www.iphes.cat Castellano |  Français |  English

6 Jun, 2006

Catalanisme social i consciència d’espècie (2)

Posem al vostre abast, el segon capítol de la sèrie d'articles titulada "Catalanisme social i consciència d'espècie" que l'arqueòleg Eudald Cabonell, director de l'IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social) publica al diari El Mundo del siglo XXI, amb la finalitat de debatre idees amb vosaltres. Si voleu recordar la primera part cliqueu aquí.

El catolicisme també va tenir un paper molt important en la catalanització de la societat, els bisbes Morgades i Urquinaona, el clergue Verdaguer i, per descomptat, Torres i Bages en són una bona representació. Com és el cas de les nacionalitats sense Estat -preeminentment el d’Euskadi- el paper de l’Església i dels religiosos esdevé fonamental. D’aquesta manera, primer per un procés vital, i després també intel·lectual, la recerca de les tradicions, la Renaixença i el Noucentisme regeneren la cultura del nostre país i desenvolupen la consciència catalanista.

La Renaixença, que emergeix oficialment al 1843, va ser una regeneració de tipus social, polític i cultural amb una transcendència profunda que es manifesta amb el Noucentisme i el Modernisme, les representacions més espectaculars, promogudes pels sectors dominants, que recollien l’esperit històric d’un país complex, però que havia mantingut la seva parla i la seva cohesió específica, malgrat les prohibicions i les persecucions a les quals havia estat sotmès per l’intent centralista d’assimilar la nostra realitat. Per tant, fent servir l’espai, la història i la llengua com a medis de reconeixement més específic, els intel·lectuals i els polítics catalans promovien la recuperació nacional. El catalanisme neix doncs a resultes de la socialització de la revolució industrial. El moviment de persones en el territori potencia l’extensió de la regeneració; les Bases de Manresa, el manifest fet i llegit per Lluís Doménech i Montaner i Prat de la Riba, són una conseqüència del moviment estratègic promogut per la bullida social del segle.

Les primeres dècades del segle XX són un exemple de la plasmació de les idees del XIX; els discursos i la concepció catalanista de Prat de la Riba, un dels principals promotors de les institucions catalanes i un intel·lectual de gran prestigi i credibilitat, és un exponent clar de la burgesia il·lustrada catalana que fan operatius els seus projectes institucionals. Però en aquells temps, fins i tot els dirigents obrers com el Noi del Sucre admetien l’autonomia per a Catalunya, tot i el discurs universal i universalista que compartien amb Prat de la Riba.

La recuperació històrica del catalanisme està latent de manera interclassista en la societat del país. L’augment del proletariat, la seva organització mitjançant les idees revolucionàries de principis del segle XX gràcies a la socialització de la revolució industrial configuren un paisatge social d’ideologia revolucionària que no té prou temps per consolidar el catalanisme burgès, sinó que promou la revolució.

La proclamació de la república catalana independent que va fer Macià l’any 1931 és un exponent excepcional; els partits petit burgesos prenen el poder i entren en contradicció amb el poder central, però també amb el moviment obrer majoritàriament anarquista. Un punt crític abans i durant la guerra que va començar l’any 1936; quan l’any 1939 es perd, i es perden també les llibertats i comença la repressió de l’esquerra obrera i social i del catalanisme.

Tot i que el catalanisme passa a un segon terme polític, en l’àmbit social existeix un malestar profund que es manifesta en la necessitat d’articular un fenomen que malgrat tot sempre va estar latent durant la postguerra. Igual que passava amb la lluita de classes, la qual es tornava a manifestar políticament contra la carestia de la vida així com en les activitats de les organitzacions obreres clandestines que es van reviscolar durant els vint-i-cinc anys finals del franquisme. En aquest procés, el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i altres organitzacions més petites van tenir una gran importància com motors de la catalanitat i de la defensa dels interessos dels treballadors doblement explotats per ser obrers i catalans. Òrgans d’expressió escrita com Treball, la publicació comunista, eren clandestins i estaven escrits en català, era una mostra de resistència antifranquista.

Eudald Carbonell

Comentaris
Afegeix un comentari

Els comentaris d'aquest bloc estan moderats i son revisats pel seu propietari abans de ser publicats

 















Despres de dijous ve: