Es diria que tractar els monarques com a divinitat era cosa del passat.

Als faraons de l’antic Egipte, se’ls considerava descendents d’un deu i se’l tractava com a tal. Amb Alexandre de Macedònia va començar la tradició de divinització del rei en les monarquies hel·lenístiques, d’on va continuar Roma, manifestant-se prematurament a Tàrraco, on es va dedicar un temple a Octavi August, malgrat que formalment ostentés un poder republicà d’origen democràtic.

Ara resulta que el rei  constitucional d’Espanya, i per extensió la seva família, gaudeix d’un tracte que l’aproxima a aquesta divinització. Si una revista d’humor caricaturitza l’hereu reial, un jutge la segresta amb la finalitat de censurar-la, actuant d’ofici. Qualsevol altra ciutadà hauria d’haver posat una demanda per ofenses al seu honor, cosa que m’hauria semblat legítim que fessin els retratats si consideraven ofensiva la sàtira gràfica.

Ara resulta que cremar una fotografia del rei i esposa es considera delicte i estem expectants per si es deté els autors d’un fet que, com a molt, es pot considerar una malifeta poc cívica, punible amb el pagament dels danys en els béns de domini públic, si se’n van produir.

Curiosament, una acció de contingut fetitxista, com el que ha succeït a la plaça del Vi de Girona, de cremar una imatge perquè se li atribueix un efecte de catarsi o es creu que aquest acte és màgic ( no  ho sé i tan se me’n fa), resulta que provoca una reacció que probablement és superior a la prevista pels incendiaris, a causa d’unes lleis o unes autoritats dedicades a fer màgics i de l’Orient un reis que haurien d’estar més atents a comptar amb el consens ciutadà que de restar a l’Olimp dels déus. El palau de la Zarzuela i el de Marivent són terrenals.

Que la màxima magistratura de l’Estat no sigui electiva és una anomalia que hi ha molta gent que no volem. Que a més aquests privilegiats tinguin un tracte de semidéus, o déus del tot, fa palesa aquesta mancança del nostre sistema democràtic, la justícia encara no és igual per a tota la ciutadania. 

Vull viure en una societat on cadascú pugui cremar el que vulgui, un ninot o una falla, quan li vingui de gust, sigui o no sant Joan, o sant Josep. Això si, sense que ningú prengui mal.

Confesso que no entenc què volen fer els qui governen la ciutat de Tarragona respecte del Pla d’Ordenament Urbanístic Municipal. Han dit que el duran novament a aprovació inicial. No val l’aprovació inicial anterior? Jo crec que no, es va fer de pressa i corrents, amb una important manca d’informació, sobre documents inacabats, sense haver fet els tràmits que indica la llei i el que és més important, sense haver fet un procés participatiu que impliqués la ciutadania de forma que tothom hagués tingut oportunitat d’informar-se i donar la seva opinió, conèixer la dels demés i finalment arribar a un model de ciutat producte d’un ampli consens ciutadà.

Però per dur un projecte reformat - i ens diuen que molt - novament a aprovació inicial, no s’hauria de revocar l’aprovació anterior? L’únic argument que he escoltat per no fer-ho és que no es farà allò que demanaven el GEPEC i ICV-EUiA. Tinc molt de respecte per la capacitat d’influir del GEPEC, però aquest condicionament de la política municipal a allò que diu  la nostra coalició la considero desproporcionada.

LA NECCESITAT D’HABITATGE

Hi ha un altre argument més sòlid: la necessitat de crear sòl per fer promocions d’habitatge protegit. Tampoc  em convenç, perquè es condiciona la política social d’habitatge a la creació de nou sòl per construir i a l’aplicació de les reserves mínimes de sòl que imposa la llei. Així no es resol el dèficit de pisos que hi ha a Tarragona, com a altres llocs, d’un cost accessible a les economies de joves i persones que disposes dels ingressos que proporcionen els salaris que es paguen. El mercat immobiliari té símptomes d’esgotament, entre d’altres raons perquè els preus han superat la capacitat mitjana d’endeutament per pagar-los. Què farem amb aquest 70% de sòl pel mercat lliure que s’ha de generar per obtenir el 30% restant per habitatge protegit?

La conjuntura econòmica és favorable a unes polítiques fortes d’habitatge de promoció pública que donin satisfacció a la demanda d’aquest tipus de vivenda  i mantingui l’activitat en el sector de la construcció, la paralització del qual pot repercutir en una crisi que s’estengui a altres sectors. Per definir l’abast que ha de tenir aquesta política cal avaluar quin és el volum de la demanda i això encara no s’ha fet.

Per altra part, una nova urbanització exigeix preveure nous serveis i dotar les mancances existents, cosa que no resol  del tot el POUM que es va presentar i que entenc que ha de ser un tret essencial de d’una política de progrés.

EL FERROCARRIL

Al model urbà que es proposa per la ciutat s’hi afegeix una altra novetat, continguda en l’avantprojecte de Pla Territorial del Camp de Tarragona, que consisteix en situar l’estació del ferrocarril a la Plaça Imperial Tarraco. Bé, no  gaire novetat, perquè aquesta proposta no és altra cosa que la recuperació de la que va fer l’enginyer de la Junta d’Obres del Port Saturnino Bellido l’any 1882, com es pot llegir si es consulta la pàgina 91 del  llibre d’Elena de Ortueta Tarragona, el camí cap a la  modernitat. Urbanisme i arquitectura. L’apartat titulat “El litigi entre les companyies de Ferrocarrils i els interessos municipals” és d’imprescindible lectura, ara que s’aborda un problema que ja preocupava els regidors de fa cent vint-i-cinc anys.

A mi, la proposta em sembla atractiva perquè situa l’accés al ferrocarril en el mig de la trama urbana, prop de l’estació d’autobusos, de les facultats universitàries, de l’Hospìtal Joan XXIII; aquest emplaçament facilitarà l’ús d’un transport públic més sostenible des del punt de vista de les emissions i per afavorir el  menor ús del transport privat per carretera. Per altra part preveu estacions ferroviàries en altres indrets de la ciutat, facilitant la mobilitat urbana i dotant el conjunt ciutadà d’infrastructures.

Però alhora em crea molts interrogants. Cal saber com afectarà l’urbanisme el nou recorregut de la via, per quins punts es soterrarà, quines expropiacions són necessàries,  com es resol la circulació per  la Plaça Imperial Tarraco, que no pot patir un transit col·lapsat per la concentració d’importants edificis de l’administració pública que es poden reforçar amb un nou edifici administratiu municipal. A prop s’ubicarà un important centre comercial, “El Corte Inglés”, que pot complicar la situació. Una estació de ferrocarril ha de tenir enllaç amb altres transports públics, hi ha d’haver parades de la xarxa d’autobusos urbans i ha de permetre una bona circulació dels taxis, Caldrà que enllaci ferroviàriament amb l‘estació de l’AVE del Camp de Tarragona i amb el futur Tramvia del Camp, el Tramcamp, que si  no el preveu ha de ser una reivindicació institucional i ciutadana. Vull saber també què passarà amb els terrenys públics que ocupen les vies actuals, com es preservarà la costa des del Gaià i Tamarit fins la platja del Miracle, famosa pels seus taurons, i què es farà a l’esplanada ferroviària del carrer del Mar, alhora que s’ha de garantir que les vies arribin al port, i si n’hi ha d’ample europeu, millor.

I EL POUM QUÈ?

Si les raons socials i les queixes ciutadanes no  fossin suficients, aquesta recent proposta pel transport ferroviari, per sí matiexa implica que el POUM ha de tenir importantíssimes modificacions, que no es limiten a atendre les al·legacions presentades (per cert, amb quin criteri?) ni  completar els documents inacabats o inexistents que n’havien de formar part. Plantejo el dubte si aquesta mancança fa nul·la de ple dret la primera aprovació.

La nova ubicació de l’estació e ferrocarril  és un canvi prou important perquè sotmeti  a alteracions tot el Pla, per estudiar a fons l’avantprojecte i si s’hi opta integrar-lo en la ciutat sense inconvenients.

També resta pendent de definir el model ciutadà,  per quin s’opta i quins han estat rebutjats i per quines causes. La pressa no és bona amiga de fer les coses bé i ens hi juguem massa per permetren’s errades.

La presencia de taurons a les platges de Tarragona és un fet insòlit, però no anormal. Al Mediterrani n’hi viuen diverses espècies, algunes ens les mengem, com el caçó i la mussola. La novetat és que apareguin amb tanta persistència a llocs tan concorreguts per la gent. Què hi fan en un lloc tan poc tranquil és cosa que hauran d’esbrinar els etòlegs.

Els taurons de la platja del Miracle no han existit per les autoritats fins que no han aparegut filmats a un noticiari de la televisió i la noticia s’ha escampat per tot el país. Mentrestant, les persones que avisaven de la presència dels peixos eren tractats amb la displicència de qui no vol contradir algú que pateix al·lucinacions. Totes les autoritats, les locals, les autonòmiques i les de l’estat, han preferit no saber res i esperar a veure si els taurons decidien d’anar-se’n. Aquesta actitud d’amagar el cap sota l’ala em mou a fer dues reflexions.

El medi natural.

La primera és sobre el tracte que es dóna a determinats espais naturals com la platja o les estacions d’esquí. N’hem fet un joc d’esbarjo tan massiu amb una intervenció propera a la seva completa desnaturalització que el tracte que li donem és el d’una carretera, és a dir, un espai completament antròpic que ha de complir unes condicions que permetin la circulació segura de vehicles automòbils. Per això s’anivellen, es procura que drenin l’aigua, es compacta el terreny i s’hi estén una capa de pedres i asfalt que impedeixin la formació de fang, pols en abundància i irregularitats. Naturalment, és exigible que es mantingui en bones condicions per a la finalitat que s’han construït.

Amb les pistes d’esquí i les platges,  que són espais on es gaudeix del contacte amb la natura, tenim unes exigències semblants, amb total mensyspreu de la pressió que s’exerceix sobre la flora i fauna autòctones. Les espectatives que hem creat és poder passar de la comoditat de la llar a estar en la natura només creuant el carrer. Això sí, una natura controlada com si fos un parc temàtic

Intervenim a l’alta muntanya deforestant-la, posant instal·lacions que permetin arribar a cotes elevades amb comoditat i a canvi esperem que hi hagi neu en les dates previstes, però que no hi hagi tempestes. He escoltat la queixa d’empresaris irresponsables demanant que el servei meteorològic no adverteix del risc de temporal de neu previst, que pot dificultar el trànsit per les carreteres, per evitar que baixi el nombre d’ocupants.

A les platges hi hem fet barreres de sòl impermeabilitzat que impedeixen les aportacions de terra, passeigs asfaltats paral·lels a la costa i instal·lacions precàries per facilitar l’estada de la gent. Si un cop de mar ho desbarata, sorprèn i s’exigeix la instantània reposició d’allò que hi havia, sense pensar que és una zona inestable on les invasions del mar són corrents i la sorra tendirà a minvar. Ara sembla que, a més, es vol eliminar  la fauna que li és pròpia al mar, ja siguin peixos o meduses.

És un fet acceptat per la comunitat científica que els canvis que enregistra el clima modifiquen la conducta animal, és a dir que fenòmens com la presència de bancs de meduses o  d’altres poden produir-se. Igual que pot passar amb la presència de taurons, que de moment és purament ocasional, encara que aquest comportament ja s’ha enregistrat a altres punts de la costa mediterrània. S’ha de tenir previst com cal actuar davant de novetats d’aquesta mena, quines mesures de prevenció cal adoptar.

La prevenció

Aquest és el segon tema de reflexió. El comportament de les autoritats públiques en matèria de prevenció és, habitualment, ocultar informació, creuar els dits i esperar que la situació adversa passi tota sola sense ocasionar víctimes. Així ho han fet amb la presència de taurons, com ja he escrit abans. Vam sentir un responsable municipal dient que no tenia constància de taurons i ara un altre que diu que no sap  de quina espècie és, però que no són perillosos, que algú els ha tocat i no passa res. Que vagin jugant. 

El que els toca fer a les autoritats és reconèixer que la presència d’un peix de dimensions considerables a llocs sovintejats per molta gent, ja sigui un tauró o una tonyina, és en sí mateix un risc perquè pot provocar ensurts a la gent que ocasionin accidents. Per tant, assabentats de la presència d’un animal marí de certes dimenssions s’ha d’advertir la gent que gaudeix de la platja, que per això també hi són els serveis de seguretat i salvament de les platges.

Si es tracta d’esqualiformes cal extremar les precaucions la majoria d’espècies són depredadors actius, estan dotats de dents adients, que els pot fer perillosos en cas de sentir-se amenaçats, encara que, contràriament el que es creu comunament perquè el cinema així ens ho ha explicat, els taurons no vénen a mossegar la gent, però si n’hi ha s’ha d’evitar que ho poguessin fer.

Els responsables de les nostres administracions tenen la obligació de ser respectuosos amb la ciutadania. No és excusa la intenció d’evitar l’alarma social, perquè la crea la manca d’informació veraç. A les persones se'ns ha d’informar de l’abast real del risc, ja sigui la presència de taurons o els perills de la indústria química, de les mesures a prendre per evitar l’accident i què s’ha de fer en cas que es produeixi.

Diuen els veïns del barri de Torreforta de Tarragona que el monument que els hi  va plantar l’anterior corporació municipal a la plaça del Mercadona representa una  espasa trencada. A mi també m’ho sembla. És simptomàtic que l’allunyament entre la vida oficial i la del carrer es manifesti en aquest nomenclàtor popular, a manca de nom per la plaça, se la bateja amb el del centre comercial que fa de punt de referència, i a la vista d’un monument incomprensible, perquè s’hi ha posat sense cap mena d’implicació i complicitat veïnal, se li posa el nom d’allò que visualment suggereix.

No és la meva intenció jutjar l’obra de Bruno Gallart estèticament. Deixo per a especialistes en art el judici sobre si ha resolt amb èxit el problema de la transposició d'un element bidimensional com és la lletra “T” a un cos tridimensional observable per tots els costats, o si ha estat reeixit l’intent de representar una columna de fum amb un material tan allunyat de l’estat gasós com és la pedra; si és que aquestes eren les intencions de l’artista. Per altra part no crec que al senyor Gallart li  hagi de molestar el rebateig de la seva obra perquè és una forma de fer-la pròpia, dotant-li una interpretació potser imprevista per l’artista.

Els barris, tots els barris de la ciutat, han de tenir monuments que els singularitzin, que la gent els faci propis i serveixin de punt de referència, condicions que incompleix l’espasa trencada per la manera com s’hi ha ubicat. Com a mínim, s’havia de popularitzar la idea de la seva instal·lació, promovent el debat ciutadà sobre la seva idoneïtat - allò que en diem participació ciutadana - i, sobretot, s’havia de trobar un emplaçament adient. És incomprensible que en una plaça de grans dimensions no s’hagi situat en el centre sinó en un lateral en un lloc que, a més, destorba el pas.

El que em sembla totalment desafortunat és l’objecte de l’homenatge. Diuen que és un monument a l’immigració, i que per això hi ha en el peu cinquanta dos escuts corresponents al mateix nombre de províncies espanyoles.

Anem per parts. Em sembla fora de lloc dedicar un monument a una acció, a un verb. Migrar és l’acció de canviar de lloc de residència, emigrant si  vius aquí i te’n vas fora i immigrant si és al revés, és un fet a considerar en els estudis demogràfics igual que el  creixement vegetatiu, i a ningú no se li acut de fer un monument a la procreació (a no ser que l’obra esmentada admeti també aquesta interpretació).

Un monument amb aquesta dedicatòria no fa altra cosa que servir la idea perversa que s’ha  instal·lat en alguns sectors de la societat que fa de l’acció d’immigrar una categoria permanent que s’adjudica a una persona pejorativament com a sinònim de pobra, marginal i sospitosa. És a dir, la discriminació feta pedra picada.

Igual com és discriminatòria la simbologia dels escuts provincials: només té mèrit venir a viure a Tarragona si es fa des d’una altre lloc de l’Estat Espanyol? Per posar un exemple, William Tarín, il·lustre impulsor de l’esport popular a Tarragona, no va immigrar? O que ho fes des de Suïssa l’exclou de l’homenatge? 

L’emplaçament a Torreforta és totalment arbitrari. Hi  ha altres barris de la ciutat sense monuments, i persones que un dia van immigrar a Tarragona en viuen a tot arreu. El que cal a Torreforta és fer un monument a aquelles persones que amb el seu treball i esforç han fet créixer i amb la seva lluita han dignificat el barri que, per primer cop en la història tarragonina, ha estés la trama urbana de la nostra ciutat a la marge esquerra del riu Francolí. Sense tenir en compte el lloc de naixement.

A una localitat només hi ha veïnat, a les ciutats totes les persones que hi vivim participem de la ciutadania. Crear divisions per raó de naixement, creences, sexe o edat o qualsevol altre element de discriminació no tan sols és inconstitucional sinó una bestiesa que perjudica la societat en el seu conjunt.  

La venda de les naus de l’EMT

Què caldrà fer?

És evident que en l’equip municipal conviuen dues posicions sobre aquesta qüestió. Per ERC la venda era justificable segons la destinació dels ingressos. En canvi el PSC s’hi oposava pel risc en la situació de l’empresa. En les dues postures hi ha, almenys, un punt en comú: ambdues rebutgen el recurs a la venda de patrimoni com a font de reducció del dèficit. Vol dir que, a part d’assumir-lo a càrrec dels ingressos municipals, la seva reducció, que suposo que ambdues formacions consideren necessària, s’ha de fer per altres mitjans. Quins són aquests és el que han d’explicar a la ciutadania. Per altra part, s’ha de dir si en no comptar amb aquests ingressos s’abandona la promoció pública d’habitatge, ajornant una de les necessitats més urgents de la ciutat fins obtenir altres recursos, que han de procedir de les administracions superiors inevitablement, que per això hi són.

Per una política pública d’habitatge

La necessitat d’actuar en el sector immobiliari, per facilitar l’accés a l’habitatge a la població que està exclosa d’aquest dret, és un assumpte vital per Tarragona, que fa massa temps que n’està mancada. Els recursos de la població per afrontar aquesta necessitat no han estat ni tan sols avaluats. No sabem el nombre de pisos sobreocupats que hi ha a la ciutat, ni el nombre de joves que no es poden emancipar per aquesta raó, ni s’atén la situació de les persones que viuen a masos abandonats. Tampoc el fenomen de la deslocalització de l’habitatge, com algú l’ha batejat, és degut només a la manca d’oferta privada, en bona part la direcció que pren aquesta fugida la condiciona la raó econòmica. És hora que la política d’habitatge del govern de la Generalitat es manifesti plenament a Tarragona.

Necessitat d’un bon transport públic

L’Alternativa Baix Gaià va néixer l’any 2002 com una plataforma jove, en edat i en esperit, amb ganes d’intervenir el les institucions locals a fi de promoure una gestiód el territori més respectuosa amb l’entorn natural i unes polítiques més adients a les necessitats de les persones. Aquest primer objectiu el van assolir l’any 2003 integrant-se en la coalició ICV-EUiA-EPM. Obtenien dos regidors a Altafulla i un a Torredembarra, que va formar part de l’equip de govern.

El dissabte, dia 7 de juliol  d’enguany han donat un pas més en constituir la organització comarcal d’ABG, ja que en aquestes darreres eleccions locals ha donat un important salt qualitatiu. Han obtingut l’alcaldia d’Altafulla, a Torredembarra han doblat la representació i  estan impulsant un important debat polític en l’ajuntament al voltant de les polítiques urbanístiques, exemplificades en la urbanització de Muntanyans, un cas de connivència entre CiU, PSC i ERC a l’hora d’ocupar una zona humida litoral inundable seguint un model de negoci immobiliari que destrueix els escassos espais naturals que es conserven al nostre litoral. També hi era present la candidatura Iniciativa Rierenca, també de la coalició i que ha obtingut dos regidors tot i ser el primer cop que es presentaven i les candidatures de Roda de Berà, La Pobla de Montornès, Vespella i Renau que malgrat no haver obtingut representació aquest cop segueixen animats a treballar en el poble cara al futur i en el marc d’ABG comarcal.

Hi ha diversos elements de l’Alternativa Baix Gaià a considerar positivament si es volen tirar endavant noves polítiques. La seva capacitat integradora de diverses sensibilitats d’esquerra, des de l’esquerra independentista amb un discurs de contingut social, al sectors més clarament ecologistes, acollint un ampli espectre de corrents de pensament; el qüestionament radical del model dominant de gestió i ús del territori i  la capacitat de fer propostes alternatives però gens utòpiques i la seva capacitat de generar debat polític de fons sobre aspectes quotidians que preocupen les persones.

A Tarragona ens cal estar molt atents a aquesta forma de fer d’ABG i mantenir una relació permanent. El Gaià desemboca en el terme municipal tarragoní, i la proposta d’articular un espai natural en la seva conca requereix que l’Ajuntament de Tarragona prengui decisions coherents al respecte, establint les figures de protecció necessàries dels espais naturals de la zona de llevant de terme municipal.

Per altra part, és important, des del punt de vista d’equilibri i de gestió territorial, que aparegui un moviment que planteja una alternativa seriosa al model de ponent, on l’a presència massiva i conjunta de la gran indústria química i turística han determinat una ocupació i usos del territori que no són sostenibles i planteja grans problemes a l’hora d’intentar la seva racionalització.   

Que la Part Alta de Tarragona, el nucli històric de la ciutat mereixi rebre els ajuts de la Llei de Millora de Barris és una bona noticia,  per fi la part més emblemàtica de la ciutat serà objecte d’actuacions de rehabilitació que tornarà al seu veïnat la qualitat de vida que no s’havia d’haver perdut mai.

És el segon barri de Tarragona que accedeix a aquest ajut, i n’hi ha d’altres que reclamen  la mateixa atenció, el que vol dir que l’estat de degradació és comú a gran part, aquesta és l’herència de massa anys de polítiques locals adreçades només a crear nous espais urbanitzats, abandonat el manteniment del teixit urbà consolidat. Afortunadament gaudim d’un govern a la Generalitat que es preocupa de la vida quotidiana de la ciutadania, amb accions d’atenció a entorns que els cal com en aquest cas, però aquests plans també requereixen inversions municipals, el que limita la possibilitat de recórrer indefinidament a aquests ajuts, el que no vol dir que eximeixi a l’ajuntament d’actuacions concretes que atenguin les necessitat i carències existents.

De moment s’ha de sortir de la paràlisi que afecta al Pla de Millora de Campclar i accelerar les actuacions immediates i mantenir un nivell d’inversió que desenvolupi tot  el potencial urbanísitc de la zona. El projecte de Campclar, que es projecta sobre els barris de l’entorn, assolirà els seus objectius el dia que s’hi construeixin habitatges de luxe. Per això s’ha de començar a donar compliment als compromisos adquirits i desmuntar el molí de clinker, la famosa cimentera d’altres anys, un cop s’ha esgotat el termini pel qual s’havia instal·lat.

Finalment, contràriament al que afirmava en un article antrrrior, he de dir que els documents del POUM es poden consultar a la pàgina web de l’Ajuntament, la consellera Floría de ben segur donarà passes important per millorar la comunicació transparència municipals. Ara cal que la ciutadania fem ús d’aquesta possibilitat i siguem conscients que no n’hi ha prou amb modificacions, que cal refer-lo amb nous criteris.

L’inici del nou mandat municipal, estrenant alcalde i majoria de govern, formada per la coalició entre el PSC i ERC ha estat discret. La primera mesura adoptada ha estat de suprimir cinc-centes places de zona blava acomplint una promesa electoral que indica una gestió amb menys afany recaptatori i fa més amable la vida als veïns dels entorns que poden deixar amb més comoditat cotxe aparcat, qui trobi lloc. Llevat d’això no té cap efecte beneficiós ni perjudicial respecte als problemes de circulació generals de la ciutat. Està bé però queda lluny de la retirada immediata de tropes d’Iraq que va ordenar el president del govern espanyol, senyor Rodríguez Zapatero.

La mesura equivalent en la política municipal local hauria estat anunciar la revocació de l’aprovació inicial de Pla d’Ordenació Urbana Municipal. Hi ha motius suficients i així  s’avia anunciat per part dels partits que avui formen la Junta de Govern municipal.

La llarga gestació del POUM ha estat feta a l’ombra i amb secretisme. Malgrat que en la memòria s’esmenta la participació d’entitats i organitzacions veïnals en una divulgació de continguts feta per l’alcalde sense contrast d’altres opinions, els fets recents demostren que ni tenia les garanties democràtiques de transparència exigibles, ni s’explicava el veritable abast de les propostes.

Els grups que formaven la oposició municipal tampoc vam tenir gairebé cap informació  dels treballs que es realitzaven, i cap ni una del model de ciutat proposat. Ni tan sols es sap les causes de l’abandonament de l’empres adjudicatària dels treballs de redacció del POUM, Aguirre Newman, que a la memòria del Pla es despatxa en un breu paràgraf que no aporta cap informació. Com a mínim s’ha de saber si hi ha hagut un incompliment de contracte que generi indemnització per la hisenda municipal.

No s’ha fet el tràmit preceptiu previ de demanar un informe mediambiental a la Generalitat de Catalunya, probablement perquè el POUM, en l’esta actual no l’obtindria favorable. L’anterior l’alcalde es refugiava en que degut a la llarga tramitació de la revisió, que es va iniciar abans que es legislés la obligatorietat d’aquest informe, l’eximeix de demanar-lo. Només és una excusa de qui el vol evitar, indica la manca de voluntat política de fer-ho, perquè no hi ha cap obligació de no demanar-lo. Igualment hauria d’haver-se aprovat prèviament l’Agenda 21 municipal, reiteradament inclosa en els pressupostos municipals sense que s’hagi fet mai.

Després de vuit anys de donar-li tombs, es va lliurar amb un mes d’antelació a la sessió d’aprovació inicial. Nosaltres havíem demanat tres mesos, en un exercici de responsabilitat envers la ciutadania, consideràvem, i així ho considerem encara, que era el que calia per estudiar-lo amb tècnics propis, efectuar consultes i resoldre dubtes i finament elaborar una opinió ben fonamentada. 

Aquests elements van formar el nostre fil argumental en el plenari en què es va fer l’aprovació inicial, enmig de la campanya electoral, amb la pressa de qui sap que perdrà la majoria al consistori. Per aquesta raó no vam entrar en la valoració del seu contingut, que hauria estat feta apressadament. La conseqüència era  que no es poda aprovar en aquelles condicions i amb una altra correlació de forces s’havia de revocar l’acord, extrem en el que semblaven estar d’acord socialistes i republicans.  

Per això sobta que ara s’excusin en el compromís d’acceptar les al·legacions fetes al POUM com a eina per la seva modificació --això ja ho deien CiU i PP-- ni n’hi ha prou amb un nou procés d’exposició pública del qual no es coneix la normativa ni el contingut, no es sap si serà una pròrroga de l’actual o un de nou ja amb al·legacions acceptades.  Les al·legacions per si soles no modifiquen el criteri general del POUM, només hi posen pedaços. Tampoc hi ha garantia que totes les al·legacions siguin coherents amb un model ciutadà, i aleshores caldrà que s’expliqui el criteri que fonamenta l’acceptació o el rebuig.

El POUM proposat per l’anterior govern municipal no és reutilitzable. S’ha de reescriure amb plantejaments de cohesió ciutadana, de defensa dels serveis i els espais públics i una àmplia previsió de dotació d’equipaments ciutadans i serveis socials.

S’ha de demanar la opinió i la participació ciutadana sense por, ara que ja s’ha vist com pot afectar la planificaicó municipal.

No pot ser, per exemple, que a hores d’ara, a la web municipal  si algú va a l’apartat de Documentació Administrativa i prem sobre l’apartat que diu Pla General d’Ordenació Municipal de Tarragona, que és allò que més s’aproxima al POUM, es trobi el missatge següent: ERROR 404. Fitxer no trobat.

La voluntat de transparència passa també per usar les eines informàtiques a fi de fer accessible la informació municipal a la ciutadania

Aquest article és inèdit en castellà, idioma en el qual el vaig escriure a fi que es traduís al portugués. Es va publicar l'any 2004 al número 5 de la revista A Comuna, que editat la UDP (Uniâo Democrática Popular), un partit marxista que dóna suport al Bloco de Esquerda portugués.

El perfil de un político de derechas.

José María Aznar López (Madrid, 1953) ha sido presidente del gobierno español entre los años 1996 y 2004 al frente de los gobiernos formados por el Partido Popular en dos legislaturas sucesivas. Puso fin a los gobiernos del PSOE,  en el poder desde 1982, y bajo su dirección la derecha española recuperaba el gobierno. Nació en el seno de una acomodada familia. Se licenció en derecho y obtuvo una plaza de inspector de finanzas del Estado. En 1979 se afilió a Alianza Popular, un partido derechista fundado por antiguos ministros de la dictadura, liderados por Manuel Fraga Iribarne. La carrera política de Aznar ha se ha basado en un ascenso paulatino hacia puestos de mayor responsabilidad. En el seno del partido desempeñó el cargo de presidente provincial de Logroño (1979-1982), el de secretario General de Alianza Popular (1982-1987. Fue elegido vicepresidente de la reformada Alianza Popular, que cambió su nombre por el de Partido Popular (PP). El X Congreso Nacional le nombró presidente, a instancias del fundador del partido, Manuel Fraga Iribarne, que actuó como su mentor. Obtuvo su primera acta de diputado por la provincia de Ávila en 1982 y la renovó en 1986. En 1987 fue elegido presidente de la Junta de Gobierno de la comunidad autónoma de Castilla y León, que desempeñó hasta 1989. En el congreso del PP celebrado este año le nombró responsable de la campaña electoral y candidato a la presidencia del Gobierno español, cargo que obtuvo en las elecciones del año 1996, en que el PP se alzó con la victoria en las elecciones legislativas, al obtener 158 diputados, una mayoría simple. Aznar jamás ha denunciado el régimen del general Franco, en el que su abuelo y su padre jugaron papeles destacados. En 1978 se mostró contrario a la Constitución española que estableció el nuevo régimen democrático, y denunció a las nuevas autoridades municipales democráticas de Gernika, la población inmortalizada por Picasso en un cuadro que rememoraba su destrucción por la Luftwaffe de Hitler, por cambiar el nombre de la Plaza del Generalísimo Franco por el de Plaza de la Libertad. Sin embargo, su elección como presidente del PP coincidió con un giro en el partido, que abandonó su discurso ideologizado por la construcción de un proyecto, calificado de centrista por el propio Aznar, que cohesionó a los sectores derechistas, democristianos y liberales en torno a un programa común, que abandonaba sus antecedentes franquistas y autoritarios para dar paso a una formación política inspirada en un centro-derecha pragmático al estilo de los partidos similares del entorno europeo. Esta operación se saldó con un progresivo avance electoral, obtenido a costa del Centro Democrático y Social ­-que encabezaba el ex presidente Adolfo Suárez- desplazado como receptor del voto moderado. El grave deterioro sufrido por el Partido Socialista Obrero Español (PSOE) en la última legislatura en que gobernó Felipe González favoreció las aspiraciones de Aznar. Insistió obstinadamente en equiparar al PSOE con el paro, el despilfarro y la corrupción, sin encontrar una respuesta eficaz de sus contrincantes. Sin duda era un discurso simplificador, pero electoralmente muy rentable. El 4 de mayo de 1996 era investido presidente de gobierno. Para ello contó con el apoyo de los nacionalistas vascos del Partido Nacionalista Vasco (PNV), de los catalanes de Convergencia i Unió (CiU) y de una coalición de  composición muy diversa procedente de la islas Canarias, la Coalición Canaria.  

El primer mandato: acuerdos y diálogo.

La acción de su primer gobierno estuvo orientada al recorte del déficit público y la inflación. Quiso  estimular la actividad económica generadora de empleo introduciendo reformas estructurales de desregulación laboral, la privatización general de las empresas públicas y medidas de liberalización monetaria. Sin duda había heredado una buena situación económica, producto de las decisiones adoptadas por el gobierno socialista, que mejoraron sustancialmente las cifras macroeconómicas. Los criterios neoliberales aplicados, junto a los resultados de una política de crecimiento y saneamiento financiero se reflejaron en unos niveles de crecimiento superiores al 3% de PIB, lo que se tradujo en un aumento de las rentas familiares, situación que desactivó muchos conflictos sociales.  Se alcanzó un alto nivel de diálogo con los sindicatos, que permitió dar satisfacción  a las demandas inmediatas a costa de posponer reivindicaciones de más calado, como la jornada de 35 horas semanales, o hacer frente a la elevada tasa de paro y los efectos de la precarización del empleo.Por otra parte, la creciente inmigración de personas extranjeras en busca de trabajo, muchos de ellos en situación de clandestinidad, contó con una respuesta basada en el endurecimiento de la Ley de Extranjería, que se reformó para agilizar los mecanismos de expulsión inmediata, impedir los derechos de asociación, manifestación y sindicación a los inmigrantes ilegales, junto a medidas de endurecimiento de las condiciones para obtener el permiso de trabajo y regularizar la situación. Con ello se produjo una bolsa de mano  de obra barata que ayuda a financiar el crecimiento de determinados sectores económicos. En política internacional Aznar introdujo cambios que, en principio fueron poco perceptibles. Decidió el ingreso de España en la estructura militar integrada de la OTAN, que se acompañó de la reasignación de tareas y la profesionalización de las Fuerzas Armadas españolas, que en el año 2001 dejaron de nutrirse de reclutas obligatorias, medida bien acogida por la opinión pública. Endureció la postura española respecto a Cuba, en una primera muestra de su postura favorable a los intereses de Estados Unidos, aunque se manifestó contrario a la ley Helms-Burton que sanciona las inversiones de terceros países en Cuba.En 1998 Aznar inició una serie de enfrentamientos con Alemania, en primer lugar y después con Francia también, en el seno de la Unión Europea que tuvo varios episodios: la negociación de los presupuestos comunitarios para el sexenio 2000-2006; el Consejo Europeo de Berlín, de marzo de 1999, que se saldó con un confuso acuerdo sobre el Fondo de Cohesión; el Consejo Europeo de Niza, de diciembre de 2000, en  el cual consolidó a España como quinto país “grande”, posición compartida con Polonia cuando ingrese en la Unión Europea, aumentando sustancialmente sus votos en el Consejo y perdiendo, a cambio, un comisario europeo. La política hacia la Unión europea se ha caracterizado por su escaso interés en torno a las cuestiones que forman el primer pilar de la Unión, es decir la cohesión social, el mercado interior y la política regional. En cambio, su atención se dirige manifiestamente a reforzar la cooperación en asuntos de justicia e interior, especialmente en la entrega de delincuentes con motivaciones políticas para su procesamiento en los países interesados, el llamado tercer pilar de la Unión.

La mayoría absoluta: intransigencia.

José María Aznar obtuvo en las elecciones generales que se celebraron en el año 2000 la mayoría absoluta de diputados en el Congreso para su partido, el PP. El control absoluto  de las cámaras le animó, a él y a su grupo, a actuar imponiendo su programa de gobierno sin cortapisas. No se admitían discrepancias ni fisuras en el seno de PP, y no se tenia ninguna voluntad de atender las argumentaciones del resto de grupos parlamentarios, lo que se tradujo en una espiral de enfrentamientos y falta de diálogo con las restantes fuerzas políticas y sociales. Examinemos algunas de las actuaciones que han generado mas controversia.Una de sus principales líneas de actuación política ha sido la lucha antiterrorista, en la que ha obtenido notables éxitos, pero su gestión se ha visto envuelta en la polémica. El problema de la violencia en Euzkadi se arrastra desde hace más de tres décadas La opción de lucha armada efectuada por la organización ETA (Euzkadi Ta Askatasuna, Patria y Libertad) para obtener la independencia del País Vasco, le sitúan al margen de la  ley y cuenta con el rechazo de la totalidad de fuerzas políticas, a excepción de la coalición Euskal Herritarrok (en la actualidad ilegalizada en otra controvertida iniciativa legislativa) que está en su entorno ideológico y  en sus declaraciones públicas suele lamentar las víctimas pero no condena los atentados. Aznar ha mantenido una actitud firme que se basa en la defensa del principio de Estado de modo que no aparezca en pié de igualdad con ETA a la que le da un trato basado en considerarla como un problema de delincuencia masiva. Considera la lucha antiterrorista como un enfrentamiento  entre el bien y el mal donde no queda otra opción que  acatar sus planteamientos o estar con los terroristas. Esta maniquea interpretación tiene como finalidad  extender la sospecha de connivencia con la violencia a cualquier persona o grupo que discrepe de la misma, y de manera especial al PNV, con el fin de apartarle del gobierno vasco. No sólo no lo consiguió sino este partido  mejoró sus resultados electorales y radicalizó su propuesta política a corto plazo hacia mayores cotas de autogobierno basado en conseguir para Euzkadi el status de Estado Libre asociado a España.  En el terreno social, el 17 de abril de 2002 dio por finalizado el idilio con los sindicatos. Ese día José Maria Aznar entregaba a los agentes sociales una propuesta de “Medidas Legales para la Reforma de la Protección por Desempleo y de la Ley Básica de Empleo” que se encontró con el rechazo inmediato de los dos sindicatos mayoritarios, CCOO y UGT. Ambas centrales mantuvieron diversas reuniones con miembros del gobierno par a conseguir que se retirara el citado proyecto sin resultado alguno, por lo que convocaron una huelga general para el día 20 de junio de 2002. La reacción de Aznar consistió en aplicar la reforma mediante un decreto que posteriormente deberían convalidar las Cortes. La huelga tuvo una amplio seguimiento. El gobierno, en sus comunicados a la opinión pública, negaba su incidencia, tal como denunciaba la resolución de la Comisión Ejecutiva Confederal de la UGT del día 25 de junio:  “Los esfuerzos del Gobierno se han volcado desde virtualmente antes de comenzar la jornada del 20-J en crear una imagen artificial del fracaso de la huelga, sometiendo a la sociedad española, a través de Radiotelevisión Española, a un sistemático manejo informativo. El contraste entre unos y otros medios de comunicación es tan evidente que pone de manifiesto, sin lugar a dudas, esta actitud manipuladora.”El desgaste ocasionado por la  huelga se saldó con una crisis de gobierno en la que cesaron seis ministros, se incorporaron cinco nuevos al Gabinete y tres cambiaron de cartera.Poco tiempo después, el 13 de noviembre del mismo año, llegaba la noticia de que el “Prestige” un petrolero cargado con cerca de 80.000 toneladas de fuel estaba escorado y corría riesgo de hundirse a 27 millas al oeste de Fisterra (A Corunha). Empezó a verter fuel al mar, y los técnicos advirtieron que corría el peligro de partirse en dos. El gobierno de Aznar reaccionó de la peor manera posible, ordenando alejar el buque de la costa, lo que ocasionó incidentes diplomáticos con Portugal y Francia, que seguían con preocupación la ruta del barco. El gobierno argumentaba que en caso de hundimiento el fuel se solidificaría y no se producirían vertidos contaminantes. Por el contrario, como consecuencia del naufragio, 2.980 Km. de costa quedaron afectados por la marea negra que ocasionó, con daños de gran importancia en el medio natural, en la fauna y la flora marina. La actitud de José Maria Aznar fue de manifiesta indiferencia ante una catástrofe esta magnitud.Aznar mostró un claro menosprecio por la opinión pública al prestar su apoyo incondicional al presidente George Bush en su decisión de atacar a Irak. Aznar secundó  la invasión de Irak a pesar de tener en contra a todos le demás partidos políticos y la inmensa mayoría de la población. Ciudadanos de todo el  mundo emprendieron manifestaciones contra la guerra que culminaron el 15 de febrero de 2003, que en España alcanzaron una extensión y una participación inusitada en ciudades y pueblos de todo el país. Francia y Alemania expresaron su rechazo a la intervención armada en Irak. Para contrarrestar esta postura, Aznar impulsó una carta de apoyo a la política belicista de Estados Unidos que firmó con otros siete líderes europeos, cosa que abrió una crisis en el seno de la Unión Europea.El quince de marzo de 2003, Aznar se reunió en las islas Azores con  el presidente de los Estados Unidos, George Bush y con el premier británico, Tony Blair, para emitir un ultimátum a Irak. El 18 de marzo, Aznar anunciaba al Congreso  de los Diputados, en un tenso debate, la decisión de enviar 900 soldados a Irak, que no participarían en el ataque. A juicio de la mayoría de formaciones políticas españolas, el período de gobierno de Aznar ha supuesto un retroceso tanto en los valores y comportamientos democráticos, como en la separación de poderes y en la laicidad del Estado.

 (Segueix)

Un cop passat el trasbals electoral, torno el bloc a l’activitat, slow, és clar.

Si algú espera un assenyat anàlisi polític de la derrota soferta, el decebré, em ve de gust fer una reflexió personal, perquè soc persona de treballar en equip, em sento profundament incòmode en el paper principal que s’assigna als caps de llista en unes eleccions on no es tria l’alcalde. Encapçalar una candidatura que perd la representació municipal després de dotze anys de mantenir-la és un cop dur d’encaixar des d’aquesta posició preeminent.

Aquests dies he tingut l’oportunitat de parlar dels meus gustos i aficions, i ho he fet a bastament d’una pel·lícula que m’agrada molt, Zorba el grec. Hi ha un moment culminat, on tot l’invent que ha fet Zorba per baixar troncs d’arbre des d’un bosc propietat d’un monestir, fins la mina abandonada que vol reobrir Basil, el grec educat a Anglaterra, se’n va en orris. El sistema de cables i torres de suspensió dissenyat per l’abrandat grec no suporta més de tres troncs fins que es destrueix totalment, davant els ulls astorats de popes i autoritats locals. 

Enmig de la desfeta, Alexis Zorba exclama:

-         Senyor, ha vist quina catàstrofe més esplèndida?

Basil i Zorba es queden sols a la platja, una platja de Creta que a mi em recorda la Savinosa, i comencen a ballar un sirta, amb la música inoblidable de Mikis Teodorakis.

En aquest moment el meu estat emotiu em fa sentir plenament identificat amb aquesta imatge dionisíaca, l’embriaguesa de la dansa que serveix per seguir endavant, per sobre del raonament lògic, l’optimisme de la voluntat per sobre del pessimisme de la raó, no ens donem per vençuts. ICV ha de seguir present el panorama polític de Tarragona.

El que em fascina d’aquest film és la capacitat de Michael Cacoyannis, el director, de posar en imatges la potent novel·la de Nikos Kazantzakis, un autor que ha estat adaptat en dues ocasions memorables al cinema, La darrera temptació de Crist, dirigida per Martin Scorsese i l’esmentada Zorba el Grec, que va comptar, a més amb un repartiment memorable, encapçalat per Anthony Quinn, Alan Bates, Irene Papas i una actriu poc coneguda, però molt solvent, Lila Kedrova, acompanyats d’un seguit de secundaris que donen el to de veracitat al film.

Nikos Kazantzakis, l’autor de la novel·la, titulada Vida i fets d’Alexis Zorba,  és un autor apassionat. Nasqué a Creta el 1883, i morí a Friburg el 1957. Doctorat en lleis a la universitat d’Atenes, posteriorment va estudiar filosofia a París, amb Henri Bergson.

Home d’esquerres, va ser ministre al seu país. Es va apropar al marxisme i es va interessar per les religions. La seva obra abasta l’assaig, la poesia, el drama, guions cinematogràfics, literatura infantil i la novel·la, sempre amb un profund missatge filosòfic. Però és Nietzsche, i Bergson és clar, de qui rep la més clara influència en la seva filosofia.

M’interessa el concepte de llibertat de Kazantzakis. Per ell significa l’absència de temor o esperança. L’home no pot esperar res dels homes, no ha de buscar recompenses ni honors, i per tant, no ha de témer el futur, s’ha d’alliberar de totes les supersticions, aleshores esdevé lliure.

Des d’aquesta llibertat cal seguir treballant.

El bloc del Saló dels penjats el composen per periodistes de Tarragona que, segons declaren, volen mostrar l’altra cara de la política.

Francament, m’agrada, el trobo amè, dinàmic i didàctic, tot i que em “posa a caldo” perquè fa més tres setmanes que no actualitzo el meu i tenen tota la raó, no ho faig amb la freqüència que m’agradaria.

Hi ha dues causes d’aquesta poca activitat. En primer lloc, el bloc és un espai de publicació personal, el que hi penjo és de la meva exclusiva responsabilitat i no hi intervé l’equip que treballa en la campanya o en els afers polítics quotidians,. En segon lloc, sóc de ploma lenta (hauria de dir de teclat lent, per ser més exacte) com ja he dit a un “penjat” del bloc mentre exercia la seva tasca professional, i ara tinc força feina amb la campanya electoral, el que vol dir menys temps per seure a escriure coses amb sentit i reflexionades. Sóc, doncs, del primer tipus de blocaire, segons la taxonomia de Tondo Rotondo, encara que a Anònim no li semblin blocs els d’aquesta mena.

En defensa meva, he de dir que Àlex té tota la raó en dir que cada cop s’usa més la xarxa en les campanyes electorals. Em permeto fer una mica de propaganda electoral, això ho podeu trobar en la web d’ICV de Tarragona, www.iniciativa.cat/tarragona/, i la del candidat, www.lluisbalart.cat. que procurem actualitzar amb les activitats de campanya.

Finalment, he d’advertir que m’he permès posar un link al bloc del Saló dels penjats, perquè m’agrada, des d’aquí els demano permís. Naturalment, si no els agrada, l’eliminaré amb tota celeritat.

Evidentment, convido a qui vulgui saber què diu Àlex o Tondo Rotondo, que visiti el Saló.

El 14 d’abril, en una data memorable en el record històric democràtic d’aquest país, uns artistes feien, al capvespre, un happening al carrer Major de Tarragona per inaugurar una exposició que porta per títol Caldo als aparadors.

La novetat de la mostra consisteix a utilitzar els aparadors dels establiments comercials per mostrar les obres. Sense altres patrocinis ni subvencions institucionals demostren la vitalitat de la creació artística a Tarragona, expressada evitant el dirigisme subjacent en qualsevol mecenatge.

Han obert una interessant possibilitat per exhibir l’art, per portar-lo al carrer, triant un entorn significatiu, i utilitzant un suport expositiu que situa l'art de més rabiosa actualitat a l’abast de la observació dels vianants. Demostren que a Tarragona hi ha un gran potencial creatiu.

Val a dir que vaig passar una bona estona amb la festa que havien muntat, que va ser tot una agradable sorpresa que s’hauria d repetir més sovint.

I prendre nota de les queixes expressades, a toc de campana, d’allò que fa malament o no fa, l’ajuntament.

El lamentable episodi al voltant de la marca que hauria d’identificar corporativament l’Ajuntament de Tarragona és una mostra més de la desorientació d’un equip de govern en fase terminal, mancat d’idees i de capacitat de gestió. La preocupació per aprofitat els avantatges d’ostentar el poder de manera oportunista, en lloc de presentar un bon balanç de la seva gestió, els fa incórrer en errades que provoquen situacions tan desagradables com la polèmica que s’ha desfermat al voltant de la implantació d’una nova imatge corporativa que ha resultat massa inspirada en la de l’Ajuntament de San Sebastián de los Reyes, una ciutat de la Comunitat Autònoma de Madrid, i el que és pitjor, utilitzant el manual d’aplicació d’aquest ajuntament, fàcilment accessible a la seva pàgina web.

Els antecedents

La necessitat d’unificar visualment la imatge corporativa de l’ajuntament, els seus serveis, bens patrimonials, dependències i objectes ningú no la discuteix si la finalitat pretesa és la millora de la informació que rep la ciutadania si li permet identificar clarament allò que depèn de l’ajuntament i, per altra part se n’obté un estalvi en els recursos materials en reduir el nombre de tintes a emprar, els formats de papereria i s’unifiquen altres objectes materials.

Això que es vol presentar com una novetat és una necessitat creada per CiU, que va eliminar el logotip que havia adoptat l’Ajuntament en època de l’alcalde Recasens i es van llençar a una esbojarrada cursa de creació de marques i distintius de diferent fortuna estètica, que impedeixen la identificació clara de tot allò que depèn, d’una forma o altre, de l’Ajuntament.

Òbviament, quan es planteja la necessitat de posar ordre en aquest desgavell tothom hi està d’acord.

La gestació de la nova imatge

Las primera aproximació a la nova imatge corporativa dels representants dels grups polítics va estar en una Junta de Portaveus on es van mostrar les diverses propostes de les empreses que havien participat en el concurs convocat a l’efecte junt amb una valoració tècnica que donava com a millor la que serveix de base a l’actual i polèmic disseny. A ningú no va agradar cap de les propostes i així es va manifestar, fent tres recomanacions respecte dels elements que havia de contenir, consistents en que si hi havia una lletra inicial de Tarragona havia de ser majúscula, que la referència heràldica havia de ser més explícita i a ser possible utilitzar tipografia romana.

La Junta de portaveus és un òrgan deliberatiu, que només pot prendre acords per unanimitat, que s’han de fer executius amb la seva aprovació en el ple. Altrament, les posicions expressades pels portaveus només tenen serveixen per saber quina és la postura de cada grup davant els temes que s’hi tracten, i actuar en conseqüència en els òrgans decisoris, si és el cas. Per aquesta raó la Mesa d’Adjudicació va seguir el procediment i va decidir adjudicar la imatge corporativa a l’empresa que havia obtingut millor puntuació tècnica.

Materialització del projecte

Un cop adjudicada es van fer unes reunions informals per aplicar les observacions fetes en la Junta de Portaveus sobre el disseny aprovat, a excepció de la tipografia, que es va admetre la proposta d’usar-ne una de disseny més modern. És important destacar que les observacions que vaig fer com a portaveu anaven en tot moment adreçades a intentar obtenir un logotip que pogués transmetre a la ciutadania que era un element d’identificació de l’Ajuntament, sense entrar en valoracions estètiques, aspecte sobre el qual tinc la meva opinió, que donaré gustosament si algú m’ho demana.

Per sobre de l’aspecte estètic, vaig fer constar que em preocupa que serveixi a l’estalvi de recursos, evitant la despesa innecessària, i la dispersió de recursos gràfics que caracteritza aquest ajuntament en l’actualitat. Despesa innecessària que arriba a l’extrem d’encomanar i pagar el disseny d’un logotip que no s’usa mai, com va fer el Patronat Municipal d’Esports l’any 2005.

Aparició pública precipitada

Un cop fixat el logotip es va dir que es procedia a la redacció del manual d’ús per regular tots els aspectes de la imatge corporativa.

Sense esperar a la seva redacció definitiva, el dia 30 de gener es va presentar el dibuixet en roda de premsa i va començar una campanya propagandística excessiva, amb banderoles i un full repartit a domicili de mala qualitat tipografica, producte de la precipitació en fer-lo, com vam denunciar en el darrer ple.

El mal ús de la imatge i l’estil

Carles Castillo, conseller municipal del grup socialista, en la mateixa sessió plenària, es va queixar que en el full publicitari esmentat aparegués, sense cap motiu (aparent) la imatge de Joan Aregio.

En aquest mateix sentit el 12 de febrer a la web d’ICV de Tarragona (www.iniciativa.cat/tarragona), ja havíem anunciat que les frases publicitàries tenien un redactat que permetia un ús electoralista, cosa que no fóra la primera vegada que succeïa durant el mandat de CiU.

“Tarragona ets tu” té una doble lectura, es pot referir a qualsevol veí de la ciutat, si es posa en un fons neutre, o bé a un en concret, un candidat, si se la usa amb la seva imatge.

L’altra frase és encara més significativa. “Una nova imatge per a la teva ciutat” igualment associada a la cara d’algú que es postula per alcalde, també té una altra interpretació. Tothom sap que l’actual no serà candidat i, sigui quin sigui el resultat, hi haurà alcalde nou. El redactat és premeditadament confús. Perquè no hi diu “Una nova imatge de la teva ciutat”? O millor, “Una nova imatge del teu ajuntament”? que és més exacta. Senzillament, perquè no permeten aquest doble joc.

Aquestes són les raons que mouen al senyor Aregio a reaccionar com ho va fer, és a dir, iniciant una recerca de culpables, entre els funcionaris i entre els grups de la oposició municipal, a qui acusava de voler perjudicar l’empresa adjudicatària, que, vaja coincidència, és la que li fa la campanya electoral, fent bona la màxima jurídica excusatio non petita, accusatio manifesta.

Un perjudici per tota la ciutat

En descobrir-se l’ús indegut del manual d’aplicació de la imatge corporativa de San Sebastián de los Reyes i la sospitosa semblança entre un logotip i l’altre, l’equip de govern municipal hauria d’esbrinar què hi ha de cert en l’assumpte, en primer lloc perquè es paguen molts diners per un treball que ha de ser original, i per altra part perquè no hi pot haver cap ombra de dubte sobre la legalitat i legitimitat del producte.

En canvi ens trobem que l’assumpte cada vegada es complica més, el dia 5 d’abril llegíem en un diari que una de les altres empreses que van acudir al concurs havia presentat un manual d’aplicació elaborat, cosa que no va fer l’adjudicatària. És del tot necessari demanar als serveis jurídics municipals la revisió de la resolució del concurs per veure si es va atorgar conforma al que establia el plec de condicions i determinar si s’ha fet un mal ús d’un document sobre el qual no es té cap dret, en un treball que es fa conjuntament amb l’administració pública municipal.

L’Ajuntament de Tarragona no pot fer pròpia una imatge corporativa sotmesa a les serioses ombres que planen sobre l’ús abusiu d’uns materials de treball sobre els quals no es té cap dret d’autoria ni de propietat per al seu ús i reproducció.

L’Ajuntament de San Sebastián de los Reyes, la empresa que li va fer la imatge corporativa, les empreses que es van presentar al concurs de Tarragona que no se’l van adjudicar i la ciutat de Tarragona es mereixen una explicació de l’ajuntament tarragoní.

Tarragona ha de tenir una bona imatge davant aquestes entitats.

I ha de tenir una imatge bona de la corporació municipal, això si, feta amb consens i decidida amb un procés participatiu on es doni opció a la participació ciutadana en la seva elecció.

El 7 de febrer era detinguda Núria Pòrtulas, desprès d’una investigació policial i per una ordre judicial que havia emés l’Audiència Nacional.

En compliment d'aquest mandat judicial, Núria Pòrtulas va ser detinguda, traslladada, ingressada i mantinguda en presó malgrat el recurs del seu advocat. Aquesta no és una situació que determini de manera discrecional la policia. La decisió va ser producte d’una acció judicial, amb el seu control i amb les garanties del sistema processal.

La seva família i l’advocat van ser informats de la situació en diferents moments. Pocs dies després es van reunir amb el Secretari General del Departament d’Interior, Joan Boada.

Afortunadament, les actuacions dels Mossos d’Esquadra no estan sotmeses a la discrecionalitat política, ni les decisions del Jutge de l’Audiència Nacional estam sotmeses a cap dependència d’un partit polític.

Lamentablement el jutge li va aplicar la llei antiterrorista, que és una llei que no ens agrada ni vàrem votar, però que forma part de l’actual ordenament legal al qual esta subjecte el govern i els seus consellers, també els d’ICV.

Entenem que una situació com aquesta afecti a la seva família i amics, i és legitima la solidaritat que s’expressa. Desitjem una ràpida decisió judicial que resolgui la situació legal de Núria Pòrtulas.

De la detenció de Núria Portulas, en algunes localitats se n’ha fet un motiu d’hostilització d’ICV, de les persones que hi són adherides i d'atacs a les seus. Amb tot, si algú pretén que la pressió tingui l’objectiu que els consellers d’ICV-EUiA deixessin d’exercir les seves funcions amb la responsabilitat a la que estan obligats legalment, s’equivoca.

ICV es una cosa i un altre son els governs, les conselleries, els cossos de policia i els jutjats.

Més enllà de la família i persones properes, hi ha persones ineteressades a fer creure que aquesta situació processal és una decisió política. Cal preguntar-se perquè fins ara no s’han realitzat protestes davant de les seus de cap partit per cap detenció, com s'ha fet en el cas d’ICV a Barcelona i Girona. Potser algun grup o col·lectiu polític (encara que petit o marginal) vol treure'n un rendiment polític?

Si algú s’imagina que en aquest cas hi ha alguna intencionalitat política per part d’ICV és que no ens coneix a nosaltres ni té coneixement sobre el sistema legal i processal, o no el vol tenir, perquè hi ha alguns opinadors que menteixen directament.