Del penya-segat estant

Sempre val la pena llegir i admirar a aquells qui emprenen el vol i observen la realitat des de la distància. Acostumen a ser persones que, en baixar, escriuen a ras de terra amb la distància suficient com per que el fang no els faci escriure enterbolit.

És fàcil admirar a François L. Ganshof per les seves innovacions, a Indro Montanelli pel seu sarcasme intel·ligent, a Josep Fontana per la seva enorme capacitat d’anàlisi. Els escrits de tots ells són deliciosos per les ments més curioses i haurien de ser de lectura obligatòria pels fills de la Logse que ens volen dirigir el pensament i per alguns que diuen que escriuen quan simplement publiquen.

Fa unes setmanes em va caure a les mans el llibre The way of Herodotus: travels with the man who invented the history, de Justin Marozzi. Feia més temps que disposava de la traducció castellana del llibre del difunt Ryszard Kapuscinski, Viajes con Heródoto, i jo mateix m’havia comprat l’any 1999 l’edició del CSIC, bilingüe grec-castellà, en 2 volums de les Historias d’Heròdot i que havia llegit de manera desordenada i anàrquica. Aquestes tres casualitats vers la figura d’Herodot han fet que recuperés la lectura del clàssic i del llibre de Kapuscinski, que he de confessar haver devorat i digerit ràpidament mentre encara vaig per l'aperitu del de Marozzi.

               (Bust d'Heròdot al Museu de l'Àgora, Atenes) 

Resulta que d’una manera amable, amena, alguna vegada divertida però sobre tot sempre intel·ligent, els dos llibres recorren els grans problemes i conflictes de la humanitat a partir dels escrits del primer historiador de la Grècia clàssica. Un Heròdot que va construir la memòria de la seva època sense documents, sense referències i sense saber si eren certs els episodis que explicava, però molt més encertadament de com ho fan alguns avui en dia, tot i disposar tant de documents com de referències. El polonès Ryszard Kapuscinski ha viatjat per tot el mon, escriu sense presses i amb un enorme coneixement tant de la història com de la realitat.

D’aquest llibre val la pena observar la seva obsessió pel concepte de memòria, una cosa fràgil, efímera, defectuosa i il·lusòria. Tot el que passa al nostre voltant pot desaparèixer sense deixar el més mínim rastre o romandre sense ajustar-se necessàriament a la realitat amb el que queda escrit per la memòria voluntària o involuntàriament defectuosa.

També val la pena retenir la seva visió dels conflictes entre Orient i Occident. Heròdot els inicia a la Homèrica Troia, però aquest conflicte es repeteix durant les Guerres Mèdiques entre grecs i perses, durant l'expansió d'Alexandre “el Gran”, durant les guerres Púniques entre Roma i Càrtago, al llarg de les Croades a l'Edat Medieval, i amb l'expansió de l’Imperi Otomà que va arribar a les portes de Vienna, aturat, en bona part, per l’encert del primer Papa Borgia, Calixte III.

L'actual pugna entre Orient i Occident és la pugna entre Europa i Asia, o entre Grècia i Pèrsia, en temps d’Herodot, escrit en altres paraules, es remunta a la nit dels temps. Occident i Orient han lluitat sense parar sent Constantinoble-Istanbul, el nexe d’unió entre dos mons, però per poc temps.

Europa es va apoderar dels vestigis de l’imperi Otomà després de la GuerraGran (1914) repartint-se el pastís entre les zones d’influència britànica i francesa. Crearen artificialment nous estats i s’aprofundí en l’enfrontament entre els dos mons. 

L’Orient d’Herodot o Alexandre el Gran era una Pèrsia que no era ni territorialment ni culturalment, ni ideològicament l’Orient islàmic que identifiquem amb l’Iràn dels ayatollahs, l’Iraq posterior a Sadam Hussein o l’Afganistan dels talibans constantment enfrontades a l’Occident de la modernitat. Aquest Orient és un, però no s’ha d’oblidar que Orient és molt més, és també la Xina, Índia i Japó.

De tant en tant la balança s’inclina cap a Occident, però Orient torna a sorgir amb noves amenaces. És una mirada retrospectiva al gran conflicte que cíclicament enfronta als dos mons que lluiten pel poder, per la influència i pel domini del bressol de la civilització que es trobava a la Mediterrània, que anava de la península Aràbiga fins l’estret de Gibraltar. Un bressol cultural que, ja fa segles, va perdre la torxa en favor de l’Europa Central, de l'Europa Atlàntica i dels seus fills d’Amèrica del Nord.

L’enfrontament Orient i Occident és la memòria d’aquests dos mons que ens explica Heròdot. Sovint recordem allò que volem recordar i no pas allò que va succeir. Però Heròdot ens parla d'uns reis i d'unes guerres que són actuals, d'uns enfrontaments endèmics entre Occident i Orient, entre el cristianisme i l'Islam, entre la llibertat i l'ambició.

Aquestes, entre altres, són segurament les raons més profundes de les guerres endèmiques entre Orient i Occident, d'uns reis que sense ser els nostres són actuals, és la memòria de dues cultures, dues religions, dues maneres de comprendre el passat. Es tracta, en definitiva, de veure com sempre persisteix un seriós i etern problema amb aquells qui no volen evolucionar, qui els fa por el canvi i el progrés de la societat i per tractar d'evitar-ho, continuen confonent la paraula dels deus, escrita pels humans fa molts segles amb la llei dels homes d'avui en dia. 

Es tracta de dues memòries, de dues maneres d’entendre el passat, viure el present i preparar-se pel futur, uns mirant només el passat pensant que és etern i immutable i els altres mirant el futur tot prenent riscos, ensopegant, caient però sempre tornant-se a aixecar. 

El cinema és quelcom que sempre m'ha fascinat i, malgrat no ser-ne un militant aferrisat, considero anar al cinema tant important com llegir Chesterton, escoltar a Chet Baker o admirar a Paul Klee.

Durant un parell de dècades llargues de la meva joventut, el cap de setmana implicava anar al cinema i aquesta afirmació podria condensar les vivències cinematogràfiques de diverses generacions que passàvem persistentment pel cinema de la Penya.

Tècnicament és impossible plasmar tots els records, i els detalls poden semblar apunts esbossats d’una manera tant ràpida que recordin més aviat certes pinzellades d’un quadre impressionista però en un seguit d’escrits sobre la Riba no es pot menystenir el cinema.

(Fotografia Jaume Guillamat) 

Normalment les projeccions es feien la tarda dels diumenges a l’hivern i la nit dels dissabtes durant l’estiu, en doble sessió i Nodo en començar la segona part fins que aquest deixà de ser obligatori l’any 1976 per acabar desapareixent el 1981.

Aquesta projecció aparentment estranya del NODO acrònim de Noticiarios y Documentales del règim franquista s’explica pel fet que els films es projectaven conjuntament amb La sala del Sindicat de Picamoixons, per tant, en Tonet, tan bon punt havia posat les bovines en ordre sortia amb el sac direcció Picamoixons per fer el canvi.

La sala de projeccions era situada sobre el bar de la Penya on s’hi accedia per unes escales des del mateix bar. La cabina situada a la part del darrera de l’escenari, tenia dues màquines de carbons que projectava les imatges sobre una pantalla de paper de barba encaixada en un marc de fusta, a prou distància com per girar la imatge de manera que el públic situat al davant podia visualitzar el film amb tota normalitat.

El concepte normalitat, almenys durant la dècada dels anys 70, s’aplicava sempre que no marxés el corrent elèctric, que les pujades i baixades de tensió no fessin de les seves o bé, sobtadament, es paralitzés la imatge del protagonista uns segons abans d’aparèixer sobre la seva cara una taca de tons marró fent desaparèixer la imatge amb un in crescendo que finalitzava quan s’encenien les llums de la sala.

Les butaques eren de fusta marró amb restes del que algun dia devia haver estat un encoixinat fins que foren substituïdes per unes d’escai verd, a excepció feta, d’algunes fileres al darrera de la sala on s’hi mantingueren les velles, però en el fons també belles, de fusta menys atrotinades.

L’entrada si la memòria no erra tenia dues categories soci o no soci ­- potser també hi havia la infantil – amb tot el repartiment de l’aforament públic, sense normes escrites ni pactes establerts, era racionalment acceptat per tothom: les 3 o 4 primeres files per la canalla que anava a menjar pipes, cacauets salats, moresc i altres delícies, el gruix de la sala es reservava per la gent de seny, pares, mares, tiets, tietes o matrimonis diversos i coincidia amb les files que anaven aproximadament del replà de les escales fins al primer graó del que en un altra lloc es podria classificar com galliner, i les 6 o 8 darreres fileres, elevades de la resta de la sala per diversos esgraons, era la zona de parelles, projectes de parelles, o algunes colles que es dedicaven, depenent del film, a veure’l, comentar-lo o aprofitar per fumar-hi algun cigarret compartit.

No era habitual poder-hi veure cap pel·lícula d’allò que en deien “de rigurós estrenu”, a no ser que aquest concepte s’apliqués a ser la primera vegada que es projectaven a la Riba, però s’hi pot fer un bon repàs de la història del cinema dels anys 60 fins els primers 80. Es podria citar tòpics recurrents però, vist amb perspectiva crítica, aquestes sessions de cap de setmana ens estimularen a molts el gust per aquest art.

Depenent de l’edat ens divertíem veient en pantalla gran i en blanc i negre o color segons el dia, a Tarzan amb Jane i la mona “Chita”, anys després sabríem que en realitat era un “mono”, també ens ho passarem bé amb John Wayne, el general Custer, el Zorro, Dràcula, els germans Marx o Fuman Chú i coneguérem actors i actrius com Sofia Loren, John Wayne, James Manson, Marilyn Monroe o Richard Burton, veièrem films basats en novel·les d’Agatha Christie, peplums i spaghetti westerns diversos junt al sempre entretingut James Bond i a produccions de culte com La Naranja mecànica, Mahattan o Chorus Line.

Aquí visionarem els anys dels “destape” La Trastienda, Historie d’O, i bona part de la corrua de films de pit i cuixa amb Nadiuska, Susana Estrada, Àgata Lys acompanyades d’Alfredo Landa o el duet Pajares – Esteso. De totes maneres seria injust no recordar que també s’hi projectava films de Woody Allen, Buñuel, Berlanga, algunes grans pel·lícules de Hitchcock i, com tants altres cinemes de poble, va durar fins que el cotxe feu proper els cinemes de Montblanc, l’Espluga de Francolí o Reus.

Una relació de les projeccions anunciades a la publicació mensual ribetana EL BRUGENT, que no reprodueixo sencera, ens diu que entre desembre de 1981 i els primers mesos de 1982 es projectarien Carrie, Valentino, New York New York, Annie Hall, Un puente lejano, Perros callejeros, Vota Gundisalvo, Tristana i Esclava de placer. La varietat i la qualitat d’aquests títols indiquen que la programació era com el Dragon Khan si bé, estic convençut que els responsables contractaven aquells lots de films que les majors posaven a disposició a un preu raonable.

(Fotografia d'autor desconegut aconseguida a Facebook) 

En tot cas el records del cinema i les sessions de tarda o vespre a la Penya permeten pensar en allò que hem vist, permetent-nos recordar-ho no només altra vegada sinó que fins i tot d’una altra manera, per que el pas dels anys i el transcurs de la vida, encara que sigui mentalment, ens permet veure les coses a un altra ritme, establir connexions i associacions i encara que sigui mirant endarrere ho fem amb interès i sense nostàlgia.  

A la Riba, com a tants altres pobles i ciutats d’aquest país ens adonem que els noms tenen un caràcter identificador, clar, concret i no deix lloc als dubtes. Si hom cita cal Barceloní, Bessó, Bresca, Butxaquilles, Cardús, Cenabro, Faldilles, Felip, Llarguet, Mangales, Marandel, Mosso, Muntanya, Nebot, Pelagalls, Paüller, Santo, Telaró, Vermell, Vídua, Toio o Xot no hi ha cap mena de dubte sobre la identificació de les persones que pertanyen a la família o a quina casa física es refereix.    

(Fotografia de Jaume Guillamat) 

Aquesta identificació en l’ensenya l’experiència, el cinema, la història i antropòlegs com Claude Lévi-Strauss, qui res té a veure amb el senyor dels pantalons conegut com Levi-Strauss & Co. Viure en comú ens mostra que una societat sense noms no es pot organitzar ni pot existir de cap de les maneres, la relació nom-persona és imprescindible i Lévi-Strauss a La pensée sauvage mostrà la funció identificadora del nom.

(Fotografia de Jaume Guillamat) 

Els aficionats al cinema probablement recordin el film de Bertolucci, El darrer tango a Paris  i amb tota seguretat tenen ben present una escena molt concreta - no em refereixo a la que deuen estar vostès pensant – sinó a que ni Maria Schneider ni Marlon Brando saben el nom l’un de l’altra i al film hi ha una seqüència on ella li diu que cal tenir un nom. La resposta d’ell és un bram feréstec i la d’ella un crit salvatge. Cal concloure doncs, que tot i fer-ho d’una manera estranya i amb un llenguatge molt privat, cal identificar-se.

 (The last tango in Pais)

En algunes professions el canvi de nom s’identifica amb la frivolitat, en altres amb el pudor, fins en alguns casos la barreja entre realitat i ficció arriba ser enormement confusa, és conegut que Norma Jean Mortenson era Marilyn Monroe però poca gent sap que Toni Curtis és deia realment Bernard Schawrtz, quanta gent identifica a Archibald Alexander Leach amb Cary Grant? Si els dic Charles Spencer, molts de vostès pensaran en el germà d’una princesa anglesa difunta, però era el nom real de Charles Chaplin i així els podria anar posant exemples poc coneguts diferents del mon de la faràndula. En el de la Literatura George Sand era Aurore Dupin i el nostre Víctor Català era en realitat Caterina Albert, però quelcom semblant també passa en altres cultures i en mons presumptament seriosos com el de la política vostès saben que darrera del nom Muhammat Abd al-Rauf, hi havia Yasir Arafat, que Karl Herbert Frahm era el nom real de Willy Brant o que Ngyên Tat Thant era Ho Chi Min?

Freud al seu llibre Totem i tabú, agafa una idea de l’antropòleg James Frazer i considera que el nom és part fonamental d’una persona, tant fonamental que cada societat l’assumeix d’una manera diferent, fins el punt que en segons quins ambients preguntant pel nom real d’una persona no et donen raó però t’informen amb tota mena de detalls si preguntes pel renom.

En definitiva es pot afirmar que totes les estructures nominals tenen una funció classificadora de la realitat en el sentit més ampli i cada cultura n’adopta una visió ben concreta i els noms propis, els cognoms, els renom o els malnoms, ho acceptem o no, ens poden oferir orientacions força valuoses de les persones.

Si ens mirem les coses fredament podem concloure que el cicle biològic que permet a un organisme de mantenir-se viu es basa en el sistema input-output, per tant, menjar és l’activitat més important del cicle biològic, la resta, tot i ser importants tenen una categoria inferior i depenen de la primera, cap organisme viu pot mantenir-se sense menjar. 

(Fotografia Jaume Guillamat) 

Menjar ens dona l’energia necessària per evitar que se’ns col·lapsi el sistema, des que vinguérem de l’Àfrica fins avui ens hem anat adaptant als diversos entorns ecològics, passant de ser eminentment carronyaires a esdevenir consumidors dels aliments més diversos i amb presentacions d’allò més estrambòtiques.

Vist amb  la perspectiva del temps i més enllà de consideracions biològiques i explicacions antropològiques poden considerar que una cosa és tenir menjar i l’altra tenir cuina, per tant, la cuina és un element més dels que ens permet, d’una vegada per totes, intentar ser humans.

A la Riba qui més qui menys tenia o portava alguna terra, fos a hores quan la fàbrica o permetia o per mor d’estar ja jubilat, el record de les parades de regadiu properes al riu i les de secà encara visibles mercès als nombrosos marges de pedra seca no és gens estrany i no cal forçar massa la memòria per recordar-ho amb certa claretat. Val a dir però, que avui, al marge d’algunes hortes - cada vegada menys – amb enciams, tomàquets, cebes i altres verdures portades amb cura i il·lusió per alguns jubilats poc aliment trobaríem conreat a la terra.

(Fotografia de l'autor) 

També seria enormement complicat aconseguir ous de casa o bé un pollastre, un conill o una gallina, com els que tenien la Teresa de cal Vermell, la Maria de ca l’Acnet, el Joan del Talaró o el conill recent espatllat que recollíem alguns diumenges en tornar del toll dels Paperers a cal Benitxo. Aquella carn o aquells ous sorgits d’un corral o es vivia en llibertat vigilada i alimentats més de la natura que no pas de pinso, tenien un gust especial que es veia enormement reforçat si el temps de l’any permetia cuinar-lo a la brasa del foc a terra.

En tot cas a la Riba doncs, al marge de menjar també hi ha cuina amb un plat ben típic anomenat: Cassola ribetana. No és un plat fàcil per mans poc destres, ni lleuger per estómacs esmerlits, aquesta cassola necessita temps per fer-la i fred per gaudir-la, per aquest motiu es cuinava per carnestoltes. Es tracta d’un plat que casa carns com el bé, el porc i la vedella amb la d’aus de corral com la gallina, l’api, el clau, la canyella i el cerfull.

Hem escrit més amunt que l’homínid era bàsicament carronyaire, el foc li va permetre tastar els aliments en un format diferent i seria la domesticació del foc el que el va permetre evolucionar en tots els sentits, el foc donà llum, escalfor, allargà el dia i facilità la socialització el mateix que una bona taula, per tant la cassola ribetana és en ella mateixa un plat d’evolució.

Recepta: (extreta de la publicació Mensual El Brugent, núm. 14, febrer 1981.  2ª època.)

Tenir plantes a casa és una tradició i una il·lusió majoritàriament femenina que es palesa constantment de la forma i manera més canviant. Però en alguns indrets de la Riba encara avui, és relativament habitual tenir-les al carrer. Als pobles, els veïns, de manera força espontània, sempre han tingut cura dels testos i dels parterres que hi havia al carrer.

A la Riba el repartiment de flors i plantes es podria classificar en vegetació salvatge, flora natural - més o menys domesticada - particular de funció pública i la municipal més o menys repartida arreu.

En alguns indrets, pocs, les plantes agradables neixen de manera espontània però si no es cuiden sovint són devorades per altres de més agressives, per aquest motiu les plantes posades en testos i parterres si bé mostren un senyal de domini a l’inrevés de les que neixen lliures al camp, són normalment vetllades amb cura i delicadesa.

Avui aquest costum encara perdura i tant les plantes com els arbres compleixen amb tota naturalitat la funció de continuïtat que permet no oblidar els nostres orígens en mig d’una natura cada vegada més allunyada.

És fàcil recordar carrers amb tot un seguit de testos tocant gairebé els uns amb els altres degudament arrenglerats, pintats de vermell, verd o blau i arrecerats a les parets de les cases. A la Ràpita hom té el record de haver-hi vist sempre el verd de la natura i el mateix es podia dir de Cap de Riba, al carrer del Clavell i al del Tigre crec recordar torretes diverses, sense oblidar els arbres que han recorregut i recorren el llarg de la Costa, han fet ombra a la Plaça Major, la del Torres o la del Pont.

Cal insistir que el costum de les torretes sense haver-se perdut definitivament ha quedat aïllat a reductes ben concrets, és un moment crític per les plantes, els testos són objectes de regal que cal cuidar i normalment acaben malament, a les cases i als pisos els gerros han guanyat la batalla d’una manera gairebé definitiva. Una flor o un pom de flors degudament tallat i posat amb gràcia en un gerro, malgrat ser un conjunt condemnat a mort per no dir que gairebé difunt, adorna molt i dona una sensació de detall cuidat encara que sigui només per uns dies, mentre que una planta necessita terra, aigua, cura de les arrels, buscar-li un indret apropiat, vaja una feinada primitiva que cal depurar per que esdevingui ornamental.

Amb tot, sempre és molt més agradable passejar per un carrer on en un racó o altra, unes testos amb flors o plantes, relativament ben cuidats, et recorden que allí hi ha vida i no només vegetal. 

L’amic Josep Gomà-Camps Reboltós va tenir la delicadesa d’obsequiar-me el 23 d’abril amb un llibre esplèndid El paper de la Riba dins el primer clúster industrial català: Gomà-Camps (1758-2008).Editat per aquest grup empresarial amb motiu del 250 aniversari de l’escriptura fundacional de l’empresa paperera a la Riba.

Es tracta d’un llibre per mirar, llegir, remirar, rellegir i encara tornar-ho a fer en diverses ocasions i periòdicament, no pas per la dificultat o complexitat dels textos de Ramon Gavarró i Ramon Balasch, o per establir-hi un duel dialèctic entre l’escriptura i les nombroses fotografies, algunes d’elles inèdites i totes prou interessants, sinó que cal rellegir-lo per aprendre, recordar i mirar al futur. 

Aquestes planes preserven la memòria de 10 generacions d’una nissaga que s’ha dedicat de manera ininterrompuda a la fabricació del paper, motiu prou important en ell mateix, però fa quelcom més, posa en suport àgil, clar i entenedor els darrers 250 anys de la Riba i de bona part de la seva gent. Poques, per no dir cap, deuen ser les famílies de ribetans o ribetanes, on un o diversos dels seus membres no han treballat o s’han jubilat en un vell molí primer, en una nau després o en qualsevol de les fàbriques del grup paperer.

Llegir aquest llibre ofereix un exercici de coneixement i de divulgació del nostre passat, del passat de la vall del Brugent, de bona part de la vall del Francolí, del passat de la gent, del passat del poble. Diem sovint que la civilització comença quan tenim consciència dels records i aquestes planes transpiren memòria, no pas en el sentit poètic de la paraula, sinó com una clau on analitzant el passat, des del present se’ns envia cap al futur, al cap i a la fi qualsevol futur només és seriós si s’arrela en el passat.

En un moment tant crític com l’actual, aquesta publicació ajuda a reflexionar. Fa veure com durant dos segles i mig, 10 generacions d’una nissaga familiar en el sentit més ampli del terme, han instal·lat a la Riba el seu nucli principal, ampliat posteriorment a altres llocs la producció han generat treball i fet evident que en el controvertit món de l’empresa i l’empresari, si aquest és arrelat a la terra, ens adonem de la persistència en el cànon que no es fuig a la primera sotragada i, cal no oblidar que és el producte del treball el que dona tranquil·litat i genera riquesa substancial.

L’acurada combinació de text i part gràfica permet descodificar, pensar, associar, combinar, comprendre i especialment tenir consciència de la importància de l’esforç del treball establert per 10 generacions de persones que han passat de produir paper de barba i d’escriptura fet a base de draps, cotó, cànem o qualsevol altra fibra aprofitable al molí del Bessó a convertir-lo en una indústria paperera amb un ampli catàleg de productes mercès a una estratègia global. S’han passat d’una fabricació on es parlava de moles, piques i ventanes a una on els pols de producció, l’estratègia i el know how són tant necessaris com imprescindibles.

Fullejant una i altra vegada textos i fotografies és fàcil adonar-se que certes actituds trenquen fins i tot amb els clàssics, destrossant l’afirmació de Cicerò quan escriví: “corren mals temps, els fills han deixat d’obeir als pares...”, trenca amb el mite del Senyor Esteve on més o menys ens diu que l’avi crea, el fill amplia i el net dilapida, Val la pena tornar a considerar que, després del que reflecteix aquest llibre algunes afirmacions, per més venerables que siguin qui les han escrit, trontollen, en tot cas pretenent imitar a Torres i Bages es pot escriure que la Riba serà paperera o no serà.

Quan llegint la premsa o escoltant les notícies cada dia em retorna a la memòria una imatge on caminem sense cap, en direcció a un túnel on al final hi ha una llum i aquesta és la de l’abisme, prendre consciència que des de la Riba, el cognom Gomà, el cognom Camps o tots dos junts i ampliats de 1750 ençà han mostrat passió per la fabricació del paper i per l’empresa creant treball i riquesa, fa pensar que la llum del final del túnel pot ser diferent mercès a la gent emprenedora. És com si la força del Brugent present a tantes planes del llibre impulsés moles i nissaga a seguir treballant, creixent i donant vida. 

Tan bon punt com els nostres rebesavis els micos varen decidir baixar de l’arbre es varen trobar voltats de bèsties per totes bandes. Això resulta bastant exacte tant si seguim la Bíblia com a Darwin. Si optem per la primera opció, foren els mamífers, els rèptils i després l’home, si seguim la segona primer foren els virus i els llangardaixos. En tot cas, sigui com sigui, l’home presumptament sapiens fou el darrer. Així doncs no ha de resultar estrany que la realitat animal hagi impregnat la nostra cultura i sovint el nostre comportament.

(Sant Jordi, escultura de Pere Joan) 

El tema de la lluita de l’home contra un animal tipus la serp o un lleó és una constant en la mitologia universal i ja s’hi dedicaren, Apol·lo o Samsó, tot i que el gran professional fou Heracles qui va haver de matar el lleó de Nemea, el senglar d’Erimant i l’hidra de Lema, també feu fugir els ocells del llac Estímfal i capturà la daina de Cerinea, el bou de Creta, les eugues de Diomedes, els ramats de Gerió i el gos Cèrber.

(Capella de Sant Jordi. Santa Maria de Poblet) 

Entrats però en la mitologia èpica medieval, l’estrella era el drac i es dedicaren a matar-ne Thor, Sigurd, Sigfrid fins que en uns textos manuscrits del segle XIV i XV conservats a la Biblioteca de Catalunya i gràcies a una transcripció Ramon d’Alòs-Moner ens trobem amb la Llegenda Auria on ens diu que, Jordi, un cavaller vingut de la Capadòcia es dedicà a salvar donzelles que havien de ser sacrificades i morir a les urpes d’un drac per poder salvar el seu poble.

Aquest cavaller, acabats els dracs i degudament santificat, esdevingué protector de les hosts catalanes en els bregues de conquesta contra els territoris ocupats pels sarraïns i força afició que li va agafar! doncs el trobem esmentat en les Cròniques de Sant Joan de la Penya, del rei Jaume, de Pere III, de Ramon Muntaner..., i la fama el portà a aparèixer en consuetes Mallorquines, al Curial e Güelfa, a l’Espill de Jaume Roig..., posats doncs, davant d'un personatge de les seves característiques, no ha d’estranyar que el rei Pere “el Gran” incorporés com a divisa la creu llisa de Sant Jordi, que Pere “el Cerimoniós” intentés convertir-lo en patró de Catalunya i la Generalitat, l’any 1436, demanà a les Corts reunides a Montsó que fos declarat el 23 d'abril dia de precepte, és a dir, festiu al principat de Catalunya.

(Jaume I i sant Jordi lluitant a la batalla del Puig de Santa Maria

Taula d'Andreu Marçal de Sax, 1237. Victoria & Albert Museum. Londres) 

Una mostra de la transformació del comportament d’una societat es pot veure fent un repàs als establiments comercials: merceries, papereries, perruqueries, bars, fleques. El concepte però és molt ampli fins i tot el d’establiments d’alimentació, aparentment més concret, té uns límits poc definits doncs hi tindrien cabuda des de les botigues de queviures, les polleries, les carnisseries, les peixateries, les fleques i si filéssim prim amb el diccionari s’hi podria incloure bars i tavernes. Això fa que avui ens autolimitem al significat que tenia el mot “colmadu” i avui botiga de queviures.

Resulta curiós observar com en el substrat neuronal dels qui hem viscut a cavall entre la ciutat i el poble les paraules arrelen, creixen i porten la llavor d’una herència cultural. Si a Reus, hem feien anar al “colmadu” tenia un significat exacte, concret i no hi havia possibilitat de dubte, a la Riba, en canvi, no volia dir absolutament res. Per tant, cal pensar que, malgrat els diccionaris, les paraules excedeixen la definició oficial per ampliar-se en el context de qui les empra i només es perpetuen sumant, molt poc a poc, les cultures que les han emprat.

(Fotografia Ramon Gavarró) 

A la Riba es pot treure forces conclusions respecte a l’activitat de la vida quotidiana al llarg de la segona meitat del s. XX fent un repàs a aquests establiments repartits, a les hores, amb una certa coherència al llarg de les principals vies del poble mostren un temps passat prou vital que, sigui per l’edat dels propietaris, per l’evolució dels costums i els demogràfics, s’han anat encongint fins al punt de quedar reduïts actualment a un sol establiment.

Seguint l’orografia de la Riba el recorregut per aquests establiments s’iniciaria a la desapareguda Botiga, situada en els baixos del Molí del Camps, en realitat era una sucursal de cal Torres, amb un cert aire de petit supermercat sense la personalitat de la casa mare però on ha quedat arrelada a la memòria la imatge de l’Alfredu o del Txatxi, carregant i descarregant caixes de la furgoneta al magatzem, del magatzem a la furgoneta i de la furgoneta cap als dos establiments.

(Fotografia de l'autor) 

Força més avall hi havia la botiga de cal Santo, atesa per l’Angeleta que al pis de damunt servia dinars. A la plaça Major, on actualment hi ha l’edifici de l’ajuntament  hi havia la botiga regentada pel Jordi del Bresca (epd). Seguint costa avall, vora la Placeta hi havia la tenda per excel·lència, cal Torres, era també l’estanc i cridava força l’atenció el fet de tenir aparador, amb una petita bombeta grogosa que posteriorment es canviaria per un fluorescent.

(Fotografia de l'autor) 

Travessat el pont del riu, al carrer del Pont cal Camins i a la carretera, just baixant les primitives escales de l’Estació, hi havia cal Meriquildo que, especialment els caps de setmana, allargava la jornada laboral fins l’arribada del darrer tren, sovint ple d’excursionistes que pujaven a practicar l’escalda o l’excursionisme al recer del riu Brugent.  

(Fotografia Ramon Gavarró) 

D’aquestes botigues totes elles desaparegudes a part dels articles habituals anaven incorporant novetats i sempre cridaven l’atenció, per la multiplicitat i varietat de coses que s’hi podien adquirir. D’aquelles botigues queden records com el mostrador llarg on s’atenia al comprador i on en un cantó o altra hi havia collada una maquina per tallar embotits i una de més petita per ratllar el formatge, a la que sempre ens hi acostàvem per si quedava alguna engruna.

Es tractava d'uns establiments bàsics no tant sols per la subsistència sinó pel fet de ser les millors agències d’informació local, poc a veure amb el bar, la perruqueria o el barber on allí les notícies ja eren elaborades i esdevenien fòrums de debat. En aquestes botigues conegudes sempre pel nom o renom del propietari, t’embolicaven mitja lliura del que fos amb un tros de paper, et venien vi, llegums o cereals a granel o un parell de guardiacivils, junt al licor de marca i embotellat.

(Fotografia de l'autor) 

Avui l’herència de tots aquests establiments desapareguts després d’anys recau en la botiga que la Mª Carme té al carrer Major, on amb un toc de modernitats expositors transparents i targeter electrònic encara s'hi pot trobar una mica de tot allò que és necessari: productes d’adrogueria, congelats, queviures, carns, llonganissa, perfumeria, articles per l'hort i jardí, postals del poble, o llaminadures i encara per festes assenyalades anima una mica l'ambient amb rifes on s'obsequia els clients amb productes diversos.

(Fotografia extreta de la col·lecció Jaume Alsina)  

El temps és un convencionalisme aparentment relatiu que pren importància segons el context on el posem. Per un poble els temps poden ser llargs o curts segons la referència que prenguem. Sovint certs fets analitzats aïlladament tenen sentit en un context individual o familiar però passats els anys i vistos en conjunt indiquen unes transformacions socials evidents tot recordant-nos el ritme del temps gairebé invisible quan hi claror però veloç quan es mira allò que ha passat.

Espanya ha deixat de ser catòlica. Aquesta frase prou coneguda i pronunciada per Manuel Azaña volia manifestar que sobre el paper s’acabava la sempiterna oficialitat de la re­ligió i la seva permanent imbricació en la vida pública, posteriorment la Guerra Civil i la dictadura, sembla que oficialitzaren novament les creences fent-les arrelar en la societat fos de grat o per força.

El temps però, ha demostrat que el sentiment religiós i la seva pràctica individual ha vehiculat sovint una certa solidaritat a partir de confraries o associacions que integrades, generalment, per laics però sota un patronatge religiós, foren creades amb finalitats pietoses, benèfiques o assistencials i en alguns casos, durant la dictadura, la seva vinculació a la jerarquia eclesiàstica era la única manera de mantenir un cert associacionisme legal que era aprofitat tant entre els catòlics confessos, convençuts i practicants com entre els més heterodoxes.

(fotografia col·lecció de Jaume Guillamat) 

Les confraries naixeren a la baixa edat mitjana, vinculades al món gremial i corresponien als diferents oficis. Més tard aparegueren les confraries vinculades a una devoció específica: un sant o una santa, una advocació de Crist o la Mare de Déu. Si, d’una part, com a realitat que vivia la gent, s’estava davant d’un espai de trobada que donava la possibilitat de connectar amb els valors i sentiments del poble, de l’altra, podria haver-se obert a un nou escenari d’evangelització amb el necessari procés de creixement cristià, viscut en comunió d’Església.

Fins a quin punt es sentia o es practicava la religió a la Riba? Fins a quin punt s’assumia la catolicitat i la religiositat popular per part dels ribetans? Les preguntes són diverses i es poden formular de manera contundent o discutible, per tant, qualsevol resposta és susceptible de matisacions.

(fotografia col·lecció de Jaume Guillamat)  

A la Riba, a partir del s. XVIII, es té notícia de la celebració de processons i del cant de goigs en honor de la mare de Deu del Roser, el 18 de maig i els dies de les dues fetes majors. En aquells moments la processó transcorria de l’església fins la desapareguda plaça de l’Om.

En aquest mateix sentit és sabut que amb anterioritat al segle XVIII es veneraven les figures de Sant Abdó i Sant Senén, la Mare de Déu del Roser, Sant Nicolau i Sant Andreu. Una devoció manifestada en les confraries que funcionaven exercint funcions tant pietoses com socials. Per tant, la religiositat popular era i és quelcom oscil·lant entre el sentiment, la creença, la necessitat i el costum.

(fotografia col·lecció Jaume Guillamat)  

És però a partir del segle XVIII amb la mecanització dels molins i l’augment  demogràfic quan s’amplien les manifestacions religioses apareixen a la Riba noves devocions com la de Santa Esperança, Sant Antoni de Pàdua o Sant Francesc Xavier i encara un segle després tindran altar a l’església amb la corresponent confraria que en serà responsable la Verge dels Dolors i Sant Isidre. 

L’associacionisme religiós el formaven voluntàries i voluntaris laics que units amb una finalitat concreta i diversa manifestaven la seva fe i mantenien tradicions com l’ofrena del pa beneït, tradició perduda, però si calia també organitzaven balls, com consta en les relacions d’activitats i comptes de les confraries dels  sants Abdon i Senen  i la de Andreu.

El segle XX i de manera especial a partir de finals dels anys 40 i primers 50 aparegueren a molts pobles i amb força les Filles de Maria i manifestacions, oficials revestides de popularitat com la Santa Missió. 

(fotografia col·lecció de Jaume Guillamat) 

En tot cas sempre s’anava una mica més enllà, tot i participant-hi un nombre més reduït de persones que no pas en els actes vinculats a rituals de pas com el bateig, la comunió i la confirmació o als de força jurídica com el matrimoni. Sigui com sigui però hi ha una evidència simptomàtica, religió, fe i devoció, són conceptes col·loquialment propers, marcats a la pràctica per components diferenciadors però que en les societats numeralment reduïes també servien per aglutinar i socialitzar als seus membres indistintament de la quantitat, qualitat i intensitat de la fe.

La societat, qualsevol societat es mostra sovint contradictòria i indistintament al marcat pels diversos ordenaments jurídics i al marge de la vida oficial, la tradició o la creença individual acostumen a estar per sobre de la sovint manipulada memòria col·lectiva bastida sota qualsevol règim i la religiositat més popular, sovint definida com ordinària, ha anat a vegades oscil·lant, altres evolucionant de manera més o menys lenta al llarg del temps però sempre arrelada.

L’associacionisme és inherent a la humanitat i a molts pobles s’ha manifestat a través de les inquietuds habituals dels seus ciutadans en els àmbits socials, culturals,  esportius o religiosos. Durant molt anys penyes, sindicats, esplais, clubs o agrupacions diverses han vehiculat tant la socialització dels adults com molts àmbits de l’aprenentatge no oficial entre els més joves.

(fotografia de Jaume Guillamat) 

Al llarg de la vida hom s’adona que hi ha coses necessàries i altres imprescindibles, dues d’aquests són la poesia i el teatre, per aquest motiu, durant anys i panys a tots els pobles hi havia grups dedicats a la interpretació teatral. Era quelcom aparentment innecessari però que molta gent practicava del col·legi estant, a través de professors voluntariosos o fora d’ells, mercès a persones que sempre trobaven un forat para ajudar a fer realitat uns textos que sense ànimes que els donin vida no son altra cosa que vacuïtat.

(fotografia Jaume Guillamat) 

A la Riba, el teatre i l’espectacle ha mantingut una certa tradició dels anys 30 del segle passat quan expliquen que es representaven sarsueles fins les més diverses representacions teatrals, fossin al redós de l’escola, a través de grup d’amics o de col·lectius més o menys ben organitzats. El cert és que aquest costum anà passant de generació a generació amb una certa continuïtat.

No es tractava d’un teatre estructurat i organitzat amb una cartellera farcida de propostes però era una manera de convertir en col·lectives certes inquietuds individuals, en una manera més de fer poble passant-ho bé i convertint-ho en instants de vida.

La primera memòria cal situar-la assajant una adaptació molt personalitzada dels Pastorets de Folch i Torres, on el dia de l’estrena que, era també la darrera funció, a l’infern, després del monòleg de Satanàs i mentre Llucifer-Salvador Martín dirigia un cant basat en sons guturals amb pretensió terrorífica: Hop, Alea! Hop Alea! Op aloe aloe a loo! en Jaume Guillamat, amagat darrera una de les calderes d'en Pere Botero, enganxad al sostre de l’escenari iniciava l’apartat d’efectes especials, prenent foc a un esprai que, al marge de flames diverses, desprenia un insuportable olor enormement pudent.

A aquesta representació la seguirien alguns altres anys de tradició amb els Pastorets, fins que un any es feu per Reis El vestit nou de l’emperador, amb un Carles Mora divertidíssim. No massa temps després, una nova fornada de gent optà per preparar una adaptació juvenil de El Mercader de Venècia, on s’intentà, d’acord amb els temps i mercès a la interpretació d’Eva Rodríguez, presentar un Shylock diferent a partir d’una lectura que sinó justificava, almenys, feia meditar les seves accions.

Vist amb la perspectiva que dona el temps, en aquesta obra es donà una suma de signes -  el vestuari facilitat amablement pel dissortat Ernest Roig,  la interpretació dels actors, la projecció a la pantalla d’uns fons canviants – que, afegits al text tot fa pensar que no es duia a terme una representació teatral com a simple divertiment sinó que es posà en escena una obra de teatre que crearia una mena d’empremta genètica que durà força temps.

A partir d’aquí, sense pretendre fer una memòria exhaustiva ni tant sols cronològica, periòdicament i d’una manera regular s’organitzarien espectacles teatrals: Nocturn per acordió, dramatització de poemes de Joan Salvat - Papasseit, la lectura del Poema de Nadal d’en Josep Mª de Sagarra, es representaria Gente Bien i Dol d’Alivio, les dues amb unes actuacions corals perfectament aconseguides  l’Agència d’Informació, amb un Joan Domínguez, altrament conegut com Txatxi, espectacularment bailongo i Albert Besora fent de militar retirat que imbuit d'esperit castrense gairebé destrossa l'escenari. Són records i anècdotes particulars a les que caldria afegir-hi encara un bon nombre d’obres més, produint-se, entre altres, el canvi del vell escenari teatral de La Penya al nou del Casal Ribetà.

En tot cas, del primer grup que s’organitzà per presentar un espectacle davant del públic fins el darrer. Totes aquestes diverses generacions de persones que participaren d’una manera o altra en aquest món,  a part de la representació de quelcom que pogués ser tractat en un escenari, convertien un temps i un espai en quelcom tant instantani com irrepetible i aquells textos, aquells espectacles que ara són records deformats, aplatats, entretallats, revisats, dramatitzats, oblidats, mig il·luminats, emboirats o  escenografiats erròniament per la mala memòria, crearen fora d’escena unes picades d’ullet per dir-se discretament érem aquí i estàvem junts.