Del penya-segat estant

Pocs dies abans de Nadal de l’any 2014 vaig assistir a la presentació del llibre Relacions molt relatives de Carles Castells. A la presentació es llegiren alguns fragments, vaig felicitar l’autor i el llibre es va quedar a la taula de l’estudi. Al seu damunt s’hi ha anat acumulant papers, mig folis, una agulla d’estendre roba, un parell de blocs de notes, una capsa d’Alpino, retalls d’articles de diari d’allò més divers..., vaja, que va quedar soterrat fins el cap de setmana passat que va ser accidentalment i sortosament recuperat.

Relacions molt relatives, finalista del Premi El Lector de l’Odissea 2013 és publicat per Voliana Edicions i recull la seva darrera producció de relats breus, textos d'una gran destresa en l'alquímia de l'enginy i en la construcció literària.

Desconec si la seva narrativa surt d'una motivació tant transcen­dent com és una arrel d'ironia, afable i prou càustica en alguns casos, sense excessives reserves morals. El llibre es ple d’ironia, humor o sàtira, tant se val: es tracta d'una assumpció de les peripècies humanes des d'un angle inesperat. Ja la lectura de l’índex ens permet entendre perfectament com de la verticalitat de la plana sorgeix un cercle: Amics, desconeguts, pacients, alumnes, parents, col·legues, veïns, camarades, subordinats, rivals, enamorats, clients, casats, coneguts, divorciats, socis i amants. Només s’hi troba a faltar els saludats, tot i que la seva unitat formal és perfectament travada.

Després de llegir els seus relats no sabria dir si el que és normal en la nostra vida quotidiana, aquí apareix com a anormal o vice-versa. La tergiversació, de vegades, s'alimenta d'hipòtesis que només s'aguanten en la sorpresa: al conte Parents demostra com l’instint és més despert que la mateixa raó i a  Col·legues es produeix una situació tant surrealista que pot ser perfectament certa.

El més important és que Castells fa uns textos tant elaborats quant a l'escriptura que són enormement fàcils pel que fa a la lectura. 

De fa temps, anys per ser més exactes, el grup A carrossa no em guanya ningú va penjant a la xarxa nombroses fotografies que en certa manera socialitzen la memòria. Aquest recull de fotografies, força anàrquic o en el millor dels casos agrupat - mes o menys - d’acord al gust dels més actius permeten anar formant un relat, no sé si d’activisme ciutadà, però en tot cas estic segur que produeix un cert vertigen.

(Publicada per Jaume Montserrat Borràs "A carrossa no em guanya ningú") 

Normalment, els records són ben desats en algun racó de la memòria i es revifen amb motiu d’algun esdeveniment, en aquest a partir de la publicació de certes fotografies, anuncis comercials, retalls de premsa i això desencadena una allau de records. Fa poc més d’una any vaig publicar un llibre de records “Calidoscopi ribetà: Costa amunt i trencant pel camí fondo” que també va ser presentat a Reus mercès als amics del Bràvium.

(Fotografia fons de l'autor) 

És un llibre, almenys aquesta era la intenció, que podia haver estat escrit per qualsevol altra persona que ara ha entrat als 50 i vivia durant la setmana a una ciutat per traslladar-se els caps de setmana i els períodes de vacances al poble dels avantpassats.

(Publicada per Hans Nicolas a pàgina personal)  

No havia practicat aquest exercici de memòria i més aviat el defugia, fins sempre m’havia semblat més interessant la coneguda frase atribuïda al gran Gil de Biedma on afirmava que l'autèntica nostàlgia és la nostàlgia del futur. Els records, com les fotografies, com les cartes del temps passat, estan molt bé on són: quiets. Cal treure’ls a la llum? S’han de remoure?

(Publicada per Emili Arguilaguet Olesti "A carrossa no em guanya ningú")  

És un exercici freudià per poder-los oblidar definitivament o si més no per saber que les coses que hem viscut i que ens han fet moure no s'han escolat definiti­vament pels desaigües del temps. Pot voler dir que, sigui escrivint o publicant una fotografia, s’ha arribat a un moment de l'existència en què aquest fet significa en­dreçar-los i gaudir de la confortable sensació d'haver posat ordre al “cuartu” dels mals endreços on sempre es troba una excusa per no pujar.

(Publicada per Reus Baix Camp "A carrossa no em guanya ningú")  

Fa  uns dies recordava una “tieta” que va passar un temps de la seva vida sense memòria, sense records - potser algun lector ha conviscut amb el mateix cas o un de semblant - Em va impressionar molt el record per que en el fons m’he adonat que va viure sense res. Quan una persona es queda sense memòria és com si tot el que hagués viscut desaparegués.

La majoria de persones han passat pel mon amunt i avall sen­se que es conservi cap testimoni de les seves anades i vingudes pe mon, dels gustos i disgustos que han experimentat al llarg dels seus anys, potser per això, junt al conjunt de fotografies que trobem al mur dels Carrosses hi ha qui a nivell individual opta per penjar-ne d’estrictament personals, sigui en una mena de photocall, com si fóssim megastars de cinema, o per indicar jo vaig ser aquí. Segurament  resulta molt ingenu pensar que el fet d'es­criure els records o penjar les nostres pròpies fotografies els perpetuï, i ens doni una mica d'immor­talitat.

(Publicada per Francesc Damunt Guinjoan "A carrossa no em guanya ningú")  

No obstant, el calaix és aquí, és ple de mate­rial i serveix per que quan s'activa un arxiu del propi disc dur, aquest arrenca i n'arrossega un altre i un altre més i encara un altre i, de cop, apareixen imatges desades al fons del tot de la memòria que al llarg de les dècades mai no s'havien revisitat i es fa molt difícil trobar aturador.

 (Publicada per Jobo Neon Blues "A carrossa no em guanya ningú") 

Arribats en aquest punt és difícil de deturar el rampell i cedint a totes les reticències prèvies ens abandonem al record i, aquests dies de xafogor pot sr un bon moment per asseure davant l’ordinador, agafar un bon malta i revisar pantalla a pantalla, fotografia a fotografia tot procurant gaudir de les escenes i dels records. 

En menjar, acte imprescindible per la vida humana, intervé el sentit del gust que ens fa percebre els sabors dels aliments i com passa en altres sentits, té unes preferencies i unes categories de valors. La vista percep la bellesa de la forma i del color, el gust el grau de plaer obtingut amb els diversos aliments. Fa uns dies parlavem dels postres de Nadal elaborats a Catalunya al llarg de l'edat medieval, avui quan encara falten 3 àpats per cloure les festes, seguim a l'edat medieval i suggerim aquest menú: 

Albergínies farcides amb herbes aromàtiques, panses, espècies i formatge ratllat de primer. De segon, Mig-raust, gallina cuita a l’ast i després cuinada a la cassola amb una salsa especiada agredolça. És una de les receptes més valorades de l’època medieval i segons els receptaris italians ens diuen que és una recepta catalana. Finalment de postres es podria servir una deliciosa crema de llet amb ametlla, panses, pinyons i espècies anomenada Ginestada.

Aquestes receptes medievals i moltes altres les podeu loalitzar en llibres com La cuina catalana medieval: un festí pels sentits de Rafael Dalmau publicat l'any 2006 o al recentment tornar a publicar d'Editorial Barcino, LLibre de Sent Soví.

ALBERGÍNIES FARCIDES

3 albergínies, 6 cebes (2 per les albergínies i 4 per cobrir la safata que ha d’anar al forn), Julivert, les fulles de 10-15 branques, Menta 6-8 fulles, Marduix 6 fulletes, 2 ous, 150 g de formatge ratllat, 50 g de panses, 3 grans d’all, 250 ml de llet d’ametlles, ½ l de brou o aigua, 30 ml d’oli o de greix, Sal.

El receptari no especifica les espècies, amb tot, a la cuina medieval les més emprades a Catalunya eren: el pebre, la canyella, el gingebre i el safrà, en podeu posar ½ culleradeta de cafè de cada.

ELABORACIÓ DE LES ALBERGÍNIES FARCIDES

Per fer la llet d’ametlla:  Poseu ½ litre de brou o d’aigua barrejat amb les ametlles crues i picades, remeneu-ho i deixeu-ho reposar almenys unes hores, d’una nit a una hora si teniu pressa. Després ho coleu amb una estamenya o un colador de tela ben fina. La llet d’ametlles és un del gustos més comuns de la cuina medieval, el feien servir com ara afegim aigua, brou o fumet als guisats.

Per fer les albergínies: Talleu les albergínies en tres o quatre parts, de forma allargada, i feu-les bullir amb aigua salada. Escorreu-les bé. La recepta les aplana entre dues fustes, ho podeu fer amb taules de tall actuals.

Per fer el farciment: Separeu-ne les més cuites (les més toves i desfetes) i les barregeu amb la ceba picada, el julivert, la menta i el marduix picats. Remeneu-ho bé i aixafeu-ho. Afegiu els ous i les espècies i remeneu-ho bé. Ompliu cada tall d’albergínia amb la barreja.

Acabar de cuinar les albergínies.

A part, feu una capa de ceba (pelada i tallada en juliana) en una safata per a forn, distribuïu les albergínies farcides per sobre i aboqueu-hi la llet d’ametlla barrejada amb una mica de cansalada fossa. Feu-ho coure al forn (estaran cuites quan els ous hagin quallat).

Llibre de Sent Soví, recepta 36.

MIG-RAUST

El tall: 1 gallina a l’ast.

Les espècies: Pebre, gingebre; clavells, canyella.

Les mesures d’espècies són difícils de precisar i pesar un polsim o un pessic podria considerar-se 1 gram.

Un agror: Vinagre, suc de llimona, suc de taronja agra i suc de magranes.

Aquest són els cinc àcids o agrors que es feien servir a la cuina medieval catalana. Segons el que trieu, el plat tindrà un matís de gust diferent, la recepta no especifica quin.

150 ml si feu servir agràs, el qual podeu trobar allà on vénen vins, o suc de magranes àcides, que podeu comprar en mercats de productes del Pròxim Orient. Des de les primeres civilitzacions es fa servir com agror, matisa, perfuma i transmet una bonica tonalitat als cuinats.

100 ml si poseu vinagre, llimona o taronja agra. Una mica menys perquè són més àcids.

Una dolçor: 40-50 g de sucre blanc, és a dir, d’una a dues cullerades soperes.

Llet d’ametlles: ½ l de brou fet amb ½ gallina o els menuts de la gallina i 150 g de cansalada, d’un tall. 100 g d’ametlles crues pelades i picades.

ELABORACIÓ DEL MIG-RAUST

Per fer la gallina: Per fer la gallina a l’ast una opció és comprar-la feta en un lloc que la facin només salpebrada, però heu de demanar que us la treguin abans d’acabar la cocció, mig-raust vol dir mig rostit. Si la feu vosaltres, ha d’estar ben neta i socarrimada, sense restes de plomes, la salpebreu i unteu amb llard, la feu a l’ast o la poseu en una safata i la feu coure al forn. 

Per fer el brou: Amb 1 litre i ½ d’aigua feu un brou amb mitja gallina, neta i sense plomes, o amb els menuts ben nets i un tall de cansalada, feu-ho bullir ben bé una hora i mitja a foc suau i, després, el coleu.

Per fer la llet d’ametlles: Poseu el brou colat barrejat amb les ametlles crues i picades, remeneu-ho i deixeu-ho reposar almenys unes hores, d’una nit a una hora si teniu pressa, després ho coleu amb una estamenya o un colador de tela fina.

Per fer el Mig-Raust. Piqueu el fetge, cuit al brou, i destrempeu-lo amb la llet d’ametlles. Feu-ho bullir amb les espècies: pebre, gingebre, claus d’espècia i canyella. Afegiu-hi l’agror que hagueu triat i el sucre, remeneu i porteu a ebullició. Quan les gallines estan quasi bé cuites, les traieu de l’ast o el forn, les talleu a quarts o octaus i la deixeu coure amb la salsa que acabeu de preparar.

Dues opcions per servir el plat: Servir la gallina amb suc o servir-ho per separat, la gallina en un plat i la salsa a part.

Un consell d’aprofitament medieval: Si us sobra gallina, quan feu menjar blanc, feu-lo amb aquesta salsa.

El menjar blanc es feia amb llet d’ametlles, fet amb brou de gallina i maceració d’ametlla pelada i picada, farina d’arròs i sucre. En algunes receptes desfilen el pit bullit i l’afegeixen al menjar blanc. Llibre de Sent Soví, recepta 5.

GINESTADA

1 l de llet d’ametlla: 1 l d’aigua i 400 g d’ametlla crua i picada. 200 g de farina d’arròs. 250 g de sucre. 100 g de panses. Espècies: 10 brins de safrà, 1 escorça de canyella, 3 o 4 claus d’espècia. 1 pessic de sal. 100 g de pinyons torrats (opcional). 1 cullerada d’oli vell (opcional).

ELABORACIÓ DE LA GINESTADA

Per fer la llet d’ametlles: Poseu a macerar un litre d’aigua barrejat amb les ametlles crues i picades, remeneu-ho i deixeu-ho reposar almenys unes hores, d’una nit a una hora si teniu pressa, després ho coleu amb una estamenya o un colador de tela fina.

Pels pinyons: Són opcionals però si en poseu, una bona idea és torrar-los: els poseu en una paella, a foc baix i sense greix, i els aneu girant fins que es torrin.

Per fer la Ginestada: En una olla poseu llet d’ametlles i, quan arrenqui el bull, afegiu-hi la farina d’arròs tamisada i, a poc a poc, aneu remenant tota l’estona, per tal que la farina no us faci grumolls, fins que es vagi espessint. Quan espesseixi retireu i afegiu el safrà, remeneu-ho. La recepta ha d’agafar un bonic color de ginesta, d’aquí el nom de Ginestada.

Després torneu-ho al foc i afegiu els claus d’espècia i la canyella. Si mentre mengeu no en voleu trobar les restes, els podeu afegir embolicats amb un drap i al moment de servir retirar-ho.

Ha de bullir uns moments. Podeu posar-hi una mica d’oli, després afegiu les panses, un pessic de sal i, si voleu, pinyons. Us ha de quedar espès com si fossin farinetes i ha de ser ben dolç, el gust ha de predominar a la farina d’arròs i a les ametlles. Llibre de Sent Soví, recepta 26.

Veient les fotografies de vacances passades em trobo amb les de la plaça Sintagma, a Atenes. Una plaça, en aquell moment, ocupada per turistes i vaques sufocades pel sol d’agost. Unes vaques de cartró pedra, que en aquell moment em semblaren molt simpàtiques fruit d’una exposició itinerant patrocinada per la UE, on possiblement a algú se li devia quedar accidentalment una bona pila d’euros a les butxaques, amb els mètodes propis de bona part dels responsables de la res pública i de la res financera actual.  Desgraciadament les imatges posteriors que hom recorda d’aquesta plaça són plenes de manifestants cansats de tanta troika, tanta corrupció i tanta persona furgant als contenidors com de policies reprimint-los.

(Plaça Sintagma. Atenes 2006) 

En aquesta plaça, són també molt famosos els soldats anomenats ouzones que munten guàrdia a la tomba del soldat desconegut i vesteixen la fustanella, una faldilla amb 400 plecs, tants com anys Grècia va estar ocupada pels turcs. Grècia no s’alliberaria dels turcs fins la guerra de 1821-1832 amb la participació de romàntics europeus com Lord Byron. No puc evitar establir la comparació amb algun país més proper, que de moment hauria de lluir 300 plecs per gairebé el mateix motiu i no el deixen desempallegar-se dels ocupants per un mètode tant violent com és posar un paperet en una capseta.

A Grècia malgrat la complexitat de l’idioma és força interessant fixar-se en l’etimologia de carrer, és a dir en paraules força comunes, per quedar plenament convençut que aquest país és l’origen de gairebé tot.

Sintagma, vol dir constitució i segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans aquesta mateixa paraula es defineix com un conjunt de mots dotats d’estructura interna que funcionen sintàcticament com una unitat, casualment la constitució en alguns llocs també és una unitat, fins i tot indivisible.

La sortida d’un lloc l’indica la paraula Exodos, al nostre país èxode significa emigració en massa. Del compte d’un restaurant en diuen logaritmos, en aquest cas, això de ser l’exponent d’una potència d’un nombre fix, la base, que iguala un nombre donat; només hi sé veure que coincideix la meva ignorància tant a l’hora d’entendre el paperet que et lliuren a caixa com intentant de resoldre aquesta operació matemàtica. Amb tot, hi ha una paraula fantàstica, probablement la paraula que més em va impactar metafora, ve de meta, més enllà i forein portar, així doncs la metàfora, al mon de la novel·la i la poesia ens porta efectivament molt més enllà del significat específic de la frase però a Grècia s'ho han prés de manera molt literal i significa estrictament transportar persones o coses.

Σύνταγμα (sintagma). έξοδος (exode). Λογάριθμος (logaritme). Αλληγορία (metàfora).

La dona de Lot va mirar enrere i es va convertir en una columna de sal. (Gènesi 1:26).

Llegir és perillós, molt perillós,  no fer-ho t’obliga a conformar-te amb la vida, a pensar el que pensen els altres i a no experimentar el poder de convertir una ficció en realitat o una realitat aliena en teva. Si a més no ets un progressista de pixarrí, ni un menjacapellans de via estreta o un conservador amb fortor de cera t’adones que els llibres de la Biblia són lectures obligatòries, com a mínim per dues raons: cultura general i  respecte als clàssics.

I com que cultura, literatura, art i pensament van necessàriament lligats, he hagut d’agafar l’Antic Testament per intentar entendre l’escena de la dona de Lot. Una escena que es representa en aquests gravats anònims i aquests treballs sorgits de les mans d’Ernest Descals i Juan Carlos Boveri.

La dona de Lot per Ernest Descals 

La dona de Lot és convertida en estàtua de sal mentre es destruexi Sodoma i Gomorra. Una escena i una dona sobre la que han escrit poetes com Maria–Mercè Marsal, Mario Benedetti, Wislawa Szyborska, Maya Angelou, Angela Carter, Jeanette Winterston o Anna Akhmàtova.

Qui és la dona de Lot? Ens trobem amb una dona que ni tant sols té nom i si el té no és pronunciat en cap moment. Qui no té nom no té identitat. Ens trobem davant una dona que és coneguda per ser muller de Lot, pel fet de girar la vista enrere i per morir convertida en estàtua de sal per haver-se girat desobeint una ordre.

Suposo que l’antropologia cultural i possiblement la psicologia tradicional ens fa interpretar aquest gest com una mostra de tafaneria pròpia de la dona. La mort és el càstig per desobeir una ordre i per arrodonir-ho mor que ni tant sol te nom.

Resulta, almenys, xocant observar com la curiositat femenina és considerada tafaneria mentre que quan Ulises va voler escoltar el cant de les sirenes, amb una estratègia ben determinada, se l’anomenà astúcia, en el fons una forma d’intel·ligència. Pel que fa a les dones, des d’Eva, el desig de conèixer ha estat tipificat com tafaneria i sobre aquesta interpretació s’ha fundat un imaginari col·lectiu del qual avui encara hom es ressenteix.

L’ensenyament que se n’extreu permet la contraposició dels actes masculins enfront dels femenins amb un judici moral incorporat. Així, si Lot és el devot obedient, servidor, el creient que obeeix cegament es salva, la seva dona, desobedient, és castigada amb la mort.

La destrucció de Sodoma i Gomorra. Juan Carlos Bovery  

Però analitzem els fets i deduirem la contradicció. El sexe femení és castigat per mirar enrere i l’estàtua de sal esdevé l’emblema de la perdició, quan en realitat el sexe femení és el que ens dona la vida, el passat ens dona experiència perseguir endavant i la sal ha estat històricament el gran conservant dels aliments necessaris per la vida.

Però m’agrada més incorporar una imatge més poètica, la dona de Lot es converteix en sal però no mor, es converteix en estàtua de sal per que les seves cames s’arrelen a la terra. Ella tindrà arrels i records en un territori mentre Lot i els seus han d’emigrar.

Vincular-se a la terra no és pas un crim, quedar-se en un lloc és crear vincles, crear memòria i fer història que des del passat ens llença cap al futur, cap al nou dia. La dona de Lot ens fa veure, ens permet entendre que val més no viure si s’ha de renunciar a les arrels. 

He estat mirant unes fantàstiques fotografies de la Nike de Peoni i l’Hermes de Praxiteles, quan vaig veure ambdues escultures al museu d’Olimpia  em va impressionar molt més la Nike vestida que no pas l’Hermes nu. Amb el pas del temps, sovint tinc la sensació que no sabem comprendre del tot l’escultura del mon antic.

(hermes de Praxiteles) 

En un primer moment l’escultura del nu a la Grècia clàssica sembla ser essencialment masculina. El nu masculí semblava voler dignificar l’home i el diferenciava d’altres ètnies. No recordo cap poble que tradicionalment es despullés públicament, en canvi a Grècia, la pràctica de l’esport es feia completament nu, per tant, era habitual que l’escultor representés aquells cossos musculats i fibrosos, una representació que és remunta al segle VIII A. C., mentre cal esperar fins al s. IV A.C., per veure un cos femení en les mateixes condicions i no és el d’una dona, és una deesa l’Afrodita de Cnido.

(Nike de Peoni)  

A partir d’aquí agafeu catàlegs, del Museu Nacional d’Atenes, de l’Arqueològic de Nàpols, del British Museum, del Louvre, del Pergamon o de qualsevol altra i observeu les col·leccions de nus. Sembla com si l’home representat en tota la seva existència servís només durant els anys de joventut i per la quotidianitat, mentre que la dona en la seva essència i puresa fos espiritualitat, probablement per a quest motiu apareix majoritàriament representada com una deesa a la que cal adorar.

(Venus de Milo) 

El nu masculí és representat majoritàriament com un efebus o com un atleta que s’entrena cada dia a la palestra per tenir unes proporcions tant perfectes com caduques. L’atenció es centra en una cara i cabell elegants, els muscles de l’abdomen geomètrics, els plecs inguinals exagerats, la força viril és representada a l’espatlla, els glutis i els genolls mentre es minimitzen el genitals, prims, curts i esquifits, gairebé semblen infantils.

L’expressió contrària i gairebé excepcional seria el nu màgic dels cossos hipersexuals de grans genitals que són les figures itifàliques, imatges gairebé màgiques propiciatòries de la fertilitat, per tant per excés o per defecte, en cap cas es tracta de cossos perfectes sigui l’Hermes de Praxiteles  o el kouros de Sunion.

(Kuros de Sunion) 

El cos femení en cavi és diferent no té ni tindrà el mateix sentit que el de l’home. El cos femení és diví, dignifica la dona i l’erotisme. Si està nua la vesteix el moviment i si és vestida la despulla la textura i els plecs de la roba. Una escultura femenina té allò que falta a la  masculina. Fins la representació del sexe marca diferències, la dona aparentment nua presenta un pentinat complex i el pubis depilat però ni així és nua del tot. Aquesta escultura no representa les dones, representa a les deeses, es dirigeixen a l’espectador i encara que no tinguin extremitats sempre en ofereixen quelcom, fins i tot conversa.

En certa manera aquesta visió de la superioritat femenina apareix també en la nostra cultura judeocristiana, recordem el llibre del Gènesi, Deu com a bon escultor creà primer l’home, fou l’assaig abans d’esculpir la peça perfecte i definitiva que és i ha estat la dona.

Fins l'any darreries dels anys 60 les tardes de vacances fos Setmana Santa o Estiu anaven molt lligades a l’aparell de televisió de ca la Pauleta, voltat d’un bon nombre de canalla que hi anàvem a veure la peli de la tele, sense ser conscients que començàvem la formació de cinèfils locals.

Per Setmana Santa d'aquella pantalla també sortien imatges de gent encaputxada que es movien rítmicament al so de bandes militars en mig de processons inacabables i de pel·lícules de temàtica obligatòriament religiosa i de to èpic, recordant els grans moments de la història sagrada, vides de sants o comportaments exemplars.

L’equació matemàtica que millor definia aquells dies era Tarda = ca la Pauleta + peli + bossa de moresc. Les hores passaven acompanyats de Quo Vadis, Los diez mandamientos, la Bíblia, La túnica sagrada, Rey de reyes, Barrabás, Ben-Hur, crec recordar que fins i tot varen posar El Cid,no hi apareixia Jesucrist però el tema era igualment èpic: la guerra contra el moro infidel dins una Espanya nacional - catòlica.

Aquest tipus de pel·licules ens agradaven i entretenien, en tot cas no hi havia gaires alternatives, i si hi ha algun mal record, es corresponia més aviat a les de llàgrimes a dojo com 70 veces 7 o Marcelino pan i vino, la resta es prestaven a l’admiració per les aventures que oferia Hollywood amb penalitats, miracles i altres actes sublims que presidien els primers anys del cristianisme, fos seguint la narrativa dels Testaments o altres guions espectaculars.

A l’Estiu la cosa era més lleugera normalment la classificació més personal era: de tirus, d’Indius, d'espases, de pirates o de guerra, aquestes darreres gairebé sempre centrades en episodis del Pacífic, per no crear conflictes polítics ni morals, on els americans eren els bons més bons i els japonesos els dolents més dolents. Molts d'aquests films havien estat filmats en color però els monitors de televisió eren en blanc i negre i només tenien dos canals, el normal i l'UHF.

Resulta curiós com moltes d’aquelles pel·lícules les hem tornat a veure de grans i més enllà del record infantil i les falsedats històriques, hom s’adona que hi havia un cinema extraordinari. Algunes escenes em portarien anys després a Roma i fer un recorregut totalment a peu pel Coloseo, la Via Apia Antica fins l'església del Quo Vadis, però allí ja no hi havia ni el bastó florit de sant Pere, ni la carreta amb Ligia - Deborah Kerr acompanyada de Marcus Vinicius – Robert Tylor per seguir fins les Catacumbes de Sant Calixte. La tornada ja fou en bus. L’altra gran visita es corresponia també a un altra film admirat per la seva carrera de quadrigues i que ens portà a visitar el circ Màxim.

Es fa simpàtic recordar com, al llarg de la dècada dels seixanta del segle passat, en unes cadires de fòrmica grises i amb un pressupost que donava per això que avui en diem llaminadures, però en aquell moment era una bossa de Churruques, marca que comercialitzava el moresc i les pipes, aprenguérem - en uns silencis trencats exclussivament a l'hora des anuncis - a admirar el cinema a través d’una caixa sempre petita i mal anomenada tonta, i també acabat el film intentàvem a la placeta de cal Torres, pels carrers i fonts més properes com la del Blai, reviure les aventures tot imitant els personatges que haviem vist unes hores abans.

És prou conegut que Salvador Vilaseca fou l’iniciador de les investigacions arqueològiques d’una manera sistemàtica a Reus i les seves rodalies, entenent la paraula rodalia en el sentit més ampli, feu tasca de recerca a gairebé tots els indrets de les comarques del Camp i les Muntanyes de Prades.

(Toll dels Paperers sota la cova de Cartanyà) 

La presència humana a la vall de Brugent ha deixat rastres en nombrosos indrets com les Roques Caigudes, la zona dels 3 Pilons, o la cova de Cartanyà és en aquest darrer lloc on, acompanyat de Josep Iglésies, Joaquim Santasusagna i Manuel Mata, es feren forces troballes algunes de les quals són actualment exposades al Museu Arqueològic que porta el seu nom a Reus.

(Salvador Vilaseca. Reus y su entorno en la prehistòria. vol II) 

Independentment de les restes trobades i del període a que es corresponen paleolític, neolític o bronze final, el fet de saber que 3000 anys A.C o 5000 abans d'ara els nostres avantpassats corrien pel riu Brugent o pel riu Francolí amunt i avall, fa que mirem el passat amb un cert respecte, pensar que si vivien a la cova de Cartanyà segurament pescaven amb certa facilitat pels tolls on ens anàvem a banyar, Llarg, Nimfes, font Gran Paperers, Enamorats, Dutxa, toll de la Porta, font del Mas i caçaven per tota la vall, seguint els camins que ens porten al Puig, la Serra i cap a Farena, acostumats com estem a viure amb perspectives molt curtes de temps, tot això imposa i, segons com, fa escruixir.

 (Salvador Vilaseca. Reus y su entorno en la prehistòria. vol II) 

Diuen que som humans, fins ens considerem dues vegades sapiens, però mirant endarrere resulta que cada vegada sembla més distant aquell procés d’hominització i d’humanització iniciat a Etiòpia quan els australopitecus van decidir baixar de l’arbre, posar-se a caminar cada vegada més recte i varen començar a fer les primeres passes en substituir la selecció estrictament natural per la tècnica.

Avui allunyats de la natura de manera gairebé definitiva obtenim l’energia, de la granja, la piscifactoria, els embassaments o les centrals de producció més diversa vivim molt més còmodament que qualsevol dels nostres avantpassats, però caldrà plantejar-nos si és intel·ligent suposar que viure allunyats de la natura vol dir que hi hem de viure d’esquena i ens hem de qüestionar si en la nostra cursa no hem provocat ja revolucions antinaturals gairebé des del primer moment en que varem aparèixer.

Sembla que els nostres avantpassats feren un salt evolutiu important quan varen començar a imaginar eines i després les construïren, quan varen començar a ser capaços de mantenir en vida a membres del grup que anys abans haurien desaparegut, quan la domesticació del foc els va allargar el dia i millorar la dieta, varen començar a créixer com éssers humans quan tot això ho deixaren de fer competint jeràrquicament els uns amb els altres.

Varem deixar de ser caçadors – recol·lectors nòmades quan descobrirem estratègies diferents i realment innovadores com la ramaderia o l’agricultura. Segurament que una carn tancada que no es mou no era ni és tan bona com la salvatge, però facilità la vida i transformà la societat. Es canvià el cicle vital aparellant els animals de manera artificial fins aparèixer espècies híbrides o estèrils com les mules.

Aquests van ser uns passos crucials per l’evolució de la humanitat, després vingué la penicil·lina, la fecundació extrauterina. Segurament que tothom comparteix la bondat bàsica de tots aquests avenços. Doncs bé, ara la biologia mercès a l’estructura de l’ADN i el genoma humà ens permet conèixer perfectament l’abecedari de la vida i les claus que guien l’evolució biològica del nostre cos. Ara podrem modificar i clonar éssers vius genèticament idèntics i molt aviat no seran només en pollastres, vaques i ovelles. Es millorarà la tècnica i s’unirà l’ADN d’espècies que fins ara no es podien unir de manera natural. Els resultats d’aquests investigacions no seran naturals però cal tenir present que tampoc ho és una mula.

L’evolució és constant i cada vegada més ràpida, si ara existeix la industria biotecnològica d’aquí a quatre dies estarem en mans de la “farmaderia”, les lleis que ho regulen són a les beceroles, als Estat Units, sembla que aquesta investigació està prohibida amb diner públic però no amb diner privat.

 El que està passant és massa important per deixar-ho en mans de minories dirigents com les que tenim ara. No es poden produir grans canvis socials sinó aconseguim que en els llocs de decisió hi hagi un estoc important d’organismes intel·ligents.

Sempre val la pena llegir i admirar a aquells qui emprenen el vol i observen la realitat des de la distància. Acostumen a ser persones que, en baixar, escriuen a ras de terra amb la distància suficient com per que el fang no els faci escriure enterbolit.

És fàcil admirar a François L. Ganshof per les seves innovacions, a Indro Montanelli pel seu sarcasme intel·ligent, a Josep Fontana per la seva enorme capacitat d’anàlisi. Els escrits de tots ells són deliciosos per les ments més curioses i haurien de ser de lectura obligatòria pels fills de la Logse que ens volen dirigir el pensament i per alguns que diuen que escriuen quan simplement publiquen.

Fa unes setmanes em va caure a les mans el llibre The way of Herodotus: travels with the man who invented the history, de Justin Marozzi. Feia més temps que disposava de la traducció castellana del llibre del difunt Ryszard Kapuscinski, Viajes con Heródoto, i jo mateix m’havia comprat l’any 1999 l’edició del CSIC, bilingüe grec-castellà, en 2 volums de les Historias d’Heròdot i que havia llegit de manera desordenada i anàrquica. Aquestes tres casualitats vers la figura d’Herodot han fet que recuperés la lectura del clàssic i del llibre de Kapuscinski, que he de confessar haver devorat i digerit ràpidament mentre encara vaig per l'aperitu del de Marozzi.

               (Bust d'Heròdot al Museu de l'Àgora, Atenes) 

Resulta que d’una manera amable, amena, alguna vegada divertida però sobre tot sempre intel·ligent, els dos llibres recorren els grans problemes i conflictes de la humanitat a partir dels escrits del primer historiador de la Grècia clàssica. Un Heròdot que va construir la memòria de la seva època sense documents, sense referències i sense saber si eren certs els episodis que explicava, però molt més encertadament de com ho fan alguns avui en dia, tot i disposar tant de documents com de referències. El polonès Ryszard Kapuscinski ha viatjat per tot el mon, escriu sense presses i amb un enorme coneixement tant de la història com de la realitat.

D’aquest llibre val la pena observar la seva obsessió pel concepte de memòria, una cosa fràgil, efímera, defectuosa i il·lusòria. Tot el que passa al nostre voltant pot desaparèixer sense deixar el més mínim rastre o romandre sense ajustar-se necessàriament a la realitat amb el que queda escrit per la memòria voluntària o involuntàriament defectuosa.

També val la pena retenir la seva visió dels conflictes entre Orient i Occident. Heròdot els inicia a la Homèrica Troia, però aquest conflicte es repeteix durant les Guerres Mèdiques entre grecs i perses, durant l'expansió d'Alexandre “el Gran”, durant les guerres Púniques entre Roma i Càrtago, al llarg de les Croades a l'Edat Medieval, i amb l'expansió de l’Imperi Otomà que va arribar a les portes de Vienna, aturat, en bona part, per l’encert del primer Papa Borgia, Calixte III.

L'actual pugna entre Orient i Occident és la pugna entre Europa i Asia, o entre Grècia i Pèrsia, en temps d’Herodot, escrit en altres paraules, es remunta a la nit dels temps. Occident i Orient han lluitat sense parar sent Constantinoble-Istanbul, el nexe d’unió entre dos mons, però per poc temps.

Europa es va apoderar dels vestigis de l’imperi Otomà després de la GuerraGran (1914) repartint-se el pastís entre les zones d’influència britànica i francesa. Crearen artificialment nous estats i s’aprofundí en l’enfrontament entre els dos mons. 

L’Orient d’Herodot o Alexandre el Gran era una Pèrsia que no era ni territorialment ni culturalment, ni ideològicament l’Orient islàmic que identifiquem amb l’Iràn dels ayatollahs, l’Iraq posterior a Sadam Hussein o l’Afganistan dels talibans constantment enfrontades a l’Occident de la modernitat. Aquest Orient és un, però no s’ha d’oblidar que Orient és molt més, és també la Xina, Índia i Japó.

De tant en tant la balança s’inclina cap a Occident, però Orient torna a sorgir amb noves amenaces. És una mirada retrospectiva al gran conflicte que cíclicament enfronta als dos mons que lluiten pel poder, per la influència i pel domini del bressol de la civilització que es trobava a la Mediterrània, que anava de la península Aràbiga fins l’estret de Gibraltar. Un bressol cultural que, ja fa segles, va perdre la torxa en favor de l’Europa Central, de l'Europa Atlàntica i dels seus fills d’Amèrica del Nord.

L’enfrontament Orient i Occident és la memòria d’aquests dos mons que ens explica Heròdot. Sovint recordem allò que volem recordar i no pas allò que va succeir. Però Heròdot ens parla d'uns reis i d'unes guerres que són actuals, d'uns enfrontaments endèmics entre Occident i Orient, entre el cristianisme i l'Islam, entre la llibertat i l'ambició.

Aquestes, entre altres, són segurament les raons més profundes de les guerres endèmiques entre Orient i Occident, d'uns reis que sense ser els nostres són actuals, és la memòria de dues cultures, dues religions, dues maneres de comprendre el passat. Es tracta, en definitiva, de veure com sempre persisteix un seriós i etern problema amb aquells qui no volen evolucionar, qui els fa por el canvi i el progrés de la societat i per tractar d'evitar-ho, continuen confonent la paraula dels deus, escrita pels humans fa molts segles amb la llei dels homes d'avui en dia. 

Es tracta de dues memòries, de dues maneres d’entendre el passat, viure el present i preparar-se pel futur, uns mirant només el passat pensant que és etern i immutable i els altres mirant el futur tot prenent riscos, ensopegant, caient però sempre tornant-se a aixecar. 

Tan bon punt com els nostres rebesavis els micos varen decidir baixar de l’arbre es varen trobar voltats de bèsties per totes bandes. Això resulta bastant exacte tant si seguim la Bíblia com a Darwin. Si optem per la primera opció, foren els mamífers, els rèptils i després l’home, si seguim la segona primer foren els virus i els llangardaixos. En tot cas, sigui com sigui, l’home presumptament sapiens fou el darrer. Així doncs no ha de resultar estrany que la realitat animal hagi impregnat la nostra cultura i sovint el nostre comportament.

(Sant Jordi, escultura de Pere Joan) 

El tema de la lluita de l’home contra un animal tipus la serp o un lleó és una constant en la mitologia universal i ja s’hi dedicaren, Apol·lo o Samsó, tot i que el gran professional fou Heracles qui va haver de matar el lleó de Nemea, el senglar d’Erimant i l’hidra de Lema, també feu fugir els ocells del llac Estímfal i capturà la daina de Cerinea, el bou de Creta, les eugues de Diomedes, els ramats de Gerió i el gos Cèrber.

(Capella de Sant Jordi. Santa Maria de Poblet) 

Entrats però en la mitologia èpica medieval, l’estrella era el drac i es dedicaren a matar-ne Thor, Sigurd, Sigfrid fins que en uns textos manuscrits del segle XIV i XV conservats a la Biblioteca de Catalunya i gràcies a una transcripció Ramon d’Alòs-Moner ens trobem amb la Llegenda Auria on ens diu que, Jordi, un cavaller vingut de la Capadòcia es dedicà a salvar donzelles que havien de ser sacrificades i morir a les urpes d’un drac per poder salvar el seu poble.

Aquest cavaller, acabats els dracs i degudament santificat, esdevingué protector de les hosts catalanes en els bregues de conquesta contra els territoris ocupats pels sarraïns i força afició que li va agafar! doncs el trobem esmentat en les Cròniques de Sant Joan de la Penya, del rei Jaume, de Pere III, de Ramon Muntaner..., i la fama el portà a aparèixer en consuetes Mallorquines, al Curial e Güelfa, a l’Espill de Jaume Roig..., posats doncs, davant d'un personatge de les seves característiques, no ha d’estranyar que el rei Pere “el Gran” incorporés com a divisa la creu llisa de Sant Jordi, que Pere “el Cerimoniós” intentés convertir-lo en patró de Catalunya i la Generalitat, l’any 1436, demanà a les Corts reunides a Montsó que fos declarat el 23 d'abril dia de precepte, és a dir, festiu al principat de Catalunya.

(Jaume I i sant Jordi lluitant a la batalla del Puig de Santa Maria

Taula d'Andreu Marçal de Sax, 1237. Victoria & Albert Museum. Londres)