Del penya-segat estant

En tots els imaginaris col·lectius i en qualsevol societat les àrees devocionals i els espais de culte, sigui a partir de la religiositat oficial o de la popular han ultrapassat l’especificitat de la creença personal per convertir-se en llocs de referència.

(Fotografia Jaume Guillamat) 

 L’església, l’ermita o el santuari acostumen a estar vinculats a fets i esdeveniments arrelats a l’imaginari col·lectiu d’una manera que acostuma a anar molt més enllà de la percepció estrictament religiosa integrant-se amb tota normalitat en l’espai  que es considera col·lectiu. Lamentablement però, en el cas de la Riba ni l’ermita de Gràcia, al campament, ni la desapareguda capella del Roser han tingut una rellevància que hagi permès articular una devoció que, convertida en festa o peregrinació, perduri fins avui identificant-la amb els seus habitants permetent explorar o comprendre algun tret específic de la identitat del poble.

En el cas de la Riba l’únic edifici construït al llarg dels segles emprat per identificar això que avui s’anomena l’skyline de pobles i ciutats, es redueix a l’església i el seu campanar com a conjunt arquitectònic que sobresurt de l’escala pròpia d’un edifici normal.

(fotografia de l'autor) 

A la Riba no tenim la sort de poder observar a cap dels llocs de culte una llarga superposició d’estils, ni de transformacions arquitectòniques. Sabem que hi havia una església el segle XII, tenim notícia que s’hi cobraven delmes i primícies, ens consten visites pastorals ja en temps de l‘arquebisbe-soldat Pere d’Urrea però només disposem de documentació, no tenim les pedres que ens puguin parlar.

Tampoc l’ermita de Gràcia al Campament ha mantingut un arrelament popular, probablement per no trobar-se emmarcada dins la tradició de la llegenda de les verges trobades o aparegudes en el mateix terme que acaben convertint-se en un símbol d’identitat local i, en tot cas, aquesta funció que li podria correspondre a l’ermita de la Mare de Déu de Montgoi a Vilavert, on de tant en tant associacions ribetanes i organitzen trobades populars, no ha tingut aquest arrelament.

Dissortadament el temps, la deixadesa, l’evolució del ferrocarril i el comportament irracional de la història al llarg dels més diversos enfrontaments bèl·lics han evitat poder gaudir al poble de restes més notables. No tenim aquella primera font baptismal que estalviava travessar el riu per complir amb el sagrament del baptisme als nou nats. 

(fotografia del Bloc Notícies històriques de la Riba, de Ramon Gavarró) 

No disposem de la imatge originaria d’alabastre de la Verge del Roser que presidí la capella  situada al final del seu carrer, tocant a la via del ferrocarril i només mercès a la fotografia sabem com era la Verge de fusta policromada set-centista que la substituí. Sortosament, no ha desaparegut la Mare de Déu de Gràcia procedent de l’ermita del Campament que intel·ligentment es guardà a l’interior del Santíssim de l’església i tampoc disposem del magnífic retaule barroc de tres cossos que desaparegué durant el període 1936-1939.  

(fotografia del Bloc Notícies històriques de la Riba, de Ramon Gavarró)  

Resulta curiós observar com la civilització cristiana ha estat respecte de la història el que les àries a l’opera, l’element que les fa perdurar. El seu impacte ha estat social i individualment tan important que, segurament sense ser-ne plenament conscients, són molts el detalls de la vida que ens venen marcats pel costum cristià però al mateix temps, certs comportaments, actituds i predisposicions prepotents d’alguns sectors, han fet que el vandalisme irracional l’hagi tingut de punt de mira amb la pretensió de destruir no tant sols la imatge i el símbol sinó que ha pretès fer oblidar un sentiment o si es vol l’argument que porta implícita tot un seguit de valors.

 (fotografia del Bloc Notícies històriques de la Riba, de Ramon Gavarró)  

Així aquestes línies serveixen per recordar realitats del passat i l’evolució del temps. Les restes destruïdes mereixen ser restituïdes i si això no és possible, almenys, recordades. Ni el retaule de l’altar major amb Sant Nicolau, Sant Andreu, els copatrons i altres sants, ni el retaule lateral posat sota l’advocació del Sagrat Cor, ni cap de les restes citades apareixen destacades en cap història general de l’art, però no per ser menys cèlebres convé que desapareguin del nostre record, per això parlem d’allò que ha existit i quan no ha perdurat, resulta convenient recordar i tenir ben present que massa sovint la destrucció ha estat motivada per la intolerància. 

Tornar a l’Estació, a l’estació del ferrocarril, és anar a un lloc gairebé inexistent. Només el darrer tram de les escales, el pal trencat del que en algun moment fou un fanal que mai va il·luminar excessivament, el casalot vermell del fons amb el rètol Almacén i uns metres de via morta son les úniques peces que poden evocar els records de fa trenta o quaranta anys.

La vella estació, enderrocada per mor de l’utilitarisme de disseny i pel vandalisme d’importació era un edifici blanc i gris amb tres espais bàsics. El vestíbulo central, obert a l’andana on s’hi aixoplugaven els passatgers, a l’esquerra, diverses oficines i la finestreta on es venien els bitllets, a la dreta l’habitatge del cap d’estació i un parell de bancs de fusta, acabaven de completar un dels llocs bàsics de qualsevol poble o ciutat.

A l’exterior, el rellotge, la campana que anunciava el trànsit del tren tant als passatgers com als responsables dels diversos passos a nivell que calia salvar per entrar o travessar el poble en direcció a Vilavert, i fianlment cal recordar la robusta placa de ferro - ovalada en horitzontal - amb el nom del poble i la informació oficial de l’alçada respecte el nivell del mar, pres a Alacant.

El rellotge devia quedar destruït per la barbàrie, però, la placa i la campana estic segur que dormen oblidades en algun magatzem? En tornar-hi, m’ha vingut la imatge d’aquell gall d’indi estarrofat que voltava pel corral a tocar del camí, tot just baixades les primeres escales i a molt pocs metres de l’estació.

La via morta m’ha recordat tèrbolament les màquines de vapor negres, seguides d’uns vagons de fusta que treien foc i fum per entre les rodes, més semblants als de films com Union Pacífic o la Conquista del Oeste que no pas al que es correspondria a un país d’Europa a la segona meitat del s. XX, però en aquells moments la pertinença al vell continent era només geogràfica.

Més clarament es pot recordar aquells trens automotor plens a vessar d’excursionistes i escaladors que pujaven a fer els seus primers cims, a Castell Dalmau, la Pena Roja o qualsevol altra indret propi per encastar-hi un mosquetó, però el record més persistent, de qualsevol usuari, són estones i estones d’espera a l’estació de la Plana, topònim oficial que ningú utilitzava tret dels forasters, de l’estació que tot hom anomenava Picamoixons, per fer l’enllaç amb el tren que procedent de Barcelona, venia sempre i de manera indefectible endarrerit.

Avui l’Estació de la Riba és tot just una andana amb pretensions de modernitat i sobre la plataforma s’hi alça una mena d’esquelet molt simple pels esporàdics viatgers que,  poden gaudir de la decoració grafitaire més rònega i de mal gust. Així mateix aquesta adròmina urbanística disposa d’uns presumptes serveis, amb la porta tancada i probablement destruïts a l’interior.

Resulta curiós que aquest apeadero, sense gairebé trens de passatgers, en que s’ha convertit la vella estació de la Riba disposa d’aparcaments degudament senyalitzats amb un espai reservat per minusvàlids, deu ser l’únic lloc on la llei va per davant de les necessitats.

Tot fa pensar que a l’estació de la Riba, com en tantes altres ja no s’hi va gairebé mai, ni tant sols a passejar, com es feia abans. Ha passat de ser un dels indrets més visitats, fos per una alegre benvinguda o per un trist adéu a convertir-se en un lloc desconegut. A la seva andana s’hi veia passar la primavera i el gris hivern, s’hi havia vist caure les fulles grogues de tardor i suportat el sol d’estiu, aquí s’esperava la carta que havia d’arribar amb el tren-correo o a aquell escalador que en baixar de la Pena Roja  havia promès que tornaria.

L’estació del ferrocarril m’han semblat sempre un lloc ideal pels films i les novel·les. Era un lloc on es podia sentir la soledat entre multitud de gent i veure el pas del temps al rellotge. Ara s’hi pot sentir la soledat sense veure marxar cap tren. S’hi pot sentir la soledat amb el cor a la ma i la tristesa de companya, s’hi pot sentir la soledat en el sentit més universal. 

Si haguéssim de fer abstracció de la Riba, si la volguéssim representar amb un sol traç fort i clar com s'expressaven Picasso o Miró aquest pinzellada hauria de copsar tot el que pogués representar el poble i difícilment trobaríem res millor per indentificar-lo que el perfil de la Costa. 

La Costa és un paisatge natural construït per la ma de l’home on, malgrat la contradicció aparent, mostra la vida i el contacte amb la realitat quotidiana. Delimitada entre la font del Cisquet i Cap de Riba és una línia de contacte entre el tot i la part, és una barreja entre la corretja que nua tot el poble i la clau de volta que el manté. No és ben bé un carrer, ni una avinguda, ni un camí, encara menys un passeig, és una enorme processó d’escales on la seva característica mes definidora és la pujada.

Els grecs, Herodot o Soló d’Atenes viatjaven per observar, explicar i teoritzar, Plató, en algun lloc pel mig del seu diàleg La República escriu que el filòsof és aquell qui copsa la realitat i la incorpora a la mirada, exactament és el que fa la Costa, ens explica el poble mercès al seu contacte amb la realitat.

Curiosament, malgrat ser la via més llarga i important del poble no és un lloc on anar a passejar, sigui quina sigui la direcció d’aquell que hi passa, les mirades que s’hi recullen són de trànsit, doncs a partir d’una certa edat cal concentrar-se en les cames i en el pit, però les parets, els graons i les cases reflecteixen l’evolució del poble, del passat remot fins al present més actual, del passat que només pot ser millor en la tèrbol memòria del record fins el present com a pas necessari per seguir cap al futur.

Resulta curiós com resseguint-la fins i tot només amb la memòria, hom s’adona que es tracta d’un espai que ens ha implicat a tots, ha fet poble i té una unitat tant pròpia com canviant. A la Costa no hi ha un lloc qualsevol, tot hi té o bé hi ha tingut la seva justificació, les pedres que abracen gairebé tota l’amplada són com les paraula, t’ho donen tot, gairebé com les seves pendents. A la Riba de mitja costa amunt hi ha la indústria, la producció, la feina. El lloc on els molins han superat el temps i han esdevingut fàbriques: cal Cardús, cal Jamago, cal Bessó i cal Gomà. L’altra mitja costa, havia estat la dels serveis, avui reduïts a la mínima expressió.

Sigui com sigui, recorrent la Costa al llarg de tot el poble, hom s’adona que el temps no s’esborra només canvia. Les botigues, els bars, els solars industrials o urbans han aparegut i desaparegut però en cap cas han estat necessàriament especulatius. A la Riba i a la Costa en particular, si bé no és un lloc de confort ni de plaer, l’edificació industrial o urbana ha estat útil i necessària, ha donat i dona vida seguint arrelada al poble.

Malgrat la seva aparent incomoditat la Costa és un indret imprescindible que crea, dona, comunica, lliga, cansa, viu i conviu amb el tot, té esperit, força i una lògica tant evident com privilegiada.

La Costa no competeix amb res, ni s’imposa a res fa poble i crea vida, per tant, hem de llegir-la com llegim un llibre, pensant i meditant. El seus esgraons, les seves escales, les seves pedres desgastades són com les paraules, ens porten on anem. Pujar-la és la manera idònia d’entendre el poble i seguir la vall de Cap de Riba amunt és la manera de gaudir i entendre de la natura.

La nostra societat és cada vegada més hedonista, els estris vells, normalment, no agraden a no ser que tinguin la categoria d’antics. La societat ha portat a canviar el televisor, l’ordinador i el mòbil periòdicament. Es valora l’èxit, la joventut, la bellesa, tunejada o no. Massa sovint hi ha la sensació que ens amaguem d’allò que no agrada i molt especialment de la mort, fent veure que aquesta no existeix, per aquest motiu, la visita al cementiri sigui el dia de Tots Sants o el dia de difunts constitueix un dels pocs signes col.lectius de record als nostres avantpassats. 

Fins no fa pas tants anys, es vivia menys allunyat de la natura i això ens feia sentir més propers a la realitat en el sentit més ampli. Al poble qui més qui menys tenia veïns i amics caçadors que, arribada la temporada, tornàven habitualment amb algun conill, tord o merla i quan organitzaven batudes, es presentaven a Cap de Riba amb porcs senglars i algun cérvol que esquarteraven als baixos de cal Talaró.

La vida era més en comú i la mort era en la quotidianitat. S'assumia com un fet inevitable i normal en la mesura que formava i forma part del cicle de la vida. La mort és llei de vida, diu la dita popular. La mort que era temuda i segueix sent-ho és la imprevista, la que trenca el cicle natural on els fills enterren els pares.

Totes les ciutats i pobles del mon tenen el seu cementiri on s’hi arriba per un camí: el camí de les Ànimes, el camí dels Morts, el camí del Cementiri o el camí dels Sagraments, el topònim és indiferent, sigui com sigui és el camí que ens du al que pot ser el final per uns o el començament per altres. La tradició deia que el pas d’un difunt convertia un camí privat en públic, una digressió històrica, el que voli dir era que portar un difunt donava dret de pas.

La revetlla de Tots Sants els campaners pujaven al campanar i passaven la nit fent repicar les campanes per espantar els morts que, aquella nit - com cada any - sortien de l’Avern. Nits de fred les de novembre, els campaners rebien panellets i castanyes per passar la vetlla i una mica de vi ranci per brindar a la salut dels qui ja no hi eren, fins que a trenc d’alba, amb el cap tèrbol i el paladar extremadament dolç, podien deixar el repic, doncs la claror allunyava el perill.

Resseguint el cementiri, tombes, creus i nínxols permeten repasar un tros de la història de la vida, d’històries amagades o llegendes oblidades. Visitar un cementiri pot aporta sorpreses i sempre et permet pensar en la vida.

Ningú no podria afirmar d’una manera absoluta que els morts no existeixen. Existeixen en aquest espai que és l’absència, un estat que es superposa a la presència. I també existeixen en la memòria: una recreació constant en el moment present, d’allò que un dia va ser i d’aquells que un dia van ser. La memòria ens retorna sortosament, almenys començar novembre, els nostres morts una i una altra vegada, indefinidament, amorosament.

El cementiri de la Riba és petit i, rebé els desgraciats efectes de la riuada de 1994, però com tots els cementiris de poble són com una petita pàtria que encercla les històries més humanes. Espriu recorda el de Sinera escrivint:

No estimo
res més, excepte l'ombra
viatgera d'un núvol.
El lent record dels dies
que són passats per sempre. 

Rilke té uns sonets que no relacionen la mort amb la idea de separació, ben al contrari, manifesta sentir-s’hi a prop a través de l’antiguitat, un món que enyora.

Salut, antics sarcòfags,
germans enyorosos, que em feu companyia!
L'aigua errívola dels dies romans
us sondrolla amb cançons d’alegria.

Clar que Rilke, Espriu i tants altres escrivien quan enterràvem a la gent, avui, als nostres difunts, salvant excepcions, els pengem en una prestatgeria. El cementiri, a partir dels criteris establerts per sepultar als difunts, expressa una manera d’entendre les conductes individuals i col·lectives d’una societat. El cementiri esdevé una evidència de les formes d’organització, de relació socials, de costums, de creences i dels valors que la societat adopta i expressa en la seva quotidianitat.

Aquesta setmana no he sabut localitzar o he perdut, sense sortir de casa, el Comte Arnau de Maragall i la Critica de la nació pura d’en Mira. Calia urgentment posar en ordre, la biblioteca i ahir dissabte era un bon dia. Vaig optar per començar espigolant per les prestatgeries i com era d’esperar, alguns llibres van aparèixer on mai els hauria buscat i altres presents a la memòria, almenys de moment, no són on haurien de ser.

La primera sorpresa apareix quan localitzo al costat de l’edició bilingüe de les Historias d’Herodot l’estudi de Milà i Fontanals De los trovadores en Espanya, junt al facsímil de la Haggadah de Poblet editada gràcies a Agustí Altisent i després una edició crítica del Libro del Buen Amor de Criado del Val i Eric W. Naylor.

En una altra habitació surten els 20 poemas de amor i una canción desesperada de Neruda, entre Tiempo de Silencio de Luis Martín Santos i El misterio de la cripta embrujada d’Eduardo Mendoza. A dues prestatgeries de distància i per aquest ordre localitzo les Sàtires de Guerau de Liost amb il·lustracions de Xavier Nogues, Sonetos de la Intemperie d’Alfredo Gavin, els Diàlegs de cortesanes de Pierre Louys, El Banquete de Plató i Florència de David Leavitt. Coherència? Poca, com que sóc una mica irreverent li se veure entre Plató i Pierre Louys. Com hi han fet cap? No ho sé, és evident que els hi vaig posar.

Obro a Neruda, Cuerpo de mujer, blancas colinas, muslos blancos / te pareces al mundo en tu actitud de entrega. Mi cuerpo de labriego salvaje te socava..., la data escrita segurament amb bolígraf bic punta normal, tinta blava, 30-XII-1980, quina vergonya! Em resisteixo a creure que no l’hagi rellegit, ni tan sols fullejat en quaranta-dos anys. No és el millor, però és el més popular i és Neruda.

Segueixo remenant i faig cap on hauria d’haver-hi tots els llibres de poesia que no pertanyen a cap col·lecció sencera. Llegir poesia no és fàcil, cal dedicar-li temps. Quan ens hi apropem com a lectors, primer hem de sentir-la i després intentar comprendre-la. Els poetes ens creen imatges inoblidables com Walt Whitman, Ezra Pound, T.S Eliot, els meus estimats Salvat-Papasseit, Jorge Guillen, Celso Emilio Ferreiro, Vicent Andrés Estellès, Brossa, Gerardo Diego, o més recentment Goméz Valero, Begonya Pozo o Jordi Llavina.

Tots ens expliquen el mon i no és pas un mon estrany creat per ells i per a ells, és el nostre, simplement el transformen a base de metàfores per convertir-lo en formes verbalment harmonioses i ben mirat l’expliquen molt millor que no pas la premsa. El diari d’avui demà és vell i demà passat serà rònec en canvi Virgili, Dant, o Espriu cada dia son nous. Borges considerava un error creure que la prosa es més propera de la realitat que la poesia, per mi que tenia tota la raó i encara hi afegiria l’afirmació d’Eliot quan va escriure que no hi ha una divisió entre els vers conservador i el vers lliure, hi ha versos bons, dolents i el caos.

He escrit unes línies abans que llegir poesia no és fàcil, així doncs, escriure-la encara és més complicat. Un poeta ha de llegir tot el millor que s’escriu, ha d’escriure constantment i cal que conegui la realitat que el rodeja. Doncs la poesia és tant en un retaule d’Huguet com en una escultura de Giacometti, en un film de Pasolini com en l’arquitectura de Gaudí, en un paisatge de la Toscana com a la vall del Brugent.

La poesia és arreu i veient la premsa tot em fa pensar que cal obrir-nos a la bellesa, a la calma i buscar què dona sentit a la vida. Crec que posaré ordre als llibres un altra dia, avui m’he passat bona part del dia llegint anàrquicament versos i alguns poemes. 

Aquest cap de setmana l’amiga i bona coneixedora de l’art contemporani Carme Soler em va fer notar la notícia apareguda a la premsa on informava que l’oli Abstraktes Bild de Gerhard Richter, pertanyent a la col·lecció privada d’Eric Clapton, s’havia venut per 21,32 milions d’euros. A darreries de setembre, ella mateixa, va comentar que Steven A. Cohen havia posat a la venda un altra Richter Prag 1883 per 21,8 milions en aquests cas de dòlars.

El mes de maig de 2012 vaig publicar un article titulat Del valor de l’art i altres coses, un debat tan calidoscòpic que serà etern. Que aquí hi ha una estratègia purament especulativa és evident, dos quadres del mateix autor en tant pocs dies de diferència és massa casualitat i no cal fer-ne escarafalls, però entre els molts aspectes no tractats, n’hi havia un de pes i prou rellevant: la contextualització.

Només cal recordar l'exemple abastament conegut pel seu recorregut en diversos formats arreu de les xarxes socials. Organitzat pel Washington Post, sense donar-hi publicitat i enregistrant-ho amb càmera oculta, un violinista vestint gorra, t-shirt, texans i esportives es posà en una de les andanes del metro a interpretar diverses peces durant 45 minuts.

És obvi que passaren pel seu costat més o menys ràpidament milers i milers de persones, unes en silenci, altres aprofitant per devorar l’entrepà o bevent un refresc i totes anat d’un lloc a l’altra. Probablement al mig de l’eixabuc de gent que travessava  l’estació n'hi havia de sensibles davant la bellesa, en qualsevol de les seves i diverses formes, incloent, lògicament, la música, la poesia, la pintura o l'escultura.

Seguint la gravació i d’acord amb els diversos power points generats, la majoria dels transeünts passaven totalment indiferents al violinista, a les peces que interpretava i al so del violí.

Aquest violinista era Joshua Bell, amb un Stradivarius de 1713 valorat en 3 milions de dòlars. Uns dies abans havia actuat al Symphony Hall de Boston, penjant el Sold out malgrat els 1000$ per ticket. Sembla evident que les coses es valoren, cada vegada més, pel seu context, només té valor allò que és en el mercat.

No restem atents al que ens apropa a l’art que són les sensacions i els sentiments, no sabem agrair ni valorar allò que se’ns ofereix sense un cost directe. Estem envoltats de coses úniques i singulars però individualment, massa sovint confonem valors amb valor i per estalviar-nos fer el ridícul preferim mirar discretament l’etiqueta, agraint-la especialment, si porta codi de barres amb el seu cost.

Pujar al campanar de la Riba no ofereix un espectacle com el de molts altres campanars on es descobreix una plana plena de quadratures, urbanes o industrials, conreades o feréstegues i totes més o menys ben comunicades, per camins i carreteres més o menys secundàries.

Des del campanar de la Riba una part del poble queda als seus peus, però la resta inclòs la major part del terme és mes alta o se li amaga. Al penúltim pis, quan pels finestrals els ulls miren amb avidesa per copsar els quatre punts cardinals com fa dalt de tot, el penell marcant la rosa dels vents, sembla que aquest símbol, a la Riba, s'esfulli o més aviat s'esbadelli, perquè la visió és limitada a la Serra per un costat, el Puig de Marc per l’altra.

 (Fotografia Àngels Molina) 

L’Estret de la Riba i Puig Cabrer, tampoc permeten allargar la vista, fins les dues valls, tant la del Brugent com la del Francolí es veuen limitades abans del previst. Una per morir en l’aiguabarreig dels dos rius i l’altra, procedent de la Conca, entra al Camp perdent-se un quilòmetres més enllà, per tant, aquest campanar té una projecció diferent a la de la majoria de pobles del Camp.

Ben mirat però, el campanar té el seu encís i el seu misteri. M’hauria agradat conèixer aquell primer campanar que el s. XV es trobava en bon estat segons consta a la vista pastoral de 1450 on es pot llegir “Ecclesia et campanile bene est”. M’agradaria imaginar el campanar de la Riba amb la seva llegenda com el Geperut a Notre Damme, Josafat a Girona o la valenta Rosaura al de Reus.

Els campanars en general però molt especialment els campanars de poble ha lloat Deu i els homes, sempre han marcat el ritme de la vida o el que és el mateix, el pas del temps. De tot els temps, de l’espiritual i del terrenal. Sempre ha estat el campanar qui ha marcat el pas de les hores, era i encara és el campanar mercès al so de les campanes que recordava qualsevol esdeveniment quotidià o esporàdic.

Per les campanes s’anunciaven bateigs i defuncions, l’hora de l’Àngelus o les misses i eren aquestes mateixes campanes que informaven dels tocs de festa o servien a la societat alertant d'un foc o cridant a sometent.

 (Fotografia Jaume Guillamat) 

És al cim del campanar on els segles medievals, rector i campaner, pujaven els dies de tempesta, i mentre el sacerdot orava tot beneint els 4 punts cardinals, el campaner ajudava amb el toc a espantar aigua i bruixes que segons la tradició anaven tant lligades i d’on ens ha quedat la cançoneta tradicional: 

Plou i fa sol,

les bruixes es pentinen,

plou i fa sol,

les bruixes porten dol.

El campanar de la Riba probablement no té, una projecció multiplicadora de cara a tots els camins però arriba a les orelles de totes les persones, en el sentit més genuí i pur de la paraula; i probablement per aquesta naturalesa casolana, la seva projecció rau en els límits del veïnatge. I això és el que li dóna un atractiu estranyament acollidor.

No es tracta d'un veïnatge que queda reduït a la limitada geografia d’un carrer o d’un barri, ni tan sols del mateix àmbit urbà. Es tracta d'un veïnatge que en els anys en que passava amb escreix dels mil cinc-cents ribetans i aquests s’enfilaven pels camins fins arribar als masos més allunyats, el so de les campanes, malgrat la distància, cridava o advertia la gent fos als masos, als molins, a les fabriques o a pagès.

(fotografia Jordi Rius)

Els voltants de l’església, vistos del campanar estant fan que sembli una immensa plaça major on rauen les diverses avingudes procedents de Cap de Riba, del Pont o de la Carretera.

Per tots els seus costats, el campanar com el poble ha quedat sempre ben airejat per un vent perfectament acanalat. Un vent que si de dia bufa en mig d’un cel que resplendeix amb una intensitat enlluernadora, al vespre esgarrinxa el silenci i converteix el campanar en una mena de castell encantat, on els xiscles del vent fan tremolar el sostre estelat de les llargues nits d'hivern.

(fotografia Jordi Rius) 

No és excessivament habitual trobar en el mon de l’art medieval masses artistes que hagin reflectit a la seva obra l’estima pels llibres, no em refereixo als brillants miniaturistes que crearen joies universals, estic pensant en la representació de persones llegint.

Dues peces importants són però l’escultura sepulcral d’una de les reines que sempre m’han cridat l’atenció mercès a les explicacions d’Agustí Altisent i a la lectura de la biografia publicada per Regine Pernod, llegida a Austral, és tracta d'Elionor d’Aquitania.

A l’abadia de Fontevraud, sota la cúpula central de l’església hi ha quatre monuments funeraris: el d’Enric Plantagenet, comte d’Anjou, el del seu fill Ricard Cor de Lleó, el de la seva jove Isabel d’Angulema, muller del rei Joan Sense Terra i una de diferent, tallada en fusta i encara avui molt policromada, la d’Elionor, reina de França i d’Anglaterra, muller d’Enric i mare, entre altres dels dos reis citats.

A l’escultura funerària Elionor és estirada sobre una llosa, probablement com ho estigué durant la cerimònia dels seus funerals. A la cara té els trets d'una puresa excepcional, els ulls tancat i un llibre obert entre les mans. Davant d’aquesta cara i d’aquest cos la imaginació pot volar lliurement.

Probablement ni el cos, ni la cara tenen a veure amb la realitat, Elionor morí amb més de 80 anys i l’escultura es modelà posteriorment, ni tant sols sabem si l’escultor la va conèixer mai, però l’estàtua és admirable. En la mirada serena l’artista expressa allò amb que hom es convertirà el dia de la resurrecció i qui sap si l’escultor interpretà un lligam entre el goig celestial que ha de provocar la presència de Déu i el plaer de la lectura en silenci.

No és una ocurrència estrambòtic, segles després Simone Martin representarà a la Verge Maria, com una dona culta i profunda que és, sorpresa per l’àngel de l’Anunciació quan és llegint probablement un Llibre d’Hores, considerats a finals de l’edat medieval com a devocionaris privats i eren també emprats per ensenyar a llegit als nens.

En un primer moment sembla que l’Àngel ha espantat a Maria, s’agafa el mantell sota la barbeta representant una actitud com a mínim de sorpresa, mentre a la ma esquerra té un llibre vermell, símbol del coneixement, fins, d’una manera clarament domèstica, té el dit polze dins el llibre per no perdre el punt.

En ambdues obres Elionor i Maria, Maria i Elionor són representades com dues dones intel·ligents que busquen i practiquen el noble art de la lectura silenciosa.

M’hauria agradat titular aquest article Ben alta, ben dreta, ben sola, però la frase no és meva ni s’ajustaria a la realitat i tampoc m’atreveixo a titular-lo ben pansida, ben plegada i ben acompanyada, com va escriure enginyosament fa bastants anys l'historiador Pere Anguera (epd).  S’acosta l’11 de setembre de 2012 però entre l’entelèquia del desig i la trista realitat he optat per un títol menys vibrant.

La trajectòria del catalanisme i el seu pensament és força complex. El catalanisme, des d’una òptica política, ha tingut una evolució que abraça de les digressions retòriques i sentimentals fins l’elaboració d’un pensament que defensa la recuperació de Catalunya com estat.

De l’aparició de les primeres propostes del catalanisme fins avui mateix són nombrosos els estudis i les teories publicades des d’una òptica d’ideologia política, de reivindicació nacional, d’apologia sentimental  o simplement de constatació diferencial.

A nivell social o popular de la Renaixença fins el proper 11 de setembre de 2012, han estat diverses les vegades que una part molt important de ciutadans del país ha sortit al carrer en manifestacions gairebé unitàries, impulsades per associacions ciutadanes i presidides, quan els ha convingut, pels màxims responsables polítics, la darrera el 10 de juliol de 2010.

Dissortadament però, sigui llegint manifestos, reseguint la premsa o altres escrits i observant la realitat quotidiana, sembla que només es pot constatar una evolució retòrica evident enfront una dèbil evolució del catalanisme cap a una consciència real en la recerca d’un estat propi.

Cada vegada es disposa de més elements d’anàlisi i cal evitar caure en paranys sentimentals, cal anar més enllà de les declaracions grandiloqüents o les fotografies d'anuari i analitzar l’actuació dels qui han de vertebrar un moviment nacional sòlid, cal aprofundir en l’anàlisi ideològic i veure si tant la societat com els dirigents ho assumeixen de veritat.

Si establim una cronologia real, si resseguim les actuacions i la trajectòria dels diversos centres, associacions, sindicats, partits polítics dirigits pels seus components humans, ens adonem que essencialment hi ha molts tòpics i pràctiques sinó farisaiques almenys maniqueistes. La història més recent ens mostra com, de moment, una manifestació ens va portant a una altra, però a la distància, la perspectiva pot permetre concloure que estem immersos més en l'anècdota que no pas en l'essència.

Masses vegades s'ha demostrat i ens hem demostrat nosaltres mateixos com ens mobilitzem de manera democràtica però no em d'oblidar mai, com és de fàcil emocionar el llagrimall amb una imatge, un himne i un visca a mitja tarda o abans de sopar, però i demà? És obvi que ens movem, però cap a on?. Serà el 30 de setembre igual que ha estat el dia 1?. Que farem?, què faran?, què ens deixaran fer? què ens faran?