Els Reptes De L'educació

mcmas 03 Desembre, 2006 23:07 Catalunya Enllaç permanent Retroenllaços (0)

El conseller Ernest Maragall és el responsable d'impulsar la política educativa del govern d'entesa, dibuixada, a grans trets en el document programàtic.

El primer i gran objectiu és desplegar i consolidar el servei públic d'educació. Això implica que la xarxa de centres al servei públic educatiu ha de ser entesa com la concurrència entre la iniciativa pública i la iniciativa privada amb voluntat social en l’àmbit educatiu, que suposi per a la ciutadania un autèntic servei públic en educació, i sigui capaç de crear les condicions perquè la igualtat d’oportunitats i la llibertat siguin reals i efectives.

El servei públic educatiu ha d’implicar, consegüentment, centres amb autonomia, caracteritzats per la seva qualitat, integració i innovació, que comparteixin les mateixes obligacions i responsabilitats, que escolaritzin en igualtat de condicions els alumnes de necessitats educatives especials i d’incorporació tardana.

Parlar d'autonimia de gestió és, també, parlar de reforçar les responsabilitats directives, d'estimular el compromís del professorat amb perspectives de progrés professional i de consolidar la participació de la comunitat educativa.

El Pacte Nacional per a l'educació ha iniciat aquest camí. Ara toca desenvolupar-los i, sobretot, des del nou marc estatutari, fer possible la Llei d'Educació de Catalunya, que el nou govern preveu per a finals de l'any vinent, una llei que sigui realment -com es diu en el document del pacte- “una oportunitat per consolidar un projecte educatiu de país que garanteixi el dret a l’educació de tots els ciutadans i de totes les ciutadanes i que, prenent com a fonament la igualtat, l’equitat i la justícia social, els ofereixi una educació gratuïta i de qualitat”.

L'article de Fabricio Caivano, avui, publicat a El Periódico, centra les seves reflexions en una de les primeres declaracions del conseller Maragall, sobre el repte l'excel·lència del nostre sistema educatiu.

El conseller Maragall i l'ensenyament

Fabricio Caivano [El Periódico, 03.12.06]

El nou conseller d'Educació, l'incansable Ernest Maragall, ha declarat que la seva prioritat en educació és arribar a l'excel·lència. Aquest concepte es troba en l'origen de la socialdemocràcia europea i del liberalisme democràtic. S'entén per excel.lència la superior qualitat o bondat que fa digna d'apreci una persona, cosa o institució. El sistema educatiu haurà de canviar molt per arribar a ser una institució pública d'excel·lència. Una transformació sens dubte plena de problemes.


El primer de tot radica en el classisme del sistema educatiu actual. Classista d'una forma diferent a la vella exclusió prematura. Avui es classifica l'alumnat en funció de dues variables: el nivell d'estudis dels pares i la localització territorial de l'escola. Titulació i ubicació de l'escola són factors que, per descomptat, no és que determinin fatalment l'èxit o el fracàs escolar, però sí que tenen un gran pes en la seva configuració. ¿La idea d'excel.lència pot assumir i corregir aquesta crua realitat?

El segon problema repercuteix en la medul·la del mateix ideal democràtic del sistema educatiu: la igualtat d'oportunitats. La igualtat d'oportunitats a l'entrar en el sistema educatiu és un bell miratge. Les oportunitats ni són iguals ni s'aprofiten de la mateixa manera. L'impúdic 30-35% actual de fracàs escolar expressa les insuficiències institucionals i la desigualtat efectiva a la sortida del sistema educatiu. Cada persona té el seu ritme, el seu particular procés d'evolució, i l'educació s'hi ha d'adaptar. L'excel.lència, tant si agrada com si no, obliga a introduir els repudiats itineraris escolars diferenciats i aixeca l'alfombra de l'igualitarisme ingenu que amaga la desigualtat en el nucli del mateix procés educatiu. Una tendència corregible: hi ha experiències admirables de centres on s'han afrontat aquestes desigualtats, i que han modificat al límit els criteris organitzatius de temps i espai de l'escola, tractant d'adaptar els ritmes educatius generals a cada alumne.


I el tercer problema i més conflictiu: el concepte mateix d'excel·lència implica la qualificació dels millors alumnes, professors i centres; la seva necessària classificació i recompensa. L'excel.lència es troba en l'extrem oposat de la mediocritat. Excel.lència equival a qualitat demostrada públicament a través d'una avaluació rigorosa i de la seva classificació per resultats. Naturalment, avaluació i classificació que, per ser objectiva, ha de ser independent, externa i pública. I la legítima autonomia dels centres s'ha d'equilibrar amb aquest procés d'avaluació exterior. A Europa el concepte d'excel·lència ha xocat amb les inèrcies corporatives i conservadores d'alguns centres i professionals de l'educació. No hi ha dubte que la idea d'excel.lència introdueix una alta dosi de competitivitat i comparació entre el mateix alumnat, els professors i els centres. Una classificació que hauria de ser corregida amb una especial dedicació en els centres que tenen resultats baixos i a les zones que presenten més necessitats educatives.

El concepte d'excel·lència necessita una acurada reflexió perquè, com hem vist, qüestiona amb força algunes rutines i ideals de l'escola pública actual, de la seva organització i els criteris de qualitat. El conseller Maragall sap que l'excel·lència constitueix l'eix d'un sistema educatiu necessàriament competitiu que incentiva els millors estudiants i centres, els bons resultats i l'esforç i la constància a aprendre i a conviure. Unes idees que se solen evitar atribuint-les a la dreta conservadora o a la maldat del mercat.


¿Com es pot aplicar aquest complex concepte a l'actual escola pública? ¿Hi pot haver una excel.lència per a tots? ¿Per on s'ha de començar? Un suggeriment senzill: començar l'excel.lència per baix. Guarderies públiques gratuïtes, una educació infantil d'excel.lència, feta de temps i afecte, en què s'inclogui educació obligatòria i pràctica per als pares que en necessitin, que no som pocs. És en l'àmbit de l'educació de la infància on, si més no, es poden prevenir en origen les fortes des- igualtats socials. Unes desigualtats lligades primer a l'ambient familiar, i després a la dinàmica eco- nòmica de la societat capitalista i de la seva creixent cobdícia financera que porten al malestar psicològic, a la precarietat i el mileurisme. De recursos econòmics n'hi ha. Les dades de beneficis de les empreses, del nivell d'ingressos i de pobresa de la població, parlen per si soles. D'acumulació de diners no en falta. I assenyala la desigual distribució de recursos econòmics i on és l'autèntic calador de més recursos públics.

¿Però qui li posa el cascavell a aquest gatot? ¿Qui és l'excel.lent Robin Hood que retallarà aquests beneficis i els distribuirà entre els "més necessitats", eufemisme de "pobres"? ¿S'atrevirà a incomodar els anomenats poders fàctics el Govern progressista i d'esquerres? Lluny de la retòrica essencialista, l'única diferència qualitativa entre dreta i esquerra consisteix en el fet que aquesta defensa una redistribució justa, eficaç i transparent dels diners públics. I per a una educació de l'excel.lència, sense classisme ni desigualtat, fan falta molts diners i molt bons professionals. Si l'excel.lència és la seva prioritat li espera una gran feinada i molt dura. Bona sort, Ernest.


Comentaris

  1. En primer lloc agrair a la senyora Mas la seva resposta; no em convenç ja que ella des de la Inspecció Educativa té un coneixement molt parcial del que passa en les escoles. A en Raül, porto anys aguantant i callant amb gent com tu, col•locats a les direccions, manant despòticament, no escoltant a ningú i fent-t’ho ben malament, ... això sí, amb el carnet d’USTEC o CCOO.

    En el meu cas faria moltes coses (activitats, projectes, iniciatives...) però des de la direcció m’ho rebenten tot - alguns dels definitius som una amenaça si sobresortim massa, i sobretot si no tenim el carnet polític que toca -. Sóc mestre definitiu en una escola amb molta gent provisional i interina. Tots sabem que aquest col•lectiu, per qüestió de continuïtat diuen “amen” a la direcció, i per tant actuen amb la lògica precaució. Mai qüestionaran el que digui la direcció d’un centre.

    Solució, entrar en conflicte amb la direcció?.... Jo ja n’estic cansat de baralles, no vull més discussions, no vull ser l’assenyalat del centre, passo dels 40 i prefereixo dedicar el meu esforç i enginy a d’altres activitats fora del DE... Deixo com un grapat d’incompetents malmetin l’escola – tal i com està la normativa, fins el dia que es jubilin, ja que no cal que passin per concurs de mèrits -, no sense una profunda malenconia.

    Publicat per David — 28 Feb 2007, 23:04

  2. David, no se si ets un col·lega o t'ho inventes, però segur que vius en un altre territori. Fa anys que m'arrossego pels IES com a profe. Soc comunista dels de veritat i m'agradaria saber on son aquestes juntes directives d'esquerres. Les que jo he vist o no tenen ideologia o son de convergencia. I la inspecció, no en facis riure. Els que no son franquistes son pujolistes, amb unes quantes excepcions que se'ls van colar en els més de vint anys de govern de dretes. Llistes negres? No tens ni idea del que és això! No se si a la inspecció en tenen d'aquestes, però dubto que siguin polítiques. Els problemes que tenim a la secundaria no venen de les juntes directives ni dels inspectors, venen de naltros mateixos que no hem tingut collons per fer-nos escoltar pels governs que mos han estabulat en els ultims anys.

    Publicat per Raul Martí — 21 Gen 2007, 14:06

  3. Hola David,

    Des del respecte per les teves opinions, permete'm dir-te que discrepo totalment del que penses. Conec ben a fons molts dels centres educatius dels SSTT de Tarragona. I et puc dir que si alguna cosa els caracteritza és la pluralitat. No he vist mai cap "cacera de bruixes" ni llistes negres de professorat a la Inspecció.

    Vull reivindicar des d'aquí la professionalitat dels equips directius dels centres, dels professors i professores i de la Inspecció d'Educació.

    Parles d'uniformitzar el pensament. Res més lluny de la voluntat del Departament d'Educació que orienta les seves directrius a formar ciutadans lliures i responsables, participatius i amb pensament crític, capaços de viure en la societat del segle XXI.

    Et sembla una "opereta" voler que tots els nostres alumnes arribin al màxim de les seves possibilitats sigui quin sigui el seu context sociocultural?

    En una societat multicultural com ja està sent la nostra, la cohesió social passa per entomar aquests reptes, l'equitat i la qualitat en el sistema educatiu. Ningú ha dit que sigui fàcil, certament, però el futur del nostre país depèn, en bona part, de com siguem capaços de portar-ho a terme.

    I en aquesta tasca, l'ecola no ha d'estar sola. No és només feina dels professors. Tota la comunitat, començant per la més propera, hi ha d'estar implicada.

    Publicat per Carme Mas — 24 Des 2006, 23:21

  4. Les escoles públiques són patrimoni de l'esquerra ideològica, on es margina al professorat que no comparteix aquest pensament polític. Les direccions d'aquests centres porten a terme una tasca de neteja política del professorat i la inspecció educativa ho beneix (de fet als SSTT de Tarragona es disposen de llistes negres de professorat). Us ho dic perquè jo ho he patit en la meva pròpia pell.

    Tot plegat és una llàstima, el Departament d'Educació només té un repte: uniformitzar el pensament dels ciutadans d'acord a un color polític.

    Benvolduda senyora Mas, no dubto de les vostres bones intencions però els vostres reptes exposats només són "opereta"!!.

    David

    Publicat per David — 24 Des 2006, 17:59


Afegeix un comentari


Els comentaris d'aquest bloc estan moderats i son revisats pel seu propietari abans de ser publicats

 















Animal amb trompa:



Powered by LifeType
© 2006 - Design by Omar Romero (all rights reserved)