20.07.06

Reivindicant l'Havanera

Publicat a Costumari | 18:52

Tot i que la cantada d'havaneres es converteix en un element recurrent de les festes i festivals que tenen lloc durant l'estiu, la consideració que se'n fa és força diferent en comparació a altres valors musicals del patrimoni popular i tradicional català. Un fet, que d'altra banda, podria equiparar-se a altres estils musicals que també han arrelat amb força dins del panorama cultural que ens envolta, com ara el folk, la nova cançó (de cantautor), o bé, el rock. Només cal recordar les vegades que hom percep a través l'etiquetatge que voluntàriament, o no, se li atribueix: “català”. Res dolent. I res que no es faci en la resta d'indrets del món.


D'altra banda, sí que és simptomàtic del propi tarannà de l'havanera. I de fet, quan hom s'interessa per conèixer la història d'aquest estil de música i de l'evolució que ha sofert a casa nostra, se n'adona fins a quin punt pot considerar-se “accidental” l'absència de l'havanera dins del nostre costumari més identificatiu.


Tanmateix, cal tenir en compte l'interès desigual que generen les cantades en un punt o altre de la costa catalana. Així, ens trobem amb una zona, la costa empordanesa, on l'havanera és l'element cabdal de la celebració. En canvi, en el nostre entorn més immediat, el paper de l'havanera és molt menys important.
Amb tot, penso que és un estil de música que amb el temps ha trobat una manera de fer diferenciada de la que es realitza en altres punts de l'Estat espanyol (per posar un exemple).


Malgrat això, els orígens de l'havanera són els que són, és a dir: Cuba, així que d'una manera o d'una altra, les cantades d'havaneres sempre tindran quelcom de relacionat amb un passat colonial que no ens pertany, però que, d'altra banda, sí que hi tenim relació.

I és a partir d'aquesta relació que el país es comença a beneficiar dels productes i la cultura caribenya, la qual cosa comporta, entre altres coses, l'aparició de la figura de “l'indiano”, alhora que l'adopció i assumpció del ritme que més tard hauria d'originar l'havanera .


En qualsevol cas, les melodies que avui identifiquem com havaneres no són més que una evolució de les anteriors. D'aquí que en vulgui destacar la particularitat catalana i la importància que aquesta ha assolit en el nostre folklore.


El procés d'acollida i arrelament es deu, sobretot, a la voluntat de recordar dels pescador i dels mariners de l'època, els quals es varen transmetre les cançons d'una generació a una altra, fins que se'n realitzà una primera compilació. És justament en la recopilació de la tradició oral on recau l'èmfasi del costum popular, i per tant, el seu dret a considerar-se com a tal.


Cal tenir present, doncs, que en el seu dia, aquestes cançons eren cants a la pàtria enyorada, anhelant trobar una vida millor, on, és clar, les mulates no hi podien faltar.


El salt de l'havanera als escenaris tardà uns anys, ja que fins ben entrat el segle XX, no es volgué desvincular de simples cançons de taverna.
Actualment, les cantades d'havaneres compten amb unes dates prefixades en el calendari de l'any, fins al punt, que cada estiu reuneixen a milers de persones al voltant de places, platges i cales d'arreu del país.


No obstant, hi ha un parell de cantades/mostres que destaquen per damunt de tota la resta i que, a més, simbolitzen l'evolució que aquest estil ha sofert en el nostre territori, fins al punt que durant molt de temps, la Cantada d'Havaneres de Calella de Palafrugell va continuar amb la tradició d'una cantada amb cançons només en castellà, mentre que a Palamós neix, posteriormet, la Mostra de l'Havanera Catalana amb el clar propòsit de reivindicar l'havanera cantada, tan sols, en català.

Bibliografia:

SINCA, G. Havaneres. Imatges, història i tradicions de la cançó marinera. Columna edicions. Barcelona, 2005.


 

Comparteix:
  • Facebook
  • Meneame
  • Twitter
  • Tafanera
  • Google
  • Netvibes

30.06.06

La revetlla de Sant Joan

Publicat a Costumari | 14:14

Amb l'arribada de l'estiu es posen de manifest, novament, els lligams entre la cultura popular i l'assumpció dels cicles estacionals. En aquest cas, és la celebració de la revetlla de Sant Joan la que ens convida a encetar un nou temps festiu.

Així, l'entrada del nou solstici manté vincles directes amb el nombre d'hores solars transcorregudes durant el dia, de manera que, tradicionalment, es celebrava el dia amb més hores de sol i la nit més curta de l'any. En l'antiguitat, es creia que aquest fet coincidia amb la data del 24 de juny, però actualment, es coneix que és el 21 del mateix mes.

Malgrat això, el començament del calendari festiu d'estiu es manté intacte i preserva el costum ritual per damunt de les concrecions temporals, tot i que avui identifiquem la festa, no tant per l'herència ritual com per l'establiment de Sant Joan en el santoral. Amb tot, cal afegir que la celebració respon a la continuïtat ritual d'una festa anterior a l'assignació cristiana. Per bé que avui, com antigament, es continuen encenent fogueres per tot el Mediterrani. Això sí, la càrrega simbòlica que se li atorga, és força diferent en cadascun dels indrets que envolten el mar.

L'origen de les fogueres sempre respon a una mateixa voluntat de venerar la plenitud solar, per més que avui se n'hagi tergiversat el significat amb la lectura cristiana dels fets, que relaciona l'element del foc amb l'episodi de la “Visitació” de la Mare de Déu a la seva cosina Elisabeth (mare de Joan Baptista). Ambdues van acordar anunciar els seus parts amb l'encesa d'una foguera.

Quelcom que ha convertit la revetlla de Sant Joan en la nit del foc, encara que també se'n facin per Sant Pere i Sant Antoni.

Des de 1917, però, Sant Joan deixa de ser una festa de precepte per a l'Església degut al caire pagà que estava adoptant la seva celebració.

La nit de Sant Joan també es relaciona amb altres elements com: la màgia, l'aigua o les herbes remeieres. Convertint-se en una molt bona ocasió per purificar l'aire i l'esperit. En definitiva, elements provinents de creences anteriors , més pròpies de la superstició que no pas de la religió.

Sigui com sigui, és una nit que va lligada a un gran nombre mites i llegendes. Herència directa del costum i el saber popular. I és just la pervivència d'aquests elements, la que allunya la festa d'una lectura exclusivament religiosa, per bé que durant un temps va equiparar-se la celebració de Sant Joan amb el dia de Nadal.

Tanmateix, és una festa que també s'ha intentat institucionalitzar a través de la transmissió de la flama catalana provinent del Canigó. Una flama que es manté encesa durant tot el curs de l'any i que serveix per encendre tots i cadascun dels focs que il·luminen la nit de Sant Joan. D'aquesta manera, tots els pobles i ciutats de Catalunya, però també de la resta de Països Catalans, posen de manifest la unió de la nació catalana.

En qualsevol cas, la nit de Sant Joan és, abans que res, la nit que inaugura la temporada de revetlles i festes majors per tot Catalunya: barri de Baix a Mar de Torredembarra, Valls, Reus, barri del Serrallo de Tarragona,...

I no voldria cloure aquest article sense esmentar les festes que tenen lloc als volts de Sant Joan a Ciutadella de Menorca. Sens dubte, una de les millors opcions a l'hora de donar la benvinguda a l'estiu.

Comparteix:
  • Facebook
  • Meneame
  • Twitter
  • Tafanera
  • Google
  • Netvibes

27.06.06

Corpus Christi

Publicat a Costumari | 15:32

La festivitat del Corpus Christi esdevé una excepció dins del conjunt de celebracions folklòriques que perduren fins als nostres dies. D'origen medieval i en consonància amb la formació de les noves ciutats, i per tant, amb l'assoliment d'un nova organització social i urbanística.

Sorgeixen gremis de treball i una nova classe benestant: la burgesia. Tot plegat contribueix a la necessitat de trobar noves maneres de fer, tant en el treball, com en les formes de viure i conviure.

En aquest sentit, també s'havia de trobar una nova manera de celebrar allò que fos motiu de festa i alegria, moment en el que s'opta per un tipus de festivitat participativa i dinàmica, amb la fi d'agrupar tots els estaments de la ciutat en un acte públic per a tothom. D'altra banda, també es volia deixar molt clar quin lloc li corresponia a cadascú.

La diada del Corpus estava prevista pel dijous següent a l'octava de Pentecosta i va aconseguir disposar de tots els elements necessaris per comptar amb el suport de totes les classes socials.

El que pretenia l'Església no era altra cosa que la veneració pública del sagrament de l'eucaristia, exaltant la doctrina del cos de Crist enfront dels que la negaven. Quelcom que atorgava a la festa un caràcter d'ostentació més propi de les festes paganes, que no de la suposada solemnitat cristiana.

Amb tot, el braç de la clerecia es va complaure durant molts anys de la pompa exhibida en la diada del Corpus, formant part de la processó que tenia lloc pels carrers de les diferents viles i ciutats on s'hi celebrava.

Finalment, però, l'Església prengué la determinació d'abolir la festa del Corpus Christi, precisament, per l'excessiva ostentació que hi esdevenia, tot i que n'ha preservat la litúrgia. A partir d'aquí, la diada ha anat perdent el seu seguiment popular, per bé que en alguns indrets s'ha mantingut degut a les seves especificitats. Aquest és el cas, per exemple, de la festivitat que es desenvolupa a Solsona, i sobretot, de "la Patum" de Berga, que l'any 2005 fou declarada per la UNESCO “obra mestra del patrimoni oral i immaterial de la humanitat”.

Val a dir que a partir del les processons del Corpus han esdevingut les actuals cercaviles de moltes festes majors de barris, pobles i ciutats. No obstant, es tracta d'una herència que recupera el caràcter pagà de bona part dels elements (bestiari, flors, enramades,...) que en el seu dia introduïren les classes populars a la festivitat religiosa.

Bibliografia:

AA.DD. Enciclopèdia de la cultura popular de Catalunya. Tradicionari: El calendari festiu. Ed. Enciclopèdia catalana i la Generalitat de Catalunya.
AA.DD. Calendari de Festes de Catalunya, Andorra i la Franja. Ed. Alta Fulla i la Fundació Serveis de Cultura Popular.


Comparteix:
  • Facebook
  • Meneame
  • Twitter
  • Tafanera
  • Google
  • Netvibes

31.01.06

Calçotada Popular a Valls

Publicat a Costumari | 20:03

Moments de la Festa de la Calçotada Popular de Valls.

El diumenge 29 va celebrar-se la tradicional calçotada popular de Valls. Aquest acte serveix per inaugurar la temporada del calçot a tot el territori català, encara que l'origen sigui a la capital de l'Alt Camp.

A partir de la Gran Festa del Calçot, es dóna pas a tot un seguit de setmanes plenes de gent amb pitets relligats al coll, talment com si fossin infants.

La celebració d'enguany arribava al 25è. aniversari amb la convicció d'haver assolit l'èxit de convocatòria esperat. A malgrat de la incertesa que generava el temps. I és que enguany, el fred era present a tot Catalunya, encara que, finalment, es va poder disfrutar d'un dia perfecte, amb un sol radiant i una temperatura molt agradable durant tot el matí.

A més, la neu caiguda pels voltants del poble encara oferia més al·licients a tots els que s'hi van voler acostar.

Val a dir que aquesta festivitat, no es tracta d'un fenomen gastronòmic sense més, ni més, sinó que esdevé una diada d'allò més complerta, amb un programa establert, que permet contemplar bona part dels elements tradicionals que, normalment, es passegen per les Festes Majors d'arreu.

D'aquesta manera, el patrimoni festiu, constitueix un eix cabdal durant el desenvolupament de la Gran Festa del Calçot. Comptant amb: el Seguici Popular, concerts, concursos de menjadors de calçots, i la pròpia participació de la gent com a principal virtut.

També cal destacar tots els aspectes que composen la litúrgia de la festa com ara: les exposicions, el bestiari original de la festa (el Calçot), els mercats gastronòmics, etc.

La festivitat del calçot, doncs, se'ns presenta revestida de folklore català pels quatre costats, fins al punt de convertir-se en una de les principals cites del nostre calendari festiu.

Sens dubte, una de les festes més emblemàtiques i amb més personalitat de l'any.

Comparteix:
  • Facebook
  • Meneame
  • Twitter
  • Tafanera
  • Google
  • Netvibes

10.01.06

Tres Tombs per un petit país

Publicat a Costumari | 23:13

El temps de Nadal encara no ha acabat. De fet, aquest cicle no es clou fins el 2 de febrer, dia de la Candelera. Data en la que s'han de retirar tots els pessebres, per bé que la majoria ja els deu haver desat. I fins les festes vinents, que ja corre el nou any.

Amb tot, per endavant queden gairebé tres setmanes plenes d'esdeveniments i tradicions, entre les que destaca la celebració de Sant Antoni Abat. Concretament, pels voltants del 17 de gener. Just on coincideixen altres sants com: Sant Hilari (dia 13), Sant Maur i Sant Pau Ermità (ambdós del 15). Aquest fet no és en va, ja que a tots ells se'ls atribueixen barbes abundants, per la qual cosa es coneix aquesta setmana com la dels Barbuts. Motiu per considerar aquests dies com els més freds de l'any. Tanmateix, l'imaginari popular endegava teories que relacionaven els nounats amb les condicions climatològiques i la barba dels sants, resultant-ne la creença de que tots els nens i les nenes nascuts en aquestes dates esdevindran peluts en fer-se grans.

En qualsevol cas, qui assoleix més protagonisme aquests dies és Sant Antoni Abat. Entre altres coses per haver guarit un porc.

El pobre garrí va quedar tan enlluernat per les capacitats de l'anacoreta que ja no se'n separà mai més. D'aquí que sempre es representi a Sant Antoni Abat amb un porquet al costat. I car, tots a beneir els animals de peu rodó. Precisament, el 17 de gener... Diada dels Tres Tombs. Jornada en la que surten a lluir cavalls i carruatges, a més d'una ocasió excel·lent per recordar alguns oficis antics, així com la típica indumentària de l'època. Però sobretot, es tracta d'un dia perfecte per explicar un altre dels nostres costums als més petits.

Llibre recomanat:

DALMAU, A. Les Festes Tradicionals que no hem de perdre. Ed. Columna. Barcelona, 2005.

Comparteix:
  • Facebook
  • Meneame
  • Twitter
  • Tafanera
  • Google
  • Netvibes

04.01.06

Reis d'Orient

Publicat a Costumari | 21:28

Al començament no eren pas Reis, sinó mags. I el seu coneixement sobre l'arribada de Jesus al món, es devia a algun encert astrològic. Però és clar, aquesta versió contradeia qualsevol repulsa eclesiàstica cap a la màgia i la superstició. De manera que es necessitava una reinterpretació de la història i si això implicava donar nous oficis als tres mags, doncs ho van fer. Ni més, ni menys que Reis.
A partir d'aquí, la màgia dóna pas al saber de les Escriptures Sagrades, que revelaven la voluntat de Déu i, per tant, deixaven a l'atur tot el gremi d'endevinadors i endevinadores professionals.
El gran astre va perdre la categoria de fenomen natural, per convertir-se en un simple estel miraculós enviat per Nostre Senyor. I ben mirat, tampoc en va sortir tan malparat.
Sobre la caracterització dels personatges (blanc, ros i negre), es va decidir no tocar res, ja que anaven molt bé per representar totes les races conegudes fins al moment.
En pobles propers a la costa, la tradició era encendre fogueres que servissin de senyal per als tres Reis (no fos cas que passessin de llarg). Encara que la celebració pagana (anterior a la cristianització), realitzava aquest acte per invocar el Naixement del Sol en l'horitzó llunyà.
Actualment, el costum ve sent un altre. I és que la vigília del 6 de gener, qualsevol de nosaltres pot seguir l'arribada dels tres Reis d'Orient en directe, ja sigui a peu de carrer, a través de la ràdio o del televisor. Per bé que, en la majoria dels casos, les emissions no són coincidents. Llavors, és quan el nen o la nena lliguen caps i es pregunten com pot ser. A la qual cosa s'acostuma a respondre: "És que són màgics i poden estar en molts llocs al mateix temps".
En resum, que la lògica dels nens i de les nenes ens fan recórrer, novament, a la primera tradició: la dels tres mags d'Orient, deixant les doctrines de l'Església en segon terme.
Llibre recomanat:
SOLER AMIGÓ, J. Cultura popular tradicional, Pòrtic. Barcelona, 2001.
Comparteix:
  • Facebook
  • Meneame
  • Twitter
  • Tafanera
  • Google
  • Netvibes

31.12.05

Per Sant Silvestre... Acabem bé l'any!

Publicat a Costumari | 14:03

Últim dia de l'any. A l'Home dels Nassos només n'hi queda un i surt al carrer per poder-se passejar entre la gent. Avui sí, com un qualsevol. Encara que tothom el cerca per poder veure'l d'aprop. Pobre senyor, si demà li tornen a créixer 365 nassos!

Tot i que si tirem cap a altres indrets, qui resta veure no és un home, sinó un arbre. De tantes branques com mesos té l'any.

Un arbre amb dotze branques (els mesos), a cada branca quatre nius (les setmanes), a cada niu set ouets (els dies) i cada ouet està batejat (dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres, dissabte i diumenge). Versos extrets del Costumari Català de J. Amades, vol. 1, pàg. 260. Ed. 62.

Però encara n'hi ha més. Les bruixes. Que surten a buscar els nens i les nenes que són lluny dels seus llits quan és l'hora d'anar a dormir.

I car, ens manquen els pares i les mares, adults, en general. Els quals tenen en Sant Silvestre, qui els vetlli llurs propòsits: d'enguany i el temps que ve. És, per tant, dia de promeses i acompliments.

___________________

A Tarragona. Bona remullada als valents que vagin al bany de la platja del Miracle. I a tots i a totes:

Fins l'Any que ve!

Comparteix:
  • Facebook
  • Meneame
  • Twitter
  • Tafanera
  • Google
  • Netvibes

29.12.05

La Ruta Pessebrista

Publicat a Costumari | 20:28

La ruta pessebrista podria començar en cadascuna de les cases on s'hi han disposat les figures que el representen, ja que com a tradició extesa entre la població de religió cristiana esdevé un fet molt comú entre tots nosaltres.
Segurament, es tracta d'un dels costums amb més acceptació entre la població i això n'ha possibilitat la pervivència. No obstant, és molt probable que bona part de la gent que els contempla, desconegui molts dels aspectes que els caracteritzen: personatges, escenes, època, història, etc.
Així hi tot, el gran nombre d'associacions i artesans que participen en la difusió del Pessebre, demostra fins a quin punt està arrelada aquesta tradició a casa nostra.
En el cas de Tarragona, qui s'encarrega de vetllar per la salut d'aquest vell costum és l'Associació Pessebrista de la ciutat, que cada any disposa d'un espai al Carrer Girona on els seus associats exposen els seus treballs.
Tanmateix, al local de la Colla Vella dels Xiquets de Tarragona, també hi podem trobar un magnífic Pessebre, per bé que les seves dimensions el fan una mica especial. Igual que el que trobem en un dels laterals de la Catedral, que tot i no ser tan espectacular, es mereix totes les visites que s'hi puguin aplegar.
Qualsevol dels Pessebres que trobarem en aquests tres espais, configuren uns paisatges d'allò més reals i que de ben segur despertaran les ganes de conèixer el món que representen. www.elpesebre.org
Comparteix:
  • Facebook
  • Meneame
  • Twitter
  • Tafanera
  • Google
  • Netvibes