El bloc de les activitats de l'IPHES

24 Ago, 2008

Jordi Agustí:

 “no vull ni pensar què succeiria si alguna bomba caigués a la cambra del museu on es conserven els cranis i les restes d´homínids de Dmanisi”

“Des d’aquí la meva angoixa principal eren els nostres amics georgians i els altres membres de l’equip internacional que es van quedar”

“De tornada ens vam aturar a menjar i posar benzina a Gori. Malauradament, no crec que ni el petit restaurant ni la benzinera a on vam ser-hi, existeixin hores d’ara”

Jordi Agustí, investigador ICREA i coordinador de Recerca de l´IPHES, ha tornat fa pocs dies de Geòrgia, a on s’havia traslladat per participar en les excavacions programades a l’important jaciment de Dmanisi, on s’han trobat les restes humanes més antigues d´Euràsia, datades en 1.8 milions d’anys. També ha pres part en campanyes que es fan a altres jaciments, com el de Diliska, de 2 milions d’anys, situat a Geòrgia occidental.

Jordi Agustí, el primer per la dreta, i al seu costat Reid Ferring, geòleg de Texas, a Diliska; d'esquena, Nika Vanishvili, paleontòleg georgià - Crèdi foto: Oriol Oms

El seu compromís per participar en un curs d’estiu de l´Universitat Complutense de Madrid a El Escorial va propiciar que abandonés aquell país pocs dies abans, cinc, de que esclatés la guerra a Ossètia del Sud. Precisament, tornant de Diliska, van passar i es van aturar a Gori, ciutat a prop del límit amb Ossètia del Sud i que ha quedat destruïda com a conseqüència dels combats entre russos i georgians.

Cinta S. Bellmunt.- Tot i que vostè va marxar abans que comences, es percebia els dies previs que estava a punt d’esclatar la guerra?

Jordi Agustí.- Hi havia tensió, perquè el russos van violar en diferents moments l´espai aeri de Geòrgia i, a la vegada, georgians, armenis i àzeris (gent d’Azerbaijan) participaven conjuntament en altres maniobres amb Estats Units al sud del Caúcas.

Violacions de l’espai aeri pels russos ja s’havien produït moltes vegades anteriorment, però ningú de nosaltres podia sospitar que s’arribaria a la situació actual. Ara bé, les converses amb els joves georgians que ens acompanyaven, com el meu amic Nika Vanishvili, un jove paleontòleg de l´Institut de Paleobiologia del Museu Nacional de Geòrgia, no deixaven cap mena de dubte. Durant una conversa de matinada, en la qual també hi era el meu company de la Universitat Autònoma de Barcelona, Oriol Oms, ens confirmava que ell estava disposat a morir per Geòrgia en qualsevol moment.

Eren comentaris que, en aquells moments, nosaltres els preníem com a broma, i pensàvem que eren fruit d’haver begut una mica. Li dèiem: “No home, no, i ara, què dius! Això no ha d’arribar mai”. I ja veus. El dia abans que els russos declaressin l’alt el foc, em va enviar un email en què em deia que les tropes russes estaven a 20 kilòmetres de casa seva i que pensaven que atacarien al dia següent. Es va acomiadar i em va dir que, si no ens tornàvem a veure,  havia estat una gran satisfacció tenir-me entre els seus amics. Sortosament, la cosa no ha anat a més, perquè si no, no en dubto del resultat.

C.S.B.- Per tant, aquest sentiment anti rus sí que ja existia...

Efectivament, i ve de lluny, fins i tot d’abans de la caiguda de la Unió Soviètica, i està molt estès entre la població georgiana, especialment entre les noves generacions, i m’imagino que encara s’haurà accentuat més desprès dels darrers esdeveniments.

Recollint mostres a Diliska -Crèdit foto: Oriol Oms

C.S.B.- Per les raons que hem explicat, vostè i el seu col·lega Oriol Oms van marxar cap a Espanya abans de que esclatés el conflicte, però allí es van quedar altres membres de l’equip. En sap res?

J. A.- Quan vam marxar vam deixar allí col·legues espanyols del CENIEH (Centro Nacional de Investigación sobre la Evolución Humana), com Maria Martinón i algun alumne meu, com en Marc Furió, de l´Institut Català de Paleontologia. Ells van tenir la sort d’agafar pocs dies desprès el darrer avió que sortia de l’aeroport de Tbilisi, encara que no les tenien totes, quan s’enlairaven i sobrevolaven el Mar Negre. Per tranquil·litat meva, als pocs dies vaig poder parlar amb alguns d´ells i vaig saber que ja estaven sans i estalvis a Espanya. Els que es van quedar allà, com el meu amic paleontòleg Lorenzo Rook o l’arqueòloga Laura Longo, van haver de sortir per via terrestre per Armènia, que en aquells moments era l’únic lloc d’entrada o sortida de Geòrgia.

Darrerament he pogut comunicar-me personalment amb el meu amic i col·lega, director de les excavacions de Dmanisi i del Museu Nacional de Geòrgia, David Lordkipanidze. Ell va quedar atrapat a Geòrgia occidental, ja que, com he indicat, la carretera que porta de Diliska a Tbilisi passa precisament per la ciutat de Gori, que en aquell moment estava essent bombardejada pels russos, però sortosament, va poder tornar a Tbilisi, que és quan vaig poder parlar amb ell.

C.S.B.- Què li va comentar? Està David Lordkipanidze molt afectat per tot el que està succeint?

J.A.- Al principi el vaig veure molt tocat, però em va assegurar que tot sortiria bé i que tiraríem endavant els projectes de recerca. Això era quan els russos encara no s’havien aturat i ningú no sabia si es passejarien d´un moment a l´altre per l´Avinguda Rustaveli de Tbilisi, on hi ha el Museu Nacional de Geòrgia. Desprès m’he tornat a comunicar amb ell i està veritablement molt satisfet del suport que des d´Espanya tots els hi hem intentat donar, dins les nostres limitades possibilitats. Sortosament, malgrat que molts dels nostres col·legues georgians a les excavacions han estat mobilitzats a l’exèrcit, ningú ha pres mal.

          Prospectant a la zona de Diliska - Crèdit foto: Oriol Oms

C.S.B.- Vostè, ja des de Catalunya, s’ha sentit molt angoixat pel que pogués passar allí?

J.A.- Des d´aquí la meva angoixa principal eren els nostres amics georgians i els altres membres de l´equip internacional que es van quedar, però no va ser la única preocupació.

C.S.B.- Què més li preocupava?

J.A.- Si, per exemple, els russos haguessin bombardejat Tbilis (un escenari ben realista, com s´ha vist), no vull ni pensar que succeiria si alguna bomba caigués a la cambra del Museu on es conserven els cranis i les restes d´homínids de Dmanisi. Hi ha rèpliques  gairebé perfectes de tots els fòssils, però situacions com aquestes ja s’han viscut a Irak, amb els fòssils de Shanidar, que eren al Museu de Bagdad i ara es donen per desapareguts.

C.S.B.- Davant de situacions com aquestes què ha de fer el personal investigador, com és el seu cas?

J.A.- La millor resposta a situacions com la que s’ha viscut a Geòrgia és continuar treballant amb ells i desenvolupar els plans conjunts de futur en el seu país.

C.S.B.- Durant les seves anteriors estades a Geòrgia, on hi va cada any des de en fa 10, s’havia trobat mai amb una situació tan tensa com la d’ara?

J. A.- Mai. Únicament, a la darrera  etapa de Schevarnadtze, poc abans d´unes eleccions generals, vam copsar al carrer una tensió continguda que de vegades s’expressava en algun aldarull o baralles aïllades al carrer, però res més.

El jaciment de Dmanisi , en el seu estat actual, amb una estructura protectora -Crèdit foto: Oriol Oms

C.S.B.- Pel que fa a la campanya d’excavacions d’enguany a Geòrgia, que era el motiu del seu viatge, quin ha estat l’interès científic?

J.A.- La primera part del treball de camp, amb el meu company de l´UAB,el geòleg Oriol Oms (que va fer la seva tesi amb mi a la conca Guadix-Baza), ens vam desplaçar, juntament amb David Lordkipnidze i altres col·legues georgians (l´esmentat Nika Vanihsvili) a Diliska, a Geòrgia occidental, a prop de la frontera amb Armènia. Es tracta d´una sèrie estratigràfica amb una cronologia entre 2,3 i 2 milions d´anys. És d’un gran interès, perquè és el referent immediatament anterior al jaciment de Dmanisi (datat en 1.8 milions d´anys). Vam fer varies cates i vam recollir mostres per poder fer datacions amb micromamífers i per paleomagnetisme, i així afinar millor la seva antiguitat.

Amb el geòleg de l´Universitat de Texas, Reid Ferring, també de l´equip de Dmanisi, vam tractar d’arribar al jaciment paleontològic pròpiament dit de Diliska que ell va excavar fa una dècada, i que constitueix el nostre proper objectiu.

De tornada, ens vam aturar a menjar i posar benzina a Gori. Malauradament, no crec que ni el petit restaurant ni la benzinera a on vam ser-hi, existeixin hores d’ara.

Jordi Agustí amb David Lordkipanidze amb el crani humàd'1'8 milions d'anys trobat a Dmanisi l'any 2001 - Crèfit foto: Oriol Oms

C.S.B.- La segona part de la campanya arqueològica a què la van dedicar?

J.A.- La vam desenvolupar a Dmanisi mateix Vam mostrejar amb en Reid Ferring i l´Oriol una nova cata al jaciment, diferent del lloc on han sortit els darrers homínids. Són els nivells més baixos del jaciment, per sota del tall principal on van aparèixer els homínids d’1,8 milions d’anys. Sens dubte, això ens ha d’ajudar a establir en el futur qui va ser el primer moment d’ocupació humana al Caúcas. Però, hores d’ara, degut a la situació de Geòrgia, no tenim cap resultat concloent, ja que les mostres no s´han pogut processar. Haurem d’esperar a una segona visita quan la situació es calmi una mica.

Totes questes activitats formen part del conveni que l´IPHES té signat amb el Museu Nacional de Geòrgia, i que té com objectiu comparar les primeres fases d´ocupació humana a Europa tant a Geòrgia com a Espanya, així com desentranyar els canvis ambientals i climàtics que van constrènyer aquesta dispersió des d´Africa.

technorati tags: Dmanisi , Diliska , Euràsia , primeres poblacions humanes , Museu Nacional de Geòrgia , Ossètia del Sud , conflicte bèl.lic , Rússia , Gori , combats