Tendresa (Lluís Llach)

Publicat per acas | 20 Des, 2007




    Aquest camí que deixo enrera és llarg
    però em vull lleuger del seu bagatge,
    que res no em valen tants d´atzars,
    ni els vells camins, ni el blau del mar,
    si dintre seu no sento com batega, hi batega,
    el fràgil art de la tendresa...

    Del teu amor ho espero tot i tant
    que en faig un cant pel meu capvespre,
    estimo l´ànsia dels teus ulls,
    l´impúdic arc del teu cos nu,
    però amor t´estimo encara més i sempre, més i sempre,
    sabent-te esclau de la tendresa...

    Del dolç batec de la tendresa
    que espera...
    la tendresa
    que exalta...
    la tendresa
    que ens cura quan fa por la solitud.

    El món que visc sovint no el sento meu
    i sé els perquès d´una revolta,
    misèria i guerra, fam i mort,
    feixisme i odi, ràbia i por,
    rebutjo un món que plora aquestes penes, tanta pena,
    però tot d´un cop... ve... la tendresa.

    Ah, si no fos per la tendresa
    que espera...
    la tendresa
    que exalta...
    la tendresa
    que estima quan fa por la solitud.


     

    Aquesta cançó per a mi té un significat especial...  a més el dia que vaig sentir-la cantar al Lluís Llach en un dels seus últims concerts em va agradar molt el que explicava a la introducció de la cançó: parlava de la senzillesa, de que hi ha poques persones potser avui en dia que sàpiguen què és la tendresa, i dèia què li agradaria que respongués un nen quan li preguntessin què volia ser quan fos gran, senzillament... "una bona persona"...  enfi... una cançó que no diu res i que ho diu tot... llàstima que la tesitura de veu (el TO...) és una mica complicat per a mi...

















Dos vegades 5 fan: