Del penya-segat estant

El 2 de maig de 1807 les tropes franceses arriben a Madrid. Un aldarull fa caure un soldat francès del cavall i la turba gairebé el linxa. Murat ordena afusellar a tot aquell qui vagi armat -en una època on ningú sortia de casa sense almenys un ganivet-. Uns 400 ciutadans, artesans, pagesos, clergues i pobres de solemnitat que es troben al mercat són empresonats i executats el 3 de maig.

Goya, es manté al marge. No es sap que va veure i que no va veure però, com tots els pares de família, va haver de jurar fidelitat al nou rei José Bonaparte i seguirà guanyant-se la vida retratant la nova monarquia i la no tan nova alta societat que, cortesana, s’ha adaptat perfectament.

Goya reacciona amb la sèrie de 82 estampes, Los Desastres de la Guerra, a l’odi, l’assassinat, la tortura i la violació que produí la Guerra del Francès. Amb tot, no sembla que prengui partit. En alguns dels seus gravats no és fàcil veure en quin bàndol es mata i en quin és mor. Deu ser de les primeres vegades que una representació de guerra no és feta per encàrrec del vencedor, per tant, no ha d’honorar un bàndol.

Els desastres representen una guerra de guerrilles, una guerra especialment cruel, però al marge de cadàvers, de ferits i de morts de gana, Goya no va veure res, per tant, representava les seves pors més enllà de la realitat. A les estampes les dones són assaltades, lligades i assassinades però les mutilacions i les tortures de caire sexual són reservades als homes Esto es peor o Que hay que hacer más?.

El 1813 torna Fernando VII, el “no tan desitjat”. S’aboleix la Constitució de 1812, es torna a instaurar la Inquisició, l’absolutisme i s’exigeixen purgues. Uns 50.000 ciutadans han d’anar a l’exili i els intel·lectuals detinguts són empresonats amb la resta de delinqüents comuns.

Goya es queda a Madrid, declara amb testimonis que rechazó con decisión cualquier relación con los miembros del gobierno usurpador. Seguirà sent el pintor de cambra del rei, mantenint el sou i la protecció. La Inquisició el cità però no pels Desastres, ni tant sols per Que se rompe la cuerda sinó per la Maja Desnuda.

Goya escriu al rei dient-li que sentía el deseo ardiente de eternizar con el pinzel las escenas más honrosas de nuestro alzamiento contra el tirano i com a resultat, la corona li paga totes les despeses, a més dels honoraris com a pintor de dos quadres de grans format que lliurarà l’any 1814. Aquest quadres seran El 2 de Mayo i  Los fusilamientos del 3 de Mayo, als que afegirà, com obsequi de l’autor, 6 retrats del nou monarca.

És a dir, crea 2 quadres brillants a tots nivells, que semblen realitzats com a reacció immediata a un esdeveniment, foren pintats 6 anys després dels fets. Dos quadres on es canonitza la resistència del poble resulta que han tingut una gènesi molt menys heroica. Uns quadres de resistència contra l’opressió han estat emprats per guanyar-se la confiança del nou tirà absolutista, mantenir la pensió i quedar-se a Madrid, almenys de moment.

Sembla ser que l’oportunisme pràctic formà part de Goya, com ho fan avui els bons cortesans que, rebels per les cantonades, es posen al costat del poder tant bon punt els criden. Al cap i a la fi la sublimació de la raó no és compatible amb el poder remunerat.

(Aquest article, revisat, es va publicar al setmanari EL PATI el dia 3 d'abril de 2009)

Goya amb els diversos títols que li atorgà la cort - i com més alt era el títol més generosos eren els honoraris - pintava la família reial, els seus encàrrecs i encara tenia temps per retratar als qui marcaven les pautes del país i l’alta societat de la època que, al cap i a la fi, eren els qui li pagaven millor la feina i els capricis.

A partir de 1792, coincidint amb la seva malaltia, crea la sèrie els Caprichos on presenta unes imatges de la nit i del subconscient que no harmonitzen amb el progrés i la raó però tampoc ho fa amb bona part de l’acurat mon dels seus clients més oficials.

Aquesta sèrie serveix, segons els entesos, per alliberar visions personals i mal sons amenaçadors. Goya representa unes estampes on la noblesa són ases que miren àlbums familiars on hi ha més ases; en altres són burros suportats per les espatlles dels pagesos. Una dotzena llarga d’estampes ridiculitza monjos, frares i funcionaris de la Inquisició posant-se,segons sembla, al costat de la Il·lustració o dels il·lustrats que li poden pagar el preu que en demanava.

Resulta interessant fixar-se amb els ratpenats de “El somni de la raó produeix monstres”.Una visió terrible de quiròpters amb ulls de mussol, un mal son al que Goya posa un títol aparentment perillós en una època on la intel·lectualitat equipara raó amb il·lustració, il·lustració amb França i França és el país que ha trencat amb l’Antic Règim i on han executat al rei.

 Però si la raó produeix monstres, ens està dient Goya que la Il·lustració i el coneixement produeixen quimeres? És un títol accidental o premeditadament enganyós?. La mateixa sèrie, Caprichos, fa referència veritablement a fantasies personals i lúdiques que no han de ser presses seriosament o va més enllà?.

L’any 1799, anunciat al Diario de Madrid, posarà a la venda les sèries de 80 estampes en una botiga de perfums i licors al carrer Desengaño, fent pagar per cada sèrie 320 rals. En aquell temps un quilogram de pa en valia 6, per tant, cada sèrie equivalia a 53 quilograms de pa.

Poc temps després de ser posada a la venda ha de retirar-la, sense cap mena de dubte, per pressions dels grups atacats i, curiosament, ofereix planxes i estampes al rei Carles IV, un individu governant maldestre i calçasses a qui només interessa la caça però que les accepta, jugada mestra del pintor que d’aquesta manera es guanya la protecció del rei davant la Inquisició i una renda pel seu fill.

L’obra és àmplia i ara es pot veure al museu de Valls. Les preguntes són moltes i no sempre s’entreveu clarament si l’artista vol apartar d’ell, a través de la sàtira, errors, vicis, desencerts i extravagàncies o és un una víctima d’ells mateixos. No queda clar si Goya és un caçador o ha estat caçat?

(Aquest article, revisat, es va publicar al setmanari EL PATI el 6 de març de 2009)