POSTRES.—Al Centre Cívic hi ha entrat la comitiva de prohoms dels pobles veïns junt amb l’Honorable i el batlle de la població i un seguici d’homes, dones i canalla que quasi eixamplaven les parets de l’edifici abans d’inaugurar-lo, més que formigues, moltes del cul alt o abelles meleres, s’empenyien per arribar al cau o a la bresca.
El Groguet arramblat per uns quans companys ha desaparegut en aquell riu, mentre el politiquet ha quedat mirant el mirall de la façana, un vidrieral enorme que deixa entrar la vista des de fora com boca oberta davant el dentista.
La separació no ha semblat importar-li a nostre actiu personatge. El carrer ha quedat buit i el soroll ha entrat a la casa estrenada. Una part del personal que havia badat fins l’arribada del prohom i comitiva, no ha entrat i ha decidit anar al lloc on el refrigeri espera el temps i hora per oferir-se a tots.
S’ha quedat meditabund, l’home, com si les últimes frases seves l’haguessin colpit verament. Pensatiu emmirallat en la façana semblava un transportat. Era en un moment de trànsit quan el seu cap va més enllà del que molts es permeten : PENSAR.
Semblava que es deia com pujant al núvol que per damunt circulava empès pel garbí : Finançament, finançament. Ho tenen negre. No se’n sortiran. Amb lo fàcil que és. Ja li ha dit la mestressa al amo del ... treball, no del diner. Ella, és l’ama absoluta i en fa el que vol. I com que no son valents de quedar-se la part relativa que els toca... cametes ajudeu-me.
Això, es de mal comparar, però s’assembla a una família. Pare i mare rics, per que els fills treballes, com més n’hi hagi millor, i els calers de la setmanada cap al bossot col·lectiu, diuen, però a la setmana – del que ja és seu – els donen pels gastets de la disco, cine i novia i estalvia Pepet que si no quan et cassis no en tindràs ni cinc i a pidolar o a endeutar-te si vols un piset, un cotxet i una bodeta com cal...
Li venia a la memòria una conversa amb un camioner. Festejava ell, un català, amb una noia extremenya nascuda aquí. El pare d’ella no treballava, la mare, si, la feina de casa que en tenia per posar al dia als set subjectes que tenia que alimentar, vestir... La noia entregava al pare tot el que guanyava.
Un dia li digueren nuvi i núvia que es reservarien una bona part del sou de cadascun i que mirarien per un piset o caseta per al cap d’un temps de festeig tinguessin un patrimoni per començar la caminada junts. El pare si oposà. En el tira i afluixa, sols trobaren una solució. No donar-li res al pare i anar per lliure, començar ja la nova vida. La baralla fou enorme, Veïnat i molts més volgueren posar pau, quina pau, si cap tirava enrere. Cada un tenia la seva de raó. El pare amb la butxaca sense entrar-hi el sou de la noia, amb l’agravant que la epidèmia podia prosperar en els set germans i quedar-se amb el bossot sense entrar-hi reserves... En fi, un drama....
L’he vist trist dient: Que no es barallin.
Potser tots sabem a que es referia. Diuen que demà dia nou d’agost ...les bosses es trobaran i faran un transvasament, no se si d’angoixes, de diners, de poders o de baralles . Pot quedar tot en pa sucat amb oli.... Que no es descuidin el sucre que fa de més bon menjar.
Ara hi caic, per això alguns volen la independència... Sí, si,si. La independència del diner. Aquí es la clau. Hi no ho saben veure aquests savis tant intel·ligents? Haurem de lligar-los-hi les sabates. Crec que no saben ni ajupir-se per fer-ho. Una pena... Amb sabates a retaló es va al bany, no us sembla?
------------------------------------------------
POBLES. Quan dispossi del poema CABACËS, que no el trobo, continuaré. Crec que algù que m'ha llegit durant eix temps pot disposar d'ell. Si m'haguessin fet algun comentari per el correu podria posar-mi en contacte, però no. Tothom fins ara ha callat, suposo que no els agrada, però veig que ho miren molts.Encara que en queden no vull cansar més i ho deixaré còrrer si no el trobo. Si he ofés a algú amb la meva gossadia de publicar el que em pertany, els demano que em disculpin. Gràcies. Anton.
