Carme Mas

Fer de turista té les seves servituds. Sovint fem tot allò que tants i tants d'altres milers ja han fet abans que nosaltres. Però anar a Nova York vol dir, també, agafar el ferry per veure l'estàtua de la Llibertat i contemplar el famós skyline de la city, que ja mai més no serà igual d'ençà els atemptats de l'11 M.

I després de la vista des del mar, la  vista des del pis 86 de l'Empire State Building, tot recordant l'inefable King Kong enfilant-se al cap damunt de l'edifici. La ciutat, als seus peus, es mostra amb tota la seva diversitat i complexitat.

Un dels primetrs llocs que he visitat avui a Nova York ha estat la casa Dakota, on va viure l'inoblidable John Lennon i a les portes de la qual va morir assassinat el 8 de desembre de 1980, a tocar de Central Park  on avui hi té dedicat un mosaic i un espai anomenat Strawberry Fields.

És un bon moment per recordar Lennon i els Beatles amb la peça que dóna nom a aquest reconet  de Central Park, Strawberry fields.

Las nuevas tendencias de la sociedad, con una creciente individualización de las personas, mayor visibilidad de la diversidad y de las diferencias que habían quedado ocultas, con una mayor desconfianza hacia el punto de vista del otro, y la globalización de mercados y de ideas, delimitan el marco para entender la crisis que sufren los sistemas de gobierno que están utilizando los modelos democráticos tradicionales, que basan la legalidad democrática sólo en la representación partidista.

El alejamiento de la ciudadanía de las actuales formas de hacer política observada en las últimas elecciones municipales, se manifestó con un crecimiento de la abstención, pero también con el hecho significativo de los 84.000 ciudadanos y ciudadanas ejerciendo su compromiso cívico con la democracia que votaron en blanco en Cataluña. La indiferencia de la ciudadanía delante de los problemas públicos y la escasa implicación en la acción política, es un grave problema para la convivencia, pero también, como indica Hanna Arendt, no ejercer los derechos de ciudadanía supone una merma de la libertad pública: "Cuando el individuo toma parte en la vida pública se abre para sí mismo una dimensión de la experiencia humana que de otra forma permanece cerrada para él y que, de alguna manera, constituye una parte de la felicidad completa".

Ser ciudadano o ciudadana de pleno derecho quiere decir defender el derecho a tener derechos, implicarse en el gobierno y el cuidado del propio entorno, participar en la elaboración de leyes, y también cumplirlas y hacerlas cumplir, y además completar con este ejercicio toda la dimensión humana, que las dictaduras de todo tipo habían atrofiado disfrutando en el empeño.

Durante los años de la dictadura, las políticas públicas se hicieron a espaldas de la ciudadanía, pero en palabras de Joan Subirats la actual legalidad democrática se ha dedicado a hacer políticas para las personas (paternalismo solucionador de casi todo del Estado de bienestar) cuando los nuevos cambios que precisa el ejercicio de la democracia tendrían que construir las políticas públicas con las personas, que permitan incorporar a la ciudadanía con responsabilidad compartida en el desarrollo del espacio público.

Después del proceso de reflexión deliberativo que hemos hecho en Ciutadans pel Canvi, nuestra asociación cívico-política ha decidido dar prioridad al ámbito cívico y asociativo por encima del meramente institucional, defendiendo una nueva cultura democrática abierta y participativa, que facilite el compromiso cívico libre y creativo de los diversos sectores de la sociedad, y en especial de los que han sido tradicionalmente excluidos y excluidas del espacio público. Queremos realizar una transformación activa de los procesos de exclusión (de ideas, de clases sociales, de sexo, de la nueva ciudadanía sin derechos, de opción sexual, de barrios y de territorio) en procesos activos de inclusión de la ciudadanía, que estableciendo alianzas se hace responsable de su propio cambio.

Para ello queremos abrir nuevos espacios de debate como el ágora política, que permita comprender mejor los entresijos y la complejidad de las decisiones políticas y que colabore en la elaboración de un discurso que articule las fuerzas de progreso y que permita el desarrollo de un pensamiento activo antes de la acción. También queremos desarrollar las aulas de formación de la ciudadanía, en mediación comunitaria, participación política y federalismo. Nuestra apuesta política es abrir el mundo de las instituciones, de la vida municipal, y la forma de trabajar dentro de ellas, a la participación ciudadana continuando y ampliando a otros ámbitos la campaña de Els calers on calen que estamos realizando desde hace años.

Mediante la acción política y el desarrollo de la auditoría ciudadana, queremos colaborar en la transformación de las demandas sectoriales en reivindicación política articulando una implicación de la sociedad civil y de las asociaciones que la representan, facilitando recursos para las asociaciones que deseen pasar de las quejas a las propuestas políticas. Sin dejar de establecer redes y alianzas de reflexión y trabajo con las asociaciones cívicas de España y Europa que ya están trabajando en la profundización y diversificación del compromiso cívico y el cambio de la cultura política democrática.

Article publicat a EL PAÍS, 31.07.2007

Signat per: Carme Valls-Llobet, Mariano López, Carme Mas, Toni Comín, David Elvira, Rafa Martín, Julià Montoya, Pep Targa, Martín Curletto, Miquel Piqueres, Jordi Gras i Rosa Maria Farré.

Ahir al matí, amb el lema La participació ciutadana al món local, a debat, una cinquantena de membres de Ciutadans pel Canvi d’arreu de Catalunya ens vàrem aplegar a Tarragona, a l’acollidora sala d’actes de l’Autoritat Portuària, per presentar i debatre propostes i experiències de participació en l’àmbit municipal. L’acte va comptar amb la salutació inicial de Josep Anton Burgasé, president de l’Autoritat Portuària de Tarragona i va ser conduït per  Lola Herrera, membre de CpC i candidata núm. 2 a les llistes municipals del PSC-CpC a Tarragona, Va ser una nova experiència d'Àgora Política orientada a fomentar la proximitat, la participació, la transparència i el compromís cívic.

 En aquest sentit, la conferència inaugural, a càrrec de la Presidenta, Carme Valls, va centrar el seu objectiu en El compromís cívic.  La seva exposició va ser clara, directa i engrescadora. Com a leit-motiv del compromís cívic destacaré la seva invitació de  passar de les 3 D a les 3 C: de ser diferents, desiguals i desconnectats a treballar per corregir les desigualtats, connectar-se amb les xarxes i corregir les desigualtats, amb una fórmula resultant, C+C+C. 

Del plantejament inicial vàrem passar a l’explicació de les nostres propostes obertes per a les eleccions municipals, que ja havíem fet públiques amb anterioritat però que en el marc de la jornada de Tarragona van tenir un sentit especial, amb el valor afegit  de la presència compromesa dels homes i dones de CpC que participen en llistes electorals arreu de Catalunya.

 Després de les propostes va arribar el temps de la taula rodona:  Dificultats i reptes de la participació ciutadana a l’àmbit local. De la mà de Pau Pérez, regidor del grup municipal socialista de Tarragona, que actuà com a moderador, vam escoltar les experiències de David Aaron López, alcalde de Callús, i de Mercè Agustí, regidora de participació ciutadana i salut de Tàrrega, d’una banda, i les expectatives i propostes de treball de Xavier Febrer, candidat municipal del PSC-CpC d’Arenys de Mar i Lídia Lluís, candidata municipal del PSC-CpC de Pineda de Mar. Les aportacions d’uns i altres van ser realment interessants. Ens van descobrir el perfil més compromès dels nostres socis, la seva tasca al territori, la diversitat de fórmules participatives i d’implicació en l’àmbit local, aspectes tots ells que van suscitar un interessant debat entre els assistents. 

L’acte de cloenda va comptar amb la participació de Josep Fèlix Ballesteros, candidat del PSC-CpC a l’alcaldia de Tarragona, que va manifestar la seva voluntat i compromís d’incorporar la participació ciutadana a la gestió municipal.   Com no podia ser d’altra manera, a Tarragona, un dissabte de maig, vam continuar el debat tot dinant envoltats de la salabror del mar i l’escalfor del sol de primavera. No endebades érem a  Tarraco, ciuitas ubi uer aeternum est, la ciutat on la primavera és eterna.   

Quan arriba un període electoral és habitual que sorgeixin veus diverses que proclamen la necessitat de dotar-nos de nous intruments reguladors de la participació i la representativitat a les institucions.

Llistes obertes o semiobertes, procediments més participatius, primàries... fórmules experimentades en d'altres països ben diferents de la famosa llei d'Hont... ¿Veurem algun dia la reforma de la llei electoral? ¿En tindrem una de pròpia?

Fa pocs dies, el professor Andreu Mayayo escrivia un lúcid i documentat article sobre aquestes i d'altres qüestions, un article que convido a llegir i, molt especialment, a reflexionar sobre les seves conclusions, les quals, d'altra banda, comparteixo.

Ahir al vespre a la ciutat de Tarragona es va celebrar un acte de suport al procés de pau a Euskadi, dins la campanya "Sí al procés de pau". A les nostres comarques han donat suport a aquesta iniciativa: CCOO, CGT, Ciutadans pel Canvi, Coordinadora d’ONG pel Desenvolupament, la Defensa dels Drets Humans i la Pau de Tarragona, Comité Oscar Romero, Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau, Entrepobles, ERC, EUiA, IAC, ICV, Revolta Global, Secció Sindical de CCOO de la URV, SETEM, UGT.

L'Aula Magna de la URV va acollir un centenar de persones unides per un objectiu comú: impulsar el diàleg al País Basc i trobar una solució dialogada del conflicte.

Jordi Tiñena va presentar l'acte en el qual van anar descabdellant amb força les paraules de dues dones valentes, Itziar Gómez, d'Aralar i Kontxi Bilbao, d'Ezker Batua. El debat amb els assistents va originar, gairebé una segona exposició.

En acabar vàrem tenir ocasió de compartir amb elles conversa i sopar. La tasca de les dones basques d'Ahotsak és una esperança oberta a la tan esperada fi del conflicte a Euskadi.

CAP VOLÈNCIA, SÍ A LA PAU

Impressiona veure la doble tanca que encercla la ciutat de Melilla i, més encara, veure a l’altra banda algun grupets de persones que esperen l’ocasió de passar en unes improvisades tendes de campanya.

Vaig recordar les imatges colpidores de fa uns mesos quan de manera massiva centenars de subsaharaians van saltar la tanca a la desesperada. En aquell moment, el CETI (Centro de Estancia Temporal de Inmigrantes) que té una capacitat per a 480 persones, va passar en menys de 72 hores de 600 a 1.600 persones acollides.

La situació, ara, és diferent. No hi ha més gent de la que es pugui acollir. La majoria són de procedènca asiàtica, del Pakistan, de Bangladesh... No endebades segueixen enforvosits la lliga de criquet d’aquells països...... Ha estat una experiència molt interessant poder visitar el CETI acompanyada pel seu director, amb ocasió d’una estada a Melilla per temes professionals. El primer que vaig veure en entrar al recinte van ser les dependències de les dones amb els seus fills. Després, les dels homes. S’hi respirava ordre i tranquil·litat. La nostra visita va encuriosir els estadants, especialment els més joves. Si algun denominador tenien tots ells era la mirada, entre trista i confiada alhora.

Visitant les dependències em van interessar, especialment, les dedicades a la formació i als infants. En les aules de formació per a adults s’hi estava impartint classe de llengua castellana. S’hi imparteixen, també, cursos de formació ocupacional, dels quals n’estava molt orgullós el director perquè havien donat l’oportunitat a molts dels acollits a trobar feina i aconseguir permís de treball i de residència.

Pel que fa als infants, només els de 0 a 3 anys són atesos en espais específics, a la llar d’infants de què disposa el centre. Anys enrera, també hi eren atesos els més grans. Recentment es va prendre la decisió d’integrar-los als centres escolars ordinaris i aquesta està sent una experiència reeixida, tal com també vaig poder veure a centres com l’IES Rusadir. Quan retornen al centre, voluntaris de la Creu Roja els ajuden en les tasques escolars i els atenen en tallers d’activitats lúdiques i formatives. Aquests alumnes tenen un seguiment molt acurat amb un coordinador que fa d’enllaç entre el centre escolar i el CETI.

Els adults acollits no tenen gaires expectatives. El centre disposa d’una normativa interna per la qual poden sortir a les 8 del matí i tornar al vespre, no més enllà de de les 11 de la nit. De dia se’ls veu per la ciutat, intentant guanyar-se algun euro rentant cotxes o ajudant a aparcar –els diuen els “tira-tira”, perquè és amb aquests mots que s’adrecen als conductors per guiar-los. Més enllà de buscar-se la vida, la seva oportunitat està en els cursos de formació del CETI que els poden obrir les portes a la vida laboral. Segons el seu director, el nivell d’inserció laboral és força satisfactori.

El contrast, el camp de golf que s’està construint entre la tanca i el CETI, una provocació del primer món als més desfavorits a un i altre cantó de la tanca.

En un a diada com la d’avui, totes i tots recordem dates significatives, com la declaració de Sèneca Falls (Nova York) el 1848, en què les dones nordamericanes van proclamar la igualtat i la llibertat de les dones, el dret a vot i a la participació, un dret que a Catalunya i a Espanya no arribaria fins la II República.

Però, què passava a Catalunya ara fa cent anys? El 1907, un any abans del tràgic incendi del 8 de març de 1908 –data que s’ha anat celebrant des de 1911- en què van morir les 129 dones dins la fàbrica Cotton de Nova York, on s’hi havien tancat reclamant igualtat de condicions laborals amb els homes, una revista escrita i dirigida per dones sortia a la llum.

Era la revista FEMINAL. Des de l’editorial Carme Karr hi reivindicava tímidament la paritat entre homes i dones i el paper indiscutible de la dona que “pot i deu contribuir a l’enaltiment de la seva pàtria instruint-se i educant-se per obrir nous camps al general avenç”. És una revista de dones, feta per dones i que posa a l’abast del públic la tasca professional que aporten les dones d’aquell moment.

En la portada i dins les planes de la revista, el reconeixement per a una poetessa pionera, la tarragonina Josepa Massanés, dedicada també a la docència en l’escola per a noies que havia fundat a Barcelona i impulsora d’institucions socioeducatives com les sales d’Asil de Gràcia, per a nois i noies de 3 a 12 anys, fills de treballadores del barri, institució que pervivia des del 1864.

Una altra dona a qui es reconeix la tasca és la pintora Pepita Teixidor, premiada a les exposicions de París i de Madrid, que anys més tard, el 1913, seria subjecte de reconeixement públic impulsat per col·lectius de dones. No hi manca la referència a la tasca de les dones en el món de la música. Així, trobem una partitura de Narcisa Freixas, una excel·lent i prolífica compositora que cal recuperar i les semblances de la pianista vallenca Júlia Sicard, professora de música de les Escoles Franceses de Barcelona o la cantant Esperança Forés.

També la creació literària tenia el seu espai. Dolors Monserdà hi publica un dels seus contes més reeixits, “Nit de lluna”, dedicat precisament a Pepita Teixidor i magníficament il·lustrat per una de les pintores modernistes més interessants del moment, Lluïsa Vidal -que malauradament moriria jove a conseqüència de l’epidèmia de grip del 1918.

La lluita de dones com les que acabo de citar, decidides a realitzar-se en el món professional, ens van obrir camins. Ara, al 2007, en plena societat del coneixement la situació és molt millor però encara hi ha molt de camí per fer. A Europa els governs tenen el compromís d’aplicar polítiques de transversalitat de gènere però encara queda camí per recórrer.

La declaració institucional del Govern de la Generalitat per al Dia Internacional de les Dones d’enguany explicita que: “Des de la vessant professional, les dones participen en la ciència, la cultura, les arts i la política, aportant a les organitzacions i al món públic nous models de treball, de lideratge i de formes d’actuació que fan una societat més justa per a tothom. Reconèixer-ho implica una justa valoració dels seus sabers i de la importància que aquests han tingut i tenen en la cohesió social, en l’educació, en l’acolliment, de persones nouvingudes, en la creació de riquesa, cultura i coneixement i en la transmissió de valors.”

En l’horitzó més immediat cal expressar el rebuig i l’eradicació de qualsevol forma d’exclusió o de violència per raons de gènere que tantes vides de dones està segant. La darrera a casa nostra la de la jove advocadessa de Ripoll. En el mig termini, la transversalitat de gènere ha d’aconseguir la democràcia paritària, la igualtat de representació d’homes i dones en la presa de decisions. En aquest sentit, alguna cosa ens hem de plantejar tots plegats. ¿Hi ajudarà la nova llei que planteja el govern?

La societat del segle XXI només tenen futur si avança des de premisses de col·laboració i reconeixement mutu, de diàleg paritari i d’igualtat. És un dels nous reptes que ens exigeix noves respostes que hem de trobar amb l’esforç de totes i de tots.

Per entendre la ciutat, cal escoltar la veu de les ciutadanes i dels ciutadans. La política és fa des de la proximitat, amb la gent i per a la gent. Un alcalde ha de ser proper i sensible a la situació dels homes i dones del seu municipi. Conèixer bé la situació de la ciutadania és condició necessària per a un bon govern.

En el video "Converses", l'alcaldable pel PSC, Pep Fèlix Ballesteros, escolta la veu ciutadana i dialoga sobre la ciutat, els seus problemes i les solucions de futur, un futur que ja està a tocar de dits.

El cap de setmana passat Tarragona ha acollit, un any més, l’Escola d’Hivern del PSC.

D’aquestes jornades vull destacar algunes idees de la conferència inaugural que va pronunciar Miquel Iceta, que va fer un exercici de mirar enrera per afrontar el futur. En aquesta mirada, Iceta, militant socialista des de fa 30 anys, va voler anar a les essències, i posar sobre la taula els principis que van inspirar el PSC:

• Democràcia, entesa com a respecte a l’Estat de dret, l principi de legalitat, acceptació de la majoria parlamentària, respecte de les minories, amb coneixement i acceptació de les regles de joc democràtic.

• Unitat civil, que en el nostre cas significa impedir divisions per raó del lloc de naixement o de la llengua que s’utilitza, tot això amb compatibilitat amb la ferma defensa de la llengua catalana que gha de ser factor fonamental de la cohesió social.

• Catalanisme, que vol dir tant la reivindicació d’un llegat històric, cultural i lingüístic i la defensa de l’autogovern de Catalunya com l’afirmació de la catalanitat de tots els ciutadans de Catalunya i la identificació amb el país basada en valors comuns, compromís cívic i la voluntat de construir una societat avançada, pròspera, justa i solidària.

• Federalisme, el combat per l’Espanya plural, per fer-ne una nació de nacions.

El seu raonament va anar avançant per centrar-se en les properes eleccions municipals. En aquest tema. Iceta va parlar de la proximitat com una tasca sempre a peu de carrer, d’una política de proximitat, capaç d'escoltar, entendre i atendre l'evolució de la societat, d'impulsar el progrés econòmic, la justícia social, la llibertat i la responsabilitat individual.

Iceta va fer ènfasi en la capacitat per governar per a canviar les coses i governar els canvis. No es tracta només de guanyar les eleccions. També s’ha de guanyar la batalla de les idees, el combat cultural. Aquest és el repte!!

L'1 de febrer, el candidat a l'alcaldia pel PSC, Josep Fèlix Ballesteros, va presentar a la ciutadania el seu projecte per a Tarragona, en una conferència pronunciada al Tinglado 1 del Port de la nostra ciutat.

S'hi va congregar una nombrosa representació d'entitats i de societat civil, en un ambient sobri i auster, en què el rigor i la seriositat van imprimir to a la conferència, precedida per l'apagada de 5 minuts amb la qual el candidat s'adheria a la campanya promoguda per L'Aliança del Planeta a favor de la conservació del medi ambient i com a alerta pel canvi climàtic.

Després de l'exposició de la problemàtica ocasionada pel canvi climàtic, per part de dos joves, el periodista Enric Pujol va presentar el conferenciant de la nit, Josep Fèlix Ballesteros.

La seva exposició va ser densa, mesurada, pensada i construïda per al que l'ocasió requeria. No es va deixar cap tema al tinter i va esboçar les línies del que serà el seu programa municipal. Destacaré algunes idees de la seva intervenció.

Crec en el tarragonisme que es fonamenta en el present i pensa en el futur, però que té molt present –i en compte- el passat.

La nostra ciutat demana ser governada, a partir del mes de maig, de manera diferent, respectant, òbviament, totes les opinions. Necessita un canvi amb urgència, amb persones que uneixin voluntats en lloc de dividir-les, que posin l’interès públic per damunt de l’interès personal, que no desconfiin dels seus companys d’equip, que tinguin credibilitat davant dels ciutadans.

El meu projecte és fer de Tarragona un referent a Catalunya, a Espanya i a Europa: una capital innovadora, oberta a l’exterior; una capital inclusiva i cohesionada; un espai d’oportunitats econòmiques que generi valor afegit en el seu teixit industrial, turístic i comercial.

Arriba el moment del CANVI per a Tarragona.

Algú té dubtes, encara, sobre qui l'ha de liderar?