Roma és una ciutat amb tanta història que pocs racons hi deu haver sense una anècdota o una tradició que iniciada amb un fet empíric, el pas del temps no hagi convertit en llegendari.

De totes maneres cal anar amb molta cura, doncs en preguntar pel lloc de l'assassinat de JUli Cèsar mentre presidia una sessió del senat, he de dir que ciutadan romans de tota la vida m'han jurat i perjurat que coneixien el lloc exacte tant del magnicidi com d'on es dipostaren les seves cendres. Per uns fou entre el Panteó i el Largo Argentina, a l'anomenat Camp de Mart, per altres va succeir a la Curia de Pompeius gairebé tocant a la columna de Trajà i els qui opten per la tercera via ho situen als Forii Imperiali i encara queda l'opció de la via Flaminia, avui coneguda com via del Corso. En definitiva, sembla que l’assassinat fou en realitat una cercavila i les cendres de Juli Cèsar més que d’una persona eren les d’una tropa.

A la plaça de Sant Pere, al sud del turó del Vaticà, hi havia el Circ de Neró – construït per Cal·lígula - s’explica que l’obelisc que descansa sobre l’esquena de quatre lleons de bronze és un dels elements que representa més fidelment el trànsit entre l’antiguitat i el cristianisme, doncs als seus peus, una vegada més, hi ha o hi hauria d'haver les cendres de Cèsar i al vèrtex superior una relíquia de la Veracreu com a símbol de la victòria del cristianisme vers el paganisme.

A l’antic estadi de Domicià, actualment Piazza Navona, s’hi disputaren jocs i competicions esportives, s’hi practicà la caça d’animals i la lluita de gladiadors  però a partir del Renaixement esdevingué un dels indrets preferits de l’alta societat romana.

En aquesta plaça, a l’església de Sant'Agneses en Agone es recorda el lloc on es creu que hi fou martiritzada aquesta santa. Doncs bé, la façana és obra de Borromini i davant mateix hi ha la Fontana dei 4 Fiumine obra de Bernini. Ambdós genis enfrontats de manera pública i notòria, fins el punt d'explicar-se que Bernini representà els personatges que al·legòricament s’identifiquen amb els 4 grans rius de la Terra: Ganges, Nil, Danubi i el riu de la Plata tapant-se la mirada o bé girant-se per evitar de veure una façana tan horrible construïda pel seu enemic.

Óbivament, és una falsa anècdota més de les que omplen la ciutat. La fontana és de l'any 1651 i les obres de remodelació de la vella església de Santa Angès no s’iniciaren fins l’agost de 1652 de la ma de l'arquitecte Reinaldi que seria substituït per Borromini l'any 1653, per tant, Bernini havia acabat el seu treball abans que el seu rival ni tan sols hagués imaginat com podria ser la façana de l’església.

A molt pocs metres de la plaça hi ha un xamfrà amb una estàtua parlant, és la còpia romana d’un original hel·lenístic del s. III a.C., que representava l’heroi grec Menelao amb Patrocle difunt. Conegut popularment amb el nom de Il Pasquino, el nom li ve per haver esdevingut un dels llocs més populars on els ciutadans penjaven i encara ho fan avui en dia pasquins prou diversos.

El s. XVI era un període, com tants i tants, on les llibertats eren més aviat escasses i la crítica prohibida, per tant, els ciutadans romans s’acostumaren a enganxar a l’estàtua fulls anònims amb versos satírics o escrits pamfletaris com expressió del malestar popular i així fins a data d'avui.

Roma no és una ciutat normal, és la única ciutat Eterna que amb data de naixement, el 21 d’abril de 753 A.C. Així ho va escriure Titus Livi i ho ha mantingut la tradició fins avui.

De petits ens ensenyaren que la matèria no es crea ni es destrueix, simplement es transforma. Aquesta llei de conservació de la matèria la devia escriure Lavosier després de visitar Roma, doncs, es una ciutat on tot s’aprofita mentre es va transformant d’una manera més o menys lenta.

Els marbres del Coloseo, no han patit cap guerra, ni cap terratrèmol, però  situats en un lloc abandonat pel pas del temps, s’aprofitaren per la construcció de la basílica de sant Joan de Letran. Quelcom semblant succeí amb el Panteó, l’únic monument pròpiament romà que s’havia conservat sencer el Papa Barberini, Urbà VIII, autoritzà fondre les plaques de bronze daurat de la cúpula per crear les columnes del baldaquí que Bernini construïa a la Basílica de Sant Pere. Ja es sap allò de: quod no fecerunt barbari fecerunt Barberini (el que no feren els bàrbars ho feren els Barberini).

Aquest mateix monument, conegut com el Panteó d’Agripa, no és d’aquest emperador. En realitat  és el tercer panteó que tingué la ciutat. Els anteriors foren destruïts pels diversos i variats incendis que patí la Roma Antica, però Adrià volgué dedicar-lo al creador del primer temple Marc Agripa, per aquest motiu al fris es pot llegir en llatí Marc Agripa, fill de Luci, el va fer en el seu tercer consolat.

Si per aquella poc probable casualitat sou a Roma i es posa a nevar, aneu a visitar-lo el més aviat possible. Els romans expliquen que els flocs de neu hi entren pel forat del sostre creant-se entre la diferència de temperatura i l'angle de la llum un efecte fantàstic on es posen a girar quedant en suspensió. Si plou, cosa molt més probable també hi podeu anar, si us poseu al bell mig de la cúpula us mullareu però podreu veure com l’aigua s’engoleix pels forats conservats de l’antic desguàs.

A molt pocs metres del Panteó, tot just al carrer del darrera, hi ha una petita plaça amb l'església dedicada a San Eustachio, és el temple que menys cerimònies de casament realitza de tota la ciutat Roma sinó de la cristiandat.

Placidus era un general romà que es convertí al cristianisme després de veure una creu lluminosa entre les banyes d’un cérvol. La tradició explica que fou martiritzat i posteriorment santificat amb el nom d’Eustaqui, per aquest motiu la façana de l’església és presidida per l’escultura d’un cap de cérvol amb una fenomenal cornamenta que aguanta la creu. Doncs bé, sembla que als romans no els fa cap gràcia sortir de l’església el dia del seu casament acompanyats de l’ombra d’unes banyes descomunals. 

A la plaça de santa Maria Sopra Minerva, hi ha l’església d’aquest nom i una escultura relativament exòtica. Es tracta d’un elefant que fa de suport a un petit obelisc egipci de segle VI A.C. Aquesta escultura s’ha atribuït a Bernini i es diu que va triar l’elefant com a símbol de castedat, cosa molt del grat del papa Alexandre VII (no confondre amb Alexandre VI Borgia qui al marge de ser Papa fou també un bon pare de família nombrosa).

Aquest elefant si bé fou dissenyat per Bernini l'execució va anar a càrrec del seu taller, en aquells moments tenia prou feina al Vaticà com per dedicar-se a escultures secundaries.

    

 

Veient les fotografies de vacances passades em trobo amb les de la plaça Sintagma, a Atenes. Una plaça, en aquell moment, ocupada per turistes i vaques sufocades pel sol d’agost. Unes vaques de cartró pedra, que en aquell moment em semblaren molt simpàtiques fruit d’una exposició itinerant patrocinada per la UE, on possiblement a algú se li devia quedar accidentalment una bona pila d’euros a les butxaques, amb els mètodes propis de bona part dels responsables de la res pública i de la res financera actual.  Desgraciadament les imatges posteriors que hom recorda d’aquesta plaça són plenes de manifestants cansats de tanta troika, tanta corrupció i tanta persona furgant als contenidors com de policies reprimint-los.

(Plaça Sintagma. Atenes 2006) 

En aquesta plaça, són també molt famosos els soldats anomenats ouzones que munten guàrdia a la tomba del soldat desconegut i vesteixen la fustanella, una faldilla amb 400 plecs, tants com anys Grècia va estar ocupada pels turcs. Grècia no s’alliberaria dels turcs fins la guerra de 1821-1832 amb la participació de romàntics europeus com Lord Byron. No puc evitar establir la comparació amb algun país més proper, que de moment hauria de lluir 300 plecs per gairebé el mateix motiu i no el deixen desempallegar-se dels ocupants per un mètode tant violent com és posar un paperet en una capseta.

A Grècia malgrat la complexitat de l’idioma és força interessant fixar-se en l’etimologia de carrer, és a dir en paraules força comunes, per quedar plenament convençut que aquest país és l’origen de gairebé tot.

Sintagma, vol dir constitució i segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans aquesta mateixa paraula es defineix com un conjunt de mots dotats d’estructura interna que funcionen sintàcticament com una unitat, casualment la constitució en alguns llocs també és una unitat, fins i tot indivisible.

La sortida d’un lloc l’indica la paraula Exodos, al nostre país èxode significa emigració en massa. Del compte d’un restaurant en diuen logaritmos, en aquest cas, això de ser l’exponent d’una potència d’un nombre fix, la base, que iguala un nombre donat; només hi sé veure que coincideix la meva ignorància tant a l’hora d’entendre el paperet que et lliuren a caixa com intentant de resoldre aquesta operació matemàtica. Amb tot, hi ha una paraula fantàstica, probablement la paraula que més em va impactar metafora, ve de meta, més enllà i forein portar, així doncs la metàfora, al mon de la novel·la i la poesia ens porta efectivament molt més enllà del significat específic de la frase però a Grècia s'ho han prés de manera molt literal i significa estrictament transportar persones o coses.

Σύνταγμα (sintagma). έξοδος (exode). Λογάριθμος (logaritme). Αλληγορία (metàfora).

A la galeria est del claustre baix del monestir de Santo Domingo de Silos hi ha un relleu on l’habilitat descriptiva de l’artista, el modelatge dels cossos, el tractament dels volums en relleu el converteixen en francament impressionant, es tracta del relleu que ens recorda l’enterrament de Crist i la visita de les Santes Dones.

A l’espai hi dominen els triangles i sembla un relleu que es descompensa cap a la dreta de l’espectador. Maria Magdalena, l’Àngel de la Resurrecció i Josep d’Arimatea formen els tres vèrtexs del primer triangle. El segon, més petit, quedaria emmarcat per Salomé, Cleofàs i Nicodem o si es prefereix el bust de Crist i encara un tercer tindria un vèrtex comú en l’Àngel i els altres dos serien els peus i el cap de Crist.

La tapa del sepulcre, posada en diagonal equilibra la composició destacant les Santes Dones que caminen cap a l’esquerra de l’espectador.

La línia horitzontal la domina el relleu de Crist difunt, amb un volum més gran per destacar-ne la jerarquia, Josep d’Arimatea ha de representar-se agenollat i Nocodem està dirigint el braç de Crist en la mateixa direcció que la tapa del sepulcre.

Resulta interessant veure com l’escultor tenia profunds coneixements de teologia i li indicaven perfectament cada símbol, posa sobre la pedra on descansarà el cos de Crist el Sudari que es relaciona al llarg de tota l’edat medieval amb l’altar sacerdotal.

La cara del Crist no és tràgica, ni anguniosa, no recorda dolor ni patiment, probablement pel simple fet que a la mateixa escena hi ha la mort i la resurrecció, veiem al Crist home hieràtic difunt, mentre a l’altra costat de la llosa Maria Magdalena, Maria Salomé i Maria de Cleofàs  van cap al sepulcre amb els pots de perfum coberts per un vel i allí les espera l’Àngel per comunicar-los la Resurrecció.

Fa vent, l’escultor ha triat un dia de vent dons l’Àngel porta la túnica cenyida de manera que es pot observar el creuament de cames, i la capa ondulant, com la capa senatorial que vesteix Josep d’Arimatea. Una escena relatada per (Mt, 28, 2) "...Un Àngel del senyor va baxar del cel, feu rodolar la pedra i s'hi va asseure damunt"

A la part més inferior 7 sentinelles guarden els sepulcre. Resulta curiós veure les postures tant desconcertants, inversemblants i estranyes que han d’adoptar per encaixar en l’espai possiblement recordant a (Mt, 28, 2) "tot d'una hi hagué un gran terratrèmol". El més interessant, al marge del simbolisme és el seu vestuari és d’una gran valor arqueòlogic doncs vesteixen com ho feien les companyies castellanes. 

De la Revolució Francesa ençà les classes dominants tenen por i Occident (Amèrica del Nord i Europa) viuen en un sistema organitzat i controlat des de dalt on fins els canvis aparents que es produeixen cada 4 anys es mantenen dins un odre establert.

Fent una simplificació de les coses es pot afirmar que de la IIª Guerra mundial ençà tot s’ha dividit en dos bàndols, que de cap manera vol dir en dues maneres de veure les coses, i això impedeix que una societat democràtica avançada pugui créixer en cap dels  bàndols atemorits per la por a l’altra.

Els anys 50 i 60 del segle passat es produí a l’hemisferi nord occidental una situació de millora gradual dels nivells de vida de la gent. Els anys 70 amb la crisi del petroli començaren els canvis però es feu veure que hi havia una certa cohesió social trencada al llarg dels darrers 20 anys del s. XX quan aparegueren a Europa divergències importants tant a la UE com al llarg del conflicte dels Balcans que, no es va resoldre - suposant que estigui resolt, fins que intervingueren l’OTAN i l’exèrcit americà, amb cascs de color blau -   a partir d’aquell moment anà creixent novament la desigualtat de classe fins arribar a l’actualitat on un 1%, o per mil de la població es pot permetre que les coses vagin malament per que ells segueixen guanyant, tot interposant al mig una classe política el ventall de la qual és totalment controlat i on qualsevol intent de sortir dels paràmetres ordenants els expulsa del seu sistema de seguretats.

A bona part de la població durant molts anys ens han volgut fer creure que qualsevol podia ser financer, que s'havia eliminant el control sobre els mercats i si res anava malament es podia viure del crèdit i l’especulació, per si fos poc, mentre es produïen  tot un seguit de crisis a Asia, Argentina, Mèxic resulta que en recuperar-se  explicaven el miratge que l’economia s’autoregulava i es podia seguir amb l’endeutament i les operacions financeres especulatives.

Aquests canvis, dirigits des de dalt han tingut la facilitat de trobar-se amb una societat pedent i pretenciosa on es volia ser allò que s'és de cap manera, i aquesta incosnciència ens han portat a la situació actual de desigualtat que encara augmentarà molt més. Doncs sense capacitat de resistència no hi ha possibilitat de pacte.

La patronal té cada vegada més poder, el consumidor és cada vegada més desprotegit, al treballador se li ha baixat els sou, i ara s’anirà cap a la desaparició dels sindicats, amb l’excusa del seu poc compromís social, suportat, pel comportament indigne que han tingut molts “sindicalerus” que no pas sindicalistes.

Però un sistema que actua contra la seva pròpia sostenibilitat no sembla molt intel·ligent. Desgraciadament no sembla que les revoltes que hem vist en televisió o llegit a la premsa dels estudiants a Xile, els okupes de Wall Street, els indignats de Madrid i Barcelona o la primavera àrab estigui representant un canvi.

No hi ha por a les revolucions clàssiques per que el seu temps ha estat superat però no estic gens segur que molt aviat comenci la por al col·lapse del sistema i això haurà de provocar una reacció. Per ara, la ceguesa dels qui gaudeixen dels resultats està anant molt lluny. Mentre el sistema suporti el pes dels aturats i la fam no arribi al carrer, els de dalt no han de preocupar-se però la classe política és el seu coixí de seguretat i aquests, haurien de començar a amoïnar-se i molt. 

Només hi ha una sortida, civilitzar el sistema: equilibrant les necessitats socials i racionalitzant la despesa, per aquest orde i no pas en l’ordre invers. Però els qui dirigeixen de veritat l’ordre social mai ho faran per voluntat mentre no es vegin  amenaçats.

Els polítics que haurien de pensar en canviar el sistema no ho faran, en la majoria dels casos per manca de capacitat i els que ho podrien fer saben que això no és una crisis temporal és una crisi de molt llarg recorregut i no es poden permetre el risc de caure en ella i quedar-ne empresonats.

No tenim ni idea de què està passant realment més enllà d’on ens veiem individualment immersos, ni sabem si vertaderament hi ha alguna corrent de pensament o algun moviment que pugui resoldre la situació. En tot cas cal anar prenent consciència que cal estendre la convicció en un conjunt molt ampli de la població que les coses han de canviar i no confiar en que algú ja ens canviara el mon.

Vargas Llosa a la Orgía perpetua, ens parla del fetitxisme literari però segurament que tant la literatura com l’art en totes les seves vessants provoquen sovint un enorme desig de viatjar per conèixer els escenaris llegits, els indrets representants, els paisatges on es situa l’acció, els originals d’una obra d’art, els carrers on varen viure, sentir i morir els seus creadors o els paisatges que inspiraren una simfonia.

Un viatge sempre comença de la manera més inversemblant i no acaba de cap de les maneres en tornar a casa. Resulta molt complicat refrenar el desig d’agafar un avió amb destinació a Viena després de veure el film Before de sunshine. No es pot comprendre marxar de París sense haver visitat el Musée du Cluny i restar silenciós davant la sèrie de tapissos de La Dama i L’unicorni tractant d’endevinar el plaer dels sentits o sense haver llegit un fragment de la novel·la de Tracy Chevalier. Es fa difícil paladejar un frascatti al recer del Panteó i no posar-se a aplaudir l’edifici com al film El ventre de l’arquitecte o entendre la vella Efes, sense asseure’s una estona al gran teatre, tancar els ulls i sentir a Pau de Tars predicant.

 

(escena de El ventre d'un arquitecte)

Però viatjar no és només aprendre d’un paisatge, unes pedres o uns monuments. Un país, una ciutat la fan aquells qui hi viuen i la senten. Llangollen, al País de Gal·les, no es pot entendre sense passar pels seus pubs. Nàpols és incomprensible sense entrar a l’anarquia perfectament ordenada dels mercats, les botigues d’ultramarins i pastes diverses o sense parlar amb la gent que tant adoren a san Genaro com pretenen beatificar Maradona. Les persones de qualsevol lloc són part de la pròpia existència.

Viatjar  implica sortir de les rutes marcades pels fulletons i escoltar una tarantella esporàdica en una cantonada de qualsevol plaça o carrer i restar silent vora les horroroses pareds del que fou la caserna general de la Gestapo a Berlín. Milà ens porta als escrits de Manzoni, al tendre, etern i revolucionari Petó de Hayez i a la duresa de Marco Abrate en esculpir l'apostol Bartomeu a la catedral.

Però viatjar també necessita passar pels circuits més comercials, conèixer vol dir estar obert a gairebé tot i si convé fer de turista pur i dur, en la mateixa mesura en que no sempre s'escolta la mateixa música, ni es menja el mateix, ni es llegeix un únic tipus de literatura. Qualsevol persona sensata sap que no és el mateix visitar un monestir de Meteora el mes de febrer que les Piràmides en ple mes de juliol, ni és el mateix tastar una pizza en un petit local de Fiesole en ple mes de gener que a l'antiga Pizzeria de la reina d'italia Brandi de Nàpols on segons la tradició va nèixer la pizza Margarida, però també val la pena.

Fer el turista fa pànic i segons com provoca rebuig. Això és perillós doncs fent el turista fins i tot el de masses trobes també coses curioses i no voler fer-lo expressament, manifesta certa tonteria i una pretensió exagerada per imitar a Stanley, Livingstone o qualsevol altra aventurer sense ser-ho. L'important de viatjar es viure, veure, sentir, sommiar, emocionar-se, riure i recordar.

Venècia no és la platja del Lido on es va filmar la mort del professor Aschebach, ni el pseudomuseu en que es converteixen els carrers plens de turistes que circulen d’un lloc a l’altra en una mena de via crucis laic on les estacions són esglésies, palaus o carrers de postal.

A l’estiu és pot passar per Venècia però una visita, la visita,  s’ha de fer a l’hivern, tot evitant les corrues de turistes i quan carrers i canals de les illes de Murano, Burano..., o els mateixos barris de San Marco, el Dorsoduro, il Castello, san Polo o qualsevol altra es presenten molt més agradables, íntims i relativament recollits permetent captar una ciutat d’altres temps on edificis, façanes i escultures prenen un relleu especial. A l'hivern venecià només els coloms segueixen molestant i embrutant sigui quina sigui la temporada.

Del cim del Campanile reconstruït es distingeix el cúmul d’illes i canals repartits per la llacuna. Al cim de la torre només queda una campana de les originals, la resta es malmeteren quan l’any 1902 s’ensulsí el campanar. Entre la trencadissa hi havia la campana del Malefici, que sonava quan es duia terme una execució al patíbul instal·lat entre les dues columnes de la plaça. A la Venècia romàntica i llibertina de novel·la s’executà anys i panys per decapitació als homosexuals més afortunats, els que no, eren exposats dins una gàbia de ferro penjada d’una biga a mitja alçada del Campanile fins que morien assedegats o de fam.

Marco Polo i Giacomo Casanova, són les altres dues figures inevitables en un recorregut venecià, tant imprescindibles com la visita al Palau del Dux enormement sumptuós en els espais públics i estrictament funcional en les estances on treballava el més alt funcionariat, independentment del càrrec.

El pont dels Sospirs, és una altra llegenda que ha marcat la toponímia local, es fa difícil creure que, en la distància, es sentien els plors dels presoners quan eren conduits pels passadissos, enormement transitats, cap a les masmorres en uns moments on les denúncies secretes eren a l’ordre del dia.

De totes maneres no era el mateix ser un presoner tancat en un pozzi, humit, sota el nivell de l'aigua i sense cap mena d’obertura a l’exterior a estar allotjat en una de les masmorres folrades de fusta i amb latrina on et lliuraven el menú procedent de l’exterior. És obvi que la justícia eternament cega, esdevenia i esdevé guerxa de tant en tant.

Venècia deu embogir durant els Carnavals i el dia de la Regata però només a l’hivern pot sonar l’oboè de l’Adagio fent la banda sonora d’un passeig solitari o d’una història personal vora l’olor intens de l’aigua de la llacuna veneciana.

La pervivència de la religiositat popular als països mediterranis no és difícil de comprovar, la bibliografia és nombrosa i abraça els angles i les perspectives més diverses. Fa unes setmanes en aquest mateix bloc, ens referíem a la festa de la Vara de Maria Santissima Assunta i la seva vinculació amb els gegants Mata i Grifó de la ciutat de Messina. 

A tota Itàlia i d'una manera més intensa al sud continental i a l’illa de Sicília el fenomen social de la religiositat és difícil de definir i complicat de limitar, doncs al marge de la creença religiosa s’hi entrelliguen els aspectes més diversos, històrics, sociològics i antropològics fent que l’intent de buscar una explicació d’aquest fervor sigui cada vegada més complexa.

A Messina, durant la processó de Corpus es celebra la tradició del Vascelluzo. L’any 1603 es travessava per un període de carestia alarmant, males collites que portaven vinculades necessitats de tot tipus i les malures més diverses. A les hores, un vaixell provinent de Grècia es dirigia a Nàpols carregat de blat però en passar per l’estret unes corrents l’obligaren a modificar la ruta i dirigir-se al port de Messina. L’arribada inesperada d’aquest vaixell amb el carregament de blat va tornar les esperances a un poble gairebé sense forces. 

Per recordar aquest fet els ciutadans de Messina construïren un vaixell amb la fusta de tres arbres, el folraren amb plata treballada pels argenters de la ciutat i cada any s’engalana amb espigues de blat per participar en la solemne processó del Corpus Chrisiti.

El dia 3 de juny es festeja a Verge de la Carta, patrona de la ciutat i devoció mariana per excel·lència. A la processó hi participen totes les confraries i els gremis de la ciutat vestits de manera tradicional acompanyant una imatge de la Verge que du a les mans la representació de la carta que va trametre als ciutadans de Messina l’any 42 d.c., quan decidiren convertir-se al cristianisme.

(Península de San Ranieri, Sicilia, al fons Calabria, l'Italia continental) 

Segons la tradició aquesta carta fou lliurada per Sant Pau a una delegació de la ciutat que es dirigí a Palestina on la Mare de Déu assabentada de la seva conversió els beneïa a ells i a la ciutat. La carta original sembla que s’ha perdut però es recorda que hi figurava entre altres el text següent: Vos et ipsam civitatem benedicimus. Aquest text hom el pot llegir a la base de la columna votiva, revestida amb pedra de Trapani i coronada per una estàtua de broze daurat de la Verge que s’aixeca a la punta de la península de san Ranieri per rebre als visitants de la ciutat que arriben al port procedents de Calàbria.

Vista aquesta i altres tradicions, la imatge d’una religió més o menys precisa, d'una religió nominalment catòlica, borrosa, inculta, espontània i poc elaborada racionalment que s’estén per àmplies capes de població sobretot en medis rurals i entre les classes pobres oposada a una religió d’elit, teològicament refinada, perfectament encaixada amb els cànons litúrgics i que es practica majoritàriament a ciutat, no funciona de cap de les maneres.

Així doncs al marge d’allò que s’anomena, d’una manera discutible i manipulable, religiositat popular, sembla que es produeix molt més encertadament el que es podria anomenar experiències religioses, on la gent professa notablement un canvi d’actitud fora de tòpics.

Fa uns dies escrivia de l’estada a la capital de la Lombardia, Milan, i feia referència a l’agradable sorpresa que suposà la visita a la pinacoteca de Brera i l’enorme interès que desperten bona part dels seus originals.

Són diversos els autors que reivindiquen molt encertadament a Giotto (1266-1337) com un dels grans. Sthendal mateix, a la seva Història de la Pintura en Italia, escriu que al marge de ser el mestre de tota la resta de pintors italians fou el primer que despertà el geni de la pintura. Probablement, amb aquestes paraules, Sthendal també ens diu que fou el primer pintor que captà el volum, abandonant el gòtic per inaugurar el renaixement. De la mateixa manera Mantegna inaugura una nova manera de presentar a Crist jacent.

Crec que és també Sthendal qui escrigué que considerem genis de la literatura universal a Bocaccio i Petrarca per dues obres, el Decameron i el Cançoner, però explica que cap d’ells les consideraven el millor de la seva producció, és a dir, el primer no estava precisament content dels contes que hi explica i el segon no apreciava gaire els versos continguts al Cançoner.

Mantegna va morir l’any 1506, als 75 anys, sent un pintor de prestigi al mateix temps que un gran humanista. Al seu taller es va trobar arraconat un quadre que no havia estat fruit de cap encàrrec ni sembla que anés destinat a cap comprador. Aquesta tela fou batejada com Cristo in scurto. Avui la coneixem popularment com Crist mort o, segons el catàleg de la pinacoteca, com Cristo morto nel sepolcro e tre dolenti.

Malgrat tot és un quadre molt especial, ho és reproduït en qualsevol format, però al seu davant, en la distancia curta, sembla molt més misteriós. El cos de Crist és pesat com una estàtua i fred com la mateixa làpida sobre la que reposa. Els estigmes de la Creu semblen dirigir-se d’una manera sorprenent als ulls de l’espectador, el cos és tractat amb cura i els plecs del llençol s’emmotllen acuradament al relleu de les cames i l’entrecuix amb un realisme sorprenent, generant la sensació de poder arribar a Crist a través del quadre.

El rostre de Crist, tranquil, alleugerit de qualsevol turment i relaxat contrasta amb les fisonomies adolorides del a Verge Maria, Sant Joan i la Magdalena que ploren la mort. Mantenga no pinta una escena, pinta una perspectiva, és plenament conscient que després del Divendres de Passió bé el Diumenge de Gloria.Probablement mai sabrem si es tracta realment d’una obra oblidada i que anà treballant a estones o bé és d’una mena de testament magistral que servís per excitar la imaginació de pintors posteriors com Giotto ajudà a despertar els genis del renaixement.

Bona part d'antropòlegs, etnòlegs i folkloristes del país estàn d’acord que els mites neixen del poble, hi viuen i en són part essencial. Així doncs la immensa majoria de pobles del país tenen les seves festes amb diversos elements mitològics com a peça clau del elements festius.

Els gegants en són uns dels bàsics i fonamentals. Els seus inicis cal buscar-los en la mitologia grega quan Gea, la Terra, en veure vençuts els Titans va incitar als Gegants a lluitar contra Zeus. A partir d’aquí lligats a l’imaginari col·lectiu de cada cultura i de cada poble han anat bastint sovint un entramat social força dens.

A bona part de les societats aquestes criatures tenen aparença humana, mida sobrenatural i una força extrema que els permet dur a terme fets prodigiosos, exemplars o memorables sigui per inspirar terror o simpatia tot i que, probablement, els fets que se’ls hi atribueixen siguin poc objectius, exagerats i amb poques possibilitats d’esdevenir certs.

Amb tot, aquests actes, serveixen per donar resposta a preguntes essencialistes o a conflictes vinculats normalment a fets polítics o religiosos quan no a les dues coses al mateix temps. Els mites sempre fan referència a quelcom que és més enllà de la realitat objectivable, empírica i demostrable però, malgrat tot, el seu comportament permet al conjunt de la societat donar respostes, trobar explicacions i mantenir un esperit que, transmès generació a generació, forma part de la tradició.

Passejant per la Piazza del Duomo de Messina trobem dues de les mostres més importants de les seves festes i tradicions. L’esdeveniment més significatiu és du a terme el dia de la Mare de Déu d’Agost quan celebren la festa de la Vara de Maria Santissima Assunta. La Vara és una peça d'juns quinze metres d’alt, plena d’elements que es mouen al mateix temps recordant el viatge que feu l’anima de la Verge Maria pels 7 Cels abans de trobar-se novament amb seu fill.

En un principi aquesta representació era formada per una piràmide de 150 persones entre adults, joves i nens, els quals sobre una plataforma mòbil sortien, any darrera any, en la processó votiva. Nombrosos accidents ocorreguts al llarg de la processó pels carrers de Messina feren substituir la presència humana per estàtues i altres elements representatius. Actualment la Vara és arrastrada per una munió de fidels que, descalços, recorren els carrers de la ciutat acompanyats de cors, oracions i nombrosos aplaudiments del públic fins tornar a la plaça de la Catedral.

Davant la Vara hi ha instal·lats Mata i Grifó, dos gegants que l'acompanyen però també recorren la ciutat durant els 3 dies anteriors a la Festa Gran. Les llegendes sobre els seu origen són diverses, per alguns són els fundadors de Messina, per altres Mata era una jove de Messina qui va enamorar un guerrer sarraí aconseguint que abandonés la seva vida cruel i ferotge vinculada a una creença perversa i abracés el cristianisme.

Una vegada més es mostra com totes les societats necessiten consolidar i reforçar els seus vincles de pertinença a partir de fets i creences, que és assumir com la història i la religió són els puntals de la nostra civilització. Els cicles que giren entorn del naixement i mort del Senyor, son la base d’un sistema en el qual, més enllà de qualsevol apunt simplement mitològic, el nostre marc social ha anat agafant cos. És el cristianisme qui precisament fa evolucionar la figura del gegant procedent de les cultures grecoromanes i l’immortalitza en les processons de Corpus Christi.