Del penya-segat estant

Els nens i les nenes de Reus, de la Riba i de qualsevol altra lloc on es mantenen les nostres tradicions ho sabem perfectament, hi ha certes coses que no canvien. Hi ha 3 persones al mon que, per més temps que passi són "Reis", "Mags"venen de les tres parts del mon que en el moment en que va nèxier Jesús es coneixien i val també tenir present que ens recorden 3 etapes de la vida prou importants, - Melcior, la senectut, Gaspar la maduressa i Baltasar la joventut (consti que Baltasar no es torna negre cap el s. XV).

Els grans, fa tants anys que van fer  catequesi que s’emboliquen, que si reis, que si mags, podien ser-ho tot, reis per poder viatjar i mags perque eren astrònoms, per tant molt savis i d'aquesta manera feien una aportació intel·lectual al mon de la cultura judeo-cristiana.

Seguiren un estel i arribaren a Betlem on oferiren al nen Jesús 3 regals simbòlics molt ben trobats: or perque era "Rei", incens per que era "Deu" i mirra per que havia de morir jove i la mirra era un producte necessària per embalsamar el cos.

Més enllà del que diu l’evangeli de Mateu (2, 1-12), a tots ens han explicat els pares, a qui els va explicar els avis el que els havien explicat els besavis que ho havien escoltat dels rebesavis i així ha anat transmetent-se generació darrera generació fins arribar a nosaltres que, una vegada tres Reis Mags que es deien Melcior, Gaspar i Baltasar, seguint un estel van arribar a Betlem per adorar al en Jesús, a l’hora que li   lliuraren uns regals, després i de llavors ençà, aquests mateixos Mags, als final de les festes de Nadal, venen una nit a repartir regals a tots els nens i nenes del mon.

(Fotografia Jaume Guillamat) 

Aquest relat més o menys ampliat, ensucrat o distorsionat  ha fet que SS. MM els Reis Mags d’Orient, hagin esdevingut els únics monarques a qui es reconeix una utilitat i manifesten, any darrera any, una gran capacitat de supervivència i una càrrega emocional tant impressionant com duradora. Per aquest motiu el ritual sobreviu a la pròpia fonamentació del mite, per motius tant diversos com la seva utilitat i la negativa a prescindir d’ells.

El Reis d’Orient són unes figures evanescents - una mica despistades, a vegades requereixen el suport de patges de cada lloc per on passen - i gairebé simbòliques doncs, per exemple a la Riba, uns anys arriben per Cap de Riba baixant de El Pinetell, altres han arribat físicament amb el tren a l’estació del ferrocarril, alguna vegada han preferit fer-ho a cavall, algun altra any s’han presentat en tres vehicles de 2 cavalls descapotats procedents del Sulfuro, en tot cas, de manera indiscutible, sempre han arribat, arriben i seguiran arribant. 

Sigui com sigui a l’hora de la veritat, resulta que només els veiem una vegada a l’any, normalment allunyats o a una certa distància durant la cavalcada, des del balcó de l’ajuntament, a la Penya, al Casal Ribetà o els més afortunats, a vegades els podem veure uns instants si realitzen el lliurament dels obsequis personalment. Però sobretot, la immensa majoria de vegades els veiem, perquè anem a dormir i mentre dormim somiem amb ells i el dia següent sabem que han vingut  en aparèixer els regals.

(Fotografia Jaume Guillamat) 

També sabem que hi són per que la seva presència més constant és un acte verbal, dels pares, avis, avies, oncles que afirmen la seva existència i de nosaltres mateixos quan els escrivim la carta. Una carta on més enllà del que hi expliquem els estem invocant i els fem realitat.

(Fotografia Jaume Guillamat) 

Hi ha un moment a la vida de tots els nens i les nenes que la seva existència es posa en dubte. És el moment en que comença a aparèixer el rigor del pensament analític, del pensament lògic, són uns anys en que hom pensa que tots els fets s'han de comprendre. Sortosament però, la Nit de Reis és massa màgica i com a molt el que anem fent, és incorporant-nos al secret. Un secret on en el racó més íntim, seguim sabent que el mite dels Reis Mags hi habita. Al cap i a la fi la realitat d’un mite no és altra que les paraules que l’expliquen i el mantenen viu en la memòria de la col·lectivitat  a la que pertany.

En un temps on tot és breu, tot ho volem cada vegada més ràpid i la piulada, l’sms o el mur del facebook és el medi de comunicació. En un temps on molta gent prefereix esperar a que surti la pel·lícula enlloc de llegir la novel·la, sorprèn cada vegada més veure com hi ha qui escolta, assaja i finalment interpreta unes notes que necessiten un temps, un ritme i una sensibilitat, i si això és estrany, tal com estan les coses, encara resulta més sorprenent veure com l’església parroquial de la Riba era de gom a gom mercès a la Iniciativa d’Amics de la Riba que en les seves XXXII jornades musicals ha permès  escoltar a M.T. Montané i Mar Martori.

Sovint és arriscat parlar de música quan s’és incapaç de llegir una partitura, no es pot interpretar res amb cap mena d’instrument i vocalment s’és un desastre que tindria franques dificultats per interpretar la tonada més simple sense destrossar-la i malgrat tot m’agradaria escriure alguna cosa de profit.

Sóc conscient que cal anar molt en compte i no es pot permetre escriure frivolitats quan es pretén ser seriós, però avui del violí de M. T. Montané hom s’ha adonat que allò que sembla més simple sovint porta darrera moltes hores de treball i en aquest concert de divulgació ha estat un encert veure com la mateixa intèrpret preocupada pel coneixement ens introduïa amb breus pinzellades al coneixement de l’autor i l’obra que s’anava a interpretar.  

El concert dividit en dues parts ens ha presentat obres primer de Rameau, Narcis Bonet, Edward Elgar i Claude Debussy i a la segona part composicions de Joan Massià, Massenet, Ernesto Nazareth, Astor Piazzola, Carlos Gardel i Xostakovitx. Conscient que sempre es millor fer un silenci que posi en dubte les habilitats intel·lectuals que no pas escriure i deixar constància de l’estupidesa, m’arriscaré escrivint que el meu gust personal en veure el programa, fins i tot abans d’escoltar les primeres notes, anava directament per Edward Elgar, Piazzola i Xostakovitx.

Si bé el nom d’Elgar ens transporta necessàriament a l’Othello de Shakespeare inspirador de la popular marxa land of hope and glory  avui, a l’església de Sant Nicolau de la Riba, la pompa de les marxes era molt lluny,  les notes de Nimrod amb un violí i un piano et transportava a un passeig per l’espai mentre Salut d’amour a un jardí de roses.

A la segona part els 3 tangos, et feien veure que Nazareth i Carlos Gardel eren bons però Piazzola era un geni i la seva música ultrapassa el mon dels melòmans erudits per apropar-nos a la sensibilitat més sublim mercès al sentiment amb que s’executava l’Oblivion.

Per finalitzar el concert els tres duets per a violí de Xostakovitx acompanyats pel piano de Mar Martori, s’ha pogut escoltar a dues generacions de violins, M. T Montané i la seva filla Maria Fort, no he pogut evitar en escoltar-los recordar la pintura de Paul Klee.

Els aplaudiments finals del públic han incorporat la part més tendre i popular del concert amb una tonada que ens recorda que cal menjar “panses i figues, nous i olives, / panses i figues i mel mató” abans de recordar-nos les dates que s’acosten amb la tonada Una cançó jo també cantaria / una cançó ben bonica d’amor /  i que n’és treta d’una donzelleta / que n’és la Verge, la Mare del Senyor.

En definitiva una bona manera de deixar un bon regust de paladar però aquesta vegada a l’orella per celebrar un altra dels actes del 65è aniversari d’Amics de la Riba. 

Al menjador de casa, com en altres cases de la Riba, sempre hi ha hagut llar de foc. De fet, fa més de cent anys que hi és i mai ha estat necessari fer cap manteniment especial tret de netejar el sutge de la fumera. Al seu redòs hi ha l’espai de més caliu del menjador i quan comença el bon temps s’enyora.

Quan arribàvem el divendres al vespre a Cap de Riba, deixats els paquets a la cuina, l'actuació de màxima urgència era posar-nos en funcionament per encendre la llar de foc, amb el pas del temps he entès que era una tasca important.

Buidar les restes de cendra acumulada el cap de setmana anterior, posar-hi pinassa i paper de diari, algunes branquetes fines, tres o quatre pinyes seques, branquillons més gruixuts i un tronc o dos ben consistents. Misto, atiador, paciència, sovint més d’un intent i de cop, el miracle: el crepitar de l’escorça i la flama canviant de blava a taronja i blanca.

El menjador es començava a escalfar, era com si despertés l’ànima adormida de la setmana: els balancins recobraven la vida, els tupins, podalls, llums de carburo i les parets centenàries podien començar a parlar de tot el que han viscut. La llar de foc és com una immensa biblioteca que guarda fidelment la memòria entranyable dels racons, els olors i les sensacions de totes les persones que l’han mirat i hi han conviscut.

A la nit, assentat al balancí, davant les brases que encara cremaven era fàcil pensar i practicar el ritual de la memòria entranyable. Al voltant del foc és fàcil que s’encengui la memòria agraïda del que hem fet i hem estat, del que fem i del que som. Surten molts noms, algunes preocupacions, alegries i dificultats.

El foc de la llar és un netejador increïble de la memòria, et va treballant per dins i vas veient les coses cada cop més nítides, més properes i diàfanes. El foc de la llar neteja l’ànima i fa baixar poc a poc les armes. El foc de la llar et torna aquell seré consentiment a la veritat que precedeix sempre la reconciliació.

El foc és conceptualment com la família, un escalf, una combustió gairebé divina. Si voleu una imatge simple i entranyable mireu una llar de foc: el foc és la mare, la llenya el pare i l’aire és el fill. La mare és amor que crema i dóna llum. El pare la vida consumida per aquest amor. El fill és l’aire que atia i fa més viva aquesta combustió.

La llar de foc ha d’estar sempre encesa quan arriba l’hivern per fer l’espai habitable i al bon temps cal mantenir-la encesa en la memòria agraïda del món i parlar-li a cau d’orella, perquè fins Déu parla a l’Antic Testament a través del foc.

És important vigilar la llar de foc, unes brases latents encara que sigui sota les cendres es poden atiar de nou, és impossible apagar del tot aquest foc però un foc mal encès, o apagat, reduït a cendres, no és un bon foc, potser convé apagar-lo del tot i tornar a preparar la llenya, posar primer rostoll, després branca, després el tronc i deixar que l’aire hi circuli!.

Potser una llar de foc elèctric, sense llenya que es consumeixi i sense cendra es més neta i còmode però una espiritualitat elèctrica, per més útil que sigui sempre és artificial. 

La Riba no es pot mirar únicament amb uns ulls, és prou suggerent àmplia i difusa com per no poder-la abraçar sense tot el que ha acumulat del temps del triàsic ençà. Per conèixer la Riba cal tenir notícia i saber de tots els seus angles: de la natura que prepara els indrets, de l’home que els organitza per satisfer les seves necessitats, de l’economia -  cap societat s’ha desenvolupat de manera separada o independent del comerç i la indústria - de la política que la governa, de la sociologia, el poble és la forma i el símbol d’una relació integrada, podríem parlar del seu urbanisme, hi ha qui diu que un poble es pot mesurar per la solidesa dels seus murs i les obres que hi han fet, per tant, és obvi que la Riba té tot el que ha de tenir i res del que refereix a l’home li és aliè.

(Fons particular, orígen desconegut) 

Tot allò que afecta a un ribetà o ribetana afecta al poble per aquest motiu sovint molta informació la traiem de la indústria, del comerç, de les associacions, dels poetes, dels narradors, dels pintors i dels fotògrafs. Podríem entendre París sense Balzac, Manhattan sense Woody Allen, Barcelona sense Marsé o Reus sense Amorós?

La Riba no és un conjunt de cases i carrers organitzats linealment a partir de la Costa o un simple conglomerat humà. Això seria tenir una visió molt simplista del poble, la Riba és una organització funcional que cristal·litza en estructures materials i queda separada de qualsevol altra entitat on només funciona l’estadística, l’extensió o la demografia, és la diferència entre un poble i una aglomeració, és la presència d'una ànima humana el que fa de la Riba una entitat especial.

(Fons particular, origen desconegut. Any 1957) 

Aquest poble ha assolit la revolució industrial passant del molí a la fàbrica sense esdevenir necessàriament un poble dormitori i el repartiment de l’espai no ha estat un càlcul de rendiments. El molí es construïa d’acord amb els recursos naturals, és a dir, aprofitant o regulant els salts de l’aigua, l’habitatge ha estat majoritàriament individual, el bloc de pisos pres com un rusc, on l’home es conserva durant la nit, tot i existir, dins el conjunt d’habitatges de la vila, sense considerar-lo una excepció, en cap cas ha esdevingut habitual.

El fet que la Riba sigui un poble longitudinal fa difícil de definir que cal considerar dispersió poblacional, ho serien els barris tradicionals: la Ràpita, la Carretera i Cap de Riba, però en realitat estan poc més allunyats del centre, que el darrer tram d’habitatges de la Costa Alta respecte de la plaça Major, si aquesta fes la funció centralitzadora de l’àgora, sembla més encertat par lar d’un poble allargadament extens i la dispersió en el sentit urbanístic sembla que l’hauríem de situar a les Hortasses. 

(Fotografia facilitatda per M. Carme Ribé Mercader) 

En tot cas, més que no pas l’urbanisme, la natura, l’aigua, la pràctica de l’escalada iniciàtica o el turisme familiar de muntanya, ha estat el sistema industrial el que ha permès evitar a la Riba el procés de despoblament que ha caracteritzat a molts pobles de les rodalies. 

La fotografia ha jugat sempre un paper rellevant dins la societat i dins de cada un de nosaltres esdevenint un testimoni fidel que pot mostrar l’evidència de certs esdeveniments. Obté un paper rellevant per que pot convertir-se en un arxiu històric a partir del moment en que es converteix en un document real d’un fet polític, social, econòmic, natural, familiar.

(Fotografia fons Jaume Guillamat) 

Mercès a la fotografia podem veure, comparar i ser conscients de l’evolució urbanística de la plaça del Pont, de la Costa, de Cap de Riba, podem recordar la inauguració del Consultori mèdic, una Festa Major, la darrera riuada o qualsevol altra esdeveniment que, aparentment irrellevant quan es produeix, es pot convertir en apassionant al cap d’uns anys.

Quan ens adonem que el pas del temps es irreparable busquem el suport de la fotografia per retrocedir i d’aquesta manera reviure els moments independentment que hi fóssim o no presents, segurament apreciant l’escenari i fent-nos sentir la mateixa sensació captada en el moment de fer la fotografia.

(Cap de Riba. Fons particular, orígen desconegut)

El temps és immediat, és fugaç sovint no podem fer res per prevenir els esdeveniments, una riuada o una ensolsida però si que podem recordar-ho i solidaritzar-nos amb l’esdeveniment i amb els afectats si n’hi ha hagut. Aquesta és la importància de la fotografia, té la capacitat de convertir allò que seria una realitat llunyana en el temps o en l’espai en quelcom molt proper que permet provocar, el record, l’anàlisi o la reflexió.

( Carrer de Prades. Fotografia extreta del llibre Gomà-Camps 1758-2008. p. 101) 

La fotografia també pot resultar enganyosa però sovint, certa o no, dona legitimitat al text escrit, les persones ens fiem de les fotografies però amb els telèfons de tercera i quarta generació correm a fer fotografies i penjar-les a les xarxes socials, però això té un inconvenient, quantes fotografies hem vist sense cap mena d’anotació, sense una vaga referència al lloc o a la data en que s’han fet. Aquestes fotografies, al cap d’un temps corren el risc de ser enganyoses i desestimades malgrat el seu valor en perdre la força de la identificació.

(Font del Mas. Fotografia Ramon Gavarró) 

No és el mateix explicar com era la font del Mas que veure-la, no és el mateix explicar un carrer que veure’l, no és el mateix escoltar com es va produir un riuada que veure-la, Avui fins i tot hi ha qui mira la fotografia obviant l’explicació i fent cert allò que l’estímul visual és més important que qualsevol altra, estrany error, doncs una imatge ben trobada pot posar en entredit la realitat. La fotografia és un motor important però no sempre es pot donar la imatge per exacte.

Diu una frase apòcrifa que quan s’ajunten dos alemanys munten una fàbrica de cervessa, quan ho fan dos anglesos funden un club i si són dos catalans editen una revista. Independentment de l’encert de la cita, la Riba ha tingut un portaveu informatiu que ha passat per dues etapes ben diferents.

La capçalera EL BRUGENT va aparèixer per primera vegada com a portaveu del Foment del Poble de la Riba entre el 25 de juliol de 1920 i el 30 de setembre de 1921, per restar profundament adormit fins el gener de l’any 1980 quan, recuperada la democràcia municipal, tornà a la vida del poble per esdevenir portaveu del poble de la Riba durant 20 anys llargs i 190 números.

El periodisme local era i és el de les persones, era i és periodisme de proximitat. EL BRUGENT feia creure en la possible relació causa - efecte de la notícia, es comentava a la Penya, al bar del Ciquet, a la Pacheca, al pa, al metge, a la botiga  o a la perruqueria. Els mitjans de comunicació locals sempre s’han caracteritzar per uns fets distintius: la identitat i la proximitat.

En les dues etapes que, fins aquest moment, ha viscut la publicació no deixà de ser un testimoni de l’evolució del poble, així com de la vida de bona part dels diversos sectors de la població. Sovint, els seus articles analitzaven, des de posicions col·lectives en alguns casos, individuals en altres, el batec del que es cuinava a l’ajuntament, a les distintes associacions i en algun moment esdevingué la única oposició visible al govern municipal.

EL BRUGENT es fornia d’informacions imprescindibles per aprofundir en la vida, en els problemes i també alegries de la vida quotidiana del poble. Les riuades apareixen en les dues èpoques, i també, com és evident, protestes per certes despeses, la manca o endarreriment en la solució de problemes concrets i una certa valentia a l’hora d’expressar alguns reclams i certes opinions.

Resulta curiós llegir en els números de la primera època queixes per la mala qualitat de l’aigua en un poble ple de fonts, el debat que generà la contractació de dos envelats amb les orquestres respectives per la Festa Major o la informació d’afers més delicats com el que llegim respecte de l'augment del preu del pa on copiem textualment el que es deia: “amb molt bon acert, la majoria dels patrons s’han obligat a pagar l’augment a tots els seus obrers mentre durin les circunstàncies actuals”.

Aquestes publicacions sigui quina sigui la seva periodicitat i les condicions en les quals sortiren al carrer, han esdevingut una eina de vital importància per a esbrinar la història quotidiana del poble en el sentit de col·lectivitat. En el cas que ens ocupa, els articles, les entrevistes, les opinions, les activitats de les diverses associacions que s’hi publicaven independentment de les consideracions polítiques, socials o literàries no deixà de ser un fidel diari de la vida i l’evolució del poble.

Avui EL BRUGENT  i tantes altres publicacions són un pas obligat per resseguir, les festes, bona part de la història, molts detalls referents a la situació econòmica de la vila, a la de l’ensenyament, la cultura, les obres, la sanitat, la religiositat pública, la  visita de personalitats i mil detalls més de tota mena tant referits al passat, com a l’època en què la revista sortia al carrer.

El periodisme local ha estat i de fet encara és com el dia a dia, el cara a cara amb el lector i amb els subjectes de la informació. Menystenir els mitjans de proximitat o no trobar-los a faltar equival a menystenir les dades reals que donen el pols al que preocupa al ciutadà.

Avui en el món digital, els costos de generar un tipus de premsa com era EL BRUGENT serien mínims, però caldria una voluntat social i un grup associatiu prou fort, no tant per fer-lo possible a través d’una web com per consolidar-lo en el temps.

Els temps canvien i els esforços que aleshores es dedicaven per generar una publicació periòdica, unes miscel·lànies esporàdiques, una edició facsímil del mensual de la primera època o taules rodones, ara es dediquen a altres activitats igualment necessàries preparant excursions, competicions de BTT, exposicions, jornades musicals o altres activitats col·lectives, si bé, es perdrà el referent informatiu del pols més immediat del que esdevé a la quotidianeitat. 

Malgrat l’aparent poca transcendència que semblava tenir el periodisme de proximitat, EL BRUGENT a la Riba i altres mitjans locals coincidien en un objectiu principal: arribar a la ciutadania. No oblidem que la major part de la vida és local i la realitat és aquella amb la que vivim i convivim cada dia.

Fins l'any darreries dels anys 60 les tardes de vacances fos Setmana Santa o Estiu anaven molt lligades a l’aparell de televisió de ca la Pauleta, voltat d’un bon nombre de canalla que hi anàvem a veure la peli de la tele, sense ser conscients que començàvem la formació de cinèfils locals.

Per Setmana Santa d'aquella pantalla també sortien imatges de gent encaputxada que es movien rítmicament al so de bandes militars en mig de processons inacabables i de pel·lícules de temàtica obligatòriament religiosa i de to èpic, recordant els grans moments de la història sagrada, vides de sants o comportaments exemplars.

L’equació matemàtica que millor definia aquells dies era Tarda = ca la Pauleta + peli + bossa de moresc. Les hores passaven acompanyats de Quo Vadis, Los diez mandamientos, la Bíblia, La túnica sagrada, Rey de reyes, Barrabás, Ben-Hur, crec recordar que fins i tot varen posar El Cid,no hi apareixia Jesucrist però el tema era igualment èpic: la guerra contra el moro infidel dins una Espanya nacional - catòlica.

Aquest tipus de pel·licules ens agradaven i entretenien, en tot cas no hi havia gaires alternatives, i si hi ha algun mal record, es corresponia més aviat a les de llàgrimes a dojo com 70 veces 7 o Marcelino pan i vino, la resta es prestaven a l’admiració per les aventures que oferia Hollywood amb penalitats, miracles i altres actes sublims que presidien els primers anys del cristianisme, fos seguint la narrativa dels Testaments o altres guions espectaculars.

A l’Estiu la cosa era més lleugera normalment la classificació més personal era: de tirus, d’Indius, d'espases, de pirates o de guerra, aquestes darreres gairebé sempre centrades en episodis del Pacífic, per no crear conflictes polítics ni morals, on els americans eren els bons més bons i els japonesos els dolents més dolents. Molts d'aquests films havien estat filmats en color però els monitors de televisió eren en blanc i negre i només tenien dos canals, el normal i l'UHF.

Resulta curiós com moltes d’aquelles pel·lícules les hem tornat a veure de grans i més enllà del record infantil i les falsedats històriques, hom s’adona que hi havia un cinema extraordinari. Algunes escenes em portarien anys després a Roma i fer un recorregut totalment a peu pel Coloseo, la Via Apia Antica fins l'església del Quo Vadis, però allí ja no hi havia ni el bastó florit de sant Pere, ni la carreta amb Ligia - Deborah Kerr acompanyada de Marcus Vinicius – Robert Tylor per seguir fins les Catacumbes de Sant Calixte. La tornada ja fou en bus. L’altra gran visita es corresponia també a un altra film admirat per la seva carrera de quadrigues i que ens portà a visitar el circ Màxim.

Es fa simpàtic recordar com, al llarg de la dècada dels seixanta del segle passat, en unes cadires de fòrmica grises i amb un pressupost que donava per això que avui en diem llaminadures, però en aquell moment era una bossa de Churruques, marca que comercialitzava el moresc i les pipes, aprenguérem - en uns silencis trencats exclussivament a l'hora des anuncis - a admirar el cinema a través d’una caixa sempre petita i mal anomenada tonta, i també acabat el film intentàvem a la placeta de cal Torres, pels carrers i fonts més properes com la del Blai, reviure les aventures tot imitant els personatges que haviem vist unes hores abans.

És prou conegut que Salvador Vilaseca fou l’iniciador de les investigacions arqueològiques d’una manera sistemàtica a Reus i les seves rodalies, entenent la paraula rodalia en el sentit més ampli, feu tasca de recerca a gairebé tots els indrets de les comarques del Camp i les Muntanyes de Prades.

(Toll dels Paperers sota la cova de Cartanyà) 

La presència humana a la vall de Brugent ha deixat rastres en nombrosos indrets com les Roques Caigudes, la zona dels 3 Pilons, o la cova de Cartanyà és en aquest darrer lloc on, acompanyat de Josep Iglésies, Joaquim Santasusagna i Manuel Mata, es feren forces troballes algunes de les quals són actualment exposades al Museu Arqueològic que porta el seu nom a Reus.

(Salvador Vilaseca. Reus y su entorno en la prehistòria. vol II) 

Independentment de les restes trobades i del període a que es corresponen paleolític, neolític o bronze final, el fet de saber que 3000 anys A.C o 5000 abans d'ara els nostres avantpassats corrien pel riu Brugent o pel riu Francolí amunt i avall, fa que mirem el passat amb un cert respecte, pensar que si vivien a la cova de Cartanyà segurament pescaven amb certa facilitat pels tolls on ens anàvem a banyar, Llarg, Nimfes, font Gran Paperers, Enamorats, Dutxa, toll de la Porta, font del Mas i caçaven per tota la vall, seguint els camins que ens porten al Puig, la Serra i cap a Farena, acostumats com estem a viure amb perspectives molt curtes de temps, tot això imposa i, segons com, fa escruixir.

 (Salvador Vilaseca. Reus y su entorno en la prehistòria. vol II) 

Diuen que som humans, fins ens considerem dues vegades sapiens, però mirant endarrere resulta que cada vegada sembla més distant aquell procés d’hominització i d’humanització iniciat a Etiòpia quan els australopitecus van decidir baixar de l’arbre, posar-se a caminar cada vegada més recte i varen començar a fer les primeres passes en substituir la selecció estrictament natural per la tècnica.

Avui allunyats de la natura de manera gairebé definitiva obtenim l’energia, de la granja, la piscifactoria, els embassaments o les centrals de producció més diversa vivim molt més còmodament que qualsevol dels nostres avantpassats, però caldrà plantejar-nos si és intel·ligent suposar que viure allunyats de la natura vol dir que hi hem de viure d’esquena i ens hem de qüestionar si en la nostra cursa no hem provocat ja revolucions antinaturals gairebé des del primer moment en que varem aparèixer.

Sembla que els nostres avantpassats feren un salt evolutiu important quan varen començar a imaginar eines i després les construïren, quan varen començar a ser capaços de mantenir en vida a membres del grup que anys abans haurien desaparegut, quan la domesticació del foc els va allargar el dia i millorar la dieta, varen començar a créixer com éssers humans quan tot això ho deixaren de fer competint jeràrquicament els uns amb els altres.

Varem deixar de ser caçadors – recol·lectors nòmades quan descobrirem estratègies diferents i realment innovadores com la ramaderia o l’agricultura. Segurament que una carn tancada que no es mou no era ni és tan bona com la salvatge, però facilità la vida i transformà la societat. Es canvià el cicle vital aparellant els animals de manera artificial fins aparèixer espècies híbrides o estèrils com les mules.

Aquests van ser uns passos crucials per l’evolució de la humanitat, després vingué la penicil·lina, la fecundació extrauterina. Segurament que tothom comparteix la bondat bàsica de tots aquests avenços. Doncs bé, ara la biologia mercès a l’estructura de l’ADN i el genoma humà ens permet conèixer perfectament l’abecedari de la vida i les claus que guien l’evolució biològica del nostre cos. Ara podrem modificar i clonar éssers vius genèticament idèntics i molt aviat no seran només en pollastres, vaques i ovelles. Es millorarà la tècnica i s’unirà l’ADN d’espècies que fins ara no es podien unir de manera natural. Els resultats d’aquests investigacions no seran naturals però cal tenir present que tampoc ho és una mula.

L’evolució és constant i cada vegada més ràpida, si ara existeix la industria biotecnològica d’aquí a quatre dies estarem en mans de la “farmaderia”, les lleis que ho regulen són a les beceroles, als Estat Units, sembla que aquesta investigació està prohibida amb diner públic però no amb diner privat.

 El que està passant és massa important per deixar-ho en mans de minories dirigents com les que tenim ara. No es poden produir grans canvis socials sinó aconseguim que en els llocs de decisió hi hagi un estoc important d’organismes intel·ligents.

El cinema és quelcom que sempre m'ha fascinat i, malgrat no ser-ne un militant aferrisat, considero anar al cinema tant important com llegir Chesterton, escoltar a Chet Baker o admirar a Paul Klee.

Durant un parell de dècades llargues de la meva joventut, el cap de setmana implicava anar al cinema i aquesta afirmació podria condensar les vivències cinematogràfiques de diverses generacions que passàvem persistentment pel cinema de la Penya.

Tècnicament és impossible plasmar tots els records, i els detalls poden semblar apunts esbossats d’una manera tant ràpida que recordin més aviat certes pinzellades d’un quadre impressionista però en un seguit d’escrits sobre la Riba no es pot menystenir el cinema.

(Fotografia Jaume Guillamat) 

Normalment les projeccions es feien la tarda dels diumenges a l’hivern i la nit dels dissabtes durant l’estiu, en doble sessió i Nodo en començar la segona part fins que aquest deixà de ser obligatori l’any 1976 per acabar desapareixent el 1981.

Aquesta projecció aparentment estranya del NODO acrònim de Noticiarios y Documentales del règim franquista s’explica pel fet que els films es projectaven conjuntament amb La sala del Sindicat de Picamoixons, per tant, en Tonet, tan bon punt havia posat les bovines en ordre sortia amb el sac direcció Picamoixons per fer el canvi.

La sala de projeccions era situada sobre el bar de la Penya on s’hi accedia per unes escales des del mateix bar. La cabina situada a la part del darrera de l’escenari, tenia dues màquines de carbons que projectava les imatges sobre una pantalla de paper de barba encaixada en un marc de fusta, a prou distància com per girar la imatge de manera que el públic situat al davant podia visualitzar el film amb tota normalitat.

El concepte normalitat, almenys durant la dècada dels anys 70, s’aplicava sempre que no marxés el corrent elèctric, que les pujades i baixades de tensió no fessin de les seves o bé, sobtadament, es paralitzés la imatge del protagonista uns segons abans d’aparèixer sobre la seva cara una taca de tons marró fent desaparèixer la imatge amb un in crescendo que finalitzava quan s’encenien les llums de la sala.

Les butaques eren de fusta marró amb restes del que algun dia devia haver estat un encoixinat fins que foren substituïdes per unes d’escai verd, a excepció feta, d’algunes fileres al darrera de la sala on s’hi mantingueren les velles, però en el fons també belles, de fusta menys atrotinades.

L’entrada si la memòria no erra tenia dues categories soci o no soci ­- potser també hi havia la infantil – amb tot el repartiment de l’aforament públic, sense normes escrites ni pactes establerts, era racionalment acceptat per tothom: les 3 o 4 primeres files per la canalla que anava a menjar pipes, cacauets salats, moresc i altres delícies, el gruix de la sala es reservava per la gent de seny, pares, mares, tiets, tietes o matrimonis diversos i coincidia amb les files que anaven aproximadament del replà de les escales fins al primer graó del que en un altra lloc es podria classificar com galliner, i les 6 o 8 darreres fileres, elevades de la resta de la sala per diversos esgraons, era la zona de parelles, projectes de parelles, o algunes colles que es dedicaven, depenent del film, a veure’l, comentar-lo o aprofitar per fumar-hi algun cigarret compartit.

No era habitual poder-hi veure cap pel·lícula d’allò que en deien “de rigurós estrenu”, a no ser que aquest concepte s’apliqués a ser la primera vegada que es projectaven a la Riba, però s’hi pot fer un bon repàs de la història del cinema dels anys 60 fins els primers 80. Es podria citar tòpics recurrents però, vist amb perspectiva crítica, aquestes sessions de cap de setmana ens estimularen a molts el gust per aquest art.

Depenent de l’edat ens divertíem veient en pantalla gran i en blanc i negre o color segons el dia, a Tarzan amb Jane i la mona “Chita”, anys després sabríem que en realitat era un “mono”, també ens ho passarem bé amb John Wayne, el general Custer, el Zorro, Dràcula, els germans Marx o Fuman Chú i coneguérem actors i actrius com Sofia Loren, John Wayne, James Manson, Marilyn Monroe o Richard Burton, veièrem films basats en novel·les d’Agatha Christie, peplums i spaghetti westerns diversos junt al sempre entretingut James Bond i a produccions de culte com La Naranja mecànica, Mahattan o Chorus Line.

Aquí visionarem els anys dels “destape” La Trastienda, Historie d’O, i bona part de la corrua de films de pit i cuixa amb Nadiuska, Susana Estrada, Àgata Lys acompanyades d’Alfredo Landa o el duet Pajares – Esteso. De totes maneres seria injust no recordar que també s’hi projectava films de Woody Allen, Buñuel, Berlanga, algunes grans pel·lícules de Hitchcock i, com tants altres cinemes de poble, va durar fins que el cotxe feu proper els cinemes de Montblanc, l’Espluga de Francolí o Reus.

Una relació de les projeccions anunciades a la publicació mensual ribetana EL BRUGENT, que no reprodueixo sencera, ens diu que entre desembre de 1981 i els primers mesos de 1982 es projectarien Carrie, Valentino, New York New York, Annie Hall, Un puente lejano, Perros callejeros, Vota Gundisalvo, Tristana i Esclava de placer. La varietat i la qualitat d’aquests títols indiquen que la programació era com el Dragon Khan si bé, estic convençut que els responsables contractaven aquells lots de films que les majors posaven a disposició a un preu raonable.

(Fotografia d'autor desconegut aconseguida a Facebook) 

En tot cas el records del cinema i les sessions de tarda o vespre a la Penya permeten pensar en allò que hem vist, permetent-nos recordar-ho no només altra vegada sinó que fins i tot d’una altra manera, per que el pas dels anys i el transcurs de la vida, encara que sigui mentalment, ens permet veure les coses a un altra ritme, establir connexions i associacions i encara que sigui mirant endarrere ho fem amb interès i sense nostàlgia.  

A la Riba, com a tants altres pobles i ciutats d’aquest país ens adonem que els noms tenen un caràcter identificador, clar, concret i no deix lloc als dubtes. Si hom cita cal Barceloní, Bessó, Bresca, Butxaquilles, Cardús, Cenabro, Faldilles, Felip, Llarguet, Mangales, Marandel, Mosso, Muntanya, Nebot, Pelagalls, Paüller, Santo, Telaró, Vermell, Vídua, Toio o Xot no hi ha cap mena de dubte sobre la identificació de les persones que pertanyen a la família o a quina casa física es refereix.    

(Fotografia de Jaume Guillamat) 

Aquesta identificació en l’ensenya l’experiència, el cinema, la història i antropòlegs com Claude Lévi-Strauss, qui res té a veure amb el senyor dels pantalons conegut com Levi-Strauss & Co. Viure en comú ens mostra que una societat sense noms no es pot organitzar ni pot existir de cap de les maneres, la relació nom-persona és imprescindible i Lévi-Strauss a La pensée sauvage mostrà la funció identificadora del nom.

(Fotografia de Jaume Guillamat) 

Els aficionats al cinema probablement recordin el film de Bertolucci, El darrer tango a Paris  i amb tota seguretat tenen ben present una escena molt concreta - no em refereixo a la que deuen estar vostès pensant – sinó a que ni Maria Schneider ni Marlon Brando saben el nom l’un de l’altra i al film hi ha una seqüència on ella li diu que cal tenir un nom. La resposta d’ell és un bram feréstec i la d’ella un crit salvatge. Cal concloure doncs, que tot i fer-ho d’una manera estranya i amb un llenguatge molt privat, cal identificar-se.

 (The last tango in Pais)

En algunes professions el canvi de nom s’identifica amb la frivolitat, en altres amb el pudor, fins en alguns casos la barreja entre realitat i ficció arriba ser enormement confusa, és conegut que Norma Jean Mortenson era Marilyn Monroe però poca gent sap que Toni Curtis és deia realment Bernard Schawrtz, quanta gent identifica a Archibald Alexander Leach amb Cary Grant? Si els dic Charles Spencer, molts de vostès pensaran en el germà d’una princesa anglesa difunta, però era el nom real de Charles Chaplin i així els podria anar posant exemples poc coneguts diferents del mon de la faràndula. En el de la Literatura George Sand era Aurore Dupin i el nostre Víctor Català era en realitat Caterina Albert, però quelcom semblant també passa en altres cultures i en mons presumptament seriosos com el de la política vostès saben que darrera del nom Muhammat Abd al-Rauf, hi havia Yasir Arafat, que Karl Herbert Frahm era el nom real de Willy Brant o que Ngyên Tat Thant era Ho Chi Min?

Freud al seu llibre Totem i tabú, agafa una idea de l’antropòleg James Frazer i considera que el nom és part fonamental d’una persona, tant fonamental que cada societat l’assumeix d’una manera diferent, fins el punt que en segons quins ambients preguntant pel nom real d’una persona no et donen raó però t’informen amb tota mena de detalls si preguntes pel renom.

En definitiva es pot afirmar que totes les estructures nominals tenen una funció classificadora de la realitat en el sentit més ampli i cada cultura n’adopta una visió ben concreta i els noms propis, els cognoms, els renom o els malnoms, ho acceptem o no, ens poden oferir orientacions força valuoses de les persones.