Del penya-segat estant

                                 (fotografia cedida per  M. Carme Ribé Mercader)

Avis i avies es trobaven a l’antic ajuntament  o a la plaça Major per traslladar-se amb el seu acompanyant i algunes autoritats cap a l’església. Aquest dia i en aquesta hora, fos a la plaça, a missa o a l’acte més institucional, les cares eren proporcionals a l’edat del participant, contents els homenatjats, riallers els acompanyants més joves i no pas lleganyosos però prou  adormits els qui havien aprofitat el ball de nit i alguna estona posterior.

                                       (fotografia cedida per Jaume Guillamat) 

La sortida d’ofici, a la plaça no feia massa de bon esperar, no és que la plaça Major sigui una plaça solemne, si exceptuem el nom, però ni els plataners rebaixaven massa la temperatura d’un migdia d’estiu i si ho feien, era al costat de l’ombra on hi havia una estesa de cadires plegables de fusta  reservades als protagonistes de la festa.

Mentre, dins l’església la missa anava fent via, com una nau que navega en un mar de música ofert per la coral, però amb tanta gent i la calor penetrant permetia fins el punt de poder escoltar suaument un cert ritme de ventalls entre la penombra eclesial.

Acabada la missa la xarxa de moviments pel carrer Major es convertia aviat en un teixit continu cap a la plaça, cap a l’envelat de cal Jamago on un anys any també s’hi feu l’homenatge i posteriorment cap al nou Casal, construït pausadament.

 

(fotografia cedida per M. Carme Ribé Mercader) 

A la plaça les cadires anaven emplenant-se d’avis i acompanyants, davant d’ells, a l’altra costat les autoritats, mentre la resta del poble es situava com podia al pedrís i pels voltants de la plaça. Al centre es perfilava un espai vuit que fet el silenci semblava com una terra de ningú on intervenien les autoritats d’acord amb el protocol.

Alguns anys, un dels invitats a intervenir, el senyor Nogués iniciava la seva intervenció amb el Galopa cavall, galopa, tocava la fibra amb El plat de fusta d’en Baró i Sureda, deixant caure alguna llàgrima de rigor, per acabar amb un fragment del Ferrer de Tall d’en Pitarra Esmola que esmola, / fes dagues, daguer;/ fes dagues que passin /les malles d'acer.

Tot seguit una de les autoritats foranies i l’alcalde, o a l’inrevés, s’eixugaven discretament la suor, es redreçaven la corbata, dirigien unes paraules als homenatjats, se’ls lliurava un record, durant forces anys foren un plats de ceràmica amb indrets locals i cap a casa a dinar o, en alguns casos, més aviat a recuperar la son perduda.

L’aigua a la Riba no ha donat especialment vida a la terra en forma d’agricultura, l’ha donat a la gent a través dels molins i les fàbriques. Les terres no són especialment planes per afavorir el conreu, malgrat algunes partides ni massa amples ni especialment extenses, més aviat han estat fruit dels marges treballats per la ma de l’home.

El color de l’aigua i els voltants van amb la temporada, marrons i terrosos a l’hivern que es canvien pel verd intens i l’aigua transparent de primavera, voltats de verd a l’estiu, reflectint els ocres a la tardor i amb una bellesa singular tot l’any. L’aigua sigui del riu o de les fonts marquen el paisatge, paraules com gaudir i conservar han de ser sinònims a tota la vall.

Aquesta harmonia s’ha vist però massa sovint trencada per l’aparició de torrentades que  ha modificat el pas del riu, s’ha endut ponts i carreteres i ha deixat al descobert velles piques oblidades. No només han estat les més conegudes de Sant Lluc i Santa Tecla, en tenim constància escrita els segles XVII, XIX i diverses el XX, algunes fins massa recents per poder oblidar.

Sovint deixem plorar el cel i nosaltres escoltem la música però la tardor a la Riba ha estat problemàtica. Hi ha tempestes que es veuen venir, els núvols semblen marcar la seva modulació i configuren un immens capitell que indueix a la  foscor. Es fa difícil en alguns moments contemplar la pluja com s’aboca sobre les branques, baixa per les escales de la Costa, repica contra les pedres i sovint s’acumulen fulles de plataners i agulles de pi al voltant dels embornals que de tant en tant cal desembussar.

 (Fotografia Jaume Guillamat)

La pluja en principi purifica com el foc però a la Riba, sovint mortifica, no esbandeix ni els mals pensaments, ni et deixa net,  ni porta paraules noves. A saber d’on prové aquesta i agua que destrossa, de quin mar, llac o altra indret ha estat absorbida, evaporada i xuclada. Quan l’aigua és pluja porta tots els gustos i paraules del mon, olor de canyella, d’herba fresca i fusta mullada però quan és torrentada és com la llàgrima del ferit barrejada amb fang i tot allò que arrastra de qui sap a on,  tot desbordant i inundant allò que no convé.

(Fotografia Jaume Guillamat)

En aquests casos l’aigua desbocada pren el camí que vol i l’home ha de fer-hi el que pot doncs el llit del riu no la conté i quan ha estat ocupat per l’aparent civilització poc raonada o per la necessitat, el riu no té miraments, torna a la mare i, com és ben sabut, el riu fa baixada.

La pluja en canvi si és raonablement ordenada posa en ordre els ions i permet a l’aigua del Brugent, un riu no excessivament humanitzat que s’enfonsi als tolls portant bellesa a la natura i lleugeresa al pensament.

La Font de Pasqual ha estat la font per excel·lència de Cap de Riba, diverses cases en rebíem l'aigua directament fins l'aixeta sense cap purgatori previ fins no fa pas tants anys. El camí que hi portava era un sender que ha canviat per convertir-se en caminal. Un canvi, a millor per transitar-hi quan la malvestat del foc ho fa necessari però, a pitjor per passejar-hi tot gestionant els pensaments.

Pujant pel Coster la Pedra Plana era un dels pocs indrets des on es podia veure part de la vall del Brugent, a partir d’aquest punt el camí esdevenia un senderó irregular i estret que pujava en pendent suau per entre mig de parades, la majoria d’ametllers i oliveres aleshores perdudes però vives i avui cremades persistentment. Això ha fet que en ambdós costats els marges siguin prou nets i haguem d'escriure que les parades han estat endreçades pel foc, per tant, durant força temps, la vista no es perdrà entre pins ni rostolls fins que passi el temps i tot torni a verdejar.

Es evident que en la vida hi ha coses importants, però tenir un racó proper on perdre’t abans de prendre una decisió, quan tot és a punt d’anar-se’n a orris o per amagar-se i llegir relaxadament a Ferreter, Vicent Andrés Estellés, Margarit, Alzamora, Llavina o divertir-se amb algun volum de la poesia visual de Brossa, fer això és una d’aquelles necessitats imprescindibles a la vida. Proveu-ho, en el vostre racó preferit i us servirà per ratificar la certesa d’aquesta afirmació.

L’aigua de la Font de Pasqual no és un artifici, com la de la Cadireta o la Font de la Riba, és una deu natural i, com poques, de lectura obligatòria mercès al plafó que encara es conserva recordant la definició que en feu el geògraf reusenc Josep Iglésies en uns versos simples i dúctils com la fluïdesa de la vida quan troba el camí per representar-se ella mateixa. Aquest versos són encara avui una veritat que, de moment, ens acompanya sense estroncar-se.

Arribar a la font de Pasqual, seure al pedrís, escoltar el borbolleig de l’aigua a la pica, era com retrobar una bella amant perduda i evocada, era com un poema rotund, amb una maduresa totalment contrària al decaïment i plena de motius per gaudir de la seva existència. Vaig tornar-hi la setmana passada, no hi havia estat des del darrer foc, encara no fa un any. El terra polsós i dur, sense un sol arbre per apaivagar el bat de sol, ja no va semblar el lloc per anar-hi a llegir, ni anar-hi acompanyat pretenent collir algun fruit presumptament prohibit com fa anys.

Ara, ni l'olor, ni el verd, gairebé ni l'aigua embriaga, algú l'ha pres absurdament, sense cap mena de raó mentre érem fora.

Cada cert temps es produeixen notícies que provoquen una reacció immediata, de cert nacionalisme decimonònic espanyol, reclamant Gibraltar. Sovint s'entèn aquesta possessió territorial britànica, com una resquitllada o una permanència del dret de conquesta, fórmula, per cert, habitual d'ocupar territoris al llarg de la històrira.  Lamentablement però, en aquest cas la realitat és molt diferent, la Pau d’Utrech o per ser més exactes els tractats d’Utrech i Rastadt, en plural, doncs es tractat d’una sèrie de tractats multilaterals, signats entre 1712 i 1716 per França, el Regne Unit, les Províncies Unides, Brandemburg, Portugal i el ducat de Saboia, donaren a lloc a diversos pactes. 

Com balanç global d’aquests tractats un dels acords fou que Gran Bretanya prenia Menorca i Gibraltar que havien estat cedides i no pas presses per les armes, de la mateixa manera que, se li cedia Nova Escòcia, la Badia de Hudson, França, per exemple, cedia Terranova, també se li donava San Cristóbal al Carib o el que s’anomenava asiento de negros, un monopoli de 30 anys sobre el tràfic d’esclaus negres amb l’Amèrica hispana, o el derecho de asiento.

Però més que no pas fer un resum d’aquest fets que, sempre es pot considerar tendenciós, probablement sigui més explícit transcriure sencer i sense manipulacions, a excepció feta de l’actualització gramatical al castellà actual, de l’article 10 del tractat signat el 13 de juliol de 1713 i que casualment fa referència a la cessió de Gibraltar a Anglaterra.

"El Rey Católico, por sí y por sus herederos y sucesores, cede por este Tratado a la Corona de la Gran Bretaña la plena y entera propiedad de la ciudad y castillos de Gibraltar, juntamente con su puerto, defensas y fortalezas que le pertenecen, dando la dicha propiedad absolutamente para que la tenga y goce con entero derecho y para siempre, sin excepción ni impedimento alguno. Pero, para evitar cualquiera abusos y fraudes en la introducción de las mercaderías, quiere el Rey Católico, y supone que así se ha de entender, que la dicha propiedad se ceda a la Gran Bretaña sin jurisdicción alguna territorial y sin comunicación alguna abierta con el país circunvecino por parte de tierra.

Y como la comunicación por mar con la costa de España no puede estar abierta y segura en todos los tiempos, y de aquí puede resultar que los soldados de la guarnición de Gibraltar y los vecinos de aquella ciudad se ven reducidos a grandes angustias, siendo la mente del Rey Católico sólo impedir, como queda dicho más arriba, la introducción fraudulenta de mercaderías por la vía de tierra, se ha acordado que en estos casos se pueda comprar a dinero de contado en tierra de España circunvencina la provisión y demás cosas necesarias para el uso de las tropas del presidio, de los vecinos y de las naves surtas en el puerto.

Pero si se aprehendieran algunas mercaderías introducidas por Gibraltar, ya para permuta de víveres o ya para otro fin, se adjudicarán al fisco y presentada queja de esta contravención del presente Tratado serán castigados severamente los culpados. Y su Majestad Británica, a instancia del Rey Católico consiente y conviene en que no se permita por motivo alguno que judíos ni moros habiten ni tengan domicilio en la dicha ciudad de Gibraltar, ni se dé entrada ni acogida a las naves de guerra moras en el puerto de aquella Ciudad, con lo que se puede cortar la comunicación de España a Ceuta, o ser infestadas las costas españolas por el corso de los moros. Y como hay tratados de amistad, libertad y frecuencia de comercio entre los ingleses y algunas regiones de la costa de Africa, ha de entederse siempre que no se puede negar la entrada en el puerto de Gibraltar a los moros y sus naves que sólo vienen a comerciar.

Fa unes setmanes tots els mitjans de comunicació es feren ressò que Sotheby's de Nova Iork havia subhastat una de les versions del Crit de Munch per més de cent milions de dolars. L’any passat la família real de Qatar va comprar Els jugadors de cartes de Cézanne, per més de dos-cents milions. Anteriorment el number 5 de Jackson Pollock,  el Woman III de Willem de Kooning, l’Adele Bloch-Bauer de Klimt, El nu amb fulles verdes i bust i també el Noi amb pipa, ambdues obres de Picasso, havien superat totes el cent milions de dòlars i es podria anar afegint un bon nombre d’obres d’art, que han estat posades a la venta i s’ha pagat quantitats astronòmiques per adquirir-les.

No fa pas massa temps es generà un enorme debat pels 20,35 milions d’euros que havia costat l’obra commemorativa del 70è aniversari de la Declaració dels Drets Humans, encarregada a Miquel Barceló i instal·lada al palau de la ONU a Ginebra. No sé si es podria saber el que li va costar a Juli II que Miquel Àngel pintés el sostre de la Capella Sixtina i d’aquesta manera poder establir alguna relació de costos, en el camp de la història s’acostuma a fer comparacions de preus per estudiar períodes d’inflació.

Racionalitzar el motiu que porta a pagar aquestes quantitats per una obra d’art és complex. N’hi ha prou adduint raons de fetitxisme, inversió, interès real de l’obra? Es pot estar segur que actualment la qualitat i el valor de l’obra no s’ha substituït pel marketing de la signatura? Què dona valor a una obra d’art: el nom de qui la signa, la idea, el concepte, el marxant, l’obra en ella mateixa, l’opinió del públic, els materials emprats o el mite que la pugi envoltar?

Si s’ha de jutjar per l’acceptació popular, és cert que hi ha molts més cues al MNAC, al Prado, al Louvre, o la National Gallery de Londres que no pas al MACBA, al Reina Sofia, al Pompidou o a la Tate Modern però emprant aquesta mesura cal fixar-se en quantes vegades al Louvre, no es pot pràcticament entrar a la sala on hi ha exposada la Gioconda i uns deu metres més enllà, la Verge de les Roques reposa sola i només és admirada esporàdicament? Això té una explicació que sembla anar més lligada a les polèmiques històricament generades per Monalisa que no pas a consideracions pictòriques, i que les coses tinguin una explicació, en cap cas significa que aquesta sigui lògica.

L’art ha variat al llarg de la història i la formulació del llenguatge emprat ha fet que algunes obres es puguin continuar entenent i seguint fàcilment, centenars d’anys després de la seva creació. Altres obres exigeixen una complexitat i una predisposició per assimilar-les fora de l’abast del gran públic, dit en altres paraules, entre Guido de Siena i Manet el mon ha canviat però entre Donatello i Kandinsky el mon s’ha trencat.

És obvi que a partir de Prohudom, Marx, Engels, Freud, Joyce, Schomberg i tots els representants de qualsevol isme es va produir una revolució en el pensament que es va veure reflectida en totes les dimensions de la cultura: filosofia, pintura, música, escultura, poesia, arquitectura però també es produí una enorme distància entre creació i públic que s’ha anat aprofundint fins el segle XXI.

Històricament el públic podia seguir una obra de manera més o menys raonable simplement per que coneixia el cànon. L’evolució del pensament ha fet que les idees siguin cada vegada més complexes, s’ha trencat el cànon, s’ha trencat la norma, per tant,  cal un esforç complementari, però entre una obra sòlida i una obra pretensiosament absurda hi ha molta diferència i un cert esnobisme, probablement propiciat per la burgesia més de nou rics i neocons que no pas culta.

No hi ha cap mena de dubte que la versió del conegut Urinari de Duchamp que, desaparegut o perdut l’original, en feu diverses versions la més popular de les quals és al Pompidou, va estar molt bé com idea, com ironia, com a provocació i com a ready-made, però materialment no té cap mena de valor, malgrat tot, costa imaginar el que es podria arribar a pagar per aquesta peça posada en una subhasta.

El conegut Negre sobre blanc o el Quadrat blanc sobre fons blanc de Malevitx o una vídeo instal·lació de Bruce Nauman tenen un valor i una solidesa intel·lectual fora de dubte però costa entendre com es pot mesurar econòmicament el que provocaren. És que no fou trencador Giotto en introduir el llenguatge i l’estructura expressiva en el pas del gòtic al primer renaixement, la pregunta podria ser, per exemple, qui fou més trencador: la tensió entre l'eròtic i l'espiritual de Bernini amb La Transverberació de Santa Teresa o la visió de Les senyoretes d’Avinyò de Picasso?

La resposta més còmoda i fàcil és que aquestes dues obres són difícilment comparables però, es poden comparar les Al·legories d’Ambrogio Lorenzetti a l’Ajuntament de Siena, amb  Judit i Olofernes de Caravaggio, amb la Conjura dels Horacis de David o amb La llibertat dirigint el poble de Delacroix?

Reprenent el fil del valor de les coses i mirant d’establir una comparativa hi ha un exercici molt fàcil de fer: els Medicci fou una nissaga de botiguers, nous rics de l’època, que prosperaren i arribaren a banquers, es consolidaren i amb el temps anaren construint, arreglant o modificant, vil·les i edificis per viure o treballar com els Uffizi, can Pitti o can Medicci-Riccardi, es pot comparar amb cap edifici construït per qualsevol consell d’administració de banc o caixa o per qualsevol nissaga de banquers actuals? Salvant alguna excepció, Quants edificis d’aquesta mena creuen que poden passar a la història i d’aquí a cinc-cents anys serà visitada com ho són les d’aquesta família florentina?

Òbviament qualsevol cosa té el preu que algú està disposat a pagar per ell però deixar-ho exclusivament en mans del marketing, pot ser útil financerament però no estic segur del servei que pugui fer a la societat.

Si tenen oportunitat vegin o llegeixin una petita obra de teatre, deliciosa i delirant que es diu ART, l’autora és Yazmina Reza, dos amics es troben a casa d’un tercer que els ha d’ensenyar la darrera adquisició de la seva col·lecció d’art: un quadre blanc.

La font del Blai malgrat estar voltada de fàbriques, magatzems, una partida de terra convertida en habitatge i la carretera, manté la seva independència i l’aïllament que ha de tenir un lloc per anar i no pas per passar, per això, sempre m’ha semblat una font on s’ha intentat trobar l’harmonia entre la natura i la ma de l’home.

Aquesta no és una font que es pugui considerar funcional ni estrictament pràctica com ho són la del carrer del Pont, la de la plaça Major o la de la Costa, tampoc es fa necessari passar el riu per arribar-hi com a la font del Mas o la del Barber, ni queda aïllada com la de Pasqual o el Clot d’en Goda. La font del Blai, es en un espai entremig que sent gairebé urbana te una estructura que facilita l'aïllament permentent posar en repòs els pensaments lleugers.

Uns marges de pedra més o menys seca, caminals amb escales diverses, dues places a diferents nivells i murs industrials de contenció que, una mica més coberts pel verd de qualsevol planta enfiladissa farien que casés a la perfecció la font i la natura, permetent aquest relatiu aïllament.

La combinació de tots aquests elements  permet considerar que és una font on es manté un ordre amb un lloc per cada cosa. Desaparegut l'artifici del gronxador rovellat hi queda el desmai, amb prous anys com per deixar caure les llargues branques fin el punt que quan el dia mor, la mitja fosca embolcalla amb ombres la font.    

A la tardor, en dies de poca humitat, els colors marrons i terrosos la fan atractiva. A l’estiu acaronada per una sua marinada li dona un encant especial i, arribada la fosca, voltada d’un color indestriable, el pedrís, la remor suau del raig d’aigua apaivagat per una certa molsa al brollador, pot haver estat indret apropiat i lloc prou delicat per explicar-se senzilles confidències, per covar mirades de conducta sibil·linament seductora i fer aparèixer alguna carícia aparentment robada per acabar amb un petó, com un pas necessari per anar desbrossant el camí per altres cites qui sap si més peremptòries.

Vora la font posat a recer i ordenant el pensament sembla que les nostres històries siguin sempre les mateixes, hi ha coses que no canvien, els passa com a l’aigua que raja sempre igual però mai repetida.

Resulta molt difícil comprendre a qualsevol personatge històric sense posar-li una cara, fa uns anys calia buscar el retrat en una enciclopèdia, avui resulta molt més fàcil a través de sant google gloriós. En la mateixa mesura resulta complicat entendre certs episodis de la història sense consultar un atles o el seu equivalent actual, santa google earth.

De totes maneres no és fins que es coneix amb una certa profunditat la biografia de la persona que pots aproximar-te als seus retrats d’una manera més profunda i sempre acabes identificant-lo amb un quadre ben concret que, pot coincidir o no, amb algun dels més coneguts.

L’Emperador Carles V fou retratat per Bernhard Stigel, Jakob Seisenegger, van Orley, Rubens, Tiziano esculpit pels Leoni, pare i fill i encara es podria anar afegint totes les altres peces perfectament catalogades on ha estat dibuixat o gravat. Vist en la distancia una identificació d'ell que s’ajustés a la imatge de l’època i del personatge podria ser el Carles V a la batalla de Mühlberg de Tiziano o l’escultura de Leone Leoni, Carles V i el furor.

L’obra de Tiziano és una al·legoria al mite i a allò que hauria de representar Carles: al Cèsar, al cavaller, al príncep cristià, al defensor fidei, al milites Christi que lluita contra els protestants i els infidels. Tot i que, sovint, entre la propaganda i la realitat apareix quelcom més que uns simples matissos. Doncs com mana la política a Mühlberg, l'any 1547, malgrat representar la derrota temporal de l’heretgia luterana, les tropes de l’emperador no feren escarafalls en rebre el suport del duc de Saxonia, per cert, luterà i l’any 1527, el defensor de la cristiandat, havia saquejat a l’amic cristià de Roma, mantenint assetjat al Papa Climent VII al Castell Sant’Angelo fins que pagà 400.000 ducats i lliurà la ciutat de Mòdena a les tropes de l’Emperador.

Això si, les cròniques expliquen que un temps després, Carles demanà disculpes al Papa pels estralls que havien fet els seus exèrcits durant el saqueig de la ciutat, vestí públicament durant un temps de negre en senyal de dol pels morts i óbviament no retornà ni els diners ni la ciutat conquerida.

Però tornant al quadre, Tiziano ens planteja la imatge d’una majestat guerrera a l’hora que cavalleresca, és la imatge del poder que dona una victòria militar, però en cap moment hi ha derrotats, al cap i a la fi, no fou una batalla de conquesta fou una batalla ideològica i els perdedors seguiren sent els seus súbdits. Carles és presentat com l’emperador, com el Cèsar, que té auctoritas amb tota la força moral que li dona guanyar batalles i guerres però també per ser hereu i cap d’una dinastia com la dels Habsburg.

La seva mateixa no expressió de la cara, molt semblant a la de l’escultura, és un signe de la majestat que exerceix el poder per que li pertoca, amb tota naturalitat, molt diferent a la imatge que transmetrà el seu fill Felip, en bona part dels seus retrats.

Sovint davant de tot un recull de quadres de l'Emperador, resulta molt més fàcil imaginar-lo manant per convicció que no pas donant ordres. Fins, per mor de la seva personalitat, resulta més normal imaginar-lo dient "sosegaos pues..." a un súbdit neguitós per la seva presència més que que no pas llençant un exabrupte.

L’escultura Carles V i el furor és comparable al quadre de Tiziano, és solemne i plena de detalls enormement refinats. L’emperador dret, vestit a la romana, si porta l’armadura o calçant unes sandàlies quan apreix totalment nu.

Si vesteix la cuirassa al pit sempre hi ha una banda i l’ordre del Toisón de oro, aquí es pot veure un relleu representant a Mart, déu de la guerra. A la ma dreta la llança, a l’esquerra un bastó o una petita espasa amb l’àguila al puny que es transforma en treure-li l'armadura i als peus el furor vençut, voltat d’armes i estris de guerra.

El seu significat artístic, simbòlic i polític és comparable en ambdues obres. El quadre i l’escultura tenen molts punts de vista, el primer interpretatiu, el segon real però en ambdues el Cèsar és un personatge que pren decisions reposat, probablement per aquest motiu no va voler que ni al quadre de Tiziano ni a l’escultura de Leoni aparegués cap província vençuda, per aquest motiu en un el complementa un paisatge i a l’altre el furor.

L’emperador a l’escultura es mostra en una imatge clàssica i cristiana al mateix temps. La imatge nua és molt d’acord amb la construcció de la imatge imperial que es volia donar de l’emperador. La nuesa es refereix tant a l’heroïcitat clàssica com a un símbol de virtut i en ambdues Carles V es presenta com un emperador, estoic, contingut, virtuós i vencedor però no pas triomfalista.

La base literària de l’escultura l’explica Leoni en un carta el desembre de 1550, en al·lusió als versos de la Eneida de Virgili Saeva Sedens super arma, és a dir, en el moment en que Eneas pacifica el Lazio i declara la pau empresonant al furor al temple de Jano.   

En tot cas per acabar-ho d’entendre totes dues obres foren encarregades després de la victòria imperial a Mülhberg, en el moment de màxima puixança del poder de Carles V i en un breu període de pau carolina a Europa.

Es tracta de dues obres que convenien als panegiristes imperials que plantejaven una imatge intel·lectual i artística de Carles com un resum del sentit moral i la ideologia clàssica que havia de transmetre, una imatge en tot cas, que s’ajustava molt més a la realitat del fill de la reina Joanna que no pas la que donarà posteriorment Felip II.

A la sala menys oficial, de dia hi havia el futbolí i de nit també, però males llengües diuen que, de tant en tant, s'hi jugava fort. Típica llegenda urbana que probablement no recorda ni ha vist mai ningú.

Un centenar de metres Costa amunt hi havia la Penya, a la que s’accedia per unes escales des de l’interior de l’entrada del que havia estat un altra antic molí paperer, el del Quatribal, que de feia molts anys ja era i és un edifici d’habitatges.

La sala del bar de la Penya era força gran i encara ho era més la sala del cinema - teatre que hi havia al pis superior. Era la peça més important de la societat. Una porta de vidre semitransparent en un dels escaires de la sala, permetia amb una ullada ràpida detectar a tots els presents.

La Penya era plena de taules de marbre rectangular amb potes de ferro o de fusta i dues de diferents que no hi desentonaven: la rodona, especialment desitjada, situada entre la barra i un finestral i una de petita quadrada, a l'altra punta, apta per llegir el diari en soledat.

La lectura de La Colmena d'en Cela, va fer que durant un temps,  cada vegada que parava en un bar amb taules de marbre, resseguís discretament amb els dits la part de sota, buscant algun relleu que, com a la novel·la, m'indiqués una possible reutilizació d'aquell marbre.

Era molt característic, al costat del televisor posat en un altell, la vitrina de fusta fosca, solemne, sòlida i robusta amb copes i altres trofeus guanyats per diverses generacions de ribetans que anaren configurant l'equip de futbol temporada darrera temporada fins l'actualitat.

Al lateral interior de la Penya, l'absència de finestres feu que hi hagués durant anys una jukebox d'aquelles on seleccionada la cançó calia prémer al mateix temps la combinació de dues tecles una de lletres i una de números. El llum florescent permetia veure a través del vidre com automàticament un mecanisme posava en moviment el disc per traslladar-lo fins el lloc on l'agulla transformava els microsolcs en música.

Poc després la guerra de les galàxies canvià la màquina musical per una de molt més moderna on, a canvi d'unes monedes, uns bits tant lluminosos com ridículs ens permetien esdevenir per una estona, majoritàriament curta, autèntics herois del ciberespai.

Uns metres més enllà hi havia, uns penjadors, la cartellera, on s'hi anunciava els propers films a projectar, les actuacions de Festa Major o altres activitats locals junt a la porta a través de les quals s'accedia al pis superior, el cinema.

A l'altra costat de sala tot un seguit de finestres i una balconada s'obrien a una terrassa sobre el riu Francolí permetent l'entrada de llum natural a la sala. Llàstima que algun motiu desconegut, qui sap si la seguretat, no va permetre poder emprar aquell espai, al que s'hauria pogut accedir fàcilment amb unes escales mòbils de fusta, com a terrassa les nits de bon temps.

Cal Cisquet, era el bar de diari i el punt tant d'origen com de retorn els vespres del cap de setmana. La Penya era el reducte de les tardes de divendres i dissabte i lloc del vermut dominical. 

Aquest repartiment podia ser adaptat segons la temporada de cinema o qualsevol altra esdeveniment que ho requerís. Dissortadament el cinema, com en tants altres pobles, feu un fos en negre els anys 80. Recordar-ho ara no sé si és un privilegi o em provoca la consciència de vuits a la memòria que me’l fa atractiu però també boirós.

El record de la Penya s’acompanya de l’entrexocar de les boles en una taula de billar, cal Cisquet s'identifca més amb les nits d’estiu i la remor de l’aigua de la  font.

Malauradament però molts, tenim més aviat gravada a la memòria la imatge de l'aigua embogida saltant per sobre el pont, reflectida en les imatges que es recullen al bloc Les riuades més importants o a la senzilla però dramàtica ceràmica que recorda l’alçada de l'aigua durant la riuada de 1994.

 

A part de les persones, que sovint ens deceben o decebem, també ens enamorem i desenamorem dels llocs, però aquests indrets que obeeixen a uns certs rituals de joventut sempre acaben retornant. Aquests dos bars no han estat conjunturals, han estat acollidors per que nosaltres els hi fèiem o els hi tornàvem i mai feien l'olor de fregit ni de planxa que cal suportar a molts dels actuals. En tot cas, a la Riba, la Penya i cal Cisquet ha estat dos bars de referència i confidències de moltes generacions.

De la Revolució Francesa ençà les classes dominants tenen por i Occident (Amèrica del Nord i Europa) viuen en un sistema organitzat i controlat des de dalt on fins els canvis aparents que es produeixen cada 4 anys es mantenen dins un odre establert.

Fent una simplificació de les coses es pot afirmar que de la IIª Guerra mundial ençà tot s’ha dividit en dos bàndols, que de cap manera vol dir en dues maneres de veure les coses, i això impedeix que una societat democràtica avançada pugui créixer en cap dels  bàndols atemorits per la por a l’altra.

Els anys 50 i 60 del segle passat es produí a l’hemisferi nord occidental una situació de millora gradual dels nivells de vida de la gent. Els anys 70 amb la crisi del petroli començaren els canvis però es feu veure que hi havia una certa cohesió social trencada al llarg dels darrers 20 anys del s. XX quan aparegueren a Europa divergències importants tant a la UE com al llarg del conflicte dels Balcans que, no es va resoldre - suposant que estigui resolt, fins que intervingueren l’OTAN i l’exèrcit americà, amb cascs de color blau -   a partir d’aquell moment anà creixent novament la desigualtat de classe fins arribar a l’actualitat on un 1%, o per mil de la població es pot permetre que les coses vagin malament per que ells segueixen guanyant, tot interposant al mig una classe política el ventall de la qual és totalment controlat i on qualsevol intent de sortir dels paràmetres ordenants els expulsa del seu sistema de seguretats.

A bona part de la població durant molts anys ens han volgut fer creure que qualsevol podia ser financer, que s'havia eliminant el control sobre els mercats i si res anava malament es podia viure del crèdit i l’especulació, per si fos poc, mentre es produïen  tot un seguit de crisis a Asia, Argentina, Mèxic resulta que en recuperar-se  explicaven el miratge que l’economia s’autoregulava i es podia seguir amb l’endeutament i les operacions financeres especulatives.

Aquests canvis, dirigits des de dalt han tingut la facilitat de trobar-se amb una societat pedent i pretenciosa on es volia ser allò que s'és de cap manera, i aquesta incosnciència ens han portat a la situació actual de desigualtat que encara augmentarà molt més. Doncs sense capacitat de resistència no hi ha possibilitat de pacte.

La patronal té cada vegada més poder, el consumidor és cada vegada més desprotegit, al treballador se li ha baixat els sou, i ara s’anirà cap a la desaparició dels sindicats, amb l’excusa del seu poc compromís social, suportat, pel comportament indigne que han tingut molts “sindicalerus” que no pas sindicalistes.

Però un sistema que actua contra la seva pròpia sostenibilitat no sembla molt intel·ligent. Desgraciadament no sembla que les revoltes que hem vist en televisió o llegit a la premsa dels estudiants a Xile, els okupes de Wall Street, els indignats de Madrid i Barcelona o la primavera àrab estigui representant un canvi.

No hi ha por a les revolucions clàssiques per que el seu temps ha estat superat però no estic gens segur que molt aviat comenci la por al col·lapse del sistema i això haurà de provocar una reacció. Per ara, la ceguesa dels qui gaudeixen dels resultats està anant molt lluny. Mentre el sistema suporti el pes dels aturats i la fam no arribi al carrer, els de dalt no han de preocupar-se però la classe política és el seu coixí de seguretat i aquests, haurien de començar a amoïnar-se i molt. 

Només hi ha una sortida, civilitzar el sistema: equilibrant les necessitats socials i racionalitzant la despesa, per aquest orde i no pas en l’ordre invers. Però els qui dirigeixen de veritat l’ordre social mai ho faran per voluntat mentre no es vegin  amenaçats.

Els polítics que haurien de pensar en canviar el sistema no ho faran, en la majoria dels casos per manca de capacitat i els que ho podrien fer saben que això no és una crisis temporal és una crisi de molt llarg recorregut i no es poden permetre el risc de caure en ella i quedar-ne empresonats.

No tenim ni idea de què està passant realment més enllà d’on ens veiem individualment immersos, ni sabem si vertaderament hi ha alguna corrent de pensament o algun moviment que pugui resoldre la situació. En tot cas cal anar prenent consciència que cal estendre la convicció en un conjunt molt ampli de la població que les coses han de canviar i no confiar en que algú ja ens canviara el mon.

(Bouguereau. Dante i Virgili a l'Infern)

Hi ha versos que per un motiu o altra han quedat gravats a la memòria i per més anys que passin difícilment oblidarem. És relativament fàcil recordar Arma virumque cano el primer vers de l’Eneida que estudiarem els anys de batxillerat o Al bell mig del camí de nostra vida que és com Josep Maria de Sagarra, comença la traducció de la brillant Divina Comèdia, que Dante Alighieri va escriure a començaments del segle XIV i en certes ocasions, com avui, apareix degudament subratllat i en negreta l’escopiu sobre la closca pelada dels cretins, de Joan Salvat - Papasseit.

Llegeixo a la revista Sapiens que l’organització Gherush92 proposa prohibir els tres cants de la Divina Comèdia — Infern, Purgatori i Paradís — per antisemites, antiislàmics, homòfobs i racistes, demanant eliminar-los dels programes d’estudi de les escoles o suggerint de presentar-los en una versió “neta” de tot el que pugui resultar malsonant o retrògrad.

S’ha de ser imbècil, o ignorant o cretí, o senzillament totes tres coses al mateix temps per fer aquesta proposta.

Aquest Gherush92 i els individus que la formen semblen ser una ONG amb l’estatus de consultor al Consell Econòmic i Social de l’ONU. Segons la seva presidenta, una tal Valentina Sereni, laureata in Lingue e letterature europee e americane all' Università degli Studi di Roma, considera que l’obra de Dant és ofensiva i discriminatòria envers minories de la seva època, com els jueus, els musulmans i els homosexuals.

(Valentina Sereni, segons Google)

Tot sembla indicar que aquesta senyora tan laureata no ha llegit la Comèdia sencera o si ho ha fet, ha estat només de manera parcial, doncs se li ha de reconèixer que té tota la raó però només en part. 

Dante a l’Infern sotmet a les més diverses tortures a tots els condemnats que pertanyen a aquests grups citats, començant pel mateix Mahoma, però sembla no haver llegit o almenys no recorda que també és sotmet als patiments més cruels de les profunditats infernals a personatges cristians, com els papes Anastasi II, Nicolau III, Bonifaci VIII i Climent V, a l’arquebisbe Ruggieri Ubaldini, al monjo dominic fra Alberigo, a l’emperador Frederic II Hohenstaufen, al rei Enric II el jove, i altres personatges que van d’Elena de Troia a Cleopatra passant per filòsofs com Cavalcante di Cavalcanti i una bona llista de personatges que podria complementar aquesta relació. 

(Representació de l'Infern de la Divina Comèdia)

La proposta de Gherush92, evidencia l’incoherència d’analitzar els personatges del passat amb els ulls i la mentalitat del present. Dante seguia un sistema de pensament propi de l'edat medieval que només pot sobtar analitzat fora de context. Dante Alighieri va participar en les lluites polítiques del seu temps, fou desterrat de Florència i va ser capaç amb la seva obra d’enfrontar-se als poderosos i denunciar els seus abusos en uns versos que, diguem-ho tot, son plenament actuals.

Prohibir Dante, censurar-lo o pretendre modificar-lo, és un absurd en nom de la cobardia del políticament correcte que, afecta la sensatesa humana i es pot estendre perillosament com una taca d’oli a totes les capes de la cultura occidental.

Si seguim així quan tardaran en prohibir-nos llegir l'Antic Testament o faran modificar els versicles on la jueva Judit assassina al general asiri, Holofernes? Quan prohibiran la lectura de El mercader de Venècia de Shakespeare o en faran una edició on Shylock sigui un broker de Wall Street? el Quixot de Cervantes es podrà seguir llegint tal com el coneixem o canviarem fragments, com el capítol 9 de la 2ª part, on apareix un presumpte filòsof maometà anomenat Cide Hamete, que segons l'estudi del professor De la Puente vol dir "el senyor que venera l'albergínia", això es considerarà un fragment insultant a rectificar?

Si seguim per aquesta línia quan ens prohibiran escoltar la tetralogia de l’Anell de Wagner?. Quan de temps falta per que dessin al fons d'un magatzem o destrueixin obres amb nus com els de Portici de Fortuny o els pintats a les platges valencianes per Sorolla amb l'excusa que poden induir a la pederàstia? Clar que sempre queda l'opció de tornar als temps en que Pius V encarregà a Daniele da Volterra, més conegut com Il Bragettone a cobrir els cosos nus que Miquel Àngel havia pintat a la Capella Sixtina. 

Però quina passió té el personal en quant arriba a qualsevol estament de poder per  censurar? Quina obsessió per controlar on han de ser els límits de la política, la moral, l’estètica i les arts? Aquí si hi ha alguna cosa subversiva, repugnant i moralment indesitjable és mantenir en el càrrec als qui han nomenat aquesta banda i subvencionar als qui pretenen incorporar la Divina Comèdia o qualsevol altra obra d’art a un Index Librorum Prohibitorum d’aquesta nova Inquisició per més laica que sigui.