TORNEM A AIXECAR LA PERSIANA

Publicat per llbalart | 30 Oct, 2011

Després d'un temps de reflexió i de retrobament en les noves circustàncies de la meva vida personal i professional, reemprenc l'activitat del bloc.

Potser no està de moda, ara que imperen els missatges curts, però m'hi trobo a gust publicant allò que vull dir, amb l'extenssió que em sembli.

Ben retrobats, si em llegeix algú. 

 

 After a time of reflection and reunion in the new circustàncies of my personal and professional life, return to the activity of the block.


Maybe not in fashion now prevailing short messages, but I am happy to run what I mean, I think that with the extension.


Rediscovered Well, if someone reads me.

OPOSAR-SE A LA POLÍTICA DEL GOVERN ISRAELÌÀ NO ÉS JUDEOFÒBIA

Publicat per llbalart | 10 Oct, 2009

La política exterior de l'estat d'Israel ha tingut tradicionalment un punt feble en les seves aspiracions a representar en el Proper Orient allò que s'entén com a països occidentals, que és la reticència, per no dir clar rebuig, que desperta en els països europeus la seva política respecte la població palestina, ben diferent del recolzament gairebé incondicional dels Estats Units d'Amèrica.

Per canviar aquesta situació calia trobar alguna cosa capaç de modificar la política europea. Algú se'n va adonar que és molt sensible a qualsevol acusació d'antisemitisme, a causa dels mals records que desperta l'horror de les barbaritats nazis. Com que tant “antisemitisme” com “antisionisme” no servien perquè, en el seu ús no s'apliquen estrictament al estat israelià. Es va cercar un sinònim: la judeofòbia, que juga astutament amb la confusió entre jueu i israelià, que no és el mateix, hi ha jueus que no tenen la nacionalitat israeliana i israelians que no són jueus.

La paraula, que ha estat abundantment utilitzada pels propagandistes favorables a les actuacions israelianes, serveix perfectament per desqualificar qualsevol crítica a la política d'aquell país, ja siguin els incompliments sistemàtics de les resolucions de les Nacions Unides, com l'aixecament d'un mur que aïlla les poblacions palestines, les ocupacions il·legals de terres per part de colons israelians o els atacs indiscriminats contra la població civil palestina. Qualsevol crítica pot ser qualificada de judeofòbia.

Ara l'hem escoltat en llavis del conseller de la vicepresidència del govern català, el senyor Carod Rovira, un dels recent incorporats a la defensa de les posicions israelianes, i dels menys habilidosos. En els seus discursos inclou referències a Israel sense venir al cas, o desqualifica amb el recurs a la simplificació, tota la ciutadania que s'ha expressat contrària a l'actuació de la cantant Noa en els actes institucionals de l'Onze de setembre, afegint-se a la intolerable ingerència de l'ambaixada israeliana en l'afer, que venia a demostrar la intencionalitat política de l'actuació. No li està bé a un membre del govern fer aquestes desqualificacions globals, menys quan la programació era més que qüestionable per la seva oportunitat simbòlica, ni escriure un article com ho feu a Avui el dia 7 d'octubre on vé a dir que el govern d'Israel és inquestionable, exercint allò mateix que critica, la generalització.

A part de la indiscutible qualitat de la cantant, del discurs favorable a la pau que va pronunciar a causa de la polèmica, o la bona idea d'actuar acompanyada de l'Orquestra Àrab de Barcelona i lamentant el desagradable incident dels xiulets; l'expressió de la pluralitat cultural actual de Catalunya hauria d'anar més aviat per comptar amb la participació d'artistes equatorians o colombians, que junt amb la població d'origen marroquí constitueixen minories significatives en el conjunt de Catalunya, més que no pas el de ciutadans d'Israel residents a Catalunya. Aquestes reflexions s'hauria de fer el conseller, no la desqualificació fàcil.

Segons aquesta pauta condemnatòria, és clar que aquest article pot ser qualificat de judeòfob. Al respecte he de dir que em sembla absolutament normal que en una democràcia hi hagi persones que defensin la política del govern de Tel Aviv, com que n'hi hagi que en discrepem.

I això no m'impedeix de conèixer, respectar i admirar a destacats membres de l'Associació de Relacions Culturals Catalunya Israel (ARCCI) i seguir amb interès les seves activitats. També convé recuperar la memòria històrica de la persecució de què foren objecte els catalans jueus, i reflexionar junts, tots, sobre els mals que desencadena arreu l'intolerància. 

14 d'abril: Visca la República!

Publicat per llbalart | 13 Abr, 2009

Un bon amic m'ha demanat un article sobre l'ensenyament a la Segona República. L'he fet avui,  i en castellà, com li convé. L'he penjat aquí, sense traduir,perquè no em queda temps per fer-ho.

També convé que sabéu que Josep Sáncez Cervelló convoca un sopar republicà per cosntituir un Ateneu Republicà a Tarragona. Serà el dia 17 d'abril a les 22:00, al restaurant Piscolabis, carrer Martí d'Ardenya, 6. Les persones interessades poden inscirure's ingressant el preu del menú, 25 euros,  al compte de BANCAJA número 2077 1138 15 3100135478. 

Bon profit!

 

Lluís Balart Boïgues

La política de educación de la Segunda República y la Generalitat


La proclamación de la Segunda República Española en el año 1931, fue la respuesta cívica a la parálisis política en que había caído el régimen monárquico por la desconexión con el entorno social de los partidos dinásticos que le daban soporte. La dictadura de Primo de Ribera, que había sido la solución autoritaria a la crisis, se convirtió en el punto de no retorno hacia un nuevo sistema político acorde con la necesidad de modernización del país, introduciendo reformas que la corona era incapaz de asumir.

Una de las cuestiones pendientes era la generalización de la educación académica básica, mediante la inversión para dotar de escuelas a todas las poblaciones y la universalización de la enseñanza pública, que contaba con la competencia de las instituciones religiosas que habían desarrolado un potente sistema escolar gracias al privilegio que le concedía la ley de educación, la ley Moyano, aprobada en 1857 y que estaría más de cien años en vigor, eximiendo a los institutos religiosos de la acreditación de título de maestro para impartir la enseñanza primaria y el depósito de una fianza para la secundaria, requisitos que eran necesarios para cualquier otra entidad privada que quisiera dedicarse a la enseñanza, atendiendo las disposiciones del Concordato entre la Iglesia y el Estado que imponían la supeditación de toda la enseñanza a la doctrina de la Iglesia Católica Romana.

En el primer gobierno republicano, Marcelino Domingo, nacido en Tarragona, fue nombrado ministro de Instrucción Pública. Junto al alicantino Rodolfo Llopis, director general de Enseñanza Primaria, pusieron en marcha un ambicioso plan de construcción de escuelas primarias. Mientras la monarquía había creado entre 1909 y 1931 un total de 11.128 escuelas, lo que representa un promedio de 505 anuales, en sólo los 10 primeros meses de existencia la República construyó 7.000, al final de este año se habían completado 9.600, ya con Fernando de los Ríos al frente del ministerio, y se alcanzó la cifra de 10.000 nuevas escuelas a principio de 1933.

Para hacer frente a la necesidad de maestros el gobierno organizó cursillos dirigidos a todas aquellas personas que estaban en posesión de un título de magisterio, pero que no habían podido ejercer como tales debido a la falta de plazas escolares, que en su mayoría habían obtenido una plaza de funcionarios en otros servicios públicos. El éxito fue total, se inscribieron unas 15.000 personas que optaban a un total de 7.000 plazas aproximadamente, lo que garantizó una adecuada selección de las personas más aptas. Entre 1931 y 1933, un período en el que los salarios permanecieron estables, los sueldos de los maestros se incrementaron en un 15%, convirtiendo estos estudios en una opción atractiva, de manera que se garantizaba poder cubrir la posible demanda que generaría el plan quinquenal establecido, que pretendía crear 27.000 nuevos centros escolares.

Al mismo tiempo, el gobierno impulsó la laicidad en los centros escolares, ordenando la retirada de crucifijos de las aulas, lo que generó una contraofensiva religiosa, que, unida a las limitaciones presupuestarias que imponía la difícil situación económica, limitó el ritmo de creación de nuevas escuelas, impidiendo lograr la cifra prevista.

En Catalunya se planteaba, asimismo el reto de normalizar la enseñanza del catalán, y en catalán, en la escuela. A pesar que la competencias legislativas y de gestión en materia de enseñanza que otorgaba a la Generalitat el Estatuto de Núria fueron eliminadas por las cortes constituyentes de la República, la Generalitat se esforzó, bajo la dirección del conseller de Cultura Ventura Gassol, en la la formación del personal docente, de la creación de centros piloto en enseñanza primaria y secundaria, de la mejora de las enseñanzas técnicas y la extensión del uso del catalán en todos los niveles, aportando un esfuerzo presupuestario superior a las exigencias legales, lo que indicaba la prioridad que significaba en la acción de gobierno.

Esta breve relación de la importancia que dieron a la educación las instituciones gubernamentales de la República, no puede cerrarse sin destacar el papel que jugaron unos hombres, dos de ellos ya mencionados, nacidos en nuestras comarcas:

Marcel·lí Domingo, ministro de Instrucción Pública en dos ocasiones. Había nacido en Tarragona, en la plaça de la Font y se formó y ejerció como maestro en Tortosa. Rué un hombre de una trascendental influencia política en toda la provincia de Tarragona que va más allá del estricto marco de su militancia partidista para hacerse sentir en un amplio espectro de la izquierda nacional y federal. A él le cupo la responsabilidad de ejecutar una audaz política de enseñanza, introduciendo novedades como la coeducación y a él se debe el acierto en su aplicación en los primeros momentos de la andadura republicana.

El otro es Ventura Gassol, nacido en la Selva del Camp, poeta y activo político nacionalista. Nombrado inicialmente conseller de gobernación en la Generalitat provisional, pronto pasó a la cartera de cultura desde donde desplegó un amplio abanico de iniciativas de apoyo a la educación escolar.

No puede cerrarse este capítulo de homenajes personales sin hacer mención de un hombre de a pié, de los que aplicaron desde las aulas la política de enseñanza como una herramienta de emancipación de la clase obrera. Injustamente olvidado, es necesario rescatar del anonimato la figura de Francesc Blanch.

Era originario de la Terres de l'Ebre, estudió en Tarragona y ejerció el magisterio en Torredembarra, donde fue muy apreciado par la población. También ejerció de periodista en el Diari de Tarragona. Comunista convencido, militó en el POUM y fue destacado dirigente de la Federación de Enseñanza de la UGT, por lo que al finalizar la campaña de ocupación de Catalunya durante la Guerra Civil tuvo que exiliarse en Francia, donde padeció los rigores de la Resistencia y fue prisionero de las tropas nazis alemanas. Después de la Segunda Guerra Mundial fijó su residencia en Burdeos, trabajando como farmacéutico hasta jubilarse y donde finalmente murió.

Una vez fallecido Franco, volvió a Tarragona, adquiriendo la costumbre de efectuar un viaje anual para atender sus obligaciones fiscales en España, saludar a los familiares y a los pocos amigos supervivientes. En el curso de estas visitas regulares, realizadas en años de la transición política, nadie le rindió el homenaje que mereció y que desde aquí reivindicamos (Cosa que seguro apoya Jordi Suñé).


L'intolerància dels teistes

Publicat per llbalart | 31 Gen, 2009


 

Uns anuncis, posats a dues línies d’autobusos urbans a cadascuna de tres ciutats, Madrid, Màlaga i Barcelona, que diuen: “Probablement déu no existeix. Deixa de preocupar-te i gaudeix la vida” han assolit una repercussió extraordinària, que, probablement la situa com una de les millors campanyes de la història de la publicitat. L’exhibició pública d’una frase atea ha posat en acció tots els mecanismes d’autodefensa de la jerarquia religiosa i dels creients més fanatitzats,  cosa comprensible en els primers, perquè s’hi juguen el seu mitjà de subsistència.

El mèrit és de qui la va dissenyar, sens dubte, però també de la intransigència d’aquelles persones que creuen en l’existència de la divinitat, els i les teístes, intolerants amb la mera expressió del dubte sobre l’existència del principi diví, no cal dir  amb la negació radical de déu. Fan ostentació de l’ocupació de l’espai públic amb manifestacions religioses, que ningú els hi  discuteix, però neguen aquest dret als qui no compartim les seves opinions. La màxima expressió d’aquesta desigualtat de tracte ha estat en boca de  monsenyor Rouco Varela, arquebisbe de Madrid i cardenal de San Lorenzo in Damaso,  que ha manifestat que l’expressió pública de l’ateisme va contra la seva llibertat. I a l’inrevés no?

Aquest debat no m’ha amoïnat mai, sóc dels que viuen una vida tranquil·la i feliç sense déus, la seva hipotètica existència no m’amoïna gens ni mica. És una hipòtesi no verificable i per això no val la pena plantejar-me-la, ni em sembla necessari fer proselitisme d’aquesta convicció.  

Estem en un món on les expressions religioses cada cop tenen una major expressió pública, el que comporta l’increment de la inseguretat i enfrontaments arreu del món en nom d’un argument que s’autoconsidera suprem i absolut.

És hora de dir públicament que no cal tenir una religió per fer un món més just i solidari, que les fogueres inquisitorials o les fatues condemnant a mort als blasfems, no han de tenir cabuda en una societat democràtica, lliure i feliç, i que cadascú cregui en allò que millor li sembli amb total llibertat i sense imposicions. I els qui no ens amoïna si hi ha déu o no, si és blanc o negre, home o dona, si és un o en són quinze, ésser intangible o principi vivificant, podem tenir l’alegria i el dret a dir-ho.

 

 

 

En record del meu pare, Josep Maria Balart Juncosa.

Publicat per llbalart | 9 Des, 2008

Diumenge, a dos quats de tres de la tarda, va morir el meu pare, als vuintanta-nou anys.

Hi ha una frase per descriure'l, és del poeta Antonio Machado: era "en el buen sentido de la palabra, bueno".

En Josep Maria va néixer a Tarragona, al carrer de Natzaret, el 24 de juliol de 1919. Era fill de Pau Balart Bardeny, de la Fatarella, a la Terra Alta; i Patrocini Juncosa Ossó, de Poboleda, al Priorat. Quan tenia dotze any es va morir la mare i, junt amb el pare i la germana, va anar a viure amb la seva tia Assumpta, la germana menor de Patrocini, a un mas de la carretera de Barcelona que estava davant per davant de la casa de la família Vallvé, amb els nens de la qual Josep Maria compartia jocs. Curiosament, quan molts anys després es va començar a popularitzar el tennis, ell ja en coneixia el reglament, cosa gens usual a l’època, i és que això li venia d’aquelles llargues estones de lleure amb els veïns benestants.

Durant la Guerra Civil es va haver d’incorporar a l'Exèrcit Popular, en ser mobilitzada la lleva de 1940. Enquadrat en el 548 Batalló, va combatre en el front del Segre i a la Batalla de l'Ebre, on el 8 d’octubre de 1938 va caure presoner a Camposines. El van internar a una presó a Pamplona, sembla que un seminari, on va romandre fins el 6 de desembre, quan el van traslladar al camp de concentració de Miranda de Ebro, on recordava que havia passat molt fred. El dia 5 de gener de 1939 sortia en direcció a Granada, on el van assignar al Batallón de Trabajadores número 5, fins el 25 de maig de 1940.

Quan va tornar a Tarragona el van allistar novament a l’exèrcit, en una companyia d’artilleria de muntanya que portava les peces sobre mules. Allí va aprendre a muntar a cavall, cosa que tampoc no és gaire usual. Posteriorment va estar destinat a Mataró i a Bétera. Un cop llicenciat va provar diversos oficis, fins que va començar a treballar a la Junta d'Obres del Port, on continuaria fins jubilar-se l'any 1983 com encarregat de la brigada d’obres.

L’any 1954 es casava amb Lluïsa Boïgues, amb qui va tenir un fill, el Lluís i una filla, la Montserrat.

En Josep Maria va desenvolupar una intensa activitat sindical. Sota la dictadura, com enllaç sindical i jurat d’empresa al sindicat vertical, encara que amb una actitud i uns objectius molt diferents dels que proclamava aquella trista organització. En aquella època anava amb freqüència a Madrid per obtenir millores laborals per als treballadors portuaris. Durant la transició va adquirir un dels bons que CCOO va posar en circulació a tall de carnet, i així va ser un dels organitzadors d’aquest sindicat a la Junta del Port, col·laborant i alhora competint amb un jove Josep Anton Burgasé, que liderava la UGT. En jubilar-se, va traslladar la seva activitat a la Unió de Jubilats del Port, entitat que va presidir durant un bon grapat d’anys. Al capdavant de la Unió de Jubilats va esdevenir un referent imprescindible per a la tramitació de les pensions complementàries, producte de l’extinció del Montepio d'Empleats i Obrers dels Ports. Aleshores era un veritable especialista en la seva reglamentació. Cada jubilació o cada pensió de viduïtat d’algun company o companya significava una telefonada que el feia agafar la cartera per acompanyar la persona interessada a fer els tràmits, i aquesta era una activitat que duia a terme amb complaença i altruisme.

En Josep Maria era un home metòdic, reservat i introvertit que no exterioritzava gaire els seus sentiments. Tampoc no parlava del passat -no era un avi que expliqués batalletes- no en parlava mai de la guerra, ni del captiveri a què el van sotmetre.

Tenia gustos senzills, i en la seva vida privada era d’una austeritat eremítica, tot el contrari del que se’n diu un bon vivant. No gaudia dels plaers de la taula: menjava i bevia per viure. Tenia aversió a viatjar (mai no va tenir vehicle propi malgrat tenir carnet de conduir). Li agradava la lectura, n’era un apassionat i prenia notes abundants només per al seu ús, probablement per modèstia en pensar que no tindrien cap interès per a d’altra gent.

Li agradava estar amb els seus, en intimitat, sense gaire aglomeració, i si tenia una passió eren els seus néts.

Aquesta era la persona que ens ha dit adéu, i que nosaltres recordem, agraïts d’haver-lo conegut i tractat.

Nou diari per Internet a Tarragona

Publicat per llbalart | 11 Jun, 2008

Tarragona compta amb un nou mitjà de comunicació, el diari electrònic Tot Tarragona que s’ha estrenat aquest passat dimarts. Malgrat que l’accés a Internet aquí encara és massa car i lent, poc a poc es va introduint a moltes llars, i per descomptat als centres de treball. Per això la premsa digital s’ha fet ja un lloc en el panorama de recursos informatius al nostre abast, està desenvolupant un llenguatge propi directe i en actualització permanent que situa la premsa escrita al mateix nivell de dinamisme de l’audiovisual. Les edicions electròniques dels diaris progressivament deixen de ser una versió de l’original en paper per adquirir un disseny i continguts propis que els homologuen als que són netament digitals.

És bo que Tarragona es situï en aquest nivell i esdevingui una ciutat capdavantera en aquest camp. Segur que el seu director, en Pitu Tarrasa, sabrà fer un diari interessant i competitiu. Molts èxits a Tot Tarragona i el seu equip.

Fuita radioactiva a Ascó. Fins quan?

Publicat per llbalart | 7 Abr, 2008
Gràcies a les organitzacions ecologistes Ecologistes en Acció i Greeenpeace sabem que el mes de novembre hi va haver una fuita de material radioactiu a la central nuclear d’Ascó. La notícia la coneixem gairebé sis mesos després que es produís un incident que pot afectar la salut de les persones, per l’hermetisme que practiquen els propietaris de les centrals nuclears i el CSN, que és més greu en tractar-se d’un organisme públic.A la memòria de tots hi ha, encara, el record del catastròfic accident de Vandellós-1 que va determinar el seu tancament, els reiterats accidents de Vandellós-2, també minimitzats, o les aturades a Ascó.

Els partidaris de l’energia nuclear pretenen presentar-la com una energia neta i no contaminant, quan el seu perill és altíssim i la contaminació és invisible, només es pot detectar amb instrumental adient o quan els efectes sobre els organismes vius són irreversibles. Enfront d’això, el poder públic ha de garantir la seguretat de les instal·lacions i un funcionament que impedeixi qualsevol fuita, en canvi ens trobem que no hi ha cap control democràtic efectius sobre les instal·lacions actives, la ciutadania està en situació d’indefensió davant unes empreses propietàries que pretenen obtenir el màxim benefici, sense que els importi la seguretat de l’entorn. Cal una reforma en profunditat del CSN que en recuperi la credibilitat davant la població que viu dins l’àrea d’influència d’una nuclear.

Aquest incident retorna un debat que està viu amb motiu de la crisi originada per la sequera, la quota de solidaritat de les comarques meridionals de Catalunya envers la resta del país. Aquí es produeix bona part de l’energia que fa funcionar el país amb un cost altíssim per la seguretat i la salut de la gent que hi vivim, aquí es fabriquen els productes bàsics derivats del petroli que permeten fabricar nombrosos productes, i també a costa de conviure amb uns riscos importants, les infrastructures de llarga distància fragmenten el territori i els dèficits s’acumulen. És hora que es plantegi seriosament un model econòmic més diversificat respecte dels riscos que s’assumeixen i també sobre la distribució de la riquesa. Ja n’hi ha prou de negar serveis ciutadans de proximitat, d’estar a la cua en tot a l’hora de planificar les prioritats dels governs. No es pot defugir més el debat imprescindible sobre el model de producció d’energia a Catalunya. Per implantar un model econòmic sostenible s’ha d’actuar sobre la demanda, alentints la demanda creixent d’energia, però també hem de posar-nos d’acord sobre cóm es produirà. Mentre qüestionem els aerogeneradors, no s’impulsi definitivament la investigació sobre altres energies netes i s’afavoreixi la generació per l’autoconsum i altres fórmules de control i gestió, les centrals nuclears continuaran presentant-se com la únic alternativa eficient per cobrir la demanda energètica.  

Avortament lliure i gratuit

Publicat per llbalart | 4 Abr, 2008

La migrada llei d’avortament espanyola s’ha aplicat durant anys amb una interpretació permisiva que permetia les dones que decidien interrompre la seva gestació fer-ho amb una relativa facilitat. Els fanàtics contraris al reconeixement d’aquest dret han començat una ofensiva per tractar de arrabassar-lo que ha portat davant els tribunals dones que en el seu dia van avortar i els professionals que participaren en aquestes pràctiques sanitàries. Persones arreu del país hem reaccionat contra aquest nou intent de negar a les dones la capacitat de decidir sobre el seu propi cos, participant en una campanya de conscienciació envers la ciutadania i comunicat a la justícia que en el passat es va participar en pràctiques d’aquesta mena, les anomenades autoinculpacions, a fi de posar en evidència la normalitat amb que es contempla en la societat l’avortament i la exigència de liberalitzar-lo.

A Tarragona també ho hem fet i alguns jutjats han considerat que havien d’obrir diligències i en han cridat a testimoniar, cosa que hem fet com a ciutadanes i ciutadans conscients i responsables que som.Després de vint anys de llei migrada i insuficient cal que se’n faci una de nova immune als atacs reaccionaris que garanteixi plenament el dret a l’avortament lliure i gratuït, el que no és en absolut la imposició de l’avortament com a obligació, com alguns volen que la gent es cregui.

Ningú partidari de l’avortament desitja que una dona el practiqui, és una decisió greu i traumàtica.

Quan es pren hi ha raons poderoses per fer-ho, que només a la protagonista li és permès de jutjar. La dona que no vol gestar ha de tenir tota la protecció legal, perquè està en situació de feblesa i el poder públic ha de posar tots els recursos al seu abast perquè pugui accedir a  l’acte mèdic, rebre assistència i garantir-li el seu dret a la intimitat.

ICV i EUiA han expressat activament el recolzament a la modificació de la llei i la solidaritat amb les persones que han estat citades a declarar. Fóra bo que també ho fessin la resta de forces polítiques democràtiqeues i les institucions. No és un assumpte que hagi de distingir la dreta de l’esquerra, és una qüestió de plenitud democràtica.

Racisme al circuit de Montmeló. Només?

Publicat per llbalart | 6 Feb, 2008

Diuen les informacions que es feien unes proves al circuit de Montmeló dels vehicles que han de prendre part a la competició de Fòrmula 1, i entre ells estava el McLaren amb el pilot Lewis Hamilton, qui va ser objecte d’insults de caire racista. L’incident no va anar més lluny perquè els responsables del circuit van fer treure pancartes insultants, que es veu que n’hi havia, i van fer retirar les persones que participaven en tan lamentable mostra d’incivisme. Fins i tot el corredor ha manifestat l’agraïment als responsables del circuit. 


Però el govern britànic ha elevat una protesta oficial al  govern espanyol pels incidents racistes que es van registrar, cansat que es repeteixin. El 2004  futbolistes anglesos van ser objecte d’insults racistes durant un partit amistós a Madrid, poc després que el seleccionador de l’equip espanyol, Luís Aragonés fos sorprès fent comentaris racistes sobre el futbolista Thierry Henry, fet al que cal sumar les repetides denúncies de Samuel Eto’o sobre els insults racistes que ha rebut.

Hi ha una tendència a treure importància a aquests comportaments, relativitzar-los amb l’excusa de la passió que aixeca la competició en qualsevol modalitat. Aquestes actituds del públic esportiu s’han d’eradicar, les autoritats han de transmetre amb decisió que  atempten contra els drets i la dignitat humana, la tolerància és impossible, ha de ser zero.

Però no només en l’esport. En la  societat hi ha instal·lada una certa permisivitat social envers les manifestacions de racisme. En qualsevol reunió es pot fer mofa de persones amb trets fenotípics diferents dels que estàvem acostumats o es poden fer comentaris despectius sobre les persones nascudes a altres regions del món sense que s’escandalitzin gaires participants. Si no es canvia aquesta tendència s’avança cap una societat dividida i enfrontada. L’apartheid podria arribar a ser alguna cosa més que el record d’un sistema polític injust a Sudàfrica, i en la memòria de tots encara hi ha la violència que engendrà.

La diversitat als nostres carrers de les persones, creences, orígens hàbits i  tradicions és una realitat irreversible. Ens cal  administrar la diferència, admetre el dret a la diferència que tots volem per a nosaltres però que hi  ha qui està poc disposat a admetre en els demés.

La Declaració Universal dels Drets Humans i  la Constitució Espanyola, i qualsevol constitució democràtica, enuncien el principi d’igualtat radical de les persones, que no poden ser discriminades per cap concepte. La convivència democràtica s’organitza sota aquest principi i el del respecte als drets dels demés, als de tots. El respecte a aquests principis és irrenunciable, els hem de defensar amb fermesa enfront de qualsevol imposició fanàtica, vingui d’on vingui.

Museus i patrimoni de Tarragona

Publicat per llbalart | 23 Gen, 2008

El MNAT no es transfereix?

No fa gaire ens arribava la notícia que el Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (MNAT) es transferiria a la Generalitat, fet que acabaria amb l’actual situació de doble dependència de la institució, la titularitat de la qual és estatal i la gestió està transferida a la Generalitat. Però de sobte el conseller Tresserras diu que el ministre ha comunicat que aquesta transferència  no es durà a terme, restant el MNAT com l’únic museu de Catalunya que depèn del Ministerio de Cultura.

La decisió del ministre de cultura, César Antonio Molina, esta presa segons un jacobinisme centralista que no respecta lleis ni reconeix els governs autònoms com part de l’entramat institucional de l’Estat. Sembla que la seva gestió estigui destinada a recuperar el centralisme administratiu més ranci, que havia deixat endarrera la seva antecessora, Carmen Calvo, la ministra que va començar a complir la llei retornant els papers de la Generalitat que estaven dipositats a l’Arxiu de Salamanca. Inexplicablement en algú que es diu socialista, el senyor Molina ha suspès el retorn de la resta de papers als seus legítims propietaris, assumint la infàmia de mantenir un espoli documental fet sota la força de les armes amb la finalitat d’aplicar una cruel repressió que va suposar la mort i presó per a milers de persones.

L’arbitrària resolució de retenir per al Ministerio la titularitat del MNAT perjudica Tarragona, actuacions d’aquesta mena impedeixen d’unificar el conjunt patrimonial, arquitectònic i arqueològic de Tarragona sota una única autoritat. La dispersió de competències i titularitats perjudica la gestió i l’oferta conjunta del nostre llegat. El nostre Ajuntament i la Generalitat ha de demanar enèrgicament aquesta transferència i immediatament constituir un organisme autònom, o qualsevol altra figura adient, que s’ocupi de la seva direcció i administració.

Els espais museístics

He d’advertir que personalment sóc partidari de destinar la Tabacalera a Museu Arqueològic, per diverses raons. En primer lloc perquè està situat sobre un jaciment arqueològic que d’aquesta manera es preserva sense haver d'hipotecar l’urbanisme de la ciutat. En segon lloc perquè el conjunt de la Tabacalera té espai suficient per desenvolupar un projecte museístic de qualitat, per emmagatzemar les peces no exposades permanentment i per acollir les instal·lacions auxiliars que li calen a qualsevol museu actual. Finalment, perquè l’edifici té un interès intrínsec com exponent d’un tipus d’arquitectura industrial de vocació ciutadana i decorativa alhora que satisfà les necessitats per a les quals fou construit, la fabricació de cigarretes. Amb la Tabacalera es guanya per la ciutat un espai de jardins i un museu en la doble vessant arqueològica de l’antiguitat i la industrial.

Per altra part, em preocupa què passarà amb l'edifici de la plaça del Rei si finalment el MNAT ocupés el complex d'edificis de la Tabacalera. És d’esperar que el magnífic edifici on hi ha actualment el museu seguís destinat a una funció vinculada amb el patrimoni, com a centre d’interpretació de la Part Alta de la ciutat, que és un conjunt complex que requereix d’ajuts per entendre la monumental obra d’enginyeria dels romans sobre la qual van bastir els espais del poder provincial de Tàrraco. Una obra tan ferma que es manté en peu al cap de vora dos mil anys de la seva execució i que durant molt tems ha estat l’únic reducte urbà de Tarragona.

I, posats a demanar, m'agradaria, si és possible, de cedir un ampli espai d'aquell edifici on pugui instal·lar la seva seu la Reial Societat Arqueològica Tarraconense (si als seus membres els interessés, es clar),  en reconeixement de la seva tasca en defensa del nostre patrimoni.

La República Popular Democràtica de les Lletres Catalanes

Publicat per llbalart | 11 Gen, 2008

Quan de menut el meu pare m’explicava com era l’escola on va aprendre de lletra, a mi em semblava imaginària. Els ensenyaven en català, els  parlaven de democràcia i respecte i d’una cosa que es deia Constitució, havien fet fora un rei i tenien una República que havia portat l’autonomia per Catalunya, una cosa que li deien Generalitat. Ara, el meu pare ja no sap si és dimecres o diumenge, ni recorda l’edat que té, que són un munt d’anys, però encara té a la memòria coses d'aquella escola, que ja no sap explicar.

En viure a tocar del Parc de Nadal de Tarragona, he vist aquests dies els pares i mares, avis, oncles i tietes que acompanyen els infants a passar-hi  una estona, i no sé per quina raó he recordat un conte que el meu pare m’havia explicat, junt amb les coses de la seva escola,  aquella tan diferent de la que em va tocar a mi, de “Cara al Sol” i “Gritos  de rigor: ¡España, Una, España Grande, España Libre! ¡Arribaspaña, Vivafranco!”

La rondalla està protagonitzada per les lletres de l’alfabet català i és tota una lliço de democràcia popular.

Diu així:

 

Un dia, les lletres de l’alfabet català es van reunir i  van decidir proclamar la República Popular Democràtica de les Lletres Catalanes. En conseqüència, van indicar a la lletra ñ que s’havia de treure el barret, signe inequívoc de la burgesia, del tot improcedent en una societat obrera. L’autoritzaven a fer com la j i la i, que duien boina. Fidel a la seva alta naixença, la ñ es va negar a abandonar el seu capell, el seu orgull no li permetia. 

Aleshores la resta de les lletres la van expulsar de la seva revolucionària república i va abandonar per sempre més l’alfabet català. De la seva feina se’n va encarregar la n, que va contractar la y, que estava a l’atur.

 

Espero que us hagi agradat, no tot ha de ser seriositat al bloc.

Bon any nou per tothom

Publicat per llbalart | 31 Des, 2007

D’aquí no res començarem un any nou, el 2761 de la fundació de Roma, segons Varró o el 2008 de l’era cristiana, segons el còmput de Dionís l’Exigu, tan se val.

Desitjo a totes les persones que visiten aquest bloc que el proper any els sigui profitós i ple de ventures i béns.

En la línia més tòpica i festera que vulgueu, no me n’estic de formular els meus dotze desitjos per aquest proper any, del més general al més concret.

  1. Que emprenem mesures per reduir els efectes del canvi climàtic.
  2. Que la lluita contra la pobresa, la desigualtat i la discriminació esdevinguin les prioritats d’una esquerra política renovada.
  3. Que aturem l’escalada d’intransigència que està vivint el món, que tots els fanàtics i fanàtiques que atien la violència emparant-se en causes religioses o altres creacions simbòliques per ocultar finalitats ben materials, perdin la seva influència i recuperem al camí de la pau, tan poc transitat ara mateix.
  4. Que a Europa reemprenem el camí de la construcció un espai polític propi i original que sigui un ample marc de llibertat on no hi hagi cap minoria marginada o bé oprimida i es garanteixi per a tots els seus habitants la més amplia democràcia i protecció dels drets socials.
  5. Que siguem capaços de trencar el model bipartidista imperfecte espanyol que paralitza qualsevol avenç social.
  6. Que el nacionalisme espanyolista, tan invisible com poderós, es preocupi per trobar un model de país on tothom hi estigui còmode, sense imposicions
  7. Que les esquerres a Catalunya superin el tacticisme i es recuperi un discurs social potent que ens faci un model de comunitat autogovernada plenament amb criteris d’equitat social que es manifesti en el benestar de la ciutadania.
  8. Que a Tarragona  el nou Ajuntament respongui a les expectatives creades, que ens diguin a totes les persones que en som veïns quin és el model de ciutat que proposen, vull dir com serà el POUM a aprovar.
  9. Que la política cultural tarragonina surti de l’actual desconcert i es fomenti la  creació artística i cultural  lliure.
  10. Que l’actuació social municipal es manifesti  eficaçment en un increment clar de l’atenció a les persones depenents, a garantir el dret a envellir amb dignitat a la pròpia llar i l’atenció a la infància.
  11. Que la política de medi ambient deixi de ser purament publicitària i es prengui seriosament afrontar el problema del canvi climàtic, altrament ho pagarem amb diners de la butxaca.
  12. I que jo resolgui la meva situació professional de manera satisfactòria dd’acord amb els molt mereixements i capacitats que tinc. S’admeten ofertes de tota mena.

A canvi jo faig un propòsti ferm:

ESCRIURE MÉS SOVINT EN AQUEST BLOC.

 

SALUT I BON ANY!

MEME A PROPOSTA DE JOAN MIQUEL CARRILLO

Publicat per llbalart | 17 Nov, 2007

Joan Miquel Carrillo em passa el testimoni per continuar un “Meme” com li ha demanat Jordi  Salvat, un excel·lent periodista,  com es pot comprovar visitant el seu bloc. Segons explica, es tracta de donar tres recomanacions per portar-ne un. Em trobo  amb la mateixa dificultat que Joan Miquel Carrillo, en matèria de blocs, sóc totalment autodidacta i poc experimentat. No sé si s’espera que es facin recomanacions sobre el software a usar, aquí si que em declaro totalment incapacitat.

Reflexionat sobre la demanda, vaig recordar que, no fa gaire, un amic em deia que no vol obrir un bloc perquè es crearia una obligació i a més has de suportar que t’enviïn missatges ofensius. Aquest comentari em va fer pensar en els motius que m'empenyien a fer un bloc, em va donar la pista per aportar tres elements que, en la meva opinió, fan interessant un bloc:

  1. El contingut. Un blocaire ha de tenir coses a dir i ganes de comunicar-les, això dóna interès a la seva visita. El bloc permet una llibertat absoluta de creació, ja que no hi ha els condicionants editorials que tenen qualsevol llibre o el treball periodístic, el contingut és absolutament responsabilitat de qui el manté. Evidentment, la xarxa no eximeix de fer front als límits que estableixen les lleis, però traspassar-los o no és una decisió que pren el blocaire.
  2. La perseverància. Cap pàgina d’Internet pot restar inactiva, tampoc un bloc. És clar que no sóc un exemple de rapidesa en afegir continguts, h ha blocaires que l’actualitzen dia`riament i fins i tot diversos cops al dia. Jo en canvi, ho faig un o dos cops al mes. Considero que cadascú ha d’estar còmode amb la periodicitat en què hi insereix nous continguts, el risc és que una baixa activitat li pugui treure interès al bloc, cadascú ha de triar.
  3. La interactivitat. Un avantatge d’Internet és que no hi ha lectors passius, tothom hauria de poder interactuar amb qui genera un missatge, és un espai d’intercanvi d’idees, el que també comporta la discrepància expressada amb correcció o amb intemperància, això ja depèn dels demés i és el peatge de la llibertat.

Vull afegir una darrera observació. Fa poc, me n’he adonat que els text dels blocaires inclouen abundants hiperenllaços, aquestes notes a peu de pàgina del món digital. És un gran avantatge que començo a utilitzar en aquest post, perquè un altre requisit d’Internet és que no hi hauria d’haver culs de sac, que cada pàgina  obri un gran nombre de possibilitats de navegació. 

Espero amb aquestes modestes aportacions haver complert l’encàrrec, i si es tracta de seguir la cadena proposo que hi diguin alguna cosa la jaka, Jordi Solé i la gent de Tarragona 2016

EL MERCAT MINVANT

Publicat per llbalart | 3 Nov, 2007


 

A Tarragona, l’empresa municipal que pretesament porta la gestió dels mercats públics ha emprès una reforma que pretén excavar fins a sis plantes soterrades sota l’edifici del Mercat Central, inaugurat l’any 1915 i catalogat, per posar-hi un aparcament, un supermercat i les dependències de serveis d %el propi mercat, que també serà totalment refet en el seu interior. Aquesta obra es farà en col·laboració amb Mercasa, una empresa del SEPI i del Ministerio de Agricultura Pesca y Alimentación, que es dedica a la logística i la gestió de mercats majoristes i detallistes en col·laboració amb els ajuntaments.

Una solució desafortunada

L’envelat on s’ha instal·lat el mercat provisional pateix d’una lamentable manca de terreny suficient, no hi ha hagut ambició a l’hora de buscar una ubicació que garanteixi la necessària ergonomia i seguretat a un espai de treball i de concurrència pública. És evident que les dimensions de la plaça de Corsini no són aptes per acollir unes instal·lacions provisionals que haurien de superar àmpliament l’espai disponible a l’interior de l’edifici de l’ara antic Mercat Central. En canvi s’ha reduït a la meitat, a costa, a més de menjar-se l’espai circumdant i deixar, incomprensiblement, l’edifici de Correus en un carreró. L’espai interior resulta incòmode, amb uns passadissos massa estrets per circular els compradors i amb una acústica molesta. No sé quina opinió en tenen els venedors, espero que almenys ells s’hi trobin a gust, perquè s’hi hauran de passar uns quants anys, més dels que ara es diu. Això els que encara resisteixen, perquè la política municipal que s’ha seguit CiU i el PP, consistent en afavorir les renúncies a les concessions de parades, n’ha fet baixar lamentablement el nombre. No sé si el Mercat Central sobreviurà a aquesta política restrictiva pel que respecta als mercats, en tinc els meus dubtes.

Necessitat de més mercats municipals

Em referia en començar l’article a la gestió que fa ESPIMSA dels mercats municipals amb el qualificatiu de “pretesa”. Perquè, de quin altra forma es pot qualificar una gestió que es limita al Mercat Central, el de Torreforta i l’espai testimonial de la Part Alta de la ciutat? Hi ha massa preguntes sense una resposta satisfactòria:

v Com és possible que aquí els mercats municipals no s’incrementin en nombre, malgrat l’espectacular creixement de la població?

v Com s’explica que durant un temps baixa incessantment el nombre de concessionaris al de Torreforta i després comença a passar en el Central sense que els amoïni gens ni mica?

v Perquè no es dota els espais de la ciutat on es fan mercats ambulants de periodicitat setmanal d’equipaments i serveis elementals d’higiene per a compradors i venedors? Els rafals d’obra a les places per aixoplugar els mercats són un invent en ús des de l’edat mitjana que només cal complementar amb les exigències actuals, fonts d’aigua corrent, sanitaris públics on es puguin fer les necessitats (una altra cosa inexistent a Tarragona) i reforçar els contenidors per la recollida selectiva de deixalles.

També es diu que es decorarà l’exterior de l’envelat que fa de mercat el decorarà un artista per un l’import de 70.000 euros. Això són molts diners, com s’ha adjudicat l’encàrrec? Malgrat que es pensi pagar amb les aportacions de les empreses que s’hi vulguin anunciar al projecte li manca transparència, molts joves graffiters farien una obra magnífica amb un pressupost menor si se’ls hagués donat l’oportunitat de presentar-se a concurs públic.

Si supermercats i grans superfícies es guanyen la vida, també ha de tenir el seu espai el petit comerç, l’oferta de productes que requereixi una baixa inversió per a realitzar-la, garantir aquest complement de l’oferta la llei ho adjudica als ajuntaments. Per això, a Tarragona necessitem una política de mercats que afavoreixi el comerç detallista, cal que els productes i els horaris dels mercats s’adeqüin als nous hàbits de consum, mantenint l’oferta equilibrada que presenten els mercats municipals respecte de la dimensió de les parades, la qualitat de productes i la seva varietat, semblantment a allò que veiem en altres països --el Midi de França, sense anar més lluny-- on són sinònims de qualitat en productes del país. Volem més i millors mercats municipals, no cal que siguin diaris, el que han de ser és pròximes i útils a la ciutadania.

LA VERGONYA DE L'APARCAMENT A L'ANTIC JAUME I

Publicat per llbalart | 15 Oct, 2007

La Maria F. Noguera --tal com ella signa— és una professional del periodisme discreta i intel·ligent a qui admiro perquè considero que és una persona decidida, com ho demostra en l’article publicat  el dia 15 d’octubre de 2007 al diari El Punt en l’edició del Camp de Tarragona, on retorna sobre un forat negre de l’anterior administració municipal, que és un clar exemple d’allò que no ha de ser la gestió pública: l’excavació al bell mig del barri antic de Tarragona per construir un parquing soterrat que han deixat inacabat després d’escàndols i despropòsits que ocasiona un brutal increment del seu cost, el que es coneix com parquing de Jaume I. L’article exposa un seguit d’incògnites, que afegeixen més ombres sobre aquesta dissortada construcció. Diu que l’obra civil es contractà per un import de 1.333.456 € i un any després el cost es disparà fins els 7.438.033 € sense que cap responsable n’hagi donat una explicació i que hi ha no quadren el nombre de metres cúbics excavats i les sumes abonades. Que el soci tecnològic de la empresa Municipal d’Aparcaments, “Sistemas Alem SL” està en suspensió de pagaments i el seu administrador judicial reclama 16.000 € al gerent de l’empresa municipal en concepte de deute per un viatge a Mèxic. Recorda que els partits que ara són al govern municipal van reclamar una comissió investigadora quan eren a l’oposició i encara no s’ha constituït.

Un mal projecte

Efectivament aquest projecte ha estat un seguit de despropòsits. La ubicació totalment desencertada perquè està al bell mig del casc antic de la ciutat, envoltat de carrers poc adients pel trànsit d’automòbils, enlloc de situar-lo fora del recinte definit per les muralles. L’excavació va patir un seguit de retards insuficientment explicats i es va fer amb total menyspreu de la  normativa legal sobre sorolls, conseqüència que van patir els treballadors del voltant i el veïnat. Els treballs arqueològics es van fer amb poca cura, la dinamita va ocasionar despreniments de pedres en el llenç de muralla proper, no es van respectar les indicacions del Departament de Cultura de la Generalitat que obligaven la conservació del pòrtic que formava part de l'antiga escola.

El resultat urbanístic de la intervenció tampoc complau ningú. La ciutadania va redescobrir la magnífica perspectiva que oferia l’edifici de l’antic escorxador, ara reconvertit en Rectorat de la Universitat Rovira i Virgili, però el projecte no es va modificar per permetre la seva vista, deixant una plaça elevada respecte dels carrers que l’envolten que cobreix unes estances que haurien de ser un centre cívic subterrani que no agrada als usuaris potencials i un forat on hi haurien d’anar les bastides i ascensors que permetrien desar automàticament els vehicles. El nou consistori ha anunciat que una obra que es va pressupostar en 3,9 milions d’euros s’executarà amb un cost de 24 milions.

Investigar i solucionar

Cal preguntar-nos si gastar-se aquests diners és una fatalitat inevitable o l’Ajuntament té altres prioritats a atendre on gastar aquesta fortuna. Hem de saber si es deriven responsabilitat de la mala gestió en la construcció que s’ha fet, o s’ s’han adquirit compromisos d’adjudicació en concessió o altra tipus de cessió de les hipotètiques places d’aparcament. Tot això és la feina que ha de fer aquesta comissió d’investigació que encara no s’ha constituït i que crec que la ciutadania hem de reclamar. Perquè hem de saber si és possible una solució més econòmica, que podria consistir a fer un aparcament convencional al contrari d’allò que s’ha venut fins ara, vull dir “no inteligent” amb rampes i que aparqui el vehicle el conductor. O fins i tot destinar l’immens forat de l’excavació a un altre ús públic compatible, cosa que permetria rebaixar la cota de la plaça superior al nivell dels carrers del voltant, recuperant una fesomia de la part alta que no s’hauria d’haver perdut.  

1 2 3  Següent»