dpalma

Pels voltants de Santes Creus, i amb permís del Manel del Pla que té un fantàstic i recomanable bloc sobre aquest tema, també es poden veure barraques de pedra seca. És un plaer passejar els camps i descobrir aquestes, tan discretes com espectaculars, construccions.

Diuen que ha sortit una normativa que obliga els bars i restaurants a disposar, com a mínim, d’un treballador que entengui, no que atengui, el català. Cal aclarir que la “normativa” que regula la utilització del català als establiments públics és una llei que data del 1998. Des d’aleshores, els diferents governs han destinat grans recursos a promoure el seu compliment. S’ofereixen cursos gratuïts arreu del territori, s’han fet nombroses campanyes informatives i publicitàries com ara “en català, si us plau”, “parla’m en català” o la més recent “encomana’m el català”, destinades a conscienciar i a convèncer. Després d’onze anys, la valoració dels resultats és la que és:  (Segueix)

Quasi cada setmana se’ns informa que algun col·lectiu vol fer vaga. De vegades, fins i tot, se’n superposen. Quan no en fan els de la Seat, en fan els estibadors, o els docents, o el col·lectiu de metges, o el d’estudiants, o el de jutges, o els pilots. S’han fet tan quotidianes, les vagues, que per a molts és com si sentissin ploure.  No vol dir això que no se li doni importància a una vaga. Quan se sent que algú en convoca una, d’altres aixequen el cap i, fent petar la llengua, comenten “ja hi som” o “que volen aquests ara?”. I és que cada cop hi ha més gent escèptica davant una convocatòria de vaga. Sigui quina sigui i per la raó que sigui.

 (Segueix)

M’he despertat amb la notícia que Vicenç Ferrer, fill de Barcelona, jesuïta i fundador de la ONGD (Organització No Governamental de Desenvolupament) que porta el seu nom, està hospitalitzat a causa d’un infart cerebral. Entre molts altres reconeixements té la Creu de Sant Jordi, el Premi Principe de Asturias de la Concòrdia i ha estat personatge destacat de la història del segle XX per la UNESCO.

Per sort o per desgràcia, tot allò que no pot controlar l’home no discrimina entre bons i dolents, ni entre rics i pobres, però quan m’assabento que persones com Vicenç Ferrer està hospitalitzades no puc evitar sentir que el món, un cop més, corre el risc de perdre algú que des de la distància, amb una fermesa entossudida i una dedicació constant, entenc que ens és imprescindible. Imprescindible per la tasca que fa en una de les zones més deprimides de la Índia. Imprescindible perquè ha aconseguit ser referent de molts joves que, des dels països desenvolupats, s’impliquen en els seus projectes. Imprescindible perquè ha estat capaç d’implicar empreses, governs i societat civil en els seus projecte d’abast internacional.

Ja són més de 40 anys, i desitgem que siguin molts més, dedicats a lluitar contra la pobresa, la física de la Índia i la espiritual d’occident. Dues tasques que en Vicenç ha tingut sempre molt clar que s’han de tractar alhora si es vol aconseguir eradicar la malaltia més vergonyant del segle XXI.

Vols valorar aquest article? Enllaça... "http://spreadsheets.google.com/embeddedform?key=prDAtmsLOXE19fVciDFcFAQ"  

 Aquest any he descobert la melmelada de mandarina. I com que tothom que l’ha tastada ha quedat encantat penjaré la recepta per si algú s’anima a provar-la (i perquè els que l’han tastada puguin fer-se la seva). La il·lustració que acompanya la recepta no l’he feta jo (què més voldria). És d’algú que sempre m’ha encantat com dibuixa.   

Ingredients: 

1 kg. de mandarines (si s’utilitza una altra fruita no sortirà melmelada de mandarina)

1 kg. de sucre (aquesta és la proporció reglamentària. Jo n’hi poso una mica menys) 

Espessant (es pot fer amb els pinyols de les mandarines o de taronges)  (Segueix)

Després d’un període d’aparent tranquil·litat, durant el qual s’ha aprovat una reforma de l’IRPF que incrementa les aportacions estatals a l’església, la Conferència Episcopal Espanyola torna a ser portada mediàtica. I ho fa amb la presentació d’un entranyable cartell publicitari amb la imatge d’un nen gatejant i un linx. Què tenen en comú? (Segueix)