El bloc de Lluís Balart Boïgues

La política exterior de l'estat d'Israel ha tingut tradicionalment un punt feble en les seves aspiracions a representar en el Proper Orient allò que s'entén com a països occidentals, que és la reticència, per no dir clar rebuig, que desperta en els països europeus la seva política respecte la població palestina, ben diferent del recolzament gairebé incondicional dels Estats Units d'Amèrica.

Per canviar aquesta situació calia trobar alguna cosa capaç de modificar la política europea. Algú se'n va adonar que és molt sensible a qualsevol acusació d'antisemitisme, a causa dels mals records que desperta l'horror de les barbaritats nazis. Com que tant “antisemitisme” com “antisionisme” no servien perquè, en el seu ús no s'apliquen estrictament al estat israelià. Es va cercar un sinònim: la judeofòbia, que juga astutament amb la confusió entre jueu i israelià, que no és el mateix, hi ha jueus que no tenen la nacionalitat israeliana i israelians que no són jueus.

La paraula, que ha estat abundantment utilitzada pels propagandistes favorables a les actuacions israelianes, serveix perfectament per desqualificar qualsevol crítica a la política d'aquell país, ja siguin els incompliments sistemàtics de les resolucions de les Nacions Unides, com l'aixecament d'un mur que aïlla les poblacions palestines, les ocupacions il·legals de terres per part de colons israelians o els atacs indiscriminats contra la població civil palestina. Qualsevol crítica pot ser qualificada de judeofòbia.

Ara l'hem escoltat en llavis del conseller de la vicepresidència del govern català, el senyor Carod Rovira, un dels recent incorporats a la defensa de les posicions israelianes, i dels menys habilidosos. En els seus discursos inclou referències a Israel sense venir al cas, o desqualifica amb el recurs a la simplificació, tota la ciutadania que s'ha expressat contrària a l'actuació de la cantant Noa en els actes institucionals de l'Onze de setembre, afegint-se a la intolerable ingerència de l'ambaixada israeliana en l'afer, que venia a demostrar la intencionalitat política de l'actuació. No li està bé a un membre del govern fer aquestes desqualificacions globals, menys quan la programació era més que qüestionable per la seva oportunitat simbòlica, ni escriure un article com ho feu a Avui el dia 7 d'octubre on vé a dir que el govern d'Israel és inquestionable, exercint allò mateix que critica, la generalització.

A part de la indiscutible qualitat de la cantant, del discurs favorable a la pau que va pronunciar a causa de la polèmica, o la bona idea d'actuar acompanyada de l'Orquestra Àrab de Barcelona i lamentant el desagradable incident dels xiulets; l'expressió de la pluralitat cultural actual de Catalunya hauria d'anar més aviat per comptar amb la participació d'artistes equatorians o colombians, que junt amb la població d'origen marroquí constitueixen minories significatives en el conjunt de Catalunya, més que no pas el de ciutadans d'Israel residents a Catalunya. Aquestes reflexions s'hauria de fer el conseller, no la desqualificació fàcil.

Segons aquesta pauta condemnatòria, és clar que aquest article pot ser qualificat de judeòfob. Al respecte he de dir que em sembla absolutament normal que en una democràcia hi hagi persones que defensin la política del govern de Tel Aviv, com que n'hi hagi que en discrepem.

I això no m'impedeix de conèixer, respectar i admirar a destacats membres de l'Associació de Relacions Culturals Catalunya Israel (ARCCI) i seguir amb interès les seves activitats. També convé recuperar la memòria històrica de la persecució de què foren objecte els catalans jueus, i reflexionar junts, tots, sobre els mals que desencadena arreu l'intolerància.