideolotgitzades. La islamització que es va produir entre la població peninsular no es pren en consideració, i s’uneix la perversió de considerar les successives generacions de musulmans nascuts a territoris de l’antiga Hispània, fos quin fos el seu origen, com si fossin ocupants forans.

No oblidem que les comunitats musulmanes hispanes van mantenir-se presents fins l'any 1609, en què es va decretar l'expulsió dels anomenats moriscs dels regnes peninsulars, més de cent anys després que el rei d'Aragó i la reina de Castella conquerissin el regne nassarí de Granada --el darrer regit per musulmans-- i els seus pobladors passessin a ser-ne súbdits.

El reduccionisme en la interpretació històrica no és casual. Permet fonamentar un nacionalisme hispà en la identitat creada per oposició al moro, que és “l’altre” per antonomàsia: “Som espanyols (o catalans) perquè no som moros”. No cal definir què s’entén per “moro”. Ni la realitat del passat té una explicació tan maniquea, ni en el món globalitzat d’ara té cabuda un discurs tan simplificat.

Però José Maria Aznar, el líder neoconservador en la versió espanyola d’aquesta ideologia autoritària, la invoca i s’empara en els tòpics més rancis de la historiografia romàntica per exigir excuses a una col·lectivitat indeterminada, a la que es refereix indeferenciadament com "els musulmans", als quals fa responsables de la invasió d’una España Eterna que només existeix en els seus deliris. Què vol fer amb els ciutadans espanyols de religió musulmana, els vol expulsar? O creu que no n’hi ha? Estan tots sota sospita, vulnerant el seu dret a la presumpció d'innocència?

La política dels neocon americans i els seus correligionaria a la resta del món basa les relacions internacionals en el conflicte entre creences religioses i l'enfrontament entre elles, tal com va formular Huntington. La seva solució, violenta, és expandir el seu predomini occidental pels mitjans que sigui. Aquesta política ha donat bona mostra de la seva capacitat destructiva en el inacabable conflicte balcànic i en l’Orient Mitjà, entre un estat israelià cada cop més identificat amb el judaisme i els palestins i musulmans israelians a qui s'aboca a la radicalització, i a l’Iraq en descomposició per atiar les diferències entre musulmans shiites i sunnites.

La religió no pot ser la causa de la divisió de la comunitat internacional entre bons i dolents. Construir la pau exigeix restablir la laicitat i el respecte per les totes les creences, i això inclou el dret a no tenir religió, com a base de les relacions entre pobles i persones.