Carme Mas

Quan arriba un període electoral és habitual que sorgeixin veus diverses que proclamen la necessitat de dotar-nos de nous intruments reguladors de la participació i la representativitat a les institucions.

Llistes obertes o semiobertes, procediments més participatius, primàries... fórmules experimentades en d'altres països ben diferents de la famosa llei d'Hont... ¿Veurem algun dia la reforma de la llei electoral? ¿En tindrem una de pròpia?

Fa pocs dies, el professor Andreu Mayayo escrivia un lúcid i documentat article sobre aquestes i d'altres qüestions, un article que convido a llegir i, molt especialment, a reflexionar sobre les seves conclusions, les quals, d'altra banda, comparteixo.

La petrificada llei electoral

Andreu Mayayo [El Períódico, 27.03.07]

Les aparences enganyen i els tertulians escupen tinta de calamar. En aquest país l'única cosa permanent i inalterable, com els Principios Fundamentales del Movimiento (el partit únic de la dictadura franquista), no és ni la Constitució ni els estatuts d'autonomia, sinó la llei electoral. No és una qüestió intranscendent, ni d'interès exclusiu dels acadèmics o dels professionals de la política. Al contrari, el règim electoral determina el sistema de partits i fins i tot la naturalesa d'aquests i, molt especialment, el seu funcionament orgànic. A Catalunya, per a més escarni, ni tan sols hem estat capaços de dotar-nos d'una llei electoral pròpia, i les eleccions al Parlament continuen regulant-se per la disposició transitòria quarta de l'Estatut del 1979 (ratificada, en la seva transitorietat, pel nou Estatut).

En aquests dies es compleix el 30è aniversari del reial decret llei sobre normes electorals, del 18 de març del 1977, imposat pel president Adolfo Suárez per regular les primeres eleccions generals celebrades el 15 de juny del 1977. La normativa va tenir com a principals redactors Landelino Lavilla, ministre de Justícia, i Miguel Herrero Rodríguez de Miñón, alt càrrec del ministeri i futur membre de la ponència constitucional. Malgrat el seu caràcter provisional, les línies mestres d'aquestes normes continuen regulant els diferents processos electorals: generals, autonòmics i municipals. La mateixa llei orgànica del règim electoral general, aprovada l'any 1985, que substituïa l'esmentat reial decret llei, ja deixava ben clar al preàmbul que "aquesta substitució no és en absolut radical, pel fet que el mateix text constitucional va acollir els elements essencials del sistema electoral continguts al reial decret llei del 1977".
Sovint identifiquem la democràcia amb l'exercici, lliure i secret, del sufragi en unes eleccions pluripartidistes, però ens oblidem que la seva qualitat depèn de les regles de joc que hi ha establertes i, molt especialment, de la fórmula que s'utilitzi per convertir els vots en escons. En alguns casos es tracta del miracle de la multiplicació dels pans i dels peixos i, en altres, de l'estafa de l'estampeta.

El reial decret llei del 1977 consagrava la regla aritmètica establerta, a finals del segle XIX, pel jurista belga Víctor D'Hondt, que afavoria els partits majoritaris a cada circumscripció. A la pràctica, transformava les circumscripcions de menys de sis escons (més de la meitat) en un sistema majoritari de caràcter bipartidista. D'aquesta manera, la governamental UCD amb un terç dels vots aconseguia gairebé la meitat dels escons i, contràriament, la coalició liderada pel professor Enrique Tierno Galván era seriosament penalitzada, ja que amb el 4,5% dels vots no arribava a obtenir el 2% dels diputats. A les últimes eleccions generals (celebrades el 2004), al PSOE i al PP cada diputat els va costar al voltant de 67.000 vots, mentre que per a Izquierda Unida la xifra va pujar fins als 400.000.

El caràcter proporcional per a l'elecció del Congrés no només es va veure restringit per l'aplicació de la llei D'Hondt, sinó també, i molt especialment, pel mínim de dos diputats establerts per província. La crítica més àcida la va expressar Francisco Rubio Lorente: "Per poc sentit de l'humor que els redactors de les normes electorals tinguin (i sospito que no els en falta), es devien divertir d'allò més a l'escriure al preàmbul, explicant per quina raó s'ha fixat un mínim inicial de dos electors (¿electes?) per província, que d'aquesta manera se suavitzen en alguna mesura els efectes de la nostra irregular demografia i s'atén un equilibri territorial més gran". Naturalment, prossegueix el prestigiós jurista, "la funció d'una llei electoral no és corregir els efectes de la irregular demografia, sinó assegurar que el vot dels ciutadans és igual .... Resulta que primer se'ns obliga als habitants de les províncies pobres a buscar feina a les grans ciutats, i quan ens n'hem anat i s'ha originat la irregular demografia, es decideix que el curs natural de representació és la província, i es dóna 10 (o 12 o 14) vegades més valor al vot sorià o de Terol que al madrileny o al barceloní".

Cal aplaudir les iniciatives legislatives a favor de la igualtat de gènere impulsades pel president del Govern central José Luis Rodríguez Zapatero, entre altres, la de garantir una important presència femenina a les llistes electorals. No obstant, després de 30 anys, semblaria raonable introduir-hi també una altra mena de canvis amb l'objectiu d'incentivar la participació electoral i de fomentar una nova cultura política en la qual els càrrecs públics electes ho siguin dels seus electors i veïns per sobre dels seus respectius partits. És a dir, obrir i desbloquejar les llistes, fixar la limitació de mandats, obligar a presentar la declaració de patrimoni abans i després d'accedir al càrrec i reduir a un (en lloc de dos) la representació mínima inicial de cada circumscripció electoral. I si alguna vegada arribem a aconseguir reformar la Constitució per convertir el Senat en una verdadera Cambra territorial, podríem aprofitar l'ocasió per substituir les províncies per les Comunitats Autònomes com a circumscripcions electorals.