Avortament lliure i gratuit

Publicat per llbalart | 4 Abr, 2008

La migrada llei d’avortament espanyola s’ha aplicat durant anys amb una interpretació permisiva que permetia les dones que decidien interrompre la seva gestació fer-ho amb una relativa facilitat. Els fanàtics contraris al reconeixement d’aquest dret han començat una ofensiva per tractar de arrabassar-lo que ha portat davant els tribunals dones que en el seu dia van avortar i els professionals que participaren en aquestes pràctiques sanitàries. Persones arreu del país hem reaccionat contra aquest nou intent de negar a les dones la capacitat de decidir sobre el seu propi cos, participant en una campanya de conscienciació envers la ciutadania i comunicat a la justícia que en el passat es va participar en pràctiques d’aquesta mena, les anomenades autoinculpacions, a fi de posar en evidència la normalitat amb que es contempla en la societat l’avortament i la exigència de liberalitzar-lo.

A Tarragona també ho hem fet i alguns jutjats han considerat que havien d’obrir diligències i en han cridat a testimoniar, cosa que hem fet com a ciutadanes i ciutadans conscients i responsables que som.Després de vint anys de llei migrada i insuficient cal que se’n faci una de nova immune als atacs reaccionaris que garanteixi plenament el dret a l’avortament lliure i gratuït, el que no és en absolut la imposició de l’avortament com a obligació, com alguns volen que la gent es cregui.

Ningú partidari de l’avortament desitja que una dona el practiqui, és una decisió greu i traumàtica.

Quan es pren hi ha raons poderoses per fer-ho, que només a la protagonista li és permès de jutjar. La dona que no vol gestar ha de tenir tota la protecció legal, perquè està en situació de feblesa i el poder públic ha de posar tots els recursos al seu abast perquè pugui accedir a  l’acte mèdic, rebre assistència i garantir-li el seu dret a la intimitat.

ICV i EUiA han expressat activament el recolzament a la modificació de la llei i la solidaritat amb les persones que han estat citades a declarar. Fóra bo que també ho fessin la resta de forces polítiques democràtiqeues i les institucions. No és un assumpte que hagi de distingir la dreta de l’esquerra, és una qüestió de plenitud democràtica.

Aportació al debat de l'aigua

Publicat per llbalart | 30 Mar, 2008

No hi ha dubte de la situació d’emergència que ha creat la manca de precipitacions que es pateix i la necessitat d’adoptar mesures extraordinàries per compartir els recursos hídrics de Catalunyade forma solidària, fent front a les necessitats immediates però, sobretot, adoptant mesures que n’assegurin el  subministrament a llarg termini.

Malgrat que el govern de la Generalitat hi treballa, planificant la construcció d’una xarxa de plantes dessaladores i aplicant un programa de reutilització que aporti aigua per a usos que no sigui de boca i alliberi recursos per aquest ús, la situació d’emergència ha sorgit abans que aquests projectes s’hagin fet efectius.

Una de les actuacions previstes per aportar aigua a l’àrea metropolitana de Barcelona, amenaçada de serioses restriccions, és el trasllat mitjançant vaixells, des del port de Tarragona fins al de Barcelona d’aigua procedent d’aquestes contrades. Aquesta iniciativa ha estat acceptada per l’Ajuntament de Tarragona en primer lloc, després pel de Reus i per Aguas Industriales de Tarragona, SA, que és la emppresa que subminsitra aigua a les indústries químiques, a excepció de la refineria de REPSOL.

La decisió aixeca recels entre la població del territori afectat perquè, en un passat recent, les poblacions més properes a la costa del Camp de Tarragona van veure esgotats els recursos hídrics procedents de la captació d’aigües subterrànies per la brutal sobreexplotació a què es va sotmetre a causa de la implantació d’una potent indústria sense haver avaluat prèviament els recursos naturals disponibles i haver planificat la seva administració.

La situació només es pogué resoldre amb la construcció d’una canalització per transvasar aigua procedent del riu Ebre i constituint el Consorci d’Aigües de Tarragona (CAT). L’objectiu era en primer lloc subministrar l’aigua necessària, sobretot per al consum de boca però també per a les indústries que són partícips del consorci, i en una segona instància intentar que els aquífers locals recuperessin la qualitat de l’aigua fins fer-la  apta pel consum humà. 

Malgrat que l’aquífer s’ha recuperat parcialment, la situació és lluny de ser bona, i  els habitats del Camp segueixen essent dependents de l’aigua que es rep de l’Ebre i la demanda no para de créixer.

Condicions per a l’ús dels aquífers

La captació d’aigua de la zona del Camp de Tarragona amb destinació a alleugerir la situació  de zones amb carències pels efectes de la sequera s’ha de regir per allò que estableix el segon Pla d’Ordenació d’Extraccions de determinats sectors dels aqüífers del Baix Francolí i el Bloc de Gaià (en endavant POE),  publicat al DOGC núm 4572 de 2/11/2006. Estableix tres polígons d’explotació, amb criteris geològics i qualitatius, que són:

P1- Nord –Oest Ventalls, 152 Km2 els municipis dels Garidells, El Morell i Vilallonga del Camp, estan completament inclosos en ell, i parcialment els de Cambrils, El Catllar, Constantí, els Pallaresos, Perafort, La Pobla de Mafumet, Renau, Reus, Riudoms, Salou, La Secuita, La Selva del Camp, Tarragona i Vila-Seca.

S’aixeca la declaració de sobreexplotació que tenia en el Pla anterior i es declara especialment protegit. L’extracció abans del pla era de 14,89 Hm3/any i s’autoritza l’increment màxim fins 19,30 Hm3/any.

P2- Nord-Est Miocè, 118 Km2 en el qual estan compresos parcialment els municipis d’Altafulla, El Catllar, Constantí, Creixell, La Nou de Gaià, Els Pallaresos, Perafort, La Pobla de Mafumet, La Pobla de Montornès, Renau, La Riera de Gaià, Roda de Barà, Salomó, La Secuita, Tarragona, Torredembarra, El Vendrell i Vespella del Gaià. També  s’aixeca la declaració de sobreexplotació i es declara especialment protegit. L’extracció abans del pla era de 4,75 Hm3/any i n’autoritza l’increment fins 6,84 Hm3/any com a màxim.

P3- Franja costanera, 81 Km2, és una franja costanera que inclou parcialment els municipis d’Altafulla, Cambrils, El Catllar, Creixell, Reus, La Riera de Gaià, Roda de Barà, Salou, Tarragona, Torredembarra, El Vendrell i Vila-Seca. S’extreuen 0,93 Hm3/any (VAG) i no s’autoritza cap increment perquè manté la qualificació de sobreexplotació.

En conjunt, no es pot dir que la conjuntura sigui gaire satisfactòria respecte de la disponibilitat de l’aigua en aquest sistema. Si a més es té present que Cornudella de Montsant i Capçanes al Priorat, Llorenç del Penedès al Baix Penedès, Alforja, l’Argentera i Riudecols al Baix Camp, totes elles poblacions de l’entorn proper, han de rebre aigua en cisternes perquè no en tenen, la situació es presenta més complicada.

L’Agència  Catalana de l’Aigua es proposa extreure 4,4 Hm3 d’aigua per enviar a altres indrets on la sequera posa en perill l’abastament. Aquesta és justament la quantitat en què s’ha incrementat el Volum Admissible de Gestió (volum màxim que se’n pot extreure sense comprometre l’equilibri del balanç hídric) en el Polígon de Gestió 1  Nord-Oest Ventalls, que és d’on es diu que s’obtindrà l’aigua.

El POE contempla també un Pla Zonal per la implantació del cabal de manteniment en el riu Gaià que hauria de garantir-ne la circulació d’aigua en aquest riu,  cosa que no és així. Igualment es compromet a estudiar la  viabilitat tècnica i econòmica de recarregar els aquífers amb recursos procedents de la Xarxa del Consorci d’Aigües de Tarragona, cosa que durant l’extracció d’aigua amb destinació a altres indrets fa impossible.

Algunes preguntes

És sorprenent que en una situació greu es pensi a recórrer en primer lloc a l’aigua d’una zona que té els aquífers sobreexplotats, o especialment protegits en el millor dels casos. Potser perquè la disponibilitat d’instal·lacions logístiques que permetin el transport immediat de l’aigua ha pesat més que accedir a recursos hídrics suficients. El port de Tarragona ja es va usar per traslladar aigua del CAT a Mallorca en el vaixell “Alcantara”, rebatejat com “El Càntir” entre el personal portuari.

Per altra part, caldria revisar les previsions de volums admissibles del POE per adaptar-les al màxim a la realitat, ja que la mitjana d’aportacions d’aquest anys de sequera probablement és inferior al volum que s'esperava, que s’haurà calculat amb una sèrie llarga d’anys, ara s'hauria de fer sobre els tres de dèficit.

El municipi de Tarragona està completament inclòs dins l’àmbit territorial que regula el POE, per tant en depèn per accedir a l’aigua dels seus pous, si no vol dependre absolutament de la transvasada pel CAT. En una situació greu com la  present, les decisions d’un ajuntament han de ser prudents a l’hora de cedir un recurs escàs, la solidaritat no està renyida amb la cautela. En aquest cas es diria que s’ha acceptat acríticament la proposta de l’empresa mixta que s’encarrega de la distribució d’aigua a Tarragona, EMATSA, que no es pot oblidar que està participada en un 49% per AGBAR,  que actua com a soci  tecnològic, cosa que no és dolenta sempre que el govern garanteixi que la distribució es fa d’acord amb el que ha de ser un servei públic i no amb la lògica empresarial de venda d’un producte del qual s’ha de proveir com sigui.

No  és el cas de Reus, el seu municipi només està inclòs parcialment en el POE, es pot proveir de recursos situat fora del seu àmbit de regulació, el que li permet actuar en un àmbit diferent, encara que els  municipis del seu entorn que tenen dificultats amb el proveïment d’aigua  i el baix nivell que presenta el pantà de Riudecanyes, reserva històrica de l’aigua de boca d’aquesta ciutat, tampoc dibuixa un panorama gaire optimista.

Les decisions d’aquests dos ajuntaments repercuteixen sobre la disponibilitat dels recursos dels aquífers, de forma inapel·lable si s’esgoten els volums permesos, perquè el còmput d’extracció és global, el nombre de pous en funcionament no implica tenir més aigua, només que gastem més de pressa de l'existent.

Com a mínim, els altres ajuntaments i als titulars d’aprofitaments se’ls ha de donar l’oportunitat de poder dir alguna cosa per participar en la gestió del recurs.

La nova cultura de l’aigua

La Nova Cultura de l’Aigua es basa en administrar els recursos propis, no en l’apropiació d’aigua  d’altres conques amb criteris economicistes o continuar amb la mentalitat de concentrar recursos en un territori  a costa de destinar una altre al paper de proveïdor de matèries primeres i logística.

Les accions solidàries en situació d’emergència s’han de basar en el convenciment ciutadà en la  seva justícia i  l’equitat de l’esforç, cal una decidida acció pública de transparència i la posta en funcionament de canals participatius. No es pot decidir  disposar d’aigua d’un territori  de recursos precaris, gairebé inexistents, que li suposarà ajornar indefinidament el restabliment dels aquífers a unes bones condicions i la recuperació dels cabdals de manteniment dels seus rius, tan del Gaià com del Francolí.

Les mesures de control que fins ara s’han publicitat són insuficients, es limiten a l’extracció i embarcament de l’aigua. S’ha d’exercir un control públic sobre la distribució fins al punt de consum final, per garantir que es destina a usos de boca exclusivament. Control que s’ha d’ampliar a la qualitat de l’aigua que resta en l'aquífer, verificant que no es produeix salinitizació ni contaminació per agents biològics o una concentració de nitrats dissolts que n’impedeixin el seu consum.

La solidaritat no es pot sotmetre a referèndum, com pretén demagògicament la filoconvergent Coordinadora d'Entitats del Camp de Tarragona, que utilitza l’emergència de forma oportunista i no recorda la inacció de CiU per atendre la necessitat d'aigua, però sí que ha d’estar sota el control democràtic de la ciutadania, que ha de saber en tot moment quina és la destinació dels recursos que s’extreuen i què passarà si la situació extrema es perllonga. 

Racisme al circuit de Montmeló. Només?

Publicat per llbalart | 6 Feb, 2008

Diuen les informacions que es feien unes proves al circuit de Montmeló dels vehicles que han de prendre part a la competició de Fòrmula 1, i entre ells estava el McLaren amb el pilot Lewis Hamilton, qui va ser objecte d’insults de caire racista. L’incident no va anar més lluny perquè els responsables del circuit van fer treure pancartes insultants, que es veu que n’hi havia, i van fer retirar les persones que participaven en tan lamentable mostra d’incivisme. Fins i tot el corredor ha manifestat l’agraïment als responsables del circuit. 


Però el govern britànic ha elevat una protesta oficial al  govern espanyol pels incidents racistes que es van registrar, cansat que es repeteixin. El 2004  futbolistes anglesos van ser objecte d’insults racistes durant un partit amistós a Madrid, poc després que el seleccionador de l’equip espanyol, Luís Aragonés fos sorprès fent comentaris racistes sobre el futbolista Thierry Henry, fet al que cal sumar les repetides denúncies de Samuel Eto’o sobre els insults racistes que ha rebut.

Hi ha una tendència a treure importància a aquests comportaments, relativitzar-los amb l’excusa de la passió que aixeca la competició en qualsevol modalitat. Aquestes actituds del públic esportiu s’han d’eradicar, les autoritats han de transmetre amb decisió que  atempten contra els drets i la dignitat humana, la tolerància és impossible, ha de ser zero.

Però no només en l’esport. En la  societat hi ha instal·lada una certa permisivitat social envers les manifestacions de racisme. En qualsevol reunió es pot fer mofa de persones amb trets fenotípics diferents dels que estàvem acostumats o es poden fer comentaris despectius sobre les persones nascudes a altres regions del món sense que s’escandalitzin gaires participants. Si no es canvia aquesta tendència s’avança cap una societat dividida i enfrontada. L’apartheid podria arribar a ser alguna cosa més que el record d’un sistema polític injust a Sudàfrica, i en la memòria de tots encara hi ha la violència que engendrà.

La diversitat als nostres carrers de les persones, creences, orígens hàbits i  tradicions és una realitat irreversible. Ens cal  administrar la diferència, admetre el dret a la diferència que tots volem per a nosaltres però que hi  ha qui està poc disposat a admetre en els demés.

La Declaració Universal dels Drets Humans i  la Constitució Espanyola, i qualsevol constitució democràtica, enuncien el principi d’igualtat radical de les persones, que no poden ser discriminades per cap concepte. La convivència democràtica s’organitza sota aquest principi i el del respecte als drets dels demés, als de tots. El respecte a aquests principis és irrenunciable, els hem de defensar amb fermesa enfront de qualsevol imposició fanàtica, vingui d’on vingui.

El Centre Regional de Comandament dels Mossos d'Esquadra a Tarragona

Publicat per llbalart | 5 Feb, 2008

Ahir Joan Boada, secretari general d’Interior del Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació de la Generalitat de Catalunya va anunciar a la premsa que l’ajuntament de Tarragona haurà de pagar les seus provisionals requerides pel desplegament dels Mossos d’esquadra a la demarcació, ja que no s’ha pogut edificar les definitives a causa de la negligència dels anteriors responsables municipals. Això vol dir que els diners que el consistori ha de gastar en aquesta despesa no ho podrà fer en altres serveis a la ciutadania. La tertúlia de Tarragona Ràdio d’avui, que havia de compartir amb Jordi Sendra (CIU), Alejandro Fernández (PP) i Begoña Floria (PSC), tots ells consellers municipals de l’ajuntament de Tarragona, ha estat monopolitzada per aquesta notícia.

Malgrat que he arribat amb molt retard als estudis, he escoltat bona part del debat i no em podia creure allò que deien en Sendra i Fernández. No tan sols negaven cap responsabilitat en la demora a posar a disposició d’Interior els terrenys per edificar, sinó que feien recaure les culpes de la malifeta a l’actual ajuntament i al govern de la Generalitat, cosa que rebatia amb abundants dades la portaveu municipal socialista, Begoña Floria. La causa del retard en posar a disposició d’Interior els terrenys necessaris per aquests equipaments es deu a l’erràtica conducta de l’aleshores alcalde Sr. Nadal en aquest assumpte. Quan l’ajuntament va ser  requerit per fer la cessió de terrenys per al cos de mossos, va fer oferta de dos, un als Quatre Garrofers, en el nucli central de la ciutat i l’altre a Campclar, renunciant a establir criteris ciutadans en l’elecció, que és el que pertoca a un ajuntament. Quan el departament d’Interior es va pronunciar per la opció dels Quatre Garrofers, els aleshores titulars del departament, senyora Montserrat Tura i de l’alcaldia de Tarragona, senyor Joan Miquel Nadal, van oferir una roda de premsa conjunta per anunciar l’acord. L’endemà mateix, l’alcalde anunciava, en els matiexos mitjans d ecomuniciació, la seva disconformitat, afirmant que s’havia de fer a Campclar, en una insòlita demostració de deslleialtt institucional. Aleshores, perquè no va fer oferta exclusivament de terrenys en aquesta zona, que s’haurien acceptat? Probablement perquè l’estratègia era estar disconforme en l’elecció, fos quina fos.

La ubicació del Centre Regional de Comandament dels Mossos d’Esquadra ha estat polèmic perquè implica una decisió que altera l’actual model ciutadà en favor d’un conjunt més integrat de les seves parts i amb una distribució d’equipaments i serveis que compensi les actuals desigualtats i això era possible emplaçant el Centre Regional a Campclar. Per això, en el seu dia, vam presentar una moció al ple municipal on demanàvem que anés a aquesta ubicació, que va ser aprovada amb el vot favorable de tots els grups municipals a excepció d’ERC. L’acord contemplava que l’Ajuntament oferís únicament els terrenys a Campclar, i aquesta part el senyor Nadal no la va fer. Clarament és un acte d’obstrucció a la construcció d’un equipament important, que reforçarà allò que Nadal havia defensat nominalment: la capitalitat de Tarragona. En això, es veu que no li interessava.

Per altra part, el PP, que també es va pronunciar per l’opció de Campclar, és comprensible que quan s'havia de materialitzar optés per dificultar en tot el que li fos possible l’arribada dels mossos, perquè no la vol. En això no ens posem d’acord el senyor Fernández i jo. El Diari de Sessions del Parlament de Catalunya del dia 25 de gener de 2007 (sèrie C, número 27) recullen la compareixença del conseller Sr. Joan Saura davant la comissió de Justícia, dret i Seguretat Ciutadana. En nom del PP va intervenir el senyor Daniel Sirera, que no és qualsevol, i va dir, textualment: “Per tant, nosaltres li demanem que s’aturi el desplegament, que es consolidi en els territoris on ja estan desplegats.” És una opinió ben clara, pel PP el desplegament de la policia catalana en la totalitat del territori és una qüestió ajornable, volen mantenir una situació impossible de manca de completar el model policial de Catalunya i fer indefinit l’excés de cossos policials, que perjudica la seva eficàcia.

Ara s’han de pagar els plats trencats que han originat una despesa a l’Ajuntament del tot innecessària si les coses s’haguessin fet bé quan tocava.   

 

Museus i patrimoni de Tarragona

Publicat per llbalart | 23 Gen, 2008

El MNAT no es transfereix?

No fa gaire ens arribava la notícia que el Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (MNAT) es transferiria a la Generalitat, fet que acabaria amb l’actual situació de doble dependència de la institució, la titularitat de la qual és estatal i la gestió està transferida a la Generalitat. Però de sobte el conseller Tresserras diu que el ministre ha comunicat que aquesta transferència  no es durà a terme, restant el MNAT com l’únic museu de Catalunya que depèn del Ministerio de Cultura.

La decisió del ministre de cultura, César Antonio Molina, esta presa segons un jacobinisme centralista que no respecta lleis ni reconeix els governs autònoms com part de l’entramat institucional de l’Estat. Sembla que la seva gestió estigui destinada a recuperar el centralisme administratiu més ranci, que havia deixat endarrera la seva antecessora, Carmen Calvo, la ministra que va començar a complir la llei retornant els papers de la Generalitat que estaven dipositats a l’Arxiu de Salamanca. Inexplicablement en algú que es diu socialista, el senyor Molina ha suspès el retorn de la resta de papers als seus legítims propietaris, assumint la infàmia de mantenir un espoli documental fet sota la força de les armes amb la finalitat d’aplicar una cruel repressió que va suposar la mort i presó per a milers de persones.

L’arbitrària resolució de retenir per al Ministerio la titularitat del MNAT perjudica Tarragona, actuacions d’aquesta mena impedeixen d’unificar el conjunt patrimonial, arquitectònic i arqueològic de Tarragona sota una única autoritat. La dispersió de competències i titularitats perjudica la gestió i l’oferta conjunta del nostre llegat. El nostre Ajuntament i la Generalitat ha de demanar enèrgicament aquesta transferència i immediatament constituir un organisme autònom, o qualsevol altra figura adient, que s’ocupi de la seva direcció i administració.

Els espais museístics

He d’advertir que personalment sóc partidari de destinar la Tabacalera a Museu Arqueològic, per diverses raons. En primer lloc perquè està situat sobre un jaciment arqueològic que d’aquesta manera es preserva sense haver d'hipotecar l’urbanisme de la ciutat. En segon lloc perquè el conjunt de la Tabacalera té espai suficient per desenvolupar un projecte museístic de qualitat, per emmagatzemar les peces no exposades permanentment i per acollir les instal·lacions auxiliars que li calen a qualsevol museu actual. Finalment, perquè l’edifici té un interès intrínsec com exponent d’un tipus d’arquitectura industrial de vocació ciutadana i decorativa alhora que satisfà les necessitats per a les quals fou construit, la fabricació de cigarretes. Amb la Tabacalera es guanya per la ciutat un espai de jardins i un museu en la doble vessant arqueològica de l’antiguitat i la industrial.

Per altra part, em preocupa què passarà amb l'edifici de la plaça del Rei si finalment el MNAT ocupés el complex d'edificis de la Tabacalera. És d’esperar que el magnífic edifici on hi ha actualment el museu seguís destinat a una funció vinculada amb el patrimoni, com a centre d’interpretació de la Part Alta de la ciutat, que és un conjunt complex que requereix d’ajuts per entendre la monumental obra d’enginyeria dels romans sobre la qual van bastir els espais del poder provincial de Tàrraco. Una obra tan ferma que es manté en peu al cap de vora dos mil anys de la seva execució i que durant molt tems ha estat l’únic reducte urbà de Tarragona.

I, posats a demanar, m'agradaria, si és possible, de cedir un ampli espai d'aquell edifici on pugui instal·lar la seva seu la Reial Societat Arqueològica Tarraconense (si als seus membres els interessés, es clar),  en reconeixement de la seva tasca en defensa del nostre patrimoni.

A Tarragona, comença a caminar l'Agenda 21 amb pas insegur

Publicat per llbalart | 17 Gen, 2008

El Fòrum de la Diagnosi de l’Agenda 21 de Tarragona, concebut com un acte de participació ciutadana en el procés d’elaboració d’aquesta agenda té el mèrit de començar els processos participatius que l’Ajuntament de Tarragona manifesta que aplicarà, però alhora va palesar que encara queda un llarg camí per recórrer a l’hora de donar participació activa a la ciutadania.

La sessió es va desenvolupar en un ambient excessivament tutelat, més proper a una escola bressol, amb targetes de coloraines per fer votacions a ma alçada, en un acte conduït per una tècnica en participació ciutadana que va començar adoptant un aire excessivament paternalista, dedicant més atenció a refutar les opinions dels qui expressaven discrepàncies amb allò que es presentava que no pas atendre les exposicions que es feien , que per altra part van ser d’alt nivell. Val a dir que l’esmentada tècnica va anar moderant-se així que avançava la sessió.

Va ser un desencert demanar l’aprovació sobre un document que voluntàriament s’havia ocultat als assistents, contradient allò que es deia a la convocatòria respecte que tota la documentació estaria a l’abast a la web de l’Agenda 21. Els documents presentats consistien en uns anàlisi DAFO on s’havien unificat oportunitats i fortaleses per un costat, i amenaces i febleses per l’altre, segons es va dir per simplificar-lo, però l’efecte assolit va ser el contrari, era més confús.

En conjunt, la diagnosi té defectes a corregir, que es van manifestar en un notable rebuig a les propostes presentades. En la forma es detecta massa precipitació en la seva redacció que li resta rigor, tal com van indicar diverses intervencions, i és excessivament autocomplaent, conté afirmacions que van sorprendre la majoria de l’assistència, tal com dir que les xarxes d’assistència sanitària i social estan suficientment descentralitzades per atendre les necessitats, l’alt grau d’identificació de la població  amb la ciutat (i totes les persones que “van a Tarragona” des de determinats barris?) que hi ha abundància d’instal·lacions culturals, esportives i no recordo què més, que hi ha una molt bona xarxa de transport. En general els redactors han volgut fer content l’equip de govern municipal, incloent promeses electorals com si fossin ja realitat.

En l’aspecte conceptual la diagnosi fa massa èmfasi en els aspectes ambientalistes, assumint els pitjors tòpics sobre les polítiques ecològiques. S’oblida que el Programa 21, una eina del qual n’és l’Agenda 21 local, té com a finalitat la lluita contra la pobresa amb un model de creixement econòmic que no malmeti el medi ambient, i aquesta preocupació es veu poc en la diagnosi. Tan poc, que en cap moment parla dels  nivells de pobresa que hi ha a Tarragona.

Ara cal saber què es farà del treball d’ahir, com modificarà, per millorar-la, la proposta de diagnòstic que es va presentar per sorpresa.

Per altra part, les persones que vam participar-hi volíem fer en un fòrum polític, on l’interlocutor havia de ser l’alcalde o la regidora responsable de l’àrea. El paper dels tècnics és aplicar les conclusions que accepti i li transmeti qui té la responsabilitat política.

La bona notícia és que, després d’anys i panys que l’Agenda 21 era només una partida  en el pressupost municipal tarragoní, la dotació de la qual desapareixia en qualsevol expedient modificatiu de crèdit, ara s’hi treballa.

Només cal que els nostres polítics es desprenguin dels recels que tenen respecte de la  participació ciutadana i l’entenguin com una eina de millora de les decisions que han d’adoptar.

MALA ADMINISTRACIÓ MUNICIPAL

Publicat per llbalart | 12 Gen, 2008

Si no es volen malbaratar les esperances de canvi dipositades en la nova corporació municipal,  han de millorar també, i entre altres coses, el  funcionament de l’administració municipal, que li cal una revisió a fons dels seus procediments d’actuació a fi d’utilitzar al màxim les possibilitats de les tecnologies informàtiques, principalment per oferir un bon servei a la ciutadania, i de retruc, un millor  funcionament intern més àgil i operatiu.

Ho  dic perquè fa uns dies, em van lliurar una carta de l’Ajuntament que l’havia enviat a una adreça on fa una mica més de deu anys que no hi resideixo. Quan em vaig canviar de domicili vaig tramitar la corresponent modificació del padró municipal, donant-me de baixa en el domicili anterior i d’alta en el nou. Aquests tràmit ha de tenir efecte en tota la administració municipal, qualsevol notificació que se m’enviï per part de l’Ajuntament ho ha de fer al domicili en el qual consta que tinc la meva residència. Doncs no és així.

La carta en qüestió contenia la liquidació anual dels impostos municipals, és a dir, no era un tràmit protocol·lari, ni una tramesa de publicitat d’algun espectacle o cosa semblant, on, malgrat que no estigui justificat l’error, no té la transcendència que pot tenir  si es tracta d’un  acte administratiu.

Doncs resulta que algú, o alguna màquina per desídia d’algú, encara té enregistrat un domicili amb el que no tinc res a veure des de fa un bon grapat d’anys. Per a més gravetat, el tràmit de domiciliació bancària i fraccionament del pagament dels impostos municipals el  vaig fer anys després de viure al  nou domicili,  el que fa més incomprensible que figuri  el domicili anterior.

Evidentment, ara em toca presentar una sol·licitud informant de l’errada comesa per l’administració local i demanar que ho esmenin. Una molèstia més.

Es pot dir que una queixa d’aquesta mena en el futur s’hauria d’elevar al síndic de greuges, quan es nomeni. A mi em fa l’efecte que si coses tan petites i fàcils de resoldre han d’anar per aquesta via, aviat tindrem col·lapsada la sindicatura. Perquè no dec ser l’únic a qui  li passa una cosa així, i  si ho fos, encara  em preocuparia més.

De moment no tenim cap  via àgil  per fer arribar queixes com aquesta als polítics municipals. Perquè la bústia de correu electrònic directe amb l’alcalde no funciona, ni tan sols envien un avís de recepció, molt menys una resposta. Facin la prova, jo ja l’he feta.

La República Popular Democràtica de les Lletres Catalanes

Publicat per llbalart | 11 Gen, 2008

Quan de menut el meu pare m’explicava com era l’escola on va aprendre de lletra, a mi em semblava imaginària. Els ensenyaven en català, els  parlaven de democràcia i respecte i d’una cosa que es deia Constitució, havien fet fora un rei i tenien una República que havia portat l’autonomia per Catalunya, una cosa que li deien Generalitat. Ara, el meu pare ja no sap si és dimecres o diumenge, ni recorda l’edat que té, que són un munt d’anys, però encara té a la memòria coses d'aquella escola, que ja no sap explicar.

En viure a tocar del Parc de Nadal de Tarragona, he vist aquests dies els pares i mares, avis, oncles i tietes que acompanyen els infants a passar-hi  una estona, i no sé per quina raó he recordat un conte que el meu pare m’havia explicat, junt amb les coses de la seva escola,  aquella tan diferent de la que em va tocar a mi, de “Cara al Sol” i “Gritos  de rigor: ¡España, Una, España Grande, España Libre! ¡Arribaspaña, Vivafranco!”

La rondalla està protagonitzada per les lletres de l’alfabet català i és tota una lliço de democràcia popular.

Diu així:

 

Un dia, les lletres de l’alfabet català es van reunir i  van decidir proclamar la República Popular Democràtica de les Lletres Catalanes. En conseqüència, van indicar a la lletra ñ que s’havia de treure el barret, signe inequívoc de la burgesia, del tot improcedent en una societat obrera. L’autoritzaven a fer com la j i la i, que duien boina. Fidel a la seva alta naixença, la ñ es va negar a abandonar el seu capell, el seu orgull no li permetia. 

Aleshores la resta de les lletres la van expulsar de la seva revolucionària república i va abandonar per sempre més l’alfabet català. De la seva feina se’n va encarregar la n, que va contractar la y, que estava a l’atur.

 

Espero que us hagi agradat, no tot ha de ser seriositat al bloc.

CCOO és un sindicat d’esquerres, per això jo estic a CCOO

Publicat per llbalart | 2 Gen, 2008

Vaig acabar l’any amb una agradable conversa de vermut amb uns amics, destacats sindicalistes de CCOO, que em van mostrar uns SMS que havien rebut que hi deia: “CCOO és un sindicat d’esquerres, per això jo estic a CCOO” i l’habitual “Passa-ho”.Té a veure amb l’entrevista que va publicar el dia 28 de desembre el diari “El País” a Maria Jesús Paredes, la secretaria general de la Federació Estatal de Banca de CCOO, que ara plega, després de viure, fa temps, envoltatda per la polèmica sobre les seves propietats patrimonials i la bona relació amb la patronal bancària. En aquesta entrevista, Paredes afirmava que CCOO no és un sindicat d’esquerres, sinó només un sindicat, i que ella desconeixia quina cosa era un sindicat de classe. També afirmava que “antes el sindicalismo era cuestión de testosterona; ahora hay que buscar buenos profesionales”.

Em reconforta veure que a CCOO encara hi ha gent que vol, i es sent, a un sindicat d’esquerres, però lamento que la reacció hagi estat tan tèbia i només en clau interna. Encara és hora que s’hagi produït una reacció pública contrària per part d’altres dirigents, el que em porta a la reflexió que potser qui està en el cert és la senyora Paredes (no goso dir-li companya, no sigui que em digués que a veure què són aquestes confiances), perquè aquesta senyora ha estat 23 anys, que es diu aviat, dirigint la federació de Banca, sense saber què és un sindicat de classe, i això estava (no sé si encara ho diu) als Estatuts del seu sindicat.

No discuteixo el dret de qualsevol organització a evolucionar i canviar els seus plantejaments, però cal avisar, que tothom que hi està apuntat en tingui coneixement  dels canvis, perquè resulta que jo vull estar a un sindicat de classe i d’esquerres i si CCOO no ho és perquè hi ha una majoria que així ho vol, em caldrà fer un pensament. Cal que els impulsors dels SMS, que es veu que són de la meva opinió, facin alguna cosa més que enviar-se missatges d’autoafirmació i passin a l’acció. Perquè un canvi d’aquesta mena cal que, com a mínim sigui objecte de debat. S’ha d’aclarir quin contingut té ara mateix el concepte de classe, sense perdre l’essència d’una definició que vol defensar el bé del conjunt d’assalariats evitant que apareguin interessos enfrontats en el seu sí; o si abans hi havia un sindicalisme hormonal, el de la testosterona (en el que jo no he cregut mai), o un sindicalisme fet d’honestedat, solidaritat, transparència i decisió en la defensa dels representats, que consiero encara vàlid; tampoc crec que sigui cosa de deixar-lo en mans de bons professionals sinó de persones elegides democràticament que en majoria han de tornar a la feina que feien al cap de cert temps d’activisme sindical. Tampoc em crec la asèpsia ideològica de doña Maria Jesús, si CCOO no és d’esquerres és de dretes, en major o menor mesura, o és una cosa o n’és l’altra.

I aquí si que cal que fem una reflexió la gent d’esquerres que no ens podem quedar conformats amb aquest grau de desideologització de la societat que en definitiva ens imposa valors de la dreta conservadora. No pot ser que a l’esquerra dels socialistes hi hagi un desert, o unes forces polítiques massa minses per impulsar un debat necessari que identifiqui les claus dels problemes actuals i cerqui alternatives elaborant un model polític engrescador i alternatiu.   

Bon any nou per tothom

Publicat per llbalart | 31 Des, 2007

D’aquí no res començarem un any nou, el 2761 de la fundació de Roma, segons Varró o el 2008 de l’era cristiana, segons el còmput de Dionís l’Exigu, tan se val.

Desitjo a totes les persones que visiten aquest bloc que el proper any els sigui profitós i ple de ventures i béns.

En la línia més tòpica i festera que vulgueu, no me n’estic de formular els meus dotze desitjos per aquest proper any, del més general al més concret.

  1. Que emprenem mesures per reduir els efectes del canvi climàtic.
  2. Que la lluita contra la pobresa, la desigualtat i la discriminació esdevinguin les prioritats d’una esquerra política renovada.
  3. Que aturem l’escalada d’intransigència que està vivint el món, que tots els fanàtics i fanàtiques que atien la violència emparant-se en causes religioses o altres creacions simbòliques per ocultar finalitats ben materials, perdin la seva influència i recuperem al camí de la pau, tan poc transitat ara mateix.
  4. Que a Europa reemprenem el camí de la construcció un espai polític propi i original que sigui un ample marc de llibertat on no hi hagi cap minoria marginada o bé oprimida i es garanteixi per a tots els seus habitants la més amplia democràcia i protecció dels drets socials.
  5. Que siguem capaços de trencar el model bipartidista imperfecte espanyol que paralitza qualsevol avenç social.
  6. Que el nacionalisme espanyolista, tan invisible com poderós, es preocupi per trobar un model de país on tothom hi estigui còmode, sense imposicions
  7. Que les esquerres a Catalunya superin el tacticisme i es recuperi un discurs social potent que ens faci un model de comunitat autogovernada plenament amb criteris d’equitat social que es manifesti en el benestar de la ciutadania.
  8. Que a Tarragona  el nou Ajuntament respongui a les expectatives creades, que ens diguin a totes les persones que en som veïns quin és el model de ciutat que proposen, vull dir com serà el POUM a aprovar.
  9. Que la política cultural tarragonina surti de l’actual desconcert i es fomenti la  creació artística i cultural  lliure.
  10. Que l’actuació social municipal es manifesti  eficaçment en un increment clar de l’atenció a les persones depenents, a garantir el dret a envellir amb dignitat a la pròpia llar i l’atenció a la infància.
  11. Que la política de medi ambient deixi de ser purament publicitària i es prengui seriosament afrontar el problema del canvi climàtic, altrament ho pagarem amb diners de la butxaca.
  12. I que jo resolgui la meva situació professional de manera satisfactòria dd’acord amb els molt mereixements i capacitats que tinc. S’admeten ofertes de tota mena.

A canvi jo faig un propòsti ferm:

ESCRIURE MÉS SOVINT EN AQUEST BLOC.

 

SALUT I BON ANY!

A GREGORI LÓPEZ RAIMUNDO, EN HOMENATGE (T'HE CONEGUT SEMPRE IGUAL...)

Publicat per llbalart | 18 Nov, 2007

Ahir al vespre em va sobtar la notícia de la mort de Gregori López Raimundo, que era previsible per l’avançada edat i el seu precari estat de salut, cosa que no la fa menys trista per aquells que l’apreciaven i admirem la seva trajectòria. 

El vaig conèixer personalment quan ja era president del PSUC, Per a mi, com per a molta gent, abans havia estat un referent quasi mític en la secretaria general del partit, era l’home dels “cabells blancs, la bondat a la cara i els  llavis fins dibuixant un somriure” que va venir a Tarragona en els primers temps de la transició a fer un míting al Camp de Mart que no es va autoritzar i va quedar en una petita xerrada a l’entrada de l’auditori per explicar la prohibició governativa, amb la presència distant d’unes dotacions de “grisos” que vigilaven el compliment de la interdicció. Després va venir moltes altres vegades, a explicar i aplicar el projecte eurocomunista que dirigí i impulsà junt amb l’Antoni Gutiérrez Díaz, el “Guti”, també dissortadament desaparegut. Ambdós van tenir la dignitat de renunciar als seus càrrecs en ser derrotada la línia política que defensaven en el 5è Congrés del PSUC, on va començar el procés de disgregació d’un partit que havia estat el referent indiscutible en la lluita antifranquista i no va ser capaç de mantenir la mateixa iniciativa política en democràcia. Però tots dos van seguir defensant el seu model polític.   

Els gestos pausats de Gregori, la seva veu tranquil·la i l’autoritat que emanava, producte de molts anys de militància i unes opinions ponderades, no han de fer oblidar que era un home de caràcter, endurit en mil batalles externes i debats interns.  

Els qui estem a les organitzacions polítiques sorgides de la mai reconeguda dissolució de PSUC  tenim la seva obra i el seu record com patrimoni comú, igual com ho és de la ciutadania democràtica de Catalunya.

MEME A PROPOSTA DE JOAN MIQUEL CARRILLO

Publicat per llbalart | 17 Nov, 2007

Joan Miquel Carrillo em passa el testimoni per continuar un “Meme” com li ha demanat Jordi  Salvat, un excel·lent periodista,  com es pot comprovar visitant el seu bloc. Segons explica, es tracta de donar tres recomanacions per portar-ne un. Em trobo  amb la mateixa dificultat que Joan Miquel Carrillo, en matèria de blocs, sóc totalment autodidacta i poc experimentat. No sé si s’espera que es facin recomanacions sobre el software a usar, aquí si que em declaro totalment incapacitat.

Reflexionat sobre la demanda, vaig recordar que, no fa gaire, un amic em deia que no vol obrir un bloc perquè es crearia una obligació i a més has de suportar que t’enviïn missatges ofensius. Aquest comentari em va fer pensar en els motius que m'empenyien a fer un bloc, em va donar la pista per aportar tres elements que, en la meva opinió, fan interessant un bloc:

  1. El contingut. Un blocaire ha de tenir coses a dir i ganes de comunicar-les, això dóna interès a la seva visita. El bloc permet una llibertat absoluta de creació, ja que no hi ha els condicionants editorials que tenen qualsevol llibre o el treball periodístic, el contingut és absolutament responsabilitat de qui el manté. Evidentment, la xarxa no eximeix de fer front als límits que estableixen les lleis, però traspassar-los o no és una decisió que pren el blocaire.
  2. La perseverància. Cap pàgina d’Internet pot restar inactiva, tampoc un bloc. És clar que no sóc un exemple de rapidesa en afegir continguts, h ha blocaires que l’actualitzen dia`riament i fins i tot diversos cops al dia. Jo en canvi, ho faig un o dos cops al mes. Considero que cadascú ha d’estar còmode amb la periodicitat en què hi insereix nous continguts, el risc és que una baixa activitat li pugui treure interès al bloc, cadascú ha de triar.
  3. La interactivitat. Un avantatge d’Internet és que no hi ha lectors passius, tothom hauria de poder interactuar amb qui genera un missatge, és un espai d’intercanvi d’idees, el que també comporta la discrepància expressada amb correcció o amb intemperància, això ja depèn dels demés i és el peatge de la llibertat.

Vull afegir una darrera observació. Fa poc, me n’he adonat que els text dels blocaires inclouen abundants hiperenllaços, aquestes notes a peu de pàgina del món digital. És un gran avantatge que començo a utilitzar en aquest post, perquè un altre requisit d’Internet és que no hi hauria d’haver culs de sac, que cada pàgina  obri un gran nombre de possibilitats de navegació. 

Espero amb aquestes modestes aportacions haver complert l’encàrrec, i si es tracta de seguir la cadena proposo que hi diguin alguna cosa la jaka, Jordi Solé i la gent de Tarragona 2016

EL MERCAT MINVANT

Publicat per llbalart | 3 Nov, 2007


 

A Tarragona, l’empresa municipal que pretesament porta la gestió dels mercats públics ha emprès una reforma que pretén excavar fins a sis plantes soterrades sota l’edifici del Mercat Central, inaugurat l’any 1915 i catalogat, per posar-hi un aparcament, un supermercat i les dependències de serveis d %el propi mercat, que també serà totalment refet en el seu interior. Aquesta obra es farà en col·laboració amb Mercasa, una empresa del SEPI i del Ministerio de Agricultura Pesca y Alimentación, que es dedica a la logística i la gestió de mercats majoristes i detallistes en col·laboració amb els ajuntaments.

Una solució desafortunada

L’envelat on s’ha instal·lat el mercat provisional pateix d’una lamentable manca de terreny suficient, no hi ha hagut ambició a l’hora de buscar una ubicació que garanteixi la necessària ergonomia i seguretat a un espai de treball i de concurrència pública. És evident que les dimensions de la plaça de Corsini no són aptes per acollir unes instal·lacions provisionals que haurien de superar àmpliament l’espai disponible a l’interior de l’edifici de l’ara antic Mercat Central. En canvi s’ha reduït a la meitat, a costa, a més de menjar-se l’espai circumdant i deixar, incomprensiblement, l’edifici de Correus en un carreró. L’espai interior resulta incòmode, amb uns passadissos massa estrets per circular els compradors i amb una acústica molesta. No sé quina opinió en tenen els venedors, espero que almenys ells s’hi trobin a gust, perquè s’hi hauran de passar uns quants anys, més dels que ara es diu. Això els que encara resisteixen, perquè la política municipal que s’ha seguit CiU i el PP, consistent en afavorir les renúncies a les concessions de parades, n’ha fet baixar lamentablement el nombre. No sé si el Mercat Central sobreviurà a aquesta política restrictiva pel que respecta als mercats, en tinc els meus dubtes.

Necessitat de més mercats municipals

Em referia en començar l’article a la gestió que fa ESPIMSA dels mercats municipals amb el qualificatiu de “pretesa”. Perquè, de quin altra forma es pot qualificar una gestió que es limita al Mercat Central, el de Torreforta i l’espai testimonial de la Part Alta de la ciutat? Hi ha massa preguntes sense una resposta satisfactòria:

v Com és possible que aquí els mercats municipals no s’incrementin en nombre, malgrat l’espectacular creixement de la població?

v Com s’explica que durant un temps baixa incessantment el nombre de concessionaris al de Torreforta i després comença a passar en el Central sense que els amoïni gens ni mica?

v Perquè no es dota els espais de la ciutat on es fan mercats ambulants de periodicitat setmanal d’equipaments i serveis elementals d’higiene per a compradors i venedors? Els rafals d’obra a les places per aixoplugar els mercats són un invent en ús des de l’edat mitjana que només cal complementar amb les exigències actuals, fonts d’aigua corrent, sanitaris públics on es puguin fer les necessitats (una altra cosa inexistent a Tarragona) i reforçar els contenidors per la recollida selectiva de deixalles.

També es diu que es decorarà l’exterior de l’envelat que fa de mercat el decorarà un artista per un l’import de 70.000 euros. Això són molts diners, com s’ha adjudicat l’encàrrec? Malgrat que es pensi pagar amb les aportacions de les empreses que s’hi vulguin anunciar al projecte li manca transparència, molts joves graffiters farien una obra magnífica amb un pressupost menor si se’ls hagués donat l’oportunitat de presentar-se a concurs públic.

Si supermercats i grans superfícies es guanyen la vida, també ha de tenir el seu espai el petit comerç, l’oferta de productes que requereixi una baixa inversió per a realitzar-la, garantir aquest complement de l’oferta la llei ho adjudica als ajuntaments. Per això, a Tarragona necessitem una política de mercats que afavoreixi el comerç detallista, cal que els productes i els horaris dels mercats s’adeqüin als nous hàbits de consum, mantenint l’oferta equilibrada que presenten els mercats municipals respecte de la dimensió de les parades, la qualitat de productes i la seva varietat, semblantment a allò que veiem en altres països --el Midi de França, sense anar més lluny-- on són sinònims de qualitat en productes del país. Volem més i millors mercats municipals, no cal que siguin diaris, el que han de ser és pròximes i útils a la ciutadania.

LA VERGONYA DE L'APARCAMENT A L'ANTIC JAUME I

Publicat per llbalart | 15 Oct, 2007

La Maria F. Noguera --tal com ella signa— és una professional del periodisme discreta i intel·ligent a qui admiro perquè considero que és una persona decidida, com ho demostra en l’article publicat  el dia 15 d’octubre de 2007 al diari El Punt en l’edició del Camp de Tarragona, on retorna sobre un forat negre de l’anterior administració municipal, que és un clar exemple d’allò que no ha de ser la gestió pública: l’excavació al bell mig del barri antic de Tarragona per construir un parquing soterrat que han deixat inacabat després d’escàndols i despropòsits que ocasiona un brutal increment del seu cost, el que es coneix com parquing de Jaume I. L’article exposa un seguit d’incògnites, que afegeixen més ombres sobre aquesta dissortada construcció. Diu que l’obra civil es contractà per un import de 1.333.456 € i un any després el cost es disparà fins els 7.438.033 € sense que cap responsable n’hagi donat una explicació i que hi ha no quadren el nombre de metres cúbics excavats i les sumes abonades. Que el soci tecnològic de la empresa Municipal d’Aparcaments, “Sistemas Alem SL” està en suspensió de pagaments i el seu administrador judicial reclama 16.000 € al gerent de l’empresa municipal en concepte de deute per un viatge a Mèxic. Recorda que els partits que ara són al govern municipal van reclamar una comissió investigadora quan eren a l’oposició i encara no s’ha constituït.

Un mal projecte

Efectivament aquest projecte ha estat un seguit de despropòsits. La ubicació totalment desencertada perquè està al bell mig del casc antic de la ciutat, envoltat de carrers poc adients pel trànsit d’automòbils, enlloc de situar-lo fora del recinte definit per les muralles. L’excavació va patir un seguit de retards insuficientment explicats i es va fer amb total menyspreu de la  normativa legal sobre sorolls, conseqüència que van patir els treballadors del voltant i el veïnat. Els treballs arqueològics es van fer amb poca cura, la dinamita va ocasionar despreniments de pedres en el llenç de muralla proper, no es van respectar les indicacions del Departament de Cultura de la Generalitat que obligaven la conservació del pòrtic que formava part de l'antiga escola.

El resultat urbanístic de la intervenció tampoc complau ningú. La ciutadania va redescobrir la magnífica perspectiva que oferia l’edifici de l’antic escorxador, ara reconvertit en Rectorat de la Universitat Rovira i Virgili, però el projecte no es va modificar per permetre la seva vista, deixant una plaça elevada respecte dels carrers que l’envolten que cobreix unes estances que haurien de ser un centre cívic subterrani que no agrada als usuaris potencials i un forat on hi haurien d’anar les bastides i ascensors que permetrien desar automàticament els vehicles. El nou consistori ha anunciat que una obra que es va pressupostar en 3,9 milions d’euros s’executarà amb un cost de 24 milions.

Investigar i solucionar

Cal preguntar-nos si gastar-se aquests diners és una fatalitat inevitable o l’Ajuntament té altres prioritats a atendre on gastar aquesta fortuna. Hem de saber si es deriven responsabilitat de la mala gestió en la construcció que s’ha fet, o s’ s’han adquirit compromisos d’adjudicació en concessió o altra tipus de cessió de les hipotètiques places d’aparcament. Tot això és la feina que ha de fer aquesta comissió d’investigació que encara no s’ha constituït i que crec que la ciutadania hem de reclamar. Perquè hem de saber si és possible una solució més econòmica, que podria consistir a fer un aparcament convencional al contrari d’allò que s’ha venut fins ara, vull dir “no inteligent” amb rampes i que aparqui el vehicle el conductor. O fins i tot destinar l’immens forat de l’excavació a un altre ús públic compatible, cosa que permetria rebaixar la cota de la plaça superior al nivell dels carrers del voltant, recuperant una fesomia de la part alta que no s’hauria d’haver perdut.  

FESTES A TARRAGONA. Valoració personal

Publicat per llbalart | 30 Set, 2007

Antecedents

A Tarragona, que és el meu poble, hem celebrat la Festa Major en honor de Santa Tecla, una devoció que originalment s’adreçava a una beata Thecla virgine, egipcíaca, de la qual hi ha referències en un text religiós del segle III dc on es descriu la implantació de les comunitats cristianes a la Península i una làpida sepulcral amb la mateixa inscripció que ha estat trobada en unes excavacions arqueològiques fa pocs anys.

Al segle XII es va establir novament una seu arquebisbal a Tarragona, o si es vol es va restaurar l’antiga, per donar-li forma jurídica a l’expansió territorial de comtat de Barcelona. Perduda la memòria de la beata local, d’entre les santes amb el nom de Tecla reconegudes per l’església catòlica, es va decidir fer patrona a Tecla d’Iconium (ciutat coneguda en l’actualitat com Konya, a Turquia), una deixebla de Sant Pau, de vida atzarosa i heterodoxa. Una expedició del segle XIV a l’orient va fornir la nostra terra de relíquies de la santa. Un braç es va dipositar a Tarragona però es va perdre a la guerra del francès, amb el seu reliquiari, a causa del pillatge de les tropes de Napoleó. Afortunadament, l’altre braç estava al monestir de Sant Cugat del Vallès, va ser traslladat a Tarragona per permetre als fidels seguir venerant una relíquia i a principis del segle XX es va trobar, emparedada en una casa de la part alta, una arqueta amb ossos de braç humà, que es va deduir que corresponien al braç desaparegut.  

La festa actual

A partir d’aquests orígens religiosos, la festa de Santa Tecla s’ha convertit en el decurs dels anys en un esdeveniment cívic, sobretot a partir de la recuperació de la democràcia. En l’impuls inicial  hi va tenir molt a veure l’Alfred Fort, que aquest any ha estat el pregoner de la festa, i en la seva consolidació i bon funcionament la gestió de Jordi Bertran i l’equip de tècnics municipals que ha format. Tenim tota una setmana  d’actes diversos que acontenten els gustos  més variats, és a dir  una fórmula d’èxit garantit que dóna pocs maldecaps i moltes alegries als polítics municipals.

D’actes i festes n’hi ha hagut per tots els gustos, però el que encara persisteix és la brutícia que generen. Tarragona pateix una manca endèmica d’excusats públics, que no s’arregla amb les cabines provisionals que s’instal·len aquests dies en què el consum de begudes s’incrementa. El nombre insuficient fa que les miccions i altres deixalles corporals embrutin racons i carrerons. Els serveis de bar, que aquests dies fan l’agost, any rera any donen la beguda en uns gots de plàstic amb publicitat que els subministren les maques de begudes, que queden per terra per la manca de punts de recollida, sencers o trencats, el que és pitjor. Ni  s’obliga als establiments a posar recipients de recollida de rebuig en nombre suficient, ni el servei de neteja pública reforça prou els contenidors de recollida selectiva que facin servei a l’increment d’activitat en els espais públics. Recordo que ICV-LP va presentar en l’anterior mandat una moció que demanava que s’establís un sistema de gots reutilitzables que van rebutjar CiU-PP, però va obtenir el vot favorable de PSC i ERC. A veure si fan memòria i es nota.

Està molt bé que la  festa es faci a tots els indrets de la ciutat, és una bona iniciativa municipal que enceta una nova dinàmica, la de trobar un marc adient per cada acte, de manera que el programa d'cates incorpori elements actuals, encara que siguin efímers. Només cal millorar un servei de transport públic que faci agradables els desplaçaments en una ciutat on les distàncies entre cada barri fan absolutament necessari el vehicle per moure`s.

I  com a cosa molt positiva, la major presència ciutadana, a veure si d’una vegada la societat civil deixa en segon terme la festa oficial, que hauria de ser subsidiària i complementària de la iniciativa popular. No me'n puc estar d'esmentar l’enginy de la penya Cercabirra; la participació popular a la baixada de l’àliga amb la relíquia de l’ampolla de licor Chartreuse i el seu bestiari popular enriquit per un estol de taurons, veritable bèstia espantable local; l’inconegut Saler, que ha ocupat balcons amb unes originals estovalles i una bona iniciativa,la festa alternativa de les Barraques - aquí sí s’utilitzen gots reciclables - que demostren que es pot ser antisistema i altermundialistes i saber-se divertir, si algú ho dubtava. 

Tots aquests elements dónen capacitat de renovació a una festa que la gent ha fet pròpia i que cal que s‘organitzi des de la pròpia societat