Del penya-segat estant

La dona de Lot va mirar enrere i es va convertir en una columna de sal. (Gènesi 1:26).

Llegir és perillós, molt perillós,  no fer-ho t’obliga a conformar-te amb la vida, a pensar el que pensen els altres i a no experimentar el poder de convertir una ficció en realitat o una realitat aliena en teva. Si a més no ets un progressista de pixarrí, ni un menjacapellans de via estreta o un conservador amb fortor de cera t’adones que els llibres de la Biblia són lectures obligatòries, com a mínim per dues raons: cultura general i  respecte als clàssics.

I com que cultura, literatura, art i pensament van necessàriament lligats, he hagut d’agafar l’Antic Testament per intentar entendre l’escena de la dona de Lot. Una escena que es representa en aquests gravats anònims i aquests treballs sorgits de les mans d’Ernest Descals i Juan Carlos Boveri.

La dona de Lot per Ernest Descals 

La dona de Lot és convertida en estàtua de sal mentre es destruexi Sodoma i Gomorra. Una escena i una dona sobre la que han escrit poetes com Maria–Mercè Marsal, Mario Benedetti, Wislawa Szyborska, Maya Angelou, Angela Carter, Jeanette Winterston o Anna Akhmàtova.

Qui és la dona de Lot? Ens trobem amb una dona que ni tant sols té nom i si el té no és pronunciat en cap moment. Qui no té nom no té identitat. Ens trobem davant una dona que és coneguda per ser muller de Lot, pel fet de girar la vista enrere i per morir convertida en estàtua de sal per haver-se girat desobeint una ordre.

Suposo que l’antropologia cultural i possiblement la psicologia tradicional ens fa interpretar aquest gest com una mostra de tafaneria pròpia de la dona. La mort és el càstig per desobeir una ordre i per arrodonir-ho mor que ni tant sol te nom.

Resulta, almenys, xocant observar com la curiositat femenina és considerada tafaneria mentre que quan Ulises va voler escoltar el cant de les sirenes, amb una estratègia ben determinada, se l’anomenà astúcia, en el fons una forma d’intel·ligència. Pel que fa a les dones, des d’Eva, el desig de conèixer ha estat tipificat com tafaneria i sobre aquesta interpretació s’ha fundat un imaginari col·lectiu del qual avui encara hom es ressenteix.

L’ensenyament que se n’extreu permet la contraposició dels actes masculins enfront dels femenins amb un judici moral incorporat. Així, si Lot és el devot obedient, servidor, el creient que obeeix cegament es salva, la seva dona, desobedient, és castigada amb la mort.

La destrucció de Sodoma i Gomorra. Juan Carlos Bovery  

Però analitzem els fets i deduirem la contradicció. El sexe femení és castigat per mirar enrere i l’estàtua de sal esdevé l’emblema de la perdició, quan en realitat el sexe femení és el que ens dona la vida, el passat ens dona experiència perseguir endavant i la sal ha estat històricament el gran conservant dels aliments necessaris per la vida.

Però m’agrada més incorporar una imatge més poètica, la dona de Lot es converteix en sal però no mor, es converteix en estàtua de sal per que les seves cames s’arrelen a la terra. Ella tindrà arrels i records en un territori mentre Lot i els seus han d’emigrar.

Vincular-se a la terra no és pas un crim, quedar-se en un lloc és crear vincles, crear memòria i fer història que des del passat ens llença cap al futur, cap al nou dia. La dona de Lot ens fa veure, ens permet entendre que val més no viure si s’ha de renunciar a les arrels. 

A la galeria est del claustre baix del monestir de Santo Domingo de Silos hi ha un relleu on l’habilitat descriptiva de l’artista, el modelatge dels cossos, el tractament dels volums en relleu el converteixen en francament impressionant, es tracta del relleu que ens recorda l’enterrament de Crist i la visita de les Santes Dones.

A l’espai hi dominen els triangles i sembla un relleu que es descompensa cap a la dreta de l’espectador. Maria Magdalena, l’Àngel de la Resurrecció i Josep d’Arimatea formen els tres vèrtexs del primer triangle. El segon, més petit, quedaria emmarcat per Salomé, Cleofàs i Nicodem o si es prefereix el bust de Crist i encara un tercer tindria un vèrtex comú en l’Àngel i els altres dos serien els peus i el cap de Crist.

La tapa del sepulcre, posada en diagonal equilibra la composició destacant les Santes Dones que caminen cap a l’esquerra de l’espectador.

La línia horitzontal la domina el relleu de Crist difunt, amb un volum més gran per destacar-ne la jerarquia, Josep d’Arimatea ha de representar-se agenollat i Nocodem està dirigint el braç de Crist en la mateixa direcció que la tapa del sepulcre.

Resulta interessant veure com l’escultor tenia profunds coneixements de teologia i li indicaven perfectament cada símbol, posa sobre la pedra on descansarà el cos de Crist el Sudari que es relaciona al llarg de tota l’edat medieval amb l’altar sacerdotal.

La cara del Crist no és tràgica, ni anguniosa, no recorda dolor ni patiment, probablement pel simple fet que a la mateixa escena hi ha la mort i la resurrecció, veiem al Crist home hieràtic difunt, mentre a l’altra costat de la llosa Maria Magdalena, Maria Salomé i Maria de Cleofàs  van cap al sepulcre amb els pots de perfum coberts per un vel i allí les espera l’Àngel per comunicar-los la Resurrecció.

Fa vent, l’escultor ha triat un dia de vent dons l’Àngel porta la túnica cenyida de manera que es pot observar el creuament de cames, i la capa ondulant, com la capa senatorial que vesteix Josep d’Arimatea. Una escena relatada per (Mt, 28, 2) "...Un Àngel del senyor va baxar del cel, feu rodolar la pedra i s'hi va asseure damunt"

A la part més inferior 7 sentinelles guarden els sepulcre. Resulta curiós veure les postures tant desconcertants, inversemblants i estranyes que han d’adoptar per encaixar en l’espai possiblement recordant a (Mt, 28, 2) "tot d'una hi hagué un gran terratrèmol". El més interessant, al marge del simbolisme és el seu vestuari és d’una gran valor arqueòlogic doncs vesteixen com ho feien les companyies castellanes. 

He estat mirant unes fantàstiques fotografies de la Nike de Peoni i l’Hermes de Praxiteles, quan vaig veure ambdues escultures al museu d’Olimpia  em va impressionar molt més la Nike vestida que no pas l’Hermes nu. Amb el pas del temps, sovint tinc la sensació que no sabem comprendre del tot l’escultura del mon antic.

(hermes de Praxiteles) 

En un primer moment l’escultura del nu a la Grècia clàssica sembla ser essencialment masculina. El nu masculí semblava voler dignificar l’home i el diferenciava d’altres ètnies. No recordo cap poble que tradicionalment es despullés públicament, en canvi a Grècia, la pràctica de l’esport es feia completament nu, per tant, era habitual que l’escultor representés aquells cossos musculats i fibrosos, una representació que és remunta al segle VIII A. C., mentre cal esperar fins al s. IV A.C., per veure un cos femení en les mateixes condicions i no és el d’una dona, és una deesa l’Afrodita de Cnido.

(Nike de Peoni)  

A partir d’aquí agafeu catàlegs, del Museu Nacional d’Atenes, de l’Arqueològic de Nàpols, del British Museum, del Louvre, del Pergamon o de qualsevol altra i observeu les col·leccions de nus. Sembla com si l’home representat en tota la seva existència servís només durant els anys de joventut i per la quotidianitat, mentre que la dona en la seva essència i puresa fos espiritualitat, probablement per a quest motiu apareix majoritàriament representada com una deesa a la que cal adorar.

(Venus de Milo) 

El nu masculí és representat majoritàriament com un efebus o com un atleta que s’entrena cada dia a la palestra per tenir unes proporcions tant perfectes com caduques. L’atenció es centra en una cara i cabell elegants, els muscles de l’abdomen geomètrics, els plecs inguinals exagerats, la força viril és representada a l’espatlla, els glutis i els genolls mentre es minimitzen el genitals, prims, curts i esquifits, gairebé semblen infantils.

L’expressió contrària i gairebé excepcional seria el nu màgic dels cossos hipersexuals de grans genitals que són les figures itifàliques, imatges gairebé màgiques propiciatòries de la fertilitat, per tant per excés o per defecte, en cap cas es tracta de cossos perfectes sigui l’Hermes de Praxiteles  o el kouros de Sunion.

(Kuros de Sunion) 

El cos femení en cavi és diferent no té ni tindrà el mateix sentit que el de l’home. El cos femení és diví, dignifica la dona i l’erotisme. Si està nua la vesteix el moviment i si és vestida la despulla la textura i els plecs de la roba. Una escultura femenina té allò que falta a la  masculina. Fins la representació del sexe marca diferències, la dona aparentment nua presenta un pentinat complex i el pubis depilat però ni així és nua del tot. Aquesta escultura no representa les dones, representa a les deeses, es dirigeixen a l’espectador i encara que no tinguin extremitats sempre en ofereixen quelcom, fins i tot conversa.

En certa manera aquesta visió de la superioritat femenina apareix també en la nostra cultura judeocristiana, recordem el llibre del Gènesi, Deu com a bon escultor creà primer l’home, fou l’assaig abans d’esculpir la peça perfecte i definitiva que és i ha estat la dona.

Avui aniré, amb uns amics "carrosses", a veure l’exposició Josep Maria Baiges, un artista polifacètic. No vaig poder assistir a la inauguració, només he pogut veure algunes de les caricatures exposades a través de les xarxes socials i tot el que sé ho han anat penjat alguns amics o el seu fill, Josep Baiges, quan ens anava informant de la preparació de l'exposició. Pel que he llegit a la premsa estic convençut que es tracta d’un repàs a la història de Reus i comarca a través dels seus personatges. Tot i que l’exposició és quelcom més que això, em centraré en aquest aspecte que és el que parcialment he pogut veure.  

(fot. extreta Josep Baiges. A Carrossa...) 

Segons el diccionari de l’Institut d’Estudis catalans una caricatura és la representació d’una persona en què s’exageren certs trets característics, especialment amb l’objecte de produir un efecte grotesc o bé la imitació no gens reeixida, ridícula, d’alguna cosa.

No posarem en qüestió ni el diccionari ni la definició però normalment també reflexa l’activitat de la persona, doncs normalment s’afegeix algun element que el representa i pot ajudar amb el pas del tems a identificar-lo o el que és més important, representar-lo en el context del moment i que probablement fa que hom esdevingui un personatge conegut.

(Fot. extreta de Francesc Damunt. A Carrossa...)  

El Josep Maria Baiges que vaig conèixer quan ens feia classe de dibuix a l’estudi del carrer O’Donnell era una persona amable, de tant en tant fins explicava algun acudit com el de “que ve Al Capone, que ve Al Capone quin Al Capone. Al capone los discos”  - cal posar aquesta anècdota en el context dels primers anys 70 i alumnes de 12 o 13 anys – En tot cas, no el recordo mai enfadat excepte si se’ns escapava un vale o val és diu: d’acord. Aquests records els incorporo per una qüestió ben concreta, al marge de la qualitat tècnica era una bona persona i les caricatures que he pogut veure ho reflecteixen a la perfecció.

 (Fot. extreta de Francesc Damunt. A Carrossa...)

Presentar la caricatura d’una persona et permet engrandir els seus trets més característics siguin físics: llavis, ulls, nas, cabell..., exagerant-los al màxim i també si es vol passar, amb l’excusa de la comicitat, passar la línia i amb l’habilitat de les persones intel·ligents presentar els defectes morals esdevenint fins i tot cruel.

Baiges no ho fa i no ho fa de manera conscient, ens retrata la persona amb una finalitat còmica però al mateix temps ens dibuixa la societat reusenca com ho faria un cronista urbà que per la data d’algunes de les seves caricatures es podia atrevir a tenir l’esquena un pèl mes ampla que una columna editorial de la premsa.

 (Fot. extreta de Josep Baiges. A Carrossa...)

Segurament que avui al vespre podré veure això o el que serà més important acompanyat dels amics Carrosses em permetran veure, endevinar i sobre tot pensar moltes altres coses que sense cap mena de dubte han sortit del llapis o el pinzell del Baiges que amb el pinzell dibuixava, retratava però també pensava. 

Al menjador de casa, com en altres cases de la Riba, sempre hi ha hagut llar de foc. De fet, fa més de cent anys que hi és i mai ha estat necessari fer cap manteniment especial tret de netejar el sutge de la fumera. Al seu redòs hi ha l’espai de més caliu del menjador i quan comença el bon temps s’enyora.

Quan arribàvem el divendres al vespre a Cap de Riba, deixats els paquets a la cuina, l'actuació de màxima urgència era posar-nos en funcionament per encendre la llar de foc, amb el pas del temps he entès que era una tasca important.

Buidar les restes de cendra acumulada el cap de setmana anterior, posar-hi pinassa i paper de diari, algunes branquetes fines, tres o quatre pinyes seques, branquillons més gruixuts i un tronc o dos ben consistents. Misto, atiador, paciència, sovint més d’un intent i de cop, el miracle: el crepitar de l’escorça i la flama canviant de blava a taronja i blanca.

El menjador es començava a escalfar, era com si despertés l’ànima adormida de la setmana: els balancins recobraven la vida, els tupins, podalls, llums de carburo i les parets centenàries podien començar a parlar de tot el que han viscut. La llar de foc és com una immensa biblioteca que guarda fidelment la memòria entranyable dels racons, els olors i les sensacions de totes les persones que l’han mirat i hi han conviscut.

A la nit, assentat al balancí, davant les brases que encara cremaven era fàcil pensar i practicar el ritual de la memòria entranyable. Al voltant del foc és fàcil que s’encengui la memòria agraïda del que hem fet i hem estat, del que fem i del que som. Surten molts noms, algunes preocupacions, alegries i dificultats.

El foc de la llar és un netejador increïble de la memòria, et va treballant per dins i vas veient les coses cada cop més nítides, més properes i diàfanes. El foc de la llar neteja l’ànima i fa baixar poc a poc les armes. El foc de la llar et torna aquell seré consentiment a la veritat que precedeix sempre la reconciliació.

El foc és conceptualment com la família, un escalf, una combustió gairebé divina. Si voleu una imatge simple i entranyable mireu una llar de foc: el foc és la mare, la llenya el pare i l’aire és el fill. La mare és amor que crema i dóna llum. El pare la vida consumida per aquest amor. El fill és l’aire que atia i fa més viva aquesta combustió.

La llar de foc ha d’estar sempre encesa quan arriba l’hivern per fer l’espai habitable i al bon temps cal mantenir-la encesa en la memòria agraïda del món i parlar-li a cau d’orella, perquè fins Déu parla a l’Antic Testament a través del foc.

És important vigilar la llar de foc, unes brases latents encara que sigui sota les cendres es poden atiar de nou, és impossible apagar del tot aquest foc però un foc mal encès, o apagat, reduït a cendres, no és un bon foc, potser convé apagar-lo del tot i tornar a preparar la llenya, posar primer rostoll, després branca, després el tronc i deixar que l’aire hi circuli!.

Potser una llar de foc elèctric, sense llenya que es consumeixi i sense cendra es més neta i còmode però una espiritualitat elèctrica, per més útil que sigui sempre és artificial. 

La Riba no es pot mirar únicament amb uns ulls, és prou suggerent àmplia i difusa com per no poder-la abraçar sense tot el que ha acumulat del temps del triàsic ençà. Per conèixer la Riba cal tenir notícia i saber de tots els seus angles: de la natura que prepara els indrets, de l’home que els organitza per satisfer les seves necessitats, de l’economia -  cap societat s’ha desenvolupat de manera separada o independent del comerç i la indústria - de la política que la governa, de la sociologia, el poble és la forma i el símbol d’una relació integrada, podríem parlar del seu urbanisme, hi ha qui diu que un poble es pot mesurar per la solidesa dels seus murs i les obres que hi han fet, per tant, és obvi que la Riba té tot el que ha de tenir i res del que refereix a l’home li és aliè.

(Fons particular, orígen desconegut) 

Tot allò que afecta a un ribetà o ribetana afecta al poble per aquest motiu sovint molta informació la traiem de la indústria, del comerç, de les associacions, dels poetes, dels narradors, dels pintors i dels fotògrafs. Podríem entendre París sense Balzac, Manhattan sense Woody Allen, Barcelona sense Marsé o Reus sense Amorós?

La Riba no és un conjunt de cases i carrers organitzats linealment a partir de la Costa o un simple conglomerat humà. Això seria tenir una visió molt simplista del poble, la Riba és una organització funcional que cristal·litza en estructures materials i queda separada de qualsevol altra entitat on només funciona l’estadística, l’extensió o la demografia, és la diferència entre un poble i una aglomeració, és la presència d'una ànima humana el que fa de la Riba una entitat especial.

(Fons particular, origen desconegut. Any 1957) 

Aquest poble ha assolit la revolució industrial passant del molí a la fàbrica sense esdevenir necessàriament un poble dormitori i el repartiment de l’espai no ha estat un càlcul de rendiments. El molí es construïa d’acord amb els recursos naturals, és a dir, aprofitant o regulant els salts de l’aigua, l’habitatge ha estat majoritàriament individual, el bloc de pisos pres com un rusc, on l’home es conserva durant la nit, tot i existir, dins el conjunt d’habitatges de la vila, sense considerar-lo una excepció, en cap cas ha esdevingut habitual.

El fet que la Riba sigui un poble longitudinal fa difícil de definir que cal considerar dispersió poblacional, ho serien els barris tradicionals: la Ràpita, la Carretera i Cap de Riba, però en realitat estan poc més allunyats del centre, que el darrer tram d’habitatges de la Costa Alta respecte de la plaça Major, si aquesta fes la funció centralitzadora de l’àgora, sembla més encertat par lar d’un poble allargadament extens i la dispersió en el sentit urbanístic sembla que l’hauríem de situar a les Hortasses. 

(Fotografia facilitatda per M. Carme Ribé Mercader) 

En tot cas, més que no pas l’urbanisme, la natura, l’aigua, la pràctica de l’escalada iniciàtica o el turisme familiar de muntanya, ha estat el sistema industrial el que ha permès evitar a la Riba el procés de despoblament que ha caracteritzat a molts pobles de les rodalies. 

La fotografia ha jugat sempre un paper rellevant dins la societat i dins de cada un de nosaltres esdevenint un testimoni fidel que pot mostrar l’evidència de certs esdeveniments. Obté un paper rellevant per que pot convertir-se en un arxiu històric a partir del moment en que es converteix en un document real d’un fet polític, social, econòmic, natural, familiar.

(Fotografia fons Jaume Guillamat) 

Mercès a la fotografia podem veure, comparar i ser conscients de l’evolució urbanística de la plaça del Pont, de la Costa, de Cap de Riba, podem recordar la inauguració del Consultori mèdic, una Festa Major, la darrera riuada o qualsevol altra esdeveniment que, aparentment irrellevant quan es produeix, es pot convertir en apassionant al cap d’uns anys.

Quan ens adonem que el pas del temps es irreparable busquem el suport de la fotografia per retrocedir i d’aquesta manera reviure els moments independentment que hi fóssim o no presents, segurament apreciant l’escenari i fent-nos sentir la mateixa sensació captada en el moment de fer la fotografia.

(Cap de Riba. Fons particular, orígen desconegut)

El temps és immediat, és fugaç sovint no podem fer res per prevenir els esdeveniments, una riuada o una ensolsida però si que podem recordar-ho i solidaritzar-nos amb l’esdeveniment i amb els afectats si n’hi ha hagut. Aquesta és la importància de la fotografia, té la capacitat de convertir allò que seria una realitat llunyana en el temps o en l’espai en quelcom molt proper que permet provocar, el record, l’anàlisi o la reflexió.

( Carrer de Prades. Fotografia extreta del llibre Gomà-Camps 1758-2008. p. 101) 

La fotografia també pot resultar enganyosa però sovint, certa o no, dona legitimitat al text escrit, les persones ens fiem de les fotografies però amb els telèfons de tercera i quarta generació correm a fer fotografies i penjar-les a les xarxes socials, però això té un inconvenient, quantes fotografies hem vist sense cap mena d’anotació, sense una vaga referència al lloc o a la data en que s’han fet. Aquestes fotografies, al cap d’un temps corren el risc de ser enganyoses i desestimades malgrat el seu valor en perdre la força de la identificació.

(Font del Mas. Fotografia Ramon Gavarró) 

No és el mateix explicar com era la font del Mas que veure-la, no és el mateix explicar un carrer que veure’l, no és el mateix escoltar com es va produir un riuada que veure-la, Avui fins i tot hi ha qui mira la fotografia obviant l’explicació i fent cert allò que l’estímul visual és més important que qualsevol altra, estrany error, doncs una imatge ben trobada pot posar en entredit la realitat. La fotografia és un motor important però no sempre es pot donar la imatge per exacte.

Diu una frase apòcrifa que quan s’ajunten dos alemanys munten una fàbrica de cervessa, quan ho fan dos anglesos funden un club i si són dos catalans editen una revista. Independentment de l’encert de la cita, la Riba ha tingut un portaveu informatiu que ha passat per dues etapes ben diferents.

La capçalera EL BRUGENT va aparèixer per primera vegada com a portaveu del Foment del Poble de la Riba entre el 25 de juliol de 1920 i el 30 de setembre de 1921, per restar profundament adormit fins el gener de l’any 1980 quan, recuperada la democràcia municipal, tornà a la vida del poble per esdevenir portaveu del poble de la Riba durant 20 anys llargs i 190 números.

El periodisme local era i és el de les persones, era i és periodisme de proximitat. EL BRUGENT feia creure en la possible relació causa - efecte de la notícia, es comentava a la Penya, al bar del Ciquet, a la Pacheca, al pa, al metge, a la botiga  o a la perruqueria. Els mitjans de comunicació locals sempre s’han caracteritzar per uns fets distintius: la identitat i la proximitat.

En les dues etapes que, fins aquest moment, ha viscut la publicació no deixà de ser un testimoni de l’evolució del poble, així com de la vida de bona part dels diversos sectors de la població. Sovint, els seus articles analitzaven, des de posicions col·lectives en alguns casos, individuals en altres, el batec del que es cuinava a l’ajuntament, a les distintes associacions i en algun moment esdevingué la única oposició visible al govern municipal.

EL BRUGENT es fornia d’informacions imprescindibles per aprofundir en la vida, en els problemes i també alegries de la vida quotidiana del poble. Les riuades apareixen en les dues èpoques, i també, com és evident, protestes per certes despeses, la manca o endarreriment en la solució de problemes concrets i una certa valentia a l’hora d’expressar alguns reclams i certes opinions.

Resulta curiós llegir en els números de la primera època queixes per la mala qualitat de l’aigua en un poble ple de fonts, el debat que generà la contractació de dos envelats amb les orquestres respectives per la Festa Major o la informació d’afers més delicats com el que llegim respecte de l'augment del preu del pa on copiem textualment el que es deia: “amb molt bon acert, la majoria dels patrons s’han obligat a pagar l’augment a tots els seus obrers mentre durin les circunstàncies actuals”.

Aquestes publicacions sigui quina sigui la seva periodicitat i les condicions en les quals sortiren al carrer, han esdevingut una eina de vital importància per a esbrinar la història quotidiana del poble en el sentit de col·lectivitat. En el cas que ens ocupa, els articles, les entrevistes, les opinions, les activitats de les diverses associacions que s’hi publicaven independentment de les consideracions polítiques, socials o literàries no deixà de ser un fidel diari de la vida i l’evolució del poble.

Avui EL BRUGENT  i tantes altres publicacions són un pas obligat per resseguir, les festes, bona part de la història, molts detalls referents a la situació econòmica de la vila, a la de l’ensenyament, la cultura, les obres, la sanitat, la religiositat pública, la  visita de personalitats i mil detalls més de tota mena tant referits al passat, com a l’època en què la revista sortia al carrer.

El periodisme local ha estat i de fet encara és com el dia a dia, el cara a cara amb el lector i amb els subjectes de la informació. Menystenir els mitjans de proximitat o no trobar-los a faltar equival a menystenir les dades reals que donen el pols al que preocupa al ciutadà.

Avui en el món digital, els costos de generar un tipus de premsa com era EL BRUGENT serien mínims, però caldria una voluntat social i un grup associatiu prou fort, no tant per fer-lo possible a través d’una web com per consolidar-lo en el temps.

Els temps canvien i els esforços que aleshores es dedicaven per generar una publicació periòdica, unes miscel·lànies esporàdiques, una edició facsímil del mensual de la primera època o taules rodones, ara es dediquen a altres activitats igualment necessàries preparant excursions, competicions de BTT, exposicions, jornades musicals o altres activitats col·lectives, si bé, es perdrà el referent informatiu del pols més immediat del que esdevé a la quotidianeitat. 

Malgrat l’aparent poca transcendència que semblava tenir el periodisme de proximitat, EL BRUGENT a la Riba i altres mitjans locals coincidien en un objectiu principal: arribar a la ciutadania. No oblidem que la major part de la vida és local i la realitat és aquella amb la que vivim i convivim cada dia.

Fins l'any darreries dels anys 60 les tardes de vacances fos Setmana Santa o Estiu anaven molt lligades a l’aparell de televisió de ca la Pauleta, voltat d’un bon nombre de canalla que hi anàvem a veure la peli de la tele, sense ser conscients que començàvem la formació de cinèfils locals.

Per Setmana Santa d'aquella pantalla també sortien imatges de gent encaputxada que es movien rítmicament al so de bandes militars en mig de processons inacabables i de pel·lícules de temàtica obligatòriament religiosa i de to èpic, recordant els grans moments de la història sagrada, vides de sants o comportaments exemplars.

L’equació matemàtica que millor definia aquells dies era Tarda = ca la Pauleta + peli + bossa de moresc. Les hores passaven acompanyats de Quo Vadis, Los diez mandamientos, la Bíblia, La túnica sagrada, Rey de reyes, Barrabás, Ben-Hur, crec recordar que fins i tot varen posar El Cid,no hi apareixia Jesucrist però el tema era igualment èpic: la guerra contra el moro infidel dins una Espanya nacional - catòlica.

Aquest tipus de pel·licules ens agradaven i entretenien, en tot cas no hi havia gaires alternatives, i si hi ha algun mal record, es corresponia més aviat a les de llàgrimes a dojo com 70 veces 7 o Marcelino pan i vino, la resta es prestaven a l’admiració per les aventures que oferia Hollywood amb penalitats, miracles i altres actes sublims que presidien els primers anys del cristianisme, fos seguint la narrativa dels Testaments o altres guions espectaculars.

A l’Estiu la cosa era més lleugera normalment la classificació més personal era: de tirus, d’Indius, d'espases, de pirates o de guerra, aquestes darreres gairebé sempre centrades en episodis del Pacífic, per no crear conflictes polítics ni morals, on els americans eren els bons més bons i els japonesos els dolents més dolents. Molts d'aquests films havien estat filmats en color però els monitors de televisió eren en blanc i negre i només tenien dos canals, el normal i l'UHF.

Resulta curiós com moltes d’aquelles pel·lícules les hem tornat a veure de grans i més enllà del record infantil i les falsedats històriques, hom s’adona que hi havia un cinema extraordinari. Algunes escenes em portarien anys després a Roma i fer un recorregut totalment a peu pel Coloseo, la Via Apia Antica fins l'església del Quo Vadis, però allí ja no hi havia ni el bastó florit de sant Pere, ni la carreta amb Ligia - Deborah Kerr acompanyada de Marcus Vinicius – Robert Tylor per seguir fins les Catacumbes de Sant Calixte. La tornada ja fou en bus. L’altra gran visita es corresponia també a un altra film admirat per la seva carrera de quadrigues i que ens portà a visitar el circ Màxim.

Es fa simpàtic recordar com, al llarg de la dècada dels seixanta del segle passat, en unes cadires de fòrmica grises i amb un pressupost que donava per això que avui en diem llaminadures, però en aquell moment era una bossa de Churruques, marca que comercialitzava el moresc i les pipes, aprenguérem - en uns silencis trencats exclussivament a l'hora des anuncis - a admirar el cinema a través d’una caixa sempre petita i mal anomenada tonta, i també acabat el film intentàvem a la placeta de cal Torres, pels carrers i fonts més properes com la del Blai, reviure les aventures tot imitant els personatges que haviem vist unes hores abans.

És prou conegut que Salvador Vilaseca fou l’iniciador de les investigacions arqueològiques d’una manera sistemàtica a Reus i les seves rodalies, entenent la paraula rodalia en el sentit més ampli, feu tasca de recerca a gairebé tots els indrets de les comarques del Camp i les Muntanyes de Prades.

(Toll dels Paperers sota la cova de Cartanyà) 

La presència humana a la vall de Brugent ha deixat rastres en nombrosos indrets com les Roques Caigudes, la zona dels 3 Pilons, o la cova de Cartanyà és en aquest darrer lloc on, acompanyat de Josep Iglésies, Joaquim Santasusagna i Manuel Mata, es feren forces troballes algunes de les quals són actualment exposades al Museu Arqueològic que porta el seu nom a Reus.

(Salvador Vilaseca. Reus y su entorno en la prehistòria. vol II) 

Independentment de les restes trobades i del període a que es corresponen paleolític, neolític o bronze final, el fet de saber que 3000 anys A.C o 5000 abans d'ara els nostres avantpassats corrien pel riu Brugent o pel riu Francolí amunt i avall, fa que mirem el passat amb un cert respecte, pensar que si vivien a la cova de Cartanyà segurament pescaven amb certa facilitat pels tolls on ens anàvem a banyar, Llarg, Nimfes, font Gran Paperers, Enamorats, Dutxa, toll de la Porta, font del Mas i caçaven per tota la vall, seguint els camins que ens porten al Puig, la Serra i cap a Farena, acostumats com estem a viure amb perspectives molt curtes de temps, tot això imposa i, segons com, fa escruixir.

 (Salvador Vilaseca. Reus y su entorno en la prehistòria. vol II) 

Diuen que som humans, fins ens considerem dues vegades sapiens, però mirant endarrere resulta que cada vegada sembla més distant aquell procés d’hominització i d’humanització iniciat a Etiòpia quan els australopitecus van decidir baixar de l’arbre, posar-se a caminar cada vegada més recte i varen començar a fer les primeres passes en substituir la selecció estrictament natural per la tècnica.

Avui allunyats de la natura de manera gairebé definitiva obtenim l’energia, de la granja, la piscifactoria, els embassaments o les centrals de producció més diversa vivim molt més còmodament que qualsevol dels nostres avantpassats, però caldrà plantejar-nos si és intel·ligent suposar que viure allunyats de la natura vol dir que hi hem de viure d’esquena i ens hem de qüestionar si en la nostra cursa no hem provocat ja revolucions antinaturals gairebé des del primer moment en que varem aparèixer.

Sembla que els nostres avantpassats feren un salt evolutiu important quan varen començar a imaginar eines i després les construïren, quan varen començar a ser capaços de mantenir en vida a membres del grup que anys abans haurien desaparegut, quan la domesticació del foc els va allargar el dia i millorar la dieta, varen començar a créixer com éssers humans quan tot això ho deixaren de fer competint jeràrquicament els uns amb els altres.

Varem deixar de ser caçadors – recol·lectors nòmades quan descobrirem estratègies diferents i realment innovadores com la ramaderia o l’agricultura. Segurament que una carn tancada que no es mou no era ni és tan bona com la salvatge, però facilità la vida i transformà la societat. Es canvià el cicle vital aparellant els animals de manera artificial fins aparèixer espècies híbrides o estèrils com les mules.

Aquests van ser uns passos crucials per l’evolució de la humanitat, després vingué la penicil·lina, la fecundació extrauterina. Segurament que tothom comparteix la bondat bàsica de tots aquests avenços. Doncs bé, ara la biologia mercès a l’estructura de l’ADN i el genoma humà ens permet conèixer perfectament l’abecedari de la vida i les claus que guien l’evolució biològica del nostre cos. Ara podrem modificar i clonar éssers vius genèticament idèntics i molt aviat no seran només en pollastres, vaques i ovelles. Es millorarà la tècnica i s’unirà l’ADN d’espècies que fins ara no es podien unir de manera natural. Els resultats d’aquests investigacions no seran naturals però cal tenir present que tampoc ho és una mula.

L’evolució és constant i cada vegada més ràpida, si ara existeix la industria biotecnològica d’aquí a quatre dies estarem en mans de la “farmaderia”, les lleis que ho regulen són a les beceroles, als Estat Units, sembla que aquesta investigació està prohibida amb diner públic però no amb diner privat.

 El que està passant és massa important per deixar-ho en mans de minories dirigents com les que tenim ara. No es poden produir grans canvis socials sinó aconseguim que en els llocs de decisió hi hagi un estoc important d’organismes intel·ligents.