La carta web d'en Duran

12 Gener, 2008 17:59
Publicat per csala, Cartes d'en Duran

Benvolgudes amigues i benvolguts amics,

Bon any!

Les festes de Nadal ja han passat. Hem deixat enrere l’any 2007 i aquesta setmana exhaurim una legislatura marcada pel sagnant atemptat d l’11 de març de 2004. Dilluns, si Déu vol, el president de govern, José Luis Rodríguez Zapatero, dissoldrà les Corts i es convocaran eleccions per al 9 de març, amb una campanya electoral que començarà la nit del 21 de febrer.

Aquests darrers dies, al Congrés de Diputats s’han viscut els últims batecs del pols polític d’aquests quatre anys. Hem tingut diputació permanent (òrgan que substitueix el plenari quan no hi ha període de sessions) per tractar les relacions entre l’Estat i l’Església, arran de la presència i del discurs d’alguns cardenals i bisbes en un acte en pro de la família. La petició d’Izquierda Unida debatuda a la diputació permanent va provocar al mateix temps que la vicepresidenta del govern hagués de comparèixer ahir dijous per parlar-ne. També ahir va haver de comparèixer el ministre Solbes per parlar de la situació econòmica.

Un cop més, però, qui no ha comparegut davant el Congrés ha estat la ministra de Foment, Magdalena Álvarez. A la diputació permanent es va reclamar la seva presència, la de la vicepresidenta Fernández de la Vega per l’esmentat tema de l’Església, i la del vicepresident Solbes per la situació econòmica. En el cas de la ministra de Foment, la seva compareixença es demanava per parlar novament del servei de rodalies un cop comprovat que torna a portar problemes, i força, als usuaris.

Curiosament, mentre el PSOE i el govern central van acceptar la compareixença dels dos vicepresidents, es va rebutjar la de la ministra de Foment. Aquesta singularitat, a més, s’agreuja si es té en compte que, per exemple, els arguments socialistes per avalar la compareixença de la vicepresidenta del govern van ser que, per coherència amb el seu "talante" i per la seva responsabilitat demostrada al llarg de la legislatura, ella acudia voluntàriament a la comissió constitucional. "A contrario sensu", si una vegada més la ministra Alvarez no hi ha comparegut vol dir - i ja ho sabíem- que ella sí que defuig les seves responsabilitats, malgrat que sigui coherent amb el que ha fet els darrers temps: no donar la cara i amagar-se darrere Rodríguez Zapatero.

Tanmateix, aprofitant que era l’última setmana de legislatura, hem fet balanç del que han estat els quatre anys del govern de Rodríguez Zapatero. Crec sincerament que hi ha hagut dos períodes ben diferenciats de legislatura. Els primers anys, fins a l’aprovació de l’Estatut de Catalunya, el famós "talante" de ZP va estigmatitzar l’acció de govern. Es va obrir una etapa d’esperança, de diàleg que impactava encara més si es contrastava amb l’última legislatura d’Aznar. En canvi, la paraula que millor defineix la segona etapa, pràcticament els dos darrers anys de legislatura, és la de "supervivència". El govern ha anat aprovant els seus projectes - quan ho ha pogut fer-, avui amb uns i demà amb uns altres, i arribant-hi amb la llengua fora. Els millors exemples són l’aprovació dels pressupostos i el rebuig de la dimissió de la ministra de Foment, pels pèls i amb els vots d’un parell de diputats trànsfugues.

Per això, tot i que institucionalment calia dissoldre ja les Corts, el millor que podia passar és que la legislatura s’acabés. No donava més de si. No hi havia més marge. S’esdevé que, a més, i contra el que es podia pensar tan sols fa unes setmanes, la situació econòmica ha pres protagonisme. Al carrer comença a preocupar la situació econòmica i per donar seguretat davant la incertesa de la butxaca no serveix el "talante", i menys la "supervivència", ni tan sols el "buenismo" que alguns consideren que acompanyen Rodríguez Zapatero (jo no estaria tan d’acord amb la idoneïtat del terme). És molt possible que d’aquí al 9 de març no hi hagi conseqüències visibles i irreparables del que el vicepresident Solbes defineix com una sana desacceleració econòmica. Alguna crec que en tindrà. De fet, si algú pensa més enllà dels quadres macroeconòmics i situa la persona com a centre de la política econòmica, avui existeixen indiscutibles repercussions en l’economia familiar i empresarial. Una inflació desbocada provoca pèrdua de capacitat adquisitiva dels salaris familiars i pèrdua de competitivitat de les nostres empreses en el mercat de l’euro (aquí cal afegir-hi els problemes d’exportació de les empreses del nostre país en l’àrea del dòlar). La frenada del sector de la construcció comença a tenir també el seu impacte en l’àmbit de l’ocupació. Tot això sense obviar les conseqüències de la pujada dels tipus d’interès que afecta les famílies que tenen una hipoteca en la compra del seu habitatge.

Incideixi o no aquesta realitat en el resultat de les urnes del 9 de març, la gestió de la situació econòmica sí que haurà d’estar realment present en l’acció de govern dels propers quatre anys. És aquí on es reforcen encara més els actius de CiU. Nosaltres som la millor garantia per afrontar i per superar una recessió del creixement econòmic. Ho hem estat sempre i ara ho continuarem essent. No hi ha agent econòmic i social dins i fora de l’Estat que no sàpiga i que no valori com a necessàries i positives les propostes econòmiques i fiscals de Convergència i Unió, fetes des de la responsabilitat, l’experiència i el coneixement del que significa realment l’economia productiva.

El mateix fet que ara estiguem tan allunyats del catastrofisme del PP com del triomfalisme del PSOE envers aquesta situació econòmica revaloritza els nostres actius. Hi ha hagut i hi ha massa frivolitat en les actituds del PP i del PSOE com perquè no quedi prou clar que CiU, des de la capacitat de decidir que tindrà, és l’únic referent de seguretat. La confrontació i el partidisme que el PP i el PSOE promouen per damunt dels interessos de la societat no serveixen per afrontar els reptes dels propers anys.

Així doncs, si fins ara teníem molts arguments per sentir-nos esperonats de cara a la propera contesa electoral, ara en tenim un més. M’hauria agradat més no tenir-lo. M’hauria agradat més que el govern hagués fet cas de les reformes estructurals que CiU li ha anat proposant. M’hauria agradat més que el govern hagués afrontat un debat tan seriós i de tanta transcendència com el del sector energètic. M’hauria agradat més que Rodríguez Zapatero m’hagués fet cas quan li he proposat mesures per compensar la pèrdua de capacitat adquisitiva com a conseqüència de l’impacte de la puja dels tipus d’interès. M’hauria agradat més que ara mateix haguessin abaixat un 5% les retencions fiscals per salaris i pensions per facilitar més liquidesa a les famílies. M’hauria agradat més que hagués acceptat la nostra proposta d’imposar a la factura del gas i de l’electricitat el tipus reduït d’IVA del 7 % en lloc de l’actual del 16%, tal com ho fan altres països membres de la Unió Europea. M’hauria agradat més que el PP i el PSOE, en lloc de tirar-se permanentment els plats pel cap, haguessin aprofitat el temps i haguessin donat suport a les nostres propostes. M’hauria agradat més... Però tot i que m’hauria agradat més, no s’ha fet. Per això, ara que serem decisius, serem també més necessaris que mai per refer el camí que el PP i el PSOE no han sabut o no han volgut traçar.

Cordialment,
Josep Antoni Duran i Lleida
Barcelona, 11 de gener de 2008

1 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

La carta web d'en Duran

16 Desembre, 2007 21:30
Publicat per csala, Cartes d'en Duran

Benvolgudes amigues i benvolguts amics,

La proximitat de les festes de Nadal es nota. Hi ha més sopars dels habituals, més afecte entre la gent,... Quina llàstima que no sigui així al llarg de tot l’any! No parlo pas dels sopars, sinó de l’afecte. En la política, però, encara no es nota prou esperit nadalenc; el missatge de pau que Déu porta al món no ens ha arribat encara. La sessió de control de dimecres en va constituir un bon exemple. De fet, va ser un bon resum del que ha estat tota aquesta legislatura.

Certament, escoltant les qüestions plantejades a la sessió de control pels tres tenors del PP, Rajoy, Acebes i Zaplana, i les respostes dels solistes del govern, Rodríguez Zapatero i Maria Teresa Fernández de la Vega, es podia tenir la sensació que en pocs minuts es resumia tot el que ha passat al llarg d’aquests tres darrers any i mig. En el fons i en les formes, no va ser altra cosa que la significació de la confrontació per la confrontació: ETA, els estatuts, la desmembració d’Espanya, acusacions, crispació,... Tot plegat, ben lluny de l’educació, la feina, la seguretat, el medi ambient, la família o la immigració estrangera que és el que preocupa la gent. Això no compta, i així ens va. Moltes vegades em ve al cap la frase de Cambó "por culpa de estos imbéciles hemos tenido que apoyar a estos malvados"(potser no la reprodueixo literalment, però tan se val, tots m’enteneu)

Malgrat aquesta confrontació escènica i real, ja us deia la setmana passada que un cop passades les eleccions, aquests que s’enfronten i confronten perdent les formes podien pactar en qualsevol moment per fer-nos la guitza o per reduir-nos a la mínima expressió. Crec que des de Catalunya no som prou conscients de les moltíssimes possibilitats que hi ha que el PSOE i el PP s’entenguin en allò que per a ells és un interès d’Estat, i que si ho fos seria l’únic àmbit d’Estat on coincidirien. Em refereixo a l’interès de prescindir de nosaltres per reduir-nos a la mínima expressió. Ja sé que en parlava la setmana passada, però torno a dir que em fa molta por que no en siguem prou conscients.

Aquesta mateixa setmana, José Bono ha recuperat la paraula amb motiu de la seva intervenció en un col·loqui d’una conferència d’Artur Mas a Madrid. L’ha dita tan grossa que fins i tot el PSC ha hagut de desmarcar-se’n. Això ha tornat a provocar que en alguns fòrums o tertúlies polítiques es parli que Bono no serà president del Congrés perquè no podrà tenir els vots dels nacionalistes. Quanta ingenuïtat! Si el PSOE i el PP volen, i si cal voldran, no només faran president del Congrés l’expresident de Castella-la Manxa, sinó que a més pactaran les meses del Congrés i el Senat sense la presència d’altres partits o, a tot estirar, d’algun secretari perquè no es pugui dir que no respecten la pluralitat de les cambres legislatives.

D’altra banda, el problema de rodalies encara cueja. Pel que sembla no hi haurà cimera, com estava previst, entre el govern català i el de l’Estat per parlar de noves transferències, entre les quals hi ha la de rodalies, promesa pel president del govern, José Luis Rodríguez Zapatero, per al mes de febrer. Una veu autoritzada del govern m’explica que ells no tenen cap pressa i que tampoc el govern català els apreta. En qualsevol dels casos, el resultant serà que un cop més Rodríguez Zapatero incomplirà les seves promeses respecte a Catalunya. La seva paraula no serveix de res. Espero que la ciutadania en general i els votants socialistes en particular en preguin nota: a Rodríguez Zapatero, de Catalunya només li interessen els vots, no els ciutadans.

De Madrid estant, he seguit també el debat arran del veto plantejat per CiU i altres formacions polítiques als pressupostos al Senat. Ja sabeu que nosaltres no estàvem d’acord amb els comptes de l’Estat que en el seu dia va presentar el govern de Rodríguez Zapatero. Per això vam plantejar una esmena a la totalitat demanant la seva retirada al Congrés. I no hi estàvem ni hi estem d’acord per diverses raons. Malgrat que el govern central i el català s’entestin a fer veure el contrari, els pressupostos segueixen sense complir amb la disposició addicional tercera de l’Estatut en allò que fa referència que durant set anys cal invertir a Catalunya l’equivalent a la nostra aportació al producte interior brut (riquesa) del conjunt de l’Estat. No només no ho compleixen qualitativament, sinó que fins i tot les quantitats consignades no es podran gastar perquè el govern no ha elaborat projectes aquests anys per a Catalunya. Entre els diners no consignats als pressupostos i els que es perdran per no saber on gastar-los, creiem que, sense cap mínima llicència a la demagògia, Catalunya perdrà al voltant de 1.500 milions d’euros.

Els pressupostos tampoc podien ni poden ser acceptats per nosaltres perquè no impliquen la resposta econòmica i fiscal a la situació que viu el país. No discutim les grans xifres macroeconòmiques. Són bones, envejables si es vol. Però hi ha dues objeccions a fer a aquesta apreciació general. El cost de la vida ha pujat molt, els preus de la llet, de la carn, del combustible, de l’habitatge..., i a final de mes les classes mitjanes comencen a notar que hi arriben amb més dificultats que no pas abans. A més, els que tenim hipoteca sabem que els tipus d’interès s’han apujat i que per a molta gent aquesta pujada provoca que se’ls mengin, com a mínim, les dues pagues extraordinàries. Era el moment, per tant, de donar resposta a aquesta situació, i el govern no l’ha volgut afrontar.

Com tampoc no ha volgut assumir la necessitat d’utilitzar una part del superàvit per fer política social. El govern ha continuat negant-se a elevar la base reguladora de les pensions de viduïtat, a destinar més diners a la llei de dependència o a incrementar les ajudes a la família. Per tot això i més, al Congrés vam votar en contra dels pressupostos. Però tot i aquest vot en contra, el govern va voler seure amb nosaltres i negociar. I en vam treure bons resultats. Alguns alcaldes nostres en són ben conscients. Pregunteu-ho, sinó a l’alcaldessa de Matadepera, a l’alcalde Vic, al de Vallirana, al de Masquefa, al de Premià de Mar, al de Sant Feliu de Pallerols, a la de Palau-Solità i Plegamans, i a molts altres. També el sector de la recerca és molt conscient que vam negociar, i bé, al Congrés. Pregunteu sinó a les universitats catalanes.

Què ha passat al Senat? Doncs que, a l’igual que al Congrés, vam presentar una esmena a la totalitat (en aquest cas, rep el nom de veto), i si bé al Congrés els socialistes van tenir prou suports parlamentaris per superar-la, al Senat els hi ha mancat. L’haurien pogut evitar? Sí, negociant com s’ha de fer quan no es té majoria. Però realment ho han volgut fer? No. Per què? És que - podríeu dir-me- a algun govern li agrada perdre una votació, i més una de tan important com la dels pressupostos generals? No, evidentment que no els agrada. Però sabien que per superar el tràmit del Senat havien de pagar el preu de més inversió a Catalunya i acabar d’arreglar altres qüestions que plantejàvem, per exemple, des de CiU, com és el cas ara de suprimir del tot la doble cotització dels autònoms, que al mateix temps també treballen per conta d’un altre.

I, a més, eren conscients que a banda de CiU havien de negociar amb ERC, i si ho feien amb ERC també ho havien de fer amb IC-V, i si ho feien amb aquests, com deixar de banda el PSC? Això ha fet que Solbes hagi preferit que no li toquin les xifres i passar directament al Congrés, on sí que tenen majoria per aixecar el veto, i així ho faran la setmana vinent.

El més ridícul i surrealista d’aquest debat ha estat la posició del PSC de voler-nos presentar a nosaltres com a responsables d’una hipotètica pèrdua d’inversions a Catalunya. Primera, cal dir que no es perdrà res. Segona, que si es perd alguna cosa, ja ho hem perdut gràcies als pressupostos que ells han avalat (abans ho recordava, uns 1500 milions d’euros). Després no s’entén que vulgui transferir-se la responsabilitat de no aprovar els pressupostos a un grup de l’oposició com és Convergència i Unió. Nosaltres no governem a Catalunya, ni hem donat suport al govern de Madrid. A qui els socialistes han d’exigir en tot que els votin els pressupostos és a aquell partit que també els ha votat en contra i que en canvi governa amb ells a Catalunya i ha facilitat la investidura i la vida parlamentària del govern de Rodríguez Zapatero, és a dir, a Esquerra Republicana de Catalunya.

Un cop més, però, el PSC prefereix amagar el cap sota l’ala per una simple raó: el que interessa al president Montilla i als socialistes és durar en el govern malgrat que hagin de passar les vergonyes de les inconsistències i diferències internes. No diferències de declaracions, sinó diferències que es tradueixen amb un fet tan fonamental com que un dels partits del govern no voti els pressupostos a Madrid. O no és veritat el que diu el govern de Catalunya que aquests pressupostos són tan bons i tan complidors amb l’Estatut? Doncs si ho són, com pot consentir el president de la Generalitat que un partit que governa Catalunya els voti en contra? El cert és que els pressupostos no són bons i que cada cop queda més clar que l’objectiu del govern català no és defensar els interessos de Catalunya, sinó durar.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs

La carta web d'en Duran

07 Desembre, 2007 18:02
Publicat per csala, Cartes d'en Duran

Benvolgudes amigues i benvolguts amics,

La setmana no ha tingut activitat parlamentària al Congrés. Això m’ha permès assistir a diverses assemblees intercomarcals per elegir les candidates i els candidats a la properes eleccions a Corts espanyoles. També m’ha permès fer visites socials, com acostumo a fer quan no tinc Congrés. En aquest cas, vaig estar al barri del Raval, al centre L’Hora de Déu. Es pot pensar que, en funció de l’alta immigració estrangera que hi ha al barri, el col•lectiu de persones que més atenen són magrebins. Doncs no és així: el col·lectiu de persones més atès per aquest centre són dones espanyoles, mares de nens i nenes, famílies monoparentals, per tant. És a dir, una de les conseqüències de la desestructuració familiar que viu la nostra societat. Això ratifica un cop més allò que ja he dit en altres ocasions: la pobresa va adquirint cara de dona i d’infant.

Malauradament, hem hagut d’expressar novament el condol per l’assassinat de dos guàrdies civils a França per ETA. Sobre la banda terrorista i l’actitud dels partits, expressament no en vull parlar. Només manifestar que el govern i les forces de seguretat de l’Estat i les altres policies, particularment l’Ertzaintza, sempre tindran el nostre suport en la lluita contra ETA en pro de garantir-nos una societat lliure i ajustada en l’estat de dret. A aquesta primera afirmació, cal afegir-hi el sentiment de reprovament que em provoca el que directament o indirectament el fet que sempre hi hagi algú disposat a utilitzar el tema d’ETA com a instrument d’erosió a l’adversari. ETA es frega les mans; a mi, senzillament em fa fàstic.

De la manifestació de dissabte a Barcelona, sí que voldria parlar-ne una mica. D’entrada, vull remarcar un fet prou conegut: érem molts, moltíssims... Pel que sembla no ve d’un pam, és a dir, d’uns centenars de milers de persones a l’hora de quantificar els que hi vam participar. Però torno a dir que érem moltíssims. Va ser una manifestació pacífica, sense incidents. Hi havia gent gran i molta gent jove, gent coneguda i moltíssima gent anònima, famílies senceres i altres persones que anaven soles. Hi havia banderes estelades, però n’hi havia moltíssimes de catalanes, és a dir, senzillament amb les quatre barres que constitueixen la nostra senyera nacional. Al llarg de la longitudinària manifestació hi havia persones que corejaven unes consignes i persones que en cantaven unes altres. Certament hi havia gent que cridava allò de ‘in-inde-indepedència’, però altres, la majoria, simplement reivindicaven decidir sobre infraestructures des de la dignitat nacional.

La manifestació, en contra del que ha interessat fer veure al PSOE i al PP (cal que reconeguem que el PSC, que va cometre el gravíssim error de no ser-hi, ha reaccionat amb més intel•ligència, és a dir, ha entès que ni podia ignorar-la ni manipular-ne el significat) no va deixar de ser una manifestació per dir prou al tracte rebut pel govern de l’Estat en matèria de rodalies i per demanar decidir sobre aquesta qüestió. I no una manifestació independentista. Òbviament que hi havia independentistes i van cridar a favor de la independència. Ja ho he dit abans. Però hi havia altra gent, moltíssima, que no es van posar el nom d’independència a la boca.

A mi no em preocupa gens la manifestació sinó que es canalitzi el neguit social que hi ha darrere de tot el que ha passat, i per tant també darrere de la manifestació. Si després de tot el que ha succeït en els darrers temps, les ciutadanes i els ciutadans de Catalunya es queden a casa a l’hora de votar o voten reforçant el PSOE o el PP, el poble de Catalunya s’entrega lligat de mans i peus. Catalunya necessita reaccionar i fer-ho amb dignitat. Si no ho fem, si sentim al•lèrgia a les urnes i ens confiem al PSOE o al PP, que només els interessem com a instrument i no com a objectiu, ni raó d’ésser, ho patirem molts i molts anys.

Aquest dies, a més, parlo sovint que, malgrat les distàncies i la confrontació lamentable que protagonitzen el PSOE i el PP de manera permanent, el pacte que realment em preocupa és el pacte entre ells. Sí, heu llegit bé, entre el PSOE i el PP! Mireu, ahir se celebrava el 29è aniversari de la Constitució. Jo no vaig anar als actes oficials, no perquè em produeixi cap urticària el text constitucional, sinó perquè aquests tres dies els dedico a la família. Estic, per tant, ocupant-me dels meus deures com a pare i marit, i fins i tot dels deures constitucionals que els poders públics no compleixen. És a dir, també estic complint amb el valor que l’article 39 dóna a la família. Ara bé, si us parlo de la Constitució no es per parlar-vos de la família en general, i menys de la meva en particular, sinó per parlar-vos dels perills d’un pacte PSOE-PP.

Per ara només el PP proposa una reforma de la Constitució. Entre d’altres articles, d’alguns molt importants del títol VIII, és a dir, del que estableix l’organització territorial de l’Estat, i amb ella l’estat de les autonomies. El PP vol menys poder en mans de les comunitats autònomes. Per exemple, proposa modificar un precepte que només un govern del PP ha utilitzat. Em refereixo a l’article 150.2, que estableix que l’Estat podrà transferir a les comunitats autònomes mitjançant una llei orgànica, facultat de l’Estat. Article que, com deia, només va utilitzar el PP per transferir a la Generalitat la competència de trànsit per a la policia de Catalunya, o sia, per als Mossos d’Esquadra.

Fins aquí podríem pensar que són coses del PP, i com que el PSOE no pot posar-ho en el seu programa electoral, no cal patir. Compte però! Hi ha moltes veus receptives d’aquesta tesi en el si del PSOE. Moltes i importants! Algú pot pensar, per exemple, que José Bono, amb el qual tinc una bona relació personal, no ha posat condicions a Rodríguez Zapatero per tornar a la política activa? Una reforma constitucional pactada amb el PP i el PSOE i que exclogués el catalanisme polític seria tant com dinamitar per sempre més les bases de la transició. Si en el PP i en el PSOE algú té aquesta temptació, està jugant amb foc. Per això, moltes vegades he dit que nosaltres continuem tenint la millor garantia en la Constitució. Tothom hi troba defectes, però ningú es posa d’acord per dir quins continguts han de reemplaçar els actuals. Si algun dia el PP i el PSOE s’hi posen, tots en sortirem malparats. Ells, també. Però el petit sempre hi surt perdent. Per això, David només va guanyar Goliat una sola vegada, i per aquest motiu és històrica la seva victòria.

Però pensem també en altres aspectes que no signifiquen ni necessiten reforma constitucional. Nosaltres demanem una nova llei electoral que permeti més intervenció dels ciutadans i les ciutadanes en les eleccions i disminueixi la monopolització dels partits a l’hora d’elegir els parlamentaris. Heu sentit algun discurs al voltant del PP o del PSOE sobre la reforma de la llei electoral? L’únic que he sentit són veus que, en un partit i en un altre i en mitjans de comunicació d’àmbit espanyol d’un i altre espectre polític, reclamen cada cop amb més intensitat que el PP i el PSOE s’entenguin i redueixin a la mínima expressió la presència a les Corts Generals de forces polítiques com CiU, PNB, BNG o Coalició Canària.

Òbviament seria un greu error que el PSOE i el PP pretenguessin fer-nos fora o reduir-nos a un no res en la política espanyola. Però són capaços de fer-ho. També s’equivocarien, com ja he dit que ho farien amb la reforma constitucional, però, ho reitero, són capaços d’intentar-ho. L’única manera d’impedir-ho és que quedi clar a les urnes que Catalunya és diferent, ni millor ni pitjor, però sí diferent, i que aquesta diferència és la que permet l’existència d’una força política com la nostra, independent del PP i del PSOE. Per tant, ni el PSOE ni el PP, i molt menys el PPSOE, sinó Convergència i Unió.

Cordialment,

Josep A. Duran i Lleida
Barcelona 7 de desembre de 2007

Comentaris | 0 RetroenllaçOs

La carta web d'en Duran

03 Desembre, 2007 19:48
Publicat per csala, Cartes d'en Duran

Benvolgudes amigues i benvolguts amics,

La setmana ha estat protagonitzada per tres debats fonamentals per a Catalunya. Un d’ells, reconec que és més conjuntural, com és el que ha tingut la ministra de Foment, Magdalena Álvarez, com a protagonista, tot i que darrere de la conjuntura s’hi amaga també un problema estructural que no es pot obviar. Els altres dos han estat al voltant de la publicació de la Fundació BBVA sobre les balances fiscals i de l’Informe PISA sobre l’estat de l’educació.

El debat sobre la ministra Álvarez ha tingut l’epicentre al Congrés dels Diputats, però espero que es traslladarà demà als carrers de Barcelona. Us demano que aneu a manifestar-vos pacíficament amb les vostres famílies i amics. Es tracta d’expressar un "ja n’estem tips" que reflecteix la dignitat del poble de Catalunya davant de l’actitud del govern de l’Estat. No és una manifestació contra ningú, ni contra Espanya, ni contra el partit que governa l’Estat, ni contra el govern de Catalunya. I tampoc és a favor de cap partit en particular. És una manifestació a favor de Catalunya, de la nostra dignitat com a poble, un poble que no desitja que el maltractin i encara menys que ho facin des de la supèrbia i l’arrogància.

Del seu èxit, que no tinc cap dubte que en tindrà, només se n’hauran de sentir responsables els convocants i el poble de Catalunya. Ha de ser una expressió de la voluntat de decidir en un dret tan important avui per a la ciutadania com és el de la mobilitat. No es tracta només de queixar-nos sinó d’expressar la disposició i capacitat per gestionar des del govern de Catalunya les nostres infraestructures ferroviàries. Per cert, sembla que ja haguem oblidat la promesa de Zapatero que al mes de febrer es transferirien rodalies al govern de Catalunya. Jo, almenys, no ho oblido. I l’única cosa que de moment constato és que en els pressupostos per al 2008 no hi ha ni un cèntim d’euro per a la previsió de l’esmentada transferència. És a dir, estem en vigílies de comprovar un cop més que la paraula de Rodríguez Zapatero no té cap credibilitat.

El debat al voltant de la reprovació de la ministra de Foment ha tingut un efecte col·lateral. El PNB i el BNG no han donat suport a les nostres posicions. La resta n’han volgut treure profit per intentar així tapar les seves pròpies vergonyes. Aquells que no han aconseguit convèncer els seus socis de govern volen descarregar la seva responsabilitat en el PNB i el BNG i, de passada, en CiU. No fan res altra cosa que contribuir a tapar la vergonyosa actitud del PSC que un cop més ha prioritzat els interessos del PSOE per davant dels de Catalunya.

Aquesta vegada ni tan sols els han deixat parlar. Va fer-ho un diputat del PSOE i no un dels socialistes catalans, com havia succeït en el debat de rodalies amb la compareixença del president Rodríguez Zapatero. Per cert he vist que el gran argument, que va utilitzar també el president Montilla davant d’Artur Mas al Parlament de Catalunya és que nosaltres no havíem reprovat mai un ministre. Els del PSOE diuen que no havien reprovat un ministre del PP. És cert, però del PSOE tampoc. El que passa és que si ho hem fet aquesta vegada és per una gran diferència. En aquesta ocasió, el Parlament de Catalunya ho havia demanat prèviament per una gran majoria, i Convergència i Unió mai ha contravingut una decisió del Parlament català. Això, que per a nosaltres és més important, és completament insignificant per als socialistes catalans.

 

Aquesta és la gran diferència.

Ara bé, més enllà d’aquesta mesquinesa política, el que ha passat amb el PNB i el BNG ens ha de servir per entendre bé i d’una vegada quin és l’abast i quins són els límits de la nostra aliança amb aquestes dues formacions nacionalistes. Ells han votat el que els ha convingut en defensa dels interessos que han de defensar. I això ha estat, és i serà sempre així. Són faves contades. No tenim dret a sorprendre’ns. Fan el que han de fer. L’única cosa que hem de saber és que nosaltres també hem de fer el que ens convé. I com ja vaig dir al seu dia, tenim moltes coses a fer junts, però els objectius i prioritats en molts terrenys són molt diferents. I com que els objectius són molt diferents, ho ha de ser també l’estratègia en el si de la política espanyola. Quan els convingui, s’entendran amb qui creguin convenient. I torno a dir-ho, faran bé.

Justament la publicació una vegada més de l’estudi de la Fundació del BBVA sobre balances fiscals ens torna a recordar que la nostra prioritat és resoldre el nostre dèficit fiscal, i aquest no és el cas de bascos. Certament, l’estudi esmentat no utilitza les dues aproximacions com a metodologies consensuades per la comissió d’experts de l’Institut d’Estudis Fiscals, és a dir, el d’emprar el càlcul del flux monetari i el de la càrrega-benefici. Només ho fan tenint en compte el de la importància de càrregues i beneficis. Però tot i això, el resultat ja és prou significatiu i parla per sol.

El més greu de tot és que continuem a les palpentes en els números oficials. Només podem debatre a partir del ball de xifres que ens faciliten institucions privades, i les públiques continuen emparant l’opacitat. També aquí cal demanar transparència. No volem més que els altres, però tampoc menys. I volem que tothom sàpiga perquè demanem més i que el que demanem de més prové del que paguem des de Catalunya. No es tracta tant, com a concepte, que ens retornin, sinó de retenir una part del que és ja dels ciutadans de Catalunya. Torno a expressar un compromís solemne: no hi haurà vot de Convergència i Unió favorable a la investidura del nou president del govern de l’Estat si no es publiquen abans les balances fiscals. No parlo que ens prometin un cop més que ja ho faran després de votar-los, sinó que les facin públiques abans que nosaltres els votem.

Espero que siguem tots plegats molt conscients que els propers quatre anys seran decisius per acabar amb l’actual dèficit fiscal. A Madrid s’haurà de debatre el nou sistema de finançament i, si no hi ha transparència, no ho acabarem de resoldre. I si nosaltres no tenim força, no hi haurà transparència. Aquesta és una de les claus de volta del futur del país. Però no només de pa viu l’home. Més enllà dels diners per atendre les necessitats de la nostra gent i de canviar, per tant, el rumb del nostre país, ens convé també que la nostra societat estigui formada, preparada, educada,...

La publicació de l’informe PISA s’afegeix, pel que fa a l’alerta vermella, al que ja ens anticipava l’estudi de la Fundació Bofill publicat la setmana passada. No tenim un bon sistema educatiu. Tothom remarca, i convé fer-ho també, els dèficits en relació a la instrucció dels alumnes del nostre sistema educatiu. A mi em preocupen, però em preocupen encara més els dèficits educatius en el sentit ampli de la paraula. Torno a dir-ho, i no em cansaré de repetir-ho mentre no ho resolguem: ens hem equivocat. Hem tret del nostre sistema educatiu valors fonamentals per al futur de Catalunya, com són el respecte, l’autoritat i el reconeixement del mèrit i de l’esforç. Recuperar-los a l’escola, a la família i a la societat és també una de les claus de volta del futur com a país.

Cordialment,

Josep A. Duran i Lleida

Barcelona, 30 de novembre de 2007

Comentaris | 0 RetroenllaçOs

La carta web d'en Duran

02 Novembre, 2007 14:11
Publicat per csala, Cartes d'en Duran

Al PSOE i al PP, només els interessen el vot dels catalans, i no els seus problemes.

Benvolgudes amigues i benvolguts amics,

Quina setmaneta! Curta, però intensa, sobretot la vigília de Tots Sants. Des de les 9 del matí fins a les 9 del vespre, vaig estar sense mourem pràcticament de l’escó, tret de les obligades compareixences per valorar i avaluar el contingut de la sentència del judici de l’11 M.

D’entrada, faré un comentari sobre aquesta qüestió. Voldria equivocar-me però tinc la sensació que la sentència –per tant, la veritat judicial (la primera veritat al menys, ja que queda el recurs al Suprem) continuarà sense interessar a un sector dels mitjans de comunicació i al PP. Si més no, aquesta és la primera impressió després d’escoltar o veure la reacció de Mariano Rajoy i d’alguns mitjans de comunicació.

Qui primer va utilitzar l’11 M va ser el PP desviant l’autoria envers ETA perquè aquesta havia estat l’obsessió, sense límits, de la darrera legislatura d’Aznar. El PSOE va utilitzar els errors del PP sobre l’11 M els dies 12 i 13 de març. La reflexió electoral va ser induïda a partir de sms, correus electrònics i compareixences a la televisió. L’11 M va provocar una gran participació a les eleccions que va donar la victòria al PSOE. Victòria que encara a hores d’ara no han paït ni el PP ni determinats mitjans de comunicació que marquen el full de ruta de la dreta espanyola. Per tant, porten més de tres anys i mig barallant-se per l’11 M. La fossa que existeix entre el PP i el PSOE no ha permès que es preocupin d’afrontar els grans reptes del nostre país: la immigració, l’educació, l’habitatge, la innovació o l’energia. Tot és sempre un joc de bastons. A tot el que han deixat de construir, cal afegir-hi allò que han destruït: institucions incloses, com és el cas del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Constitucional. Ja n’hi ha prou!

Seria un gravíssim error que el PP continués utilitzant l’11 M a partir de la sentència perquè absolt "l’egipci" en no considerar-lo el seu autor intel·lectual. També ho seria que ho fes el PSOE perquè deixa clar que l’autoria no correspon a ETA. Els únics que tenen dret a qüestionar la sentència són els afectats, que, emparant-se en les regles de joc de l’estat de dret, poden apel.lar-la al Tribunal Suprem, entre ells les víctimes de l’atemptat. Són aquestes i les seves famílies les úniques que haurien de romandre en el record del tràgic atemptat de l’11 M. I no oblidem tampoc que l’amenaça del terrorisme islàmic continua penjant com espasa de Damocles sobre la nostra societat. No es pot abaixar la guàrdia. I per no fer-ho, és fonamental la unitat de les forces polítiques – i no la divisió -. O el PP i el PSOE, i sobretot ara per ara en aquest cas el PP, deixen de jugar amb foc o podem acabar tots socarrats.

Deixant de banda, però, l’11 M, dos intensos debats han protagonitzat la setmana parlamentària. Un d’ells ha estat el de la memòria històrica; l’altra, al voltant dels greus problemes ocasionats per la incapacitat de l’actual govern de gestionar l’execució d’una obra pública. De fet, l’enfocament que el PSOE i Rodríguez Zapatero van donar al debat sobre rodalies va provocar que en molts moments donés la sensació que també s’estava fent un debat sobre la memòria històrica, en aquest cas al voltant de l’alta velocitat.

No puc explicar-vos tot el seu contingut. Ni tan sols tinc espai per fer-vos-en un resum més i menys integrador dels aspectes més interessants dels debats. Em perdonareu, doncs, que en faci només unes pinzellades, que destaqui allò que em sembli més rellevant d’ambdos debats.

En relació al de la llei de la memòria històrica, qui l’hagi seguit només per alguns mitjans de comunicació pot acabar sense entendre el que finalment significa aquesta llei. D’una banda, haurà pogut veure una foto, a les escales de la porta principal del Congrés, de la vicepresidenta del govern, Fernández de la Vega, amb l’exfiscal Jiménez Villarejo, els diputats d’IU-ICV amb la carpeta ben visible de les seves sigles, i una dotzena i mitja de persones grans del món d’esquerres, bàsicament comunistes. L’altra flash mediàtic el donen els titulars i els continguts d’algunes cròniques: CiU ha aconseguit incloure el reconeixement dels assassinats o perseguits per raons religioses, la condemna dels jurats populars o que siguin els ajuntaments i no l’Estat els que decideixin quins símbols que recordin la història dels anys 36 i 39 i la dictadura de Franco s’han de retirar o no. A més, hi haurà excepcions si es tracta de bens privats o si tenen valor arquitectònic, artístic o religiós. D’això, algun diari en dedueix, sense miraments, que CiU ha forçat que l’Església pugui mantenir els símbols franquistes, les plaques "por los caidos, por Dios y por la Patria" a les seves façanes. Quina simplificació i quina ignorància, Déu meu!

Per deixar clara la nostra posició, vull recordar que, tal com vaig dir al Congrés, aquesta era una llei innecessària, la qual cosa no vol dir que la major part dels seus continguts fossin necessaris. Però insisteixo que no calia una llei. Això ho diuen també Felipe González i Alfonso Guerra. Ho recordo per allò de la síndrome Saramago, del qual en parlo al meu darrer llibre "Entre una Espanya i l’altra". La llei que s’ha aprovat no té res a veure amb la que va remetre el govern al Congrés, però malgrat això no l’hem pogut votar en la seva totalitat. Hi ha articles dels quals en discrepem totalment i sobre altres, ho fem parcialment. Com recordava en la meva intervenció, no es pot fer un ús partidari de la memòria històrica i els inspiradors de la llei, IU-ICV i ERC, el feien. Com fa ara un ús sectari el PP, refugiant-se en l’oposició a la llei ‘per se’. Si per ells fos, la llei s’hauria aprovat amb els continguts sectaris d’IU-ICV i d’ERC i, en bona mesura, del PSOE. Gràcies però a CiU, avui es reconeix per primer cop aquella Espanya que no formava part ni del Front Popular ni de la dreta colpista: aquella tercera Espanya de la qual Unió Democràtica o en Carrasco i Formiguera, com recorda l’historiador britànic, Paul Preston, en són una clara expressió.

Del debat de rodalies, he de remarcar sobretot el desencís que em va provocar l’actitud del PSOE i la del PP. Una part dels arguments utilitzats al Congrés va protagonitzar un espectacle lamentable: el PSOE i el PP parlant dels fils i de la silicona del Prestige, de la guerra de l’Iraq, de les comissions de l’AVE... ¿Què té que veure això amb els mals de cap de milers de persones que s’han d’aixecar cada dia una hora abans, que arriben a casa una hora més tard, que agafen l’autobús enlloc del tren, que després han de fer transbordament, que perden temps i diners, que fan cues a la carretera per entrar a Barcelona, etc., etc. ...? És una manca de consideració envers la ciutadania que no fa res més que incrementar la frontera creixent entre política i polítics i els ciutadans. Al PSOE i al PP, no els interessen gens Catalunya, la seva gent i els seus problemes. Pel PP i pel PSOE, Catalunya no es res més que una circumscripció electoral on traslladar el seu camp de confrontació. Al PSOE i al PP, només els interessen el vot dels catalans, i no els seus problemes.

Vull fer una darrera acotació del debat: el PSC no existeix. Mai tant com aquest dimecres el PSC ha estat pura i simplement PSOE. Ni una paraula d’autocrítica. La intervenció de la seva portaveu ni tan sols va ser capaç d’assumir les "mesurades" i "controlades" queixes de la Generalitat o d’alcaldes socialistes sobre les afectacions de la incapacitat del govern de l’Estat per gestionar l’obra pública. Segons el PSC, el secretari d’Estat Morlan i la ministra Magdalena Álvarez són un model de gestió. Aquesta setmana el PSC s’ha descarat: entre Catalunya, els problemes de la seva gent, i el PSOE, el PSC ha optat descaradament pel PSOE. Si us plau, que no diguin, sense envermellir-se, que els interessos de Catalunya i els del PSOE són els mateixos. Seria vergonyós!

Cordialment,

Josep A. Duran i Lleida

Barcelona, 2 de novembre de 2007

Comentaris | 0 RetroenllaçOs

La carta web d'en Duran

26 Octubre, 2007 21:58
Publicat per csala, Cartes d'en Duran

Catalunya no vol ni necessita generositat, sinó justícia

Malauradament Catalunya segueix sent la protagonista de la vida política espanyola. També ho ha estat, per tant, aquesta setmana. Ho ha estat en funció de la vergonyosa situació que pateixen els usuaris de rodalies de Renfe, no només els de Barcelona i de l’àrea metropolitana, sinó també la gent de Tarragona o de Terres de l’Ebre que vol anar a Barcelona amb tren, i si no que els us preguntin. Però ho ha estat també arran del debat de pressupostos per al 2008. M’agradaria moltíssim equivocar-me, però, de rodalies, crec que n’haurem de parlar molt més encara en les properes setmanes. Torno a escriure-ho: tant de bo que m’equivoqui, però continuarà el patiment dels usuaris del ferrocarril i també dels de les carreteres o vies urbanes on repercuteix el problema ferroviari.

En ampliar el ventall d’afectats a qui transita per la carretera o vies urbanes, estic assenyalant que hi ha molts usuaris habituals dels ferrocarrils que han deixat d’utilitzar-lo. És a dir, que el que està passant, com deia dimarts a Madrid en roda de premsa, és que els serveis públics van perdent credibilitat. Com de fet passa també a l’obra pública. Aquests són dos efectes col•laterals de la crisi de rodalies. N’hi ha d’altres, però, de fets col•laterals: òbviament, els econòmics. Tot el que costarà de més fer arribar el tren d’alta velocitat i fer funcionar rodalies. Però també el cost econòmic per a transportistes, empreses, etc. que ocupen més temps per fer el que abans feien en menys i que deixen de guanyar uns diners que abans guanyaven. Dany també a les famílies. Els roba temps: ara molta gent ha de sortir abans de casa i arriba més tard per fer el mateix que abans. Fins i tot té un cost medi ambiental. Sense exagerar, però en té. Aquests dies, quan es parla tant del canvi climàtic amb la presència d’Al Gore a Barcelona, amb la reducció de velocitat imposada pel conseller d’Iniciativa Verds, Francesc Baltasar, també s’ha de ser conscient que amb més cotxes i més cues es llancen a l’atmosfera més emissions de CO2.

Tanmateix, el més important és el cost humà. No he utilitzat mai la mort d’una persona en accident contra ningú. No tothom pot dir el mateix. Encara recordo com, arran d’un accident ferroviari per la zona de Calafell, l’actual conseller de PTOP, Joaquim Nadal, va fer responsable el govern de CiU d’unes morts que hi va haver. Però una cosa és que no posi els cadàvers al bell mig del debat i l’altra que silenciï el risc en què es posa l’usuari i els treballadors. Rodríguez Zapatero es va empipar amb les declaracions que vaig fer en l’esmentada roda de premsa de dimarts. L’endemà, però, els mitjans de comunicació van publicar que els sindicats acusaven el govern de "posar en risc la integritat física i la salut dels treballadors".

Doncs de tot plegat, qui n’assumeix les responsabilitats? Certament el més important és fer propostes per resoldre el problema i no quedar-se només en la critica. La setmana passada ho feia en aquesta mateixa pàgina. No cal tallar la cinta el 21 de desembre; podem esperar. Ens hem esperat tant! A canvi, assegurem el servei i la seguretat. Al final, el que succeirà és que no tallaran la cinta el 21 de desembre i no hauran garantit ni el servei ni la seguretat. Però torno a insistir-hi: de tot plegat, qui n’assumeix la responsabilitat? Què passaria en una empresa privada si algú provoqués tots els danys que està provocant l’actual situació? Fins i tot, quines responsabilitats demanaria l’administració a una empresa privada si resultés que és la culpable? De l’apagada de Barcelona, oi que en fan responsables REE i Endesa i els demanen danys i perjudicis? Us recordeu com els socialistes feien responsables el llavors conseller en cap, Artur Mas, dels efectes d’una nevada, és a dir, d’un fet natural? Doncs ara no és la neu ni la pluja. No és la mà de Déu; és la mà de l’home.

Qui hem de fer responsable? La ministra de Foment? Ja fa mesos que hem demanat la seva dimissió, però Rodríguez Zapatero no la va assumir. Em sembla que el resultat de l’equació és fàcil. Si la ministra Álvarez és responsable políticament de Renfe i Adif, i Rodríguez Zapatero assumeix personalment la responsabilitat política de la seva ministra i es nega a cessar-la, no queda un altre responsable que ell mateix, és a dir, el president del govern, José Luis Rodríguez Zapatero.

Com pot assumir aquestes responsabilitats el president del govern? No hi veig altra resposta que no per passi les urnes. Al març hi haurà eleccions i en democràcia els ciutadans i ciutadanes tenen el dret i el deure d’expressar la seva opinió. Els socialistes ens prenen el pèl en inversions i en rodalies. El PP diu allà on pot que, a Catalunya, s’hi inverteix massa. Estic convençut que la ciutadania de Catalunya és molt conscient que és l’hora de mullar-se. La seva exemplar educació i la seva resignació no volen dir inhibició. Si realment a les urnes els socialistes tornen a arrasar a Catalunya i/o el PP puja, seré el primer a respectar-ho, però voldrà dir que alguna cosa greu ens està passant com a societat.

Sé que no passarà, i tinc confiança que no passi. Però hem de treballar units, molt i bé, perquè realment no arribi allò que crec que no ha d’arribar. Catalunya reaccionarà, i com deia a la tribuna del Congrés dels Diputats amb motiu del debat de pressupostos, Catalunya no vol ni necessita generositat, sinó justícia.

Cordialment,
Josep A. Duran i Lleida

Comentaris | 0 RetroenllaçOs

La carta web d'en Duran

21 Octubre, 2007 20:41
Publicat per csala, Cartes d'en Duran

El pZoe hauria de Zaber que a Catalunya eZtem finZ el capdamunt que Ze’nZ prengui el pèl encara que eZ faci Zomrient
 

Benvolgudes amigues i benvolguts amics,

Moltes vegades he aprofitat aquesta pàgina per donar les gràcies davant missatges, trucades, correus electrònics o cartes que he rebut amb motiu d’algun fet determinat, d’algunes declaracions o posicions polítiques Aquesta vegada ha estat una allau. Sé que la paraula allau pot semblar pretensiosa, però és la que millor defineix les mostres d’afecte, de reconeixement i de felicitació que he rebut arran de la meva intervenció al programa de TVE "Tengo una pregunta para usted". Sé que moltíssims dels que m’han felicitat no deuen llegir habitualment aquesta carta, però simbòlicament vull expressar aquí el meu agraïment a totes les persones que s’han dirigit a mi per aquest motiu.

És obvi que a Espanya hi ha un clima d’incomprensió i fins i tot de rebuig primari i injustificable envers Catalunya, i que això no ha facilitat gens ni mica les nostres posicions. Cal, doncs, pedagogia, però també fermesa per reivindicar i defensar el que és nostre. Amb pedagogia només, no n’hi ha prou. Amb fermesa solament, tampoc. Una sense l’altra no ens serviran de res. És el que he intentat practicar sempre i d’aquí no em penso moure. Us ho he dit moltes vegades i us he agraït sempre la vostra comprensió i suport. Quan jo parlo no ho faig pensant només en els militants d’Unió, ni exclusivament amb els electors de Convergència i Unió. Procuro fer-ho amb respecte amb els companys i companyes del meu partit, amb els de la federació de CiU, amb els nostres electors, però també pensant en el conjunt del país i en els seus interessos globals.

Una de les nostres reivindicacions es formula en l’àmbit de la inversió en infraestructures. Com vaig dir en el programa de TVE, no en volem més que els altres, però tampoc menys. Per carretera, recordava, no tenim cap connexió per autovia (llevat de la de Lleida-Barcelona) entre les capitals de les actuals províncies. Per sortir de Barcelona, o bé s’ha de fer passant per carreteres dissenyades l’any de la picor, o bé pagant. Només cal veure l’estat de la Nacional II, les connexions viàries entre Tarragona i Barcelona o recordar les nostres reivindicacions dels nostre alcalde de Vallirana per saber de què parlem. Aquesta mateixa setmana, Pere Grau ha interpel·lat el Govern de Madrid sobre el túnel de Vielha i altres infraestructures de les comarques lleidatanes. Per no recordar també, i caldrà fer-ho durant el tràmit parlamentari, la ridícula previsió d’inversió que, un any més, el govern de l’Estat fa respecte a les comarques de l’Ebre.

Si això és així en l’àmbit de les infraestructures terrestres, també ho és en les de les aeroportuàries. Com vaig dir a TVE, volem amb justícia un aeroport intercontinental que estigui gestionat des de Catalunya, i que la gestió el faci competitiu. En referència a això, deixeu-me que us expliqui una anècdota: dimarts i dimecres al matí acostumen a haver-hi visites de grups de persones al Congrés. Doncs bé, dimecres hi havia un grup de gent gran d’un poble gran de Madrid i una de les senyores, amb simpatia i respecte això sí, em va espetar una curiosa reivindicació: com que jo havia demanat de tenir un aeroport com el de Madrid, ella em va demanar un port com el de Barcelona. Val a dir que els seus companys li van fer veure de seguida que no seria fàcil.

Recuperant, però, el fil conductor de la nostra reivindicació en infraestructures la setmana que acaba ha tornat a posar de relleu el dèficit ferroviari. La imatge reproduïda pels diaris d’un camió cisterna engolit per un esvoranc de les obres del tren d’alta velocitat no és més que un reflex més de quelcom que ens treu de polleguera. L’Estat inverteix poc, i a l’hora d’executar les inversions mostra la cara més descarada de la seva incompetència.

Rodríguez Zapatero va dir-nos que pel setembre estarien resolts els problemes de rodalies. Va traslladar aquí a Catalunya, com a expressió d’un estil de govern purament gesticular, el secretari d’Estat del Ministeri de Foment. Som a mitjan octubre, i no solament els problemes continuen sinó que, dia que passa, adquireixen més gravetat. Rodríguez Zapatero incompleix, un cop més, les seves paraules. ¿Encara queda algú a Catalunya que confiï en la seva paraula? La responsabilitat del que està passant és únicament i exclusivament del govern de l’Estat, dels que avui executen les obres. Avui ja no hi ha ningú –llevat dels socialistes- que sostingui el discurs que és culpa del passat. Fins i tot ERC i IC-Verds els han deixat sols. Segurament, massa tard, i perquè venen eleccions, però el cert és que ells mateixos –IC-Verds ho ha fet solemnement aquesta setmana al Congrés dels Diputats en una pregunta al president del govern- fan responsable el govern de Rodríguez Zapatero, com ho hem fet nosaltres des del primer dia.

‘Con Z de Zapatero’ és l’eslògan que ha escollir el PSOE per explicar què ha fet el govern. La roda de premsa per presentar la campanya va ser convocada així: "José Blanco preZenta a las treZe horaZ la campanya balanZe del gobierno del PSOE. FerraZ, 70. Salón de actoZ". La campanya arrenca, a més, amb un vídeo on Rodríguez Zapatero afirma que "tot es pot dir amb un somriure". Sincerament, tot no. El pZoe hauria de Zaber que a Catalunya eZtem finZ el capdamunt que Ze’nZ prengui el pèl encara que eZ faci Zomrient.

El 21 de desembre el govern socialista vol tallar la cinta del TAV a Barcelona. Tant de bo que es pogués fer abans. Convergència i Unió hauria volgut, i així ho va proposar i defensar, que el PSOE la tallés ja l’any 82. Però volem sobretot seguretat per a l’AVE i bon servei per a les rodalies. I el PSOE no està garantint ni una cosa ni l’altra. Ara la prioritat és resoldre aquest parell de dèficits: seguretat i servei. No em refio de res del que em digui Rodríguez Zapatero sobre infraestructures. Si ens ha enganyat fins ara, per què he de creure que no ho està fent també de cara a les properes setmanes? Ara està molt bé córrer, però si hi ha seguretat i si no es fa incompatible amb un bon servei a rodalies. Si no se sap fer, que s’esperin quinze dies, que segurament ens permetran guanyar vides. Al cap i a la fi, si ens hem esperat vint-i-cinc anys, ho podem fer vint-i-cinc anys i quinze dies. I que ningú digui que el que volem és que s’endarrereixi l’arribada de l’alta velocitat a Barcelona. Ja està bé que tallin la cinta abans de les eleccions. Si fos per nosaltres, ja ho he dit abans, l’AVE seria aquí, des de fa molt de temps i estaria arribant ja a la frontera francesa i connectant amb Europa. Que tallin la cinta, però que la tallin amb serietat i que no posin en risc la vida de les persones i el servei imprescindible que els que vivim a Catalunya necessiten dels trens de rodalies.

Cordialment,

Josep A. Duran i Lleida

Barcelona, 19 d’octubre de 2007

Comentaris | 0 RetroenllaçOs

La carta web d'en Duran

14 Octubre, 2007 13:28
Publicat per csala, Cartes d'en Duran

No tot el que es va fer al llarg de la República es va sustentar en valors democràtics. 

Benvolgudes amigues, benvolguts amics,

Com que aquesta setmana no hi hagut sessió plenària al Congrés l'he pogut aprofitar més per escoltar la gent i fer visites a entitats. Si bé és cert que dilluns o dimarts vaig ser a Lisboa com a president de la Comissió d'Exteriors en el marc dels treballs de la semestral presidència de Portugal de la UE, tant dimecres, dijous, com avui divendres m'he reunit amb entitats socials de Barcelona, he visitat el Supercomputador MareNostrum, i acompanyaré aquest matí els aragonesos en la missa que faran amb motiu del dia del Pilar.

He de dir-vos que tots aquests contactes han estat molt gratificants. Es parla molt de pessimisme i de desorientació, però aquest tipus de visites permeten ratificar-me aquella idea que la desorientació i el pessimisme es donen més en el si de la política que en altres àmbits de la ciutadania. És reconfortant, per exemple, compartir amb l'equip directiu del consorci de Barcelona Supercomputer Center la posició capdavantera de Catalunya en aquest àmbit i la il·lusió i dedicació de l'equip que hi ha al capdavant perquè pugui ser elegit com a centre de referència europea. Ho és també dedicar unes quantes hores a persones que, ja sigui en l'àmbit de la infància, en el dels discapacitats fisicopsíquics, o en el de la gent gran, supleixen amb la seva vocació els dèficits socials que existeixen en el nostre país. i especialment a la ciutat de Barcelona. Precisament en aquesta ciutat on portem tants anys de govern tripartit, l'Ajuntament ha tancat tots els seus programes de garantia social. I d'això se'n diu forces polítiques de progrés amb enorme sensibilitat social!

Les visites i trobades amb responsables d'entitats socials m'han permès també reforçar els arguments contra l'esteticisme de la llei de dependència. D'entrada, de cara als malalts mentals és com si no existís. En general, posa, a més, de relleu que és un pedaç més en un sistema que pateix del vici i de l'origen d'estar malestructurat i de ser víctima del funcionament a base d'eslògans, fent veure que es donen respostes però sempre conjunturals, i a l'hora de la veritat no arriben. Com no ha arribat ni un sol cèntim d'euro a cap persona dependent.

Ja he dit abans, però, que si bé no hem tingut sessió plenària, sí que hi ha hagut activitat parlamentària dins i fora del Congrés. Dimecres va reunir-se la ponència de la llei de memòria històrica que enceta el debat parlamentari sobre un projecte que ha fet parlar molt. El PP, amb el suport d'alguns mitjans, la presenta com una llei que divideix la societat. El PSOE, conscients de la sensibilitat que la llei produeix, intenta projectar la sensació que ja hi ha un pacte entre tots, llevat del PP i ERC, és a dir, dels extrems. Ni una cosa ni l'altra. De pacte sobre continguts, encara no n'hi ha cap. Almenys no n'hi ha entre el PSOE i nosaltres, i us puc ben assegurar que molt menys encara entre nosaltres i el conjunt de grups parlamentaris.

CiU, l'únic que ha expressat avui per avui, i també dimecres a la ponència, és estar d'acord perquè el debat - que fa dies que s'arrossega pels mitjans de comunicació a partir de filtracions interessades- es faci amb llum i taquígrafs a la comissió i al ple. Per fer-ho a la comissió i després al ple cal que prèviament passi per la ponència. Quina és la nostra posició davant la llei? N'hem parlat altres vegades però convé tornar-ho fer.

Convé recordar que el govern socialista va presentar el projecte de llei a remolc d'una iniciativa d'ERC i IU-IC-Verds, i també que a Catalunya hi ha endegat tot un procés que, aixoplugat sota el concepte de memorial històric, aborda la mateixa qüestió però amb un esperit molt més sectari. A Madrid, des del principi, la dialèctica dels autors de la iniciativa i la del mateix president del govern, José Luis Rodríguez Zapatero, han configurat tot aquest procés com una veritable revenja. Vindria a ser, més o menys, quelcom tan senzill com que si el franquisme va reivindicar els seus, ara que governen les esquerres reivindiquem els nostres. Segurament la reducció és massa simplificada i, per tant, pot ser injusta. També sé que pot aparèixer com a molt maniqueista, però d'això sí que entenia molt el plantejament dels proponents: els uns, els bons, i els altres, els dolents.

Nosaltres pensàvem i seguim pensant que la llei era innecessària, la qual cosa no vol dir que no calgués que es prenguessin mesures que complementessin les que s'han anat prenent d'ençà del 15 de juny del 77 per culminar tot el procés de reconeixement de les víctimes del franquisme. Per complementar, però, aquest procés no calia una llei com la que inicialment defensava ERC i IU-ICVerds, i encara menys presentar-la amb tant de soroll i amb tanta exaltació republicana, oblidant que no tot el que es va fer al llarg de la República i en nom de la República i els tres anys de la Guerra Civil es va sustentar en valors democràtics.

La llei, a més, tal com era presentada no tenia en compte que la memòria és plural i que tot procés que no admeti aquesta pluralitat és un procés esbiaixat i sectari. El sectarisme dels impulsors de la llei feia que es desfigurés la historia real d'aquells temps. La història ha de ser per als historiadors, i la memòria és personal. Però aquesta llei presentava una falsa bipolarització: hi va haver víctimes en la banda franquista, però ja les va reivindicar, honorar i compensar després la dictadura i, en canvi, de les que en van ser del franquisme ningú se n'ha ocupat i aquesta llei vol recuperar i honorar la seva memòria. Justament aquesta simplificació de la complexitat d'aquella part de la història del nostre país és una agressió a la veritat i un reduccionisme de la pluralitat. Era, en el fons, la història de sempre: una Espanya sobre l'altra, i els que no en representaven ni l'una ni l'altra eren marginats de la memòria històrica. Avui això és corregit. La llei també reconeix els que van patir injustícies o agressions no només per motius polítics sinó també per raons ideològiques o de creences religioses. A més, no solament declara la legitimitat dels tribunals i altres òrgans penals i administratius que durant la guerra es van constituir, sinó també la dels jurats, en clara referència als jurats populars que es van establir aquells anys i que van ser responsables de violència i d'assassinats exercits sobre persones i la memòria dels quals el franquisme mai va honorar perquè eren catalanistes, fossin de la Lliga, d'Unió, fejocistes, sacerdots o persones anomenades deien d'ordre o amb un determinat estatus social. Avui això també està corregit.

Convergència i Unió, de moment, ha aconseguit passar el ribot a tot l'esperit sectarista d'aquesta llei, però encara no hem acabat encara la feina. Hem de trobar fórmules que ens permetin acceptar un substitutiu de l'anul·lació de sentències com la que va comportar l'assassinat de Carrasco i Formiguera. A més, hi ha altres aspectes de la llei que encara hem de procurar corregir per tal que ningú pugui dir que és una llei que torna a intentar imposar una Espanya sobre l'altra. Nosaltres que no som ni l'una ni l'altra ho entenem millor que ningú. Es per tot això que insistim i que lamentem el reduccionisme que tots els menys el PP i ERC hi estem d'acord. Això no és veritat. Estem parlant, i caldrà negociar molt encara. Ens quedem esmenes per debatre, i ja veurem quina serà la seva sort i, per tant, també la de la llei.

Cordialment,

Josep A. Duran i Lleida
Barcelona, 12 d'octubre de 2007

 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs

La carta web d'en Duran

08 Octubre, 2007 20:40
Publicat per csala, Cartes d'en Duran

A Catalunya hem de fugir, tant com puguem, del debat basc

Benvolgudes amigues i benvolguts amics,

La setmana passada us deia que l’acabaria assistint a l’Alderdi Eguna (festa anual del PNB), i així va ser. La notorietat política de l’acte m’obliga a fer uns breus comentaris. Aquests dies sovint se’m pregunta quina és la meva opinió al voltant de "la divisió en el si del PNB", i sempre contesto el mateix: Unió no acostuma a furgar els problemes d’altres partits, i quan ho fa –o ho faig personalment-, ens equivoquem. Si no ho fa, doncs, o no ho ha de fer en general, menys encara pel que fa al PNB.

Aquesta posició no m’impedeix, òbviament, afegir-hi un parell de consideracions més. La primera passa per expressar l’afecte personal i polític a Josu Jon Imaz. Sempre he cregut que el sentit comú, en el cas de Josu Jon, és una de les seves moltíssimes qualitats. Sempre he pensat també que en temps de soroll i turbulències polítiques qui el practica corre el perill que se l’emporti el corrent. Més o menys això és el que ha passat, en cert mesura, a l’amic Imaz.

La segona consideració sobre la qüestió basca torna a fer referència a la proposta del lehendakari. No sé si servirà per al poble basc. Però del que estic convençut és que des de Catalunya hem de fugir, tant com en siguem capaços, d’aquest debat. Els nostres interessos són uns altres i han de ser defensats d’una altra manera. Respecte, per tant, al que ells facin, però nosaltres, a la nostra. Ja està prou carregada l’atmosfera com per afegir-hi encara més llamps i trons.

Succeeix, a més, que aquest debat corre el risc de contaminar tota la política espanyola de cara a les properes eleccions generals. ¿Hi ha alguna persona que cregui sincerament que a nosaltres ens interessa que Catalunya quedi un cop més diluïda en la confrontació entre el PP i el PSOE arran de la qüestió basca? Si n’hi ha alguna, la respecto, però no la comparteixo i faré tot el que pugui per tal que siguin les demandes, necessitats i estratègia de Catalunya les que surin en el debat polític del conjunt de l’Estat i no les d’Euskadi. I ho farem, a més, a la catalana, no a la basca. Sempre hi ha qui creu que a Euskadi li van millor les coses. És cert que ells tenen el concert econòmic i nosaltres no, i això és molt. Però nosaltres no tenim violència i ells sí. I si Ibarretxe fa aquesta proposta és perquè ells en tenen, i nosaltres - torno a dir-ho-, afortunadament no.

D’altra banda, no ens enganyem: quan cal, el PP i el PSOE –per tant, els socialistes catalans, no ho oblidem- es posen d’acord, i sense complexos. Per no anar més lluny, aquesta setmana, al Congrés dels Diputats, n’hem tingut com a mínim un parell d’exemples. El BNG (Bloc Nacionalista Gallec) ha defensat, com hem fet nosaltres moltes altres vegades, la transferència dels fons de formació professional contínua a les comunitats autònomes. Qui va votar-hi en contra? El PP i el PSOE. Hi ha hagut també un debat al voltant de les infraestructures catalanes a proposta de CiU, en el qual demanàvem que s’ajustin realment al que disposa l’Estatut de Catalunya. Qui hi ha votat en contra? El PP? Sí, però també el PSOE. "Tanto monta, monta tanto". Dia darrere dia es diuen de tot, però quan convé, i sobretot si és per fer-nos la guitza, es posen d’acord.

"Cal un debat social"

De Madrid estant, he seguit també el debat sobre portar vel o no a l’escola arran del cas de Shaima, la nena del col·legi Annexa de Girona. Em van demanar el meu parer dimarts al matí a Telecinco i ara no podria reproduir textualment el que vaig dir. Recordo que vaig demanar un debat social sobre aquesta qüestió i que cal que el govern ho reguli. I també em sembla recordar que no vaig pronunciar-m’hi a favor. En qualsevol cas, hi he pensat una mica més i vull compartir amb vosaltres les voltes que sobre això, hi he donat. Continuo pensant que cal un debat social i que quedar-nos amb el sí o el no pelats, és insuficient. A més, el debat cal fer-lo, no només sobre aquesta qüestió, sinó també sobre d’altres que van lligades a la immigració. El senyor Abdennur Prado, president de la Junta Islàmica Catalana, m’ha deixat com un drap brut dient que barrejo l’Islam i la immigració com a símptoma de qui pensa en clau confessional.

És lícit analitzar aquest fet només des de la perspectiva religiosa, i llavors tan legítim és dur un hijab o un vel que deixa la cara lliure, com portar un vel religiós catòlic. Però, en contra del que diu el president de la Junta Islàmica Catalana, també tenim dret a reflexionar des d’una perspectiva cultural sobre l’ús del vel. ¿O és que no és cert que l’Islam és interpretat en clau identitària per part d’alguns, i no pas religiosa? ¿O no ho és també que hi ha casos en què la nena o la dona porten el hijab perquè les obliguen el pare o el marit? Tenim també, doncs, dret i necessitat de fer aquest debat des de l’obligació de garantir la llibertat de la dona musulmana en un món on la nostra identitat cultural passa per respectar igualment la llibertat de l’home i de la dona. Lliçons, per tant, del president de la Junta Islàmica Catalana, ni una. Però disposició a parlar-ne a fons i a deixar-me convèncer si és el que més ens convé per a la llibertat i la igualtat, tota.

D’altra banda, una cosa és un vel d’una monja o un hijab d’una musulmana, i l’altra és una burka que tapa tot el cos i deixa una mena de trosset de roba que permet que la dona et pugui veure però que no se li vegis res. O fins i tot, sense anar a parar a la burka, podem parlar del xador iranià o del nigab, que l’únic que deixa destapat són els ulls e la dona, i prou. Però insistint en el debat Islam-immigració, també ho relaciono amb el debat de drets i deures. Pot ser un dret de la nena dur un mocador al cap a l’aula, però també caldria establir els deures dels pares que la seva filla no deixi de rebre cap tipus d’ensenyança pel fet que no pugui posar-se un xandall que marqui el seu cos o, encara menys, un banyador per fer natació.

També m’he preocupat aquests dies d’observar què passa al nostre entorn. La França laica no permet utilitzar vels ni altres símbols religiosos a l’escola, però sí a la universitat. Per tant, ni uns ni altres a l’escola. A Alemanya, la Cort Constitucional ha deixat clar que els estats federats poden fer el que vulguin. A la Gran Bretanya, són les escoles les que poden decidir, i quan els tribunals s’hi han hagut de pronunciar la sentència ha afirmat que "les escoles ja han fet prou concessions en permetre l’ús de la túnica islàmica". A Holanda, la burka està prohibida a qualsevol lloc públic per raons d’"ordre públic i de seguretat". A Bèlgica, no hi ha una regulació uniforme, i en l’àmbit local hi ha diversitat de legislació, i en molts casos ho prohibeixen. A Itàlia, es prohibeix la burka i s’anuncia una nova legislació per fer el mateix amb el vel.

Compte, doncs, amb la superficialitat en aquests debats. I atenció també amb la reducció d’aquest debat a una qüestió de llibertat i de pluralisme religiós, ja que en aquest cas jo no hi tindria res a qüestionar. Sé que no és políticament correcte dir-ho, però no estic d’acord amb el valor de la multiculturalitat ja que no la considero com a extensió o derivada del pluralisme, sinó com la seva negació. No busca una integració diferenciada, sinó una diferenciació multiètnica. Però, a més, per a mi no totes les cultures es mereixen respecte, ni totes el mateix respecte. Penso que la nostra, fonamentada en l’humanisme, en la llibertat i en la persona - home o dona- és superior a la dels qui neguen aquesta dignitat i la igualtat. La nostra cultura ha de respectar i enriquir-se amb les dels altres, però sempre que assegurem la convivència en llibertat i la reciprocitat.

De tot això, cal parlar-ne, i molt. I sí que té a veure amb la immigració estrangera. No amb tota, és clar! Però sí amb una part. I ho hem de fer, a més, sense complexos. No m’arronso quan Joan Saura em diu racista i menys, per tant, quan l’esmentat senyor Abdennur Prado em qualifica de sectari, prepotent i a més vol alliçonar-me sobre la Declaració Universal de Drets de l’Home. No és veritat, com ell diu, que vulguem basar el nostre concepte de nació sobre la religió. Els qui van parlant d’Estat i de religió són uns altres. En canvi, sí que és cert que sóc molt gelós que el futur del nostre país es continuï fonamentant sobre la nostra cultura, oberta com ha estat sempre a enriquir-se amb les altres, però no a ser substituïda per cap altra.

Cordialment,

Josep Antoni Duran i Lleida

Barcelona, 5 d’octubre de 2007

 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs

La carta web d'en Duran

01 Octubre, 2007 09:35
Publicat per csala, Cartes d'en Duran

Benvolgudes amigues i benvolguts amics,

Hi ha setmanes que acostumo a descriure com a intenses. D’altres vegades he parlat de setmanes mogudes. Aquesta ha estat intensa i moguda, entenent sempre aquest segon qualificatiu com a sinònim de viatjada, de moviments d’un indret a l’altre.

Efectivament, dilluns i dimarts era a Praga per lliurar personalment, acompanyat de Rosa Maria Carrasco i d’altres dirigents d’Unió, la medalla Carrasco i Formiguera a l’expresident de l’exTxecoslovàquia, l’intel·lectual Václav Havel. Un acte íntim però emotiu i intens. Havel ens va dedicar molt més temps del previst, fet que és d’agrair, atesa la seva fràgil salut. Fins i tot vam trucar per telèfon a l’opositor cubà i comú amic, Oswaldo Payà, per parlar-hi tots dos alhora i donar-li ànim, conversa que el va fer enormement feliç.

Si la setmana la vaig començar a Praga, l’acabaré aquest dissabte a Bilbao per anar a l’Alderdi Eguna, festa del PNB, després de passar aquesta tarda per la Fira de Sant Miquel de Lleida. I enmig, sessió de control al Congrés dels Diputats i especial atenció al debat de política general del Parlament català.

Del que volia parlar sobretot és del Congrés de Diputats i de la presentació per part del govern de Rodríguez Zapatero del projecte de pressupostos per al 2008. La maquinària socialista ha començat a repetir, per tal d’intentar que al final quedi com una veritat allò que no ho és, que la tesi del govern central ara sí que compleix amb les previsions de l’Estatut sobre inversió pública de l’Estat a Catalunya. “Cumple escrupulosamente el Estatuto de Catalunya”, em va respondre dimecres el president del govern des del seu escó.

Bé, a veure fins a quin punt això és veritat. D’entrada una primera reflexió: si ara és així, és a dir, si aquests pressupostos compleixen ara l’Estatut, vol dir que s’està reconeixent que els que van aprovar l’any passat no ho feien. Això per què? Perquè de cara als pressupostos del 2008 ja no només es contemplen els ministeris de Foment i Medi Ambient com a ministeris inversors en infraestructures, sinó que s’amplia a algun altre. Conclusió primera: l’any passat tenia raó CiU quan defensava que el concepte d’inversió en infraestructures no podia limitar-se només als dos ministeris esmentats. I, per tant, conclourem també que el govern, el PSOE i el PSC van enganyar la ciutadania.

Continuem: als pressupostos vigents, discutits ara fa un any a iniciativa de Convergència i Unió i pactant-los amb el vicepresident Pedro Solbes, van incloure-hi la següent disposició addicional: “Durante el primer trimestre de 2007 la comisión bilateral Estado-Generalitat establecerà y pondrá en marcha la metodologia a utilizar para determinar el cumplimiento de la disposición adicional tercera del Estatut”. És a dir, aquella que diu que cal invertir durant set anys com a mínim l’equivalent a la nostra aportació al PIB espanyol (riquesa global de l’Estat). A què treia cap aquesta descripció que forma part de la llei de pressupostos del 2007? Justament perquè el fet que no estàvem d’acord amb el criteri socialista sobre el que s’ha d’entendre per inversió en infraestructures i amb l’esmena - que, reitero, avui ja és llei- obligàvem el govern de l’Estat a posar-se d’acord amb el de Catalunya per pactar exactament què volia dir inversió de l’Estat en infraestructures a Catalunya. A canvi d’això, ens vam abstenir. No vam votar a favor dels pressupostos com, falsejant la realitat, va afirmar el president de la Generalitat, José Montilla, en resposta a l’Artur Mas en el debat de política general aquesta setmana al Parlament català.

Bé, què ha passat en aquesta previsió dels pressupostos vigents per al 2007? ¿El govern de l’Estat i el govern de la Generalitat es van posar d’acord el primer trimestre de 2007, és a dir, abans del 31 de març, per establir la metodologia per calcular les inversions a Catalunya segons l’Estatut? No. El govern de la Generalitat ha estat incapaç de fer complir al de l’Estat el compromís que CiU va forçar. El govern de la Generalitat, tan amic del de Madrid, només ha arribat a un acord sobre el càlcul d’inversions a mitjan setembre, quan el govern de l’Estat ja tenia el pressupostos quadrats i quatre dies abans, només, d’aprovar-los al Consell de Ministres. És a dir, quan Madrid ha volgut i no quan la llei diu. Segona conclusió, per tant: tenim un govern incapaç de defensar els interessos de Catalunya.

Continuem, però, el raonament. Realment, ¿els pressupostos previstos per al 2008 ara sí que respecten escrupolosament l’Estatut català? No. Explicaré el perquè. Si agafem la pàgina 219 de l’Informe Econòmic i Financer dels pressupostos del 2008, hi ha un quadre de la distribució territorial de la inversió real per al proper any per a comunitats autònomes que parla claríssim. A Catalunya s’hi dedica el 14,9% del total de la inversió de l’Estat i no el 18,72 (percentatge del nostre PIB en relació al total espanyol); a Andalusia, per exemple, el 17,8... Si girem full i arribem a la pàgina 290 en el mateix informe que compara els pressupostos, el govern ja ens adverteix que “el concepto de inversión pública derivado de los estatutos de autonomía no tiene porqué coincidir necesariamente con el concepto presupuestado en inversión real”. Primer senyal inequívoc que ens tornen a aixecar la camisa (això sí, una mica menys). Si continuem llegint, arribem a la clau de l’avís anterior quan diu que el compliment dels estatuts s’explica en els següent termes:

Cataluña.- “La disposición addicional tercera del Estatuto de Autonomía de Cataluña supone dotar de un importe de 4365,30 millones de euros en inversiones en infraestructuras (18,72% de la base de cálculo). Para ello, se contemplan dotaciones por 3642,50 millones de euros, a los que se añadirán el importe de otros proyectos pendientes de determinar, e inicialmente no regionalizados, y los peajes de autopistas, por un importe total de 722,80 millones de euros, lo que da cumplimiento a la citada disposición. “

Però, en canvi, per a Andalusia diu el següent:

Andalucía.- “De acuerdo con lo establecido en la disposición addicional tercera del Estatuto de Autonomía de Andalucía, la cifra de inversiones en la citada comunidad autonoma (4345 millones de euros) se eleva a 17,8%, porcentaje que coincide con el del peso de la población andaluza sobre el total nacional. “

Quina casualitat, a Andalusia el percentatge del 17,8 és el que coincideix amb el de la inversió real, i el de Catalunya, no. Nosaltres, només el 14,9. A Andalusia, el 17,8 a l’hora d’explicar-ho i el 17,8 a l’hora de la inversió real. I a més, en el cas de Catalunya per arribar al 14,9% de la inversió regionalitzable se’ns diu que s’afegirà l’import d’altres projectes pendents a determinar. Conseqüentment, tercera conclusió: Andalusia ho cobra tot, i al comptat; nosaltres, una part, i a terminis. M’alegro que es compleixi el que diu l’Estatut d’Andalusia, és el que han de fer. Que ningú ens busqui les pessigolles per aquí. No ens queixem del tracte a Andalusia, sinó del que nosaltres no rebem.

Però encara hi ha més raons per contradir el “cumple escrupulosamente el Estatuto” que va afirmar el president del govern. L’esmena pactada amb Solbes, abans esmentada, i insisteixo a recordar que avui és llei, deia també que “el acuerdo al que se llegase fuese diferente al utilizado para los presupuestos para el 2007 se tendrá en cuenta la diferencia para su compensación en los presupuestos que restan dentro del periodo de siete años”. Aquest és el segon any i malgrat que hi ha un reconeixement que els pressupostos del 2008 utilitzen un mètode de càlcul del que cal invertir a Catalunya diferent del de 2007 i caldria que això es traduís que s’ens pagués una diferència de diners, no hi ha ni una sola partida pressupostària que ho prevegi. Per tant, quarta i última conclusió: si bé ara es diu que el pressupostos compleixen escrupolosament l’Estatut, perquè han modificat el concepte d’inversió en infraestructures que l’any passat defensaven i que també ens venien com que complia l’Estatut, encara no se’ns reconeix la participació en tota la inversió regionalitzable com es fa per a Andalusia. Part del que ens pagaran arribarà més endavant, no sabem com. I a més a més no ens paguen ni un euro del diferencial a favor de Catalunya segons les seves mateixes tesis per no complir els pressupostos del 2007, la normativa concertada per ells com a bona pel 2008.

Potser hi ha algú a qui interessa, des de la política o des d’altres instàncies, fer veure que els pressupostos compleixen l’Estatut. Tot es pot entendre en aquesta vida. Però el que no pot pretendre’s és que la resta combreguem amb rodes de molí. Feina, tindreu.

Cordialment,

Josep Antoni Duran i Lleida
Barcelona, 28 de setembre de 2007

Comentaris | 0 RetroenllaçOs

La carta web d'en Duran

21 Setembre, 2007 14:37
Publicat per csala, Cartes d'en Duran

Benvolgudes amigues i benvolguts amics,

Sóc molt conscient que la setmana hauria d’acabar més bé que com va començar. La decisió del consell nacional de dissabte d’ajornar la designació de la meva candidatura com a cap de llista de CiU fins que no concertem un discurs comú que permeti projectar a la societat, sense confusions i amb força, cap a on va Convergència i Unió, ha provocat malauradament rius de tinta i declaracions creuades entre CDC i Unió. Res més lluny de la voluntat d’Unió Democràtica i menys encara de la meva personal en tant que candidat que vull ser i ser-ho per a continuar defensant el que ha significat CiU per a Catalunya.

Ni Unió, ni CDC, ni sobretot els seus principals dirigents, no hem pretès desorientar més els ciutadans i, en particular, els nostres electors. Això no vol dir, però, que sigui molt conscient que, sense voler, ho hem fet. Al final, tanmateix, el debat hauria de ser positiu. De fet, la setmana ha reflectit una certa contradicció que tots plegats avalem. D’una banda, una de les raons que els ciutadans argumenten per justificar el seu rebuig a la política és que, als partits, les decisions les pren una sola persona, i que no hi ha debat. Enfront d’això, quan el debat es produeix, aquesta mateixa ciutadania l’interpreta només com una picabaralla personal. A més, els mitjans poden accentuar més l’anècdota que el fons, i nosaltres mateixos donem peu que ho facin. Si a més a més les fonts d’informació, siguin d’una banda o de l’altra, són anònimes i no hi posen ni el nom ni el cognom al darrere, llavors ja la sublimació de la notícia és imparable. Es podrà objectar que hi ha una tercera via, que seria la de mantenir el debat sense fer-lo públic. Sobre el paper, aquesta és indiscutiblement la millor. De tota manera, a la pràctica resulta impossible si parlem d’ens integrats per éssers humans.

Afortunadament no tots pensem igual. Convergència i Unió és, doncs, una realitat plural. És lògic, com deia aquesta setmana l’editorial d’un diari, que CDC aspiri a ampliar el seu espai, com ho és també que Unió sigui coherent i vulgui deixar clar que en qualsevol dels casos la Convergència i Unió del futur ha de continuar sent una gran força política basada en valors com la centralitat, l’estabilitat i la moderació, a partir dels quals defensar els interessos de Catalunya –la seva prioritat- allí on calgui, des de la negociació i el pacte com a garantia de progrés en els objectius nacionals, econòmics i socials.

Que ningú no s’equivoqui: en l’ànima d’Unió Democràtica i de Duran i Lleida no hi ha res més que la voluntat clara i ferma de continuar defensant l’instrument polític que tants fruits i èxits ha donat al nostre país. L’instrument polític que sense cap mena de dubte pot retornar a Catalunya el prestigi, la iniciativa i l’aprofundiment en la seva voluntat nacional.

Que ningú no s’equivoqui: aquest i no cap altre és el nostre interès, el nostre objectiu.

Un altre dels aspectes negatius d’aquest debat és l’aprofitament que en fan els adversaris. Tothom vol sucar-hi pa, com si no tinguessin prou feina a casa seva. A ERC no només hi ha plataformes i plataformetes, sinó que el seu secretari general es postula com a candidat a la Presidència de la Generalitat enfront del president del seu partit. Al PP, no cal ni referir-s’hi, ja que tothom té a la retina la dimissió del seu president a Catalunya i la baralla pública sobre candidats en l’àmbit de l’Estat. A can socialista, com ens hi tenen acostumats, es posa de relleu, un cop més, el mestratge per donar la volta a la realitat. Com si no tinguessin problemes de portes endins, ironitzen i alliçonen de portes enfora. No sé si perden la memòria o és que no en tenen. Ja que parlem de dirigents, fa ben poc que els ha plantat el president del partit i excandidat a la Presidència de la Generalitat. I si parlem de debat, certament ells no tenen problemes sobre candidats. Ferraz ja els ha dit qui ha de ser: l’amiga Carmen Chacón i punt, i prou. A qui li agradi, bé, i a qui no, doncs també.

Justament la referència a la ministra Chacón em permet al·ludir a una de les qüestions més importants de la setmana: com tothom sap, el president del govern i la ministra d’Habitatge han presentat un pla d’ajuts per a l’habitatge, i com tothom coneix també se’ls ha vist ràpidament el llautó. Com han destacat tot els mitjans de comunicació, no només és una còpia retocada del pla de l’anterior ministra, sinó que, combinat amb altres promeses estrella del socialisme, aquesta setmana han posat de relleu que la política social del govern de Rodríguez Zapatero és una farsa.

“60 dies i 60 nits” (ministra Chacón “dixit”) per elaborar un pla que el conserge de la planta de la ministra hauria pogut resoldre amb cinc minuts de fotocopiadora. A més, un pla que en allò que té de nou –que és molt poc- significa una irresponsable dosi d’electoralisme, una amenaça al principi d’igualtat de tots davant la llei que consagra l’actual article 14 de la Constitució i la descarada violació de l’article 137 de l’Estatut de Catalunya, i que estableix l’habitatge com a competència exclusiva de la Generalitat. Quina estrena, la de la ministra Chacón! Una cosa era que la ministra Trujillo ignorés l’autonomia de Catalunya i l’altra, que la futura candidata dels socialistes catalans, la ministra Chacón, vulneri, i descaradament- així ho ha dit també l’executiu català-, les competències del govern de Catalunya.

Aquesta mateixa setmana al Congrés s’ha defensat també una moció del nostre grup parlamentari sobre la famosa llei de dependència, un altre exemple descarat de la farsa de la política social del govern de Zapatero. No hi ha ni un sol ciutadà de l’Estat que hagi rebut un euro per les prestacions que contempla la llei. Conec casos ben pròxims a la ciutat de Barcelona, persones amb gran dependència que, de moment, són a la llista perquè els diguin oficialment allò que ja saben i pateixen personalment, és a dir, que són grans dependents.

Hi ha un fet que prova més que cap altre el frau d’aquesta llei: tots vam dir que el que s’havia pressupostat per al 2007 era completament insuficient. Doncs bé, una bona part de les partides consagrades quedaran sense gastar-se. La improvisació, la falta de rigor i el fet de voler resoldre-ho tot i no resoldre res són l’estigma del govern que avui presideix Rodríguez Zapatero.


Cordialment,

Josep Antoni Duran i Lleida

Comentaris | 0 RetroenllaçOs

La carta d'en Duran

14 Setembre, 2007 15:45
Publicat per csala, Cartes d'en Duran

A partir d'aquesta setmana, cada divendres, penjaré del meu bloc la carta web que setmanalment, i des de fa ja una sèrie d'anys, publica el President del Comitè de Govern d'Unió Democràtica de Catalunya, el partit polític al qual pertanyo. Compartiu o no el seu contingut, segur serà del vostre interès per l'anàlisi que habitualment fa de l'actualitat política.

Benvolgudes amigues i benvolguts amics:

Crec que no és el primer cop que escric aquesta carta en el vol de tornada cap a casa procedent de Santiago de Xile. De fet, com també crec recordar que he explicat, el costum d’utilitzar la xarxa per comunicar-me setmanalment amb vosaltres el vaig aprendre de l’expresident Ricardo Lagos. Aquesta setmana podríem parlar de molts temes. Des de la negociació pressupostària amb el vicepresident Solbes fins a reunió del Fòrum Parlamentari Iberoamericà, al qual he assistit a Valparaíso (amb la gratificant presència d’Andorra), passant per la Diada Nacional, al llarg de la qual no ens enganyem, un cop més la política i la gent no hem seguit les mateixes pautes.

De tot plegat en deduiria un denominador comú: preocupació. No m’atreveixo a parlar de pessimisme perquè sempre he cregut que no tinc dret a ser-ho, però no puc espolsar-me la preocupació. Preocupat, en vaig sortir de la reunió amb Solbes. Em va fer la sensació que el rigor de l’excomissari d’Afers Econòmics de la UE i actual responsable de les finances d’Espanya està adulterant-se contra la seva pròpia voluntat. Els compromisos i propostes electorals que el president del Govern llança els caps de setmana en actes de partit estic convençut que, per a Solbes, són una manifestació d’irresponsabilitat. Amb el rebuig de la darrera proposta sobre atenció dental gratuïta, Solbes posa de manifest que no té cap confiança i no dóna cap credibilitat a les propostes de Rodríguez Zapatero. A més, el fet que el ministre d’Economia no ens facilités encara les xifres d’inversió pública per al conjunt de l’Estat ni les previsions per a Catalunya em fa pensar que se’ns amaga quelcom que pot tornar-nos a sorprendre.

M’agradarà veure quants diners destinen a Andalusia i quants a Catalunya. De fet, aquesta comparació és ja il·lustrativa als pressupostos vigents. Al final resultarà que Rodríguez Zapatero no diu la veritat ni quan afirma que és a Catalunya on més inverteix i més invertirà l’Estat, ni quan, des de Lugo, que és el nord-oest d’Espanya on més s’inverteix i s’invertirà. Molt possiblement l’autèntica realitat hauria de portar Rodríguez Zapatero a declarar la veritat i a manifestar, per tant, que és a Andalusia on aboca més diners i n’abocarà el govern socialista. No em cansaré de repetir que la paraula del president del govern en relació a Catalunya no val res. Rodríguez Zapatero ha fet el pitjor que es pot fer en política. Més enllà fins i tot de no dir la veritat o d’enganyar la ciutadania, el pitjor que hi ha és trair la confiança, i Rodríguez Zapatero ha traït la confiança que Catalunya li va donar.

No menys amoïnat he quedat per la situació a Llatinoamèrica. L’autoritarisme d’Hugo Chàvez, amb les seves estrafolàries propostes, però amb la cartera plena incidint per tota la regió, complementat per la desastrosa situació a Bolívia, on Evo Morales s’està carregant el país, projecta una corrent de populisme que expulsa la democràcia com a instrument per resoldre els problemes de les societats iberoamericanes. I amb el que plou, Espanya és incapaç de projectar lideratge al continent i aparèixer com un referent sòlid i contundent enfront de les temptacions i realitats que van evolucionant de l’autoritarisme a la dictadura.

Però pel que quedo més preocupat és per la decisió de l’amic Josu Jon Imaz de no presentar-se a la reelecció i de deixar la política. Al marge que es coincideixi amb les seves posicions, la decisió d’una persona de la qualitat humana i política com és l’Imaz no és una bona notícia ni per a la política ni per a la societat. Si, a més, a aquesta persona t’hi uneixen llaços d’afecte i d’amistat, com és el meu cas, la notícia encara adquireix pitjor tonalitat. I si, damunt, estàs convençut, com n’estic jo, que el seu compromís i les seves posicions eren bones per a Euskadi i per a tots plegats, per als catalans també, s’entendrà encara més que m’hagi quedat molt preocupat.

No cal que digui que respecto la decisió i que expresso el mateix respecte pel procés intern del PNB i que exterioritzo alhora el convenciment que sabran elegir la persona més adient per dirigir el futur del nacionalisme majoritari basc. De dirigents, no els en falten: en tenen de sobres, però dit tot això repeteixo el que vaig dir des de Santiago de Xile en conèixer la notícia: “a mi, m’ha entristit la decisió d’en Josu Jon Imaz. Em diuen que ahir dijous, en algunes tertúlies radiofòniques de Catalunya, algun polític, com ara Puigcercós, expressava satisfacció per la retirada d’Imaz perquè això facilitaria la via independentista a Euskadi. Tot és respectable, però jo, amb qui em sento identificat, és amb en Josu Jon, amb les seves idees, les seves actituds i els suports que té al darrere. A més, crec que un polític seriós no pot alegrar-se que un home de la talla de l’Imaz deixi la política. Tothom sap que no anem precisament sobrats de gent de vàlua al nostre gremi.

M’he llegit, d’altra banda, la carta que ell ha escrit explicant el perquè de la seva renúncia. Impecable! És una carta molt sucosa, que m’ha fet reflexionar molt i voldria destacar-ne quatre notes especials. La primera sobre el respecte que expressa envers els graus i diversos sentiments de pertinença que hi ha al País Basc, la necessitat que convisquin mútuament, i que ho facin amb acords amplis que garanteixin la unitat i no la divisió de la societat.

La segona nota és referent al seu sacrifici personal per garantir la unitat del partit i la tàcita però entenedora invitació a d’altres perquè facin el mateix. La tercera, en relació amb la necessitat d’actualitzar el llenguatge del nacionalisme basc, tot recordant que avui conceptes com estat-nació, sobirania, independència tenen un sentit molt distint del que tenien fa unes dècades. I finalment la quarta nota té a veure amb el lideratge dels partits. Imaz afirma que “un partit no pot portar endavant una modernització necessària en un context de competició pel discurs. La reflexió serena –afegeix- exigeix lideratges no qüestionats i partits units i sòlids”.

Catalunya necessita també modernitzar-se, però no ho farà en el context de competició que ara viu, i molt em temo que la decisió d’Imaz encara aportarà més elements de competició a l’hora de formular un discurs per al nostre país. I passant del país als partits, a Catalunya necessitem lideratges forts, sòlids, no qüestionats permanentment i que quan es qüestionen, sobretot si es fa per motius o capricis personals, és cert que d’entrada el que cal fer és tenir paciència, molta paciència... Tanta com en calgui. Però si arriba un moment que ja no pot més, cal deixar-ho per buscar un altre lideratge amb el desig que el deixin treballar en pau.

Cordialment,

Josep Antoni Duran i Lleida
Barcelona, 14 de setembre de 2007

Comentaris | 0 RetroenllaçOs