Carme Mas

Ciutadans pel Canvi recorda els principals reptes que té avui la societat espanyola, en el marc de les Eleccions Generals del 9 de març, i manifesta les apostes que considera prioritàries en aquest moment.

Apel·lem  a la societat civil per tal que les faci seves i s'adreci a les institucions per tal que les duguin a terme.

Constatem quem aquestes apostes només tenen alguna possibilitat de tirar endavant en cas que a Espanya, després de les eleccions generals, hi hagi un govern recolzat per les forces polítiques d'esquerres i progressistes, i presidit per Rodríguez Zapatero.

Cridem a la ciutadania a participar a les properes eleccions generals, amb l'objectiu de contribuir a la realització d'aquestes apostes. 

  (Segueix)

Aquesta mitjanit comença la campanya de les Eleccions Generals 2008. Ens hi juguem molt. I cal estar informats per votar amb coneixement i responsabilitat.

Sovint els mitjans de comunicació ens ofereixen les informacions electorals -i les altres- a base de píndoles, de missatges curts i repetitius,  amb les consignes del dia de cada partit polític.

On són els programes? Qui se'ls llegeix? On es debaten? En tenim prou amb les dosis informatives que ens subministren els mass media? 

Us convido a entrar al portal DELIBERAWEB, on trobareu els programes dels partits polítics que concorren a les eleccions organitzats per temes i amb la possibilitat de votar el grau d'acord amb cadascuna de les seves propostes. També elvot en blanc hi té el seu espai.

Una ciutadania ben informada és la base per una democràcia més participativa.

Volem ser una ciutadania informada, compromesa i participativa? DELIBERAWEB ens proposa un mètode i un mitjà per aconseguir-ho.

Joseba Arregi és el President de l'associació ciutadana Aldaketa (Cambio por Euskadi). Properament el podrem escoltar a Barcelona, a la I TROBADA DE CIUTADANIA PER LA DEMOCRÀCIA que organitza Ciutadans pel Canvi.

Avui ha publicat un article a EL PERIÓDICO titulat Una consulta salvadora, en el qual reflexiona sobre la proposta de referèndum feta pel lendakari Ibarretxe.

Aquesta és la visió de Joseba Arregi sobre la proposta d'Ibarretxe: 

El lendakari Ibarretxe ha volcado todo su proyecto político, su propio futuro y el futuro entero de la sociedad vasca en la ya famosa consulta popular. Con el argumento del fracaso del intento de diálogo-negociación con ETA de Zapatero, ahora es el Gobierno vasco el que debe liderar la normalización y la pacificación de Euskadi.

La política de Ibarretxe vive de momentos de revelación: primero fue el pacto de Estella/Lizarra, de exclusión de la mitad de los vascos, el comienzo de la historia a la que invitaba a todos. Luego, la ruptura con quienes le habían dado los votos para ser lendakari: también entonces comenzaba una nueva historia.

EN LA precampaña a las elecciones del 2001, afirmó en el Kursaal de San Sebastián: "Hoy comienza un nuevo camino: os invito a caminar conmigo". Después vino su plan, la solución de todos los problemas de la sociedad vasca. Y ahora todo ello se condensa en la consulta popular: es, parece, el remedio definitivo, la pócima mágica capaz de curar todos nuestros males. Nada menos que la puerta a la normalización y la pacificación. Estamos enfermos, pues no somos normales, y esperamos una cura definitiva. Sufrimos violencia, pues ETA existe y es amenaza para muchos ciudadanos vascos, y ansiamos la paz. La consulta popular es la espada que va a cortar, por fin, el nudo gordiano.

La consulta popular significa dar la palabra al pueblo vasco, al que hasta ahora, al parecer, nadie se ha dignado a preguntar nada. Parece que el fetiche de la consulta significa que la situación político-institucional que viven los ciudadanos vascos es una situación impuesta desde el exterior. Pero lo cierto es que poseemos, los pobres vascos condenados al silencio por no poder hablar según el remedio que se nos ofrece, una Constitución votada en referendo, un Estatuto encuadrado en dicha Constitución y aprobado por la inmensa mayoría de vascos en referendo, cuyo resultado no fue aceptado por quienes con violencia lucharon contra el mismo, y que ahora reclaman devolver al pueblo la palabra, pero tampoco del todo por el nacionalismo llamado moderado y pragmático, que ha puesto, cada vez más, en cuestión su validez.

Y si las consultas hasta ahora celebradas no han solucionado los grandes males vascos --en realidad solo dos: el terrorismo y la no aceptación sincera de los resultados por parte del nacionalismo--, ¿quién puede tener confianza en que una nueva consulta popular vaya a hacerlo, si quienes la exigen han dado muestras más que sobradas de no estar dispuestos a aceptar el resultado si no les satisface?

El fetiche de la consulta está vacío. Mejor dicho, para no olvidar del todo a Marx: esconde, desfigurándolo, un núcleo de verdad que hay que averiguar. Porque la forma de plantear la consulta a favor del derecho a decidir de los vascos pretende dar a entender que el problema de los vascos radica fuera: falta de reconocimiento por los otros, por los no vascos, por España, por el Estado, de ese derecho a decidir.

El problema de los vascos radica fuera. No radica en el interior de su sociedad: que en su seno haya surgido el terrorismo que mata, amenaza, coarta la libertad de ciudadanos vascos, que quiere imponer una única y exclusiva forma de ser vasco, una identidad normativa a la fuerza. No. El problema son los otros. Es España. Es el Estado. Y la consulta va a solucionar ese problema. Porque va a dejar claro que los vascos saben que tienen derecho a decidir su futuro, y van a manifestar con claridad que así lo quieren.

Uno se pregunta: si la realidad social es tan clara, ¿por qué ETA ha recurrido al terror? Uno se pregunta: si la realidad de la sociedad vasca es tan evidente, ¿por qué el nacionalismo gobernante no ha planteado hace años ya el referendo de autodeterminación, sea legal o no, por qué el nacionalismo que ha ocupado el poder desde el inicio se limita a plantear fechas futuras, a elevar la consulta a categoría de proyecto? Y la respuesta es clara: porque la situación que se supone como punto de partida no es tan evidente, porque la realidad social no es tan homogénea como da a entender la reclamación del derecho a decidir. Porque la consulta, en su categoría de fetiche, primero debe producir la situación en la cual presuntamente se basa para exigir su celebración.
El carácter de fetiche de la consulta evidencia que el problema de la sociedad vasca no es exterior, sino profundamente interior. Lo que el fetiche de la consulta debe producir es justamente el momento fundacional de una sociedad unida en la reclamación del derecho a decidir. El nudo gordiano que el fetiche de la consulta debe cortar no es uno que ata hacia el exterior, sino un nudo percibido como el impedimento interior para la homogeneidad necesaria y presupuesta por el nacionalismo vasco.

El fetiche de la consulta pone de manifiesto que la complejidad y el pluralismo que caracterizan profunda, estructural y muy positivamente a la sociedad vasca son percibidos por el nacionalismo como un mal, como un problema, como un impedimento para poder ejercer no el derecho a decidir como ciudadanos con todos sus derechos, sino como una homogeneidad étnico-cultural. El fetiche de la consulta pone de manifiesto que el nacionalismo vasco e Ibarretxe ven la complejidad y el pluralismo de la sociedad vasca como un problema que solucionar. Esa es la función de la consulta: ser el momento fundacional de una unidad evidente, creación ex novo de lo que supuestamente se fundamenta en la historia.

Ahir al vespre a la ciutat de Tarragona es va celebrar un acte de suport al procés de pau a Euskadi, dins la campanya "Sí al procés de pau". A les nostres comarques han donat suport a aquesta iniciativa: CCOO, CGT, Ciutadans pel Canvi, Coordinadora d’ONG pel Desenvolupament, la Defensa dels Drets Humans i la Pau de Tarragona, Comité Oscar Romero, Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau, Entrepobles, ERC, EUiA, IAC, ICV, Revolta Global, Secció Sindical de CCOO de la URV, SETEM, UGT.

L'Aula Magna de la URV va acollir un centenar de persones unides per un objectiu comú: impulsar el diàleg al País Basc i trobar una solució dialogada del conflicte.

Jordi Tiñena va presentar l'acte en el qual van anar descabdellant amb força les paraules de dues dones valentes, Itziar Gómez, d'Aralar i Kontxi Bilbao, d'Ezker Batua. El debat amb els assistents va originar, gairebé una segona exposició.

En acabar vàrem tenir ocasió de compartir amb elles conversa i sopar. La tasca de les dones basques d'Ahotsak és una esperança oberta a la tan esperada fi del conflicte a Euskadi.

CAP VOLÈNCIA, SÍ A LA PAU

Impressiona veure la doble tanca que encercla la ciutat de Melilla i, més encara, veure a l’altra banda algun grupets de persones que esperen l’ocasió de passar en unes improvisades tendes de campanya.

Vaig recordar les imatges colpidores de fa uns mesos quan de manera massiva centenars de subsaharaians van saltar la tanca a la desesperada. En aquell moment, el CETI (Centro de Estancia Temporal de Inmigrantes) que té una capacitat per a 480 persones, va passar en menys de 72 hores de 600 a 1.600 persones acollides.

La situació, ara, és diferent. No hi ha més gent de la que es pugui acollir. La majoria són de procedènca asiàtica, del Pakistan, de Bangladesh... No endebades segueixen enforvosits la lliga de criquet d’aquells països...... Ha estat una experiència molt interessant poder visitar el CETI acompanyada pel seu director, amb ocasió d’una estada a Melilla per temes professionals. El primer que vaig veure en entrar al recinte van ser les dependències de les dones amb els seus fills. Després, les dels homes. S’hi respirava ordre i tranquil·litat. La nostra visita va encuriosir els estadants, especialment els més joves. Si algun denominador tenien tots ells era la mirada, entre trista i confiada alhora.

Visitant les dependències em van interessar, especialment, les dedicades a la formació i als infants. En les aules de formació per a adults s’hi estava impartint classe de llengua castellana. S’hi imparteixen, també, cursos de formació ocupacional, dels quals n’estava molt orgullós el director perquè havien donat l’oportunitat a molts dels acollits a trobar feina i aconseguir permís de treball i de residència.

Pel que fa als infants, només els de 0 a 3 anys són atesos en espais específics, a la llar d’infants de què disposa el centre. Anys enrera, també hi eren atesos els més grans. Recentment es va prendre la decisió d’integrar-los als centres escolars ordinaris i aquesta està sent una experiència reeixida, tal com també vaig poder veure a centres com l’IES Rusadir. Quan retornen al centre, voluntaris de la Creu Roja els ajuden en les tasques escolars i els atenen en tallers d’activitats lúdiques i formatives. Aquests alumnes tenen un seguiment molt acurat amb un coordinador que fa d’enllaç entre el centre escolar i el CETI.

Els adults acollits no tenen gaires expectatives. El centre disposa d’una normativa interna per la qual poden sortir a les 8 del matí i tornar al vespre, no més enllà de de les 11 de la nit. De dia se’ls veu per la ciutat, intentant guanyar-se algun euro rentant cotxes o ajudant a aparcar –els diuen els “tira-tira”, perquè és amb aquests mots que s’adrecen als conductors per guiar-los. Més enllà de buscar-se la vida, la seva oportunitat està en els cursos de formació del CETI que els poden obrir les portes a la vida laboral. Segons el seu director, el nivell d’inserció laboral és força satisfactori.

El contrast, el camp de golf que s’està construint entre la tanca i el CETI, una provocació del primer món als més desfavorits a un i altre cantó de la tanca.

No per esperada i temuda -tenint en compte la composició de l'Audiència Nacional- deixa de semblar-me injusta la decisió que ha pres amb el vot de dotze dels setze jutges que han denegat a Iñaki de Juana Chaos la petició de presó atenuada, una mesura humanitària tenint en compte que el pres està en presó preventiva per dos articles publicats al diari "Gara" i que el seu estat de salut, a causa de la vaga de fam, és molt crític.

Ningú no nega, ni ell mateix, la seva culpabilitat en la mort de 25 persones, per la qual ja fou jutjat i va complir condemna d'acord amb la legislació vigent. En justícia hi ha un principi "non bis in idem", és a dir, no condemnar dues vegades pel mateix fet. Entre la falta i la pena s'ha d'aplicar, a més, el principi de proporcionalitat. ¿Els ha aplicat l'Audiència Nacional? O, més aviat, ¿s'ha deixat emportar pels prejudicis contra el pres per la causa anterior? Si no hagués estat així, ¿hauria estat una altra la seva decisió?

Em pregunto què en dirà el Tribunal d'Estrasburg quan aquesta decisió es recorri i pugui dictaminar. Potser, aleshores, la vulneració dels drets humans en aquest cas ja no tindrà volta de full, sabent l'estat greu de la salut del pres. ¿És aquesta la justícia que volem?

Avui, alguns editorials de la premsa escrita hi ha expressat la seva opinió. Podeu llegir, tot seguit, el del diari "El País"

 (Segueix)

Els milers de ciutadans i ciutadanes que s'han manifestat aquest vespre a Madrid i a Bilbao han expressat la seva veu a favor de la pau i en contra del terrorisme d'ETA. I amb no menys contundència, en el comunicat llegit a Madrid, han demanat la unitat dels demòcrates, la unitat dels partits polítics en la lluita per la pau.

Malgrat el canvi de lema, el PP no ha donat suport a cap de les manifestacions d'avui. A favor de qui està? Algun dia serà capaç de deixar de banda els interessos partidistes per prioritzar els del país?

El fi de la violència, la represa del diàleg i la unitat de les forces polítiques democràtiques en el suport a un procés de pau són imprescindibles per aconseguir la pau a Euskadi.

Recordo les paraules de Gemma Nierga -fora de guió- al final del manifest llegit en la multitudinària manifestació a Barcelona condemnant l'atemptat que va matar Ernest Lluch, adreçades a la classe política: "Ustedes que pueden, dialoguen."

El diàleg era el que sempre havia preconitzat l'Ernest, que va lluitar fins el darrer dia per la pau a Euskadi. Home de compromís i bon coneixedor del País Basc, s'havia pronunciat obertament sobre la sortida política al conflicte d'ETA.

Amb motiu del 6è aniversari de la seva mort, Jon Arrieta va publicar, el passat 4 de desembre, al "Diario Vasco", un article amb els seus comentaris, tan actuals encara, sobre el procés de pau a Euskadi, una bona reflexió per a la diada d'avui.

El col·lectiu Ahotsak, Veus de Dones per la Pau, va celebrar una jornada el 2 de desembre, al Palau Eskalduna de Bilbao. Ester Capella, presidenta de l'Associació Catalana de Juristes Demòcrates i membre de Ciutadans pel Canvi hi va ser. Podeu llegir el seu relat al Butlletí núm. 79 de CpC.

Aquesta segona declaració es va fer abans de l'atemptat d'ETA a Barajas, un cop fort contra el procés de pau a Euskadi. ¿S'han trencat tots els ponts de diàleg? ¿Serà possible refer-los? ¿ETA abandonarà definitivament la lluita armada? ¿Es prioritzarà la pau i el diàleg per sobre de tot?

Les negociacions pertoquen als polítics, però la societat civil hi té molt a dir. Les dones del País Basc ja ho estan fent. ¿Ens creuarem de mans, nosaltres? La seva lluita és un exemple de fermesa i de coratge.

SEGON MANIFEST D'AHOTSAK

De nuevo, mujeres de diferentes ámbitos de la sociedad del País Vasco, de Euskal Herria, nos encontramos hoy aquí para reiterar que estamos comprometidas en la búsqueda de la paz y de la normalización política. Somos más y también más plurales.

Las experiencias de otros conflictos internacionales (Israel, Colombia, Serbia etc) nos enseñan que muchos grupos de mujeres se han unido salvando líneas divisorias nacionales, étnicas, políticas o religiosas para hacer oír sus voces en los procesos de paz, y que su participación activa ha sido clave a la hora de buscar soluciones.

La resolución 1325, aprobada por el Consejo de Seguridad de la ONU, insta a los Estados miembros a incorporar la perspectiva de género en todos los procesos de paz.

Las mujeres constituimos la mitad de toda la comunidad, por lo tanto, debemos ser también la mitad de la solución.

En Ahotsak tenemos claro que las mujeres, con nuestra participación activa, estamos contribuyendo de forma decisiva a la puesta en marcha de un proceso que servirá para cerrar definitivamente conflictos históricos .

Mujeres de partidos políticos, de sindicatos y del movimiento feminista, utilizando el diálogo sin condiciones ni exclusiones y, sobre la base del respeto a los derechos de todas las personas, hemos conseguido definir lo que nos une, consensuando principios básicos y democráticos sobre los cuales entendemos que es posible iniciar el diálogo político.

La aportación realizada es el acuerdo que mayor consenso político, sindical, social y territorial ha conseguido hasta este momento.

Además, estamos convencidas de que la perspectiva de género es una premisa insoslayable en todo acuerdo. Por ello, no sólo queremos participar, sino que lo vamos a hacer reclamando nuestros derechos, ejercitando nuestras libertades y actuando en los espacios que nos pertenecen, también a nosotras, de una vez por todas.

Sólo si las mujeres desempeñamos un papel activo, pleno e igual en nuestro pueblo, en nuestra sociedad, podremos sentar los cimientos de una paz duradera y contribuir a la creación de una sociedad más justa, más democrática y más igualitaria.

Somos conscientes de que esta tarea no es fácil y para su desarrollo creemos que es necesario que las mujeres participemos directamente en la toma de decisiones.

Con el objetivo de crear un espacio de comunicación, reflexión, encuentro y aportación al proceso de paz y normalización política, estamos impulsando la creación de “Foros de Ahotsak de ámbito municipal”. Foros que sean lugar de diálogo, encuentro y aportación, de todas las mujeres que quieran trabajar para que las cosas no sigan igual y la paz sea irreversible.

Apostamos por el diálogo aunque no siempre sea comprendido por todas las partes de la sociedad y estamos dispuestas a pagar su precio. Sabemos, porque no somos ajenas a la realidad social, que en este momento las cosas no son fáciles, que existen dificultades.

En la evolución de todos los procesos de paz y de solución democrática, intervienen múltiples factores que inducen a unas partes a hablar de bloqueo, a otras de dificultades y a establecer distintas responsabilidades sobre la situación.

Desde Ahotsak, haciéndonos eco de nuestro compromiso de trabajar para que este proceso de paz sea irreversible, porque queremos aprovechar esta ocasión histórica para que las generaciones futuras tengan una sociedad diferente y puedan, verdaderamente, disfrutar de ella, nos vemos en la obligación, por responsabilidad política, de hacer un llamamiento a todas las partes implicadas en la resolución :

1º.- A buscar los puntos de encuentro y aparcar las diferencias.
2º.- A reconocer en el otr@ la parte de verdad que le asiste.
3º.- A utilizar el diálogo sin condiciones, sin prejuicios como herramienta para el acercamiento y la discusión política como método único para llegar a acuerdos y alcanzar objetivos políticos.
4º.- A apelar al sentido común y a la responsabilidad de acordar principios, defender valores y establecer procedimientos democráticos que pongan las vías para la solución.
5º.- A asumir la perspectiva de género como premisa insoslayable en el proceso y en el acuerdo.

Las mujeres que aquí estamos, creemos, al igual que otras mujeres afectadas por la resolución de conflictos políticos y armados, debemos buscar también lo que nos une y trabajar en una agenda de paz.

Con este objetivo, hemos establecido contactos con otros movimientos de mujeres que trabajan por la paz en otros conflictos internacionales, a fin de crear una red internacional que trabaje en el desarrollo de este objetivo.

Es hora de implicarse y, además, las mujeres vascas queremos hacerlo. Este es el tiempo histórico que nos ha tocado vivir. Reunidas en el Palacio Euskalduna de Bilbao, hacemos un llamamiento a toda la sociedad vasca y, en especial a las mujeres, para que todas juntas y cada una desde su espacio, mantengamos abierta la puerta de la esperanza y hagamos realidad esta expectativa ilusionante.

La Comissó Permanent de Ciutadans pel Canvi ha emès el comunicat següent:

• Ciutadans pel Canvi condemna rotundament l'atemptat d'ETA del propassat dia 30 de desembre i mostra la seva plena solidaritat amb les víctimes i les seves famílies.

• CpC reitera, un cop més, que el terror és incompatible amb la democràcia i que cap reivindicació política pot ser assolida per mitjans violents en un Estat de Dret. En aquests moments, l'esquerra abertzale ha de demostrar que ha entès que el diàleg és incompatible amb els atemptats i provar que ha apostat inequívocament per la pau.

• CpC dóna suport a la decisió del president del govern de suspendre les converses amb ETA mentre no hi hagi condicions mínimes per al diàleg, que passen d'entrada pel retorn de l'organització terrorista a la treva.

• Esperem de totes les forces polítiques espanyoles, inclòs el principal partit de l'oposició, un comportament responsable, que permeti mantenir la unitat de totes les forces democràtiques.

• Només una situació d'absència total i demostrable de qualsevol tipus de violència pot permetre, en el moment adequat, emprendre les oportunes mesures de flexibilització penitenciària i la participació de l'esquerra abertzale en la vida institucional.

• CpC vol donar suport a totes aquelles iniciatives transversals, com ara la xarxa de dones Ahotsak -Veus de dones per la pau-, i de la societat civil que treballen activament per la culminació del procés de pau.

Des de la ciutadania, s'alcen novament veus de pau. En mi nombre, sí és una campanya que ha iniciat el socialista basc Alfonso Gil en el seu bloc, participemosjuntos que va començar el 13 de juliol. La seva és una veu ferma i decidida a favor del procés de pau al País Basc, una veu tímida que va prenent força a mesura que se li sumen moltes altres veus que, com ell, creuen que la pau és possible i que ara, tots plegats, en tenim la responsabilitat.

La difusió és mot senzilla. Només cal fer un enllaç en el bloc i anar fent taca d'oli. Més de 200 blocs ja s'han adherit a la campanya.

Per conèixer una mica més Alfonso Gil i aquesta iniciativa podeu llegir la seva darrera entrada al bloc, del 2 d'agost.

 (Segueix)

S’albiren temps d’esperança a Euskadi. L’anunci d’alto el foc indefinit d’ETA ha obert un camí per a la pau. La transcendència del fet exigeix que tots els grups polítics i la ciutadania prenguin consciència del moment històric que estem vivint. Ha arribat l’hora de la veritat, el temps del diàleg.

I aquí, com en tants d’altres processos de pau, les dones han tingut un gest ferm, enèrgic i valent. Les dones han fet sentir la seva veu, les seves veus plurals, “veus per a la pau”, Ahotsak, en un moviment que vol explorar camins de pau i de reconciliació, conscients que, ara, com diuen en el seu manifest, la pau ha d’esdevenir una exigència col·lectiva i una prioritat política.

No els ha estat fàcil arribar a punts de consens, però han estat capaces de fer-ho en una tasca callada i persistent, generosa i compromesa, que es remunta al 2002 i a la voluntat de diàleg i el coratge personal de Gemma Zabaleta i Jone Goirizelaia.

Ara, n’han estat moltes més. El passat 8 d’abril, a Donostia, les dues-centes dones, entre signants i convidades, que van assistir a l’acte de presentació del manifest de parlamentàries i càrrecs polítics i sindicats d’Euskadi, Navarra i el País Basc francès de tots els partits polítics -a excepció del PP i la dreta francesa- van fer visible la seva capacitat d’acord per a un objectiu transcendent: la pau. Des de la diversitat pròpia, que no neguen, des de diferents ideologies polítiques, a les quals no renuncien, des d’allò que les uneix i, també, des d’allò que les separa, les dones d’Ahotsak han prioritzat la militància per la pau per sobre de la seva militància política.

No és un brindis al sol. El manifest és un exemple de maduresa política, de mesura, de voluntat d’acord i d’anàlisi de la realitat. Són conscients del diferent protagonisme d’homes i dones en la vida política i en la societat, massa invisibles, encara, i sovint amb assignació de responsabilitats considerades de segona pels companys de viatge. Mentre alguns polítics, instal·lats permanentment en la cultura de la confrontació i en la cursa pel protagonisme fàcil, entorpeixen sistemàticament els processos de diàleg amb finalitats electorals i partidàries, les dones d’Ahotsak, manifesten, per sobre de tot, la voluntat de treballar per fer possible un camí titllat pels profetes del desastre com a impossible.

Ahotsak vol participar, vol sumar des de la diferència, vol multiplicar des de la pluralitat, amb una ferma aposta pel diàleg sense prejudicis i condicions. Les dones d’aquest moviment volen ser part activa en el procés de pau, ser-ne protagonistes i jugar el paper que els pertoca treballant en el procés de pau amb condicions d’igualtat per la via política i democràtica. El seu manifest és una mostra de com és possible avançar cap a una nova manera de fer política, d’entendre el servei al país, de prendre consciència de la responsabilitat política, d’estar disposades a afrontar el procés de pau amb contrastació, diàleg, apropament i negociació, un procés que ha de comptar amb la participació de tota la ciutadania.

(Publicat a El PUNT, 17.04.06)