Brigitte

Aquest és el nom de la ciutat que visc temporalment durant un parell d'anyets.

Johannesburg o Jo'burg, com li diuen ells,està situada a la regió de Gauteng. És la regió més petita de tot Sudàfrica però també la més rica. Gauteng en llengua Tswana (pronuncieu-ho com pogueu) significa " país de l'or".

La ciutat està situada a un 1.800 metres d'alçada sobre el nivell del mar, i suposo que és per això que el sol pica més fort que a Catalunya. Aquest dies, tot i que ara a Catalunya és primavera i a Sudàfrica tardor, fa més o menys la mateixa temperatura. Potser a Johanesburg fa algun grau més, però durant les hores de sol, es potanar perfectament amb màniga curta. Aquí a l'hotel, la gent pren el sol amb biquini. Potser jo també ho faria si en tingués...

En fi! segueixo explicant. Jo'burg té una altra semblança amb Catalunya i és el nombre d'habitants. Ella soleta té més de 7 milions d'habitants. Gairebé tots són negres; més del 80%. Està considerada una de les ciutats mes perilloses del món. I la veritat és que no m'extranya despprés de tot el que ha viscut, primer amb les mines d'or i diamants i després amb el sistema de l'apartheid. Dins d'aquesta immensa ciutat de quilòmetres i quilòmetres, hi ha zones que no tenen cap risc, zones on millor anar-hi de dia i zones on millor no anar-hi a no ser que hi puguis anar amb gent del país o una excursió programada. jo primer vaig pensar que això de les excursions programades eren una bestiesa, perquè semblava com si anessis al zoo, pero en comptes d'animals, vas a veure un barri on hi viu gent. Informant-me, he vist que no´es ben bé així (tot i que hi deu haver de tot), la gent d'aquests barris estan orgullosos que els turistes estiguin interessats pel seu modus vivendi, per la seva cultura, monuments, història... Per tant crec que haurem de fer el cop de cap i anar a visitar-los.

De moment coneixem la plaça Nelson Mandela, on hi ha una estatua del mateix Mandela unes 5 vegades més gran que una persona. Aquesta plaça està al barri de sandton, on estem allotjats. Aquest barri és nou. fa uns 10 anys, només hi havien plantacions, i ara hi han la majoria de les empreses i hotels, perquè a conseqüència de la fi de l'apartheid, el centre es va tornar molt insegur, i van decidir traslladar-se als afores. Per tant, podem dir que´es una zona de rics, però com tot esta molt distanciat, tampoc no se com passejar-m'hi.

Total, que de moment, no em conec res mes. Ah si! que els cotxes van per l'esquerra i tenen el volant a la dreta. quin liu!!!

Quan vaig començar aquest bloc, ara fa uns quants anyets, una de les intencions era explicar viatges que anava fent. Els viatges per a mi, són una part important de la meva vida.

Quan vaig conéixer al David, vaig veure que viatjar també era una part important per ell, i això em va agradar molt, perquè una passió com aquesta és molt gratificant si la pots compartir amb la teva parella. Una de les nostres converses apassionants era sobre viatges, on anar, com organitzar-los... i un tema que vam parlar molt va ser què faríem si l'enviaven a treballar per llarg temps a l'estranger. Comentàvem que si podíem marxar els dos, no ho dubtaríem ni un moment, perquè ens agradaria viure una experiència com aquesta.

No ha sigut tant fàcil com ho he explicat, perquè hi ha molts processos burocràtics que s'han de passar i molts sentiments contradictoris de la gent que deixes aquí (que no la deixes, però t'has de mentalitzar molt i molt que no la tindràs al costat durant un temps). Després de tot aquest procés, que ha estat esgotador, més mentalment que físicament, hem arribat a Sudàfrica, concretament Johanesburg. Sempre que haviem imaginat anar a l'estranger a treballar, ens venia al cap un país europeu, mai un país africà i molt menys l'últim país del continent africà. Bé, volíem experimentar què era viure en un país diferent al nostre, doncs aquest ho és. Almenys això creiem, perquè només fa un dia i mig que som aquí i no hem vist res. El David, la seva empresa i l'hotel i jo, només l'hotel. Però esperem poder explicar moltes coses d'aquesta ciutat i d'aquest país, perquè esperem veure'n moltes.

Per començar faré un petit tastet del país. Sudàfrica és un país 2 vegades i mitja mes gran que tot l'estat espanyol i té uns 48 milions d'habitans. Una cosa bona que té és que és una república (no té reis que vagin de cacera, i això que els elefants els tenen a prop), té 3 capitals oficials, Pretoria com a capital administrativa, Ciutat del Cap com a capital legislativa i Bloemfontein com a capital judicial. Molta gent considera Johannesburg com la capital econòmica, i possiblement sigui així, pero no és oficial. la moneda és el Rand, que equival a 0,10€, o dit d'una altra manera, 1 euro equival a 10 rands. El 80% de la població és negra, però jo em pensava que serien de color negre senegalès, però no, són cafè amb llet, per entendre'ns. L'altre 20% es reparteix entre blancs, indis i mestissos. Sudàfrica té 11 llengües oficials, i infinitat de dialectes. I molta gent, prop del 60%, viu per sota del llindar de la pobresa.

Bé, i per avui aixo és tot, que sinó, el pròxim dia no tindré res a dir.

Aquesta setmana ha començat grisa. El nostre gat ens ha deixat la matinada de diumenge a dilluns. Ha estat una mort natural, i estic segura que no ha patit gens.

El Nico, que era així com li dèiem, era un senyor gat, d'onze anys d'edat i gairebé 6 quilos de pes, un pes normal per un gat de la raça Maine Coon. No hem viscut amb ell tots aquest anys. De fet, el Nico va passejar per algunes cases abans d'arribar a la nostra. La meva cunyada se'l va trobar i se'l va quedar. Sempre ha estat incert d'on provenia. Al cap d'uns anys, ella li va regalar al David. Sabia que el cuidaríem bé. I sí, la veritat és que al Nico no li ha faltat de res.

Els records que tenim d'ell són infinits, i són els que ens dibuixen un somriure cada vegada que ens vénen en ment.

Ara ja descansa per sempre al Pont.

Un petó Nico, siguis allà on siguis. 

Soc ateu, gràcies a Déu. (David)

Ladrogodependència és una malaltia més greu del que ningú es pugui imaginar. Quiha viscut algun cas de drogodependència d’aprop pot explicar-ho. És molt fàcilentrar al món dependent i molt difícil sortir-ne.

Jo, hevist infinitat de casos de drogodependència. També he vist molts incontrolatsfent ximpleries les nits dels caps de setmana. No ho he entès mai, possiblementperquè viure de costat d’una malaltia com aquesta, fa que entenguis que no valla pena jugar-te-la per...bé, no sé perquè. Realment, no sé què hi troben ambtot això, tot i que és una preguntat que faig sovint a la gent que pren alguntipus de droga. Només em saben dir:”perquè em sento diferent!” Segueix senseconvèncer-me.

És certque moltes vegades per sentir-te diferent has de fer coses realment diferents,però d’aquí fins a arribar a drogar-te, hi ha un abisme.

Bé, heparlat de les drogodependències que es poden agafar a les nits per mals vicis,però també hi ha aquelles drogodependències que s’agafen a conseqüència d’un problemadifícil de resoldre. Una persona que no sigui prou forta per afrontar problemesgreus, té molta facilitat a caure-hi.

Un diamirant la sèrie de sobretaula que feien abans a TV3, el Cor de la ciutat, van treureel tema. La història anava que un pare s’assabentava que la seva filla eradrogodependent, concretament de pastilles. M’he entristit força, perquè crecque, a part de la mort d’un fill, és la cosa que més mal pot fer a un pare.Deus arribar a fer-te tantes preguntes sobre perquè ho fa, en què has fallatcom a pare... A la sèrie, miraven de trobar un culpable, assenyalantdirectament al noi que li venia les pastilles, però jo crec que culpable no hoés ningú, el que s’ha de buscar són solucions, no culpables.

Som setembre i ja hem tornat a la rutina. Ja hem fetvacances i ja ha començat l’època escolar. Comencen les activitats d’hivern,anglès, gimnàs, ioga, patchword... Tots hem començat amb moltes ganes i moltmotivats després d’unes merescudes vacances. Però després hi ha aquells que vancontracorrent. Els que encara no han fet vacances i per tant, encara no volencomençar cap activitat. És envejable aquella gent que fa vacances fora de temporadai  pot viatjar més bé de preu o simplementfer vacances quan ningú en fa. Però us heu preguntat què passa si aquestespersones, no només volen fer vacances quan ells volen, sinó que volen fer elscursos quan ells volen? Sí, seria un caos.

Jo aquest any m’hi he trobat. Faig les vacances a mitjans  d’octubre i moltes de les activitatsprevistes ja les deixo pel gener. És veritat que és la millor opció per marxarde vacances. Els llocs no estan massificats i els preus són més econòmics.L’altre dia una senyora gran em va dir que fer vacances a l’octubre és de ric.Es veu que els rics abans podien fer les vacances quan volien i els pobres no.Ara ha canviat això. Tots fem vacances quan podem i si ens les donen fora detemporada alta, millor! Podem fer un viatget perquè tot és més econòmic.

Tot i l’avantatge de viatjar en temporada baixa, el fet defer vacances quan la gran massa de la població ja n’ha fet, comporta els seusinconvenients. Tothom a tornat amb les piles carregades a la feina i amb unaenergia que tu ja no tens, perquè encara no has fet vacances des de... ja note’n recordes! Si vols fer un curs ja no pots, t’hauràs d’esperar a la pròximaconvocatòria ja que la primera comença pel setembre-octubre.

De tota manera, malgrat el cansament i les ganes d’agafarvacances, penso positivament i amb il·lusió que jo encara he de gaudir de lesvacances, quan la majoria de gent, ja ni se’n recorden de les que van fer.

Mirant diferents coses sobre Japó, el meu monotema últimament, he trobat llegendes japoneses. Les llegendes m'agraden molt. sempre que viatjo a algun país intento buscar-ne. Aquesta llegenda, a part de trobar-la molt bonica, és significativa per mi, no per la llegenda en si, si no pel nom de la protagonista.

Si us agrada llegir històries màgiques, aquesta us gradarà molt:

Ja fa molt de temps, al fons del mar de Japó hi vivia una sirena anomenada Amara, que era l'esposa del geni del mar. Solia pujar a la superfície de les aigües i jaure a sobre d'alguna roca des de la qual pogués contemplar la ciutat, especialment de nit, quan les llums dels homes eclipsaven els estels del cel.

Tenia enveja dels habitants de la ciutat, que sempre gaudien d'aquella bonica llum que ella no trobava al fons del mar, i a més podien sentir a la cara el vent, la neu, el sol... coses que a ella li havien estat vetades.

Així doncs, va decidir que mai tenia una filla, no la privaria d'aquestes sensacions que ella no havia pogut tenir.

Poc temps després, Amara va tenir una filla i va fer realitat les seves decisions. Amb gran dolor al seu cor, però satisfeta de la decisió presa i de l'oportunitat que donava a la seva filla, la va dur fins a la muntanya que hi havia vora la ciutat, on hi havia un temple. La va besar, i la va deixar a les escales del temple.

Al poble hi vivia un matrimoni que es dedicaven a l'elaboració d'espelmes, que les venien al pelegrins que anaven al temple. Aquell dia, van decidir anar al temple a donar les gràcies al déus pel bon funcionament del negoci. Quan ja marxaven del temple, a les escales van sentir un plor de criatura. Sorpresos, va buscar d'on venia el plor, i van trobar a la petita nadona. La van recollir, i en trure-li el llençolet que dua embolicat al cos, van veure que el seu cos no era com el cos d'un nadó normal. Tenia la meitat inferior del cos coberta d'escates lluents. Era una sirena.

Li van posa de nom Umiko, que vol dir "la filla del mar".

Amb els anys, Umiko es va convertir en una dona de bellesa extraordinària. Tenia la pell suau, i els seus ulls de color maragda, transmetien una llum diferent dels ulls humans. Umiko no passava desapercebuda a la vista de ningú.

Per Umiko, la mirada de la gent era incòmode i va demanar als seus pares de fer ella les espelmes i així no havia de tenir contacte amb la gent. Així va ser que va començar a fer espelmes. Mica en mica, va començar a afegir a les espelmes dibuixos d'ocells, flors i sobretot, paisatges marins.

La venda d'espelmes va augmentar i es va extendre el rumor que les espelmes eren amulets per a qui volia fer un viatge amb vaixell.

Un dia va aparèixer un comerciant dient que volia conéixer la noia que feia les espelmes. En vaure-la va quedar enlluernat per la gran bellesa de la noia i va demanar als pares la filla en matrimoni.

De primer, els pares es van negar. Però en veure que era tanta l'insistència del comerciant, van cedir. Quan Umiko es va assabentar del que havien fet, va demanar que se'n desdissin, però ja era massa tard. Ja havien fet el tracte i no podien tirar enrera.

Aquella nit, amb els ulls plens de llàgrimes, Umiko va fer la seva última espelma. L'endemà ja partia amb un carruatge cap al port, on l'esperava el seu futur espós.

Un matí, a la casa dels pares d'Umiko, trucare a la porta i aparegué una senyora vestida de blanc (el blanc és el color del dol al Japó) que volia comprar una espelma. Va triar l'última espelma que havia fet Umiko la nit abans de marxar. Va anar al temple i la va deixar encesa a les escales. Aquella espelma va cremar amb una claror inusual.

Seguidament, es va desfermar un gran tempesta. El vaixell on anava Umiko, va voler tornar al port, però va ser en devades. Una onada gegant va enfonsar el vaixell fins al fons del mar.

El comerciant, espantat, va creure que el que passava era l'avís de la mort. Era una dona vestida de blanc i amb cua de peix que s'enduia a Umiko agafada de la mà. Era Amara, que va anar al rescat de la sea filla.

Després de la tempesta, el poble va quedar esborrat del mapa, només va quedar el temple i la seva escala.

No fa gaire, en alguns pobles del Japó venien espelmes pintades que recordaven les que pintava Umiko, la filla del mar, i que els mariners seguien comprant quan havien de navegar. 

Aquí teniu el mapa del Japó per fer ruta....

Bé, crec que queda clar on vaig aquest any de viatge...

Torno a marxar gairebé un mes i torno a recuperar la meva estimada motxilla. Bé, estimada sí, meva no, que és de la meva neboda. Ella li diu la motxilla viatgera.

Aquest any hi han dues diferències respecte els altres anys. La primera és que no marxo a l'estiu. Marxo a mitjans d'octubre fins a mitjans de novembre. La segona és que no marxo amb colla, marxo amb el David, la meva parella.

Hem planificat una ruta una mica ambiciosa, però tenim l'intenció de fer-la tota encara que a la tornada ens hagin d'agafar en pinces! No sé si hi tornaré mai més al Japó, doncs he de veure com més millor.

EL pròxim dia explicaré recorregut, avui no puc perquè no ho tinc a mà i per molt que l'hagi mirat i remirat, les ciutats no tenen noms fàcils d'aprendre.

Aquesta vegada només avanço

el destí: Japó

les dates: del 20 d'octubre al 12 de novembre

el preu del vol: 685,00€

la companyia aèria: British airways

i la il·lusió: mooooooooooooolta!

Aquesta setmana s’ha fet pública la sentència del Tribunal Constitucional sobre la segona retallada de l’estatut. Els ha calgut quatre anys! Si em deixeu donar la meva opinió personal, diria que els ha calgut tant temps perquè volien inconstitucionalitzar-lo i han hagut d’estudiar pel dret i pel revés com fer-ho.

Estic farta de sentir als cantants, músics que no pirategem les cançons. Que ells viuen d'això. Ells viuen d'això, d'allò i molt bé!

Ara quan vaig a la perruqueria ja no puc escoltar música. Vigilo perquè no m'enxampin escoltant música al cotxe quan vaig amb gent (no sigui que diguin que fem Festa Major dins el cotxe...), fins i tot a casa baixo la música perquè no la sentin si passen pel carrer, no sigui cas!

Ahir estava llegint una notícia sobre un grup que és d'admirar. No ho dic per la música, tot i que segurament són bons, però encara no he tingut el plaer d'escoltar-los. Em refereixo al seu funcionament. El grup es diu La Pegatina. Un grup que últimament està guanyant molts premis.

No em va sorprendre que guanyessin premis, que de segur se'ls mereixen. Em va sorpendre que en les promocions que fan, expliquen que des de la seva pàgina web tothom qui vulgui es pot baixar els seus discos sencers. Això ho justifiquen dient que ells, ni cap músic fa els beneficis amb la venta de discos, els beneficis els tenen fent concerts. He de dir també a favor d'ells que l'any 2009 van fer més de 100 concerts i aquest any tenen previst superar-ho.

La pregunta que em va quedar a l'aire va ser: doncs que passa amb els altres músics? Que vol dir això que són uns vividors?

Ha sigut un estiu diferent. No em refereixo a la calor, perquè jo a l'estiu sempre en tinc i sempre en vull. La calor fa que m'agradi anar a la piscina i a la platja. To i que a la platja hi vaig tot l'any, a l'estiu tinc l'alicient de banyar-m'hi.

Ha estat diferent perquè he treballat tot l'estiu, i no ho havia fet mai. La veritat és que se m'ha fet llarg i tot! però ara espero la part de vacances que em queden per fer a l'octubre.

És curiosa la vida, perquè cada any he marxat entre 20 i 30 dies a l'estiu, i no ha passat res (exepte l'any passat que es va morir l'avi mentre jo estava de vacances). Aquest any només marxo 5 dies, i durant aquests cinc dies es casa una gran amiga meva i segurament parirà una altra gran amiga (espero que se li avanci o se li retardi). Ja té ous la cosa!

El que si que està clar és que igualment marxo. Soc un cul inquiet i aquest any no m'he mogut gaire. Bé, diguem que no m'he mogut gaires dies... perquè anar a la Costa Brava, a Brusel·les i ara a Nàpols, no és poc.

M'agrada l'estiu perquè sortim de la rutina, però ara, arribat el setembre i tornant a la rutina, he d'admetre que la rutina va bé. La necessitem per anar més alhora amb tot. El fet que sigui l'estiu, fa que no ens vingui d'una hora a fer res. Deixem les coses per demà (i demà no arriba mai), i se'ns acumula la feina (que no acabem de fer mai, tampoc).

Amb l'inici del curs escolar o la tornada de la majoria de gent a la feina, ens fa reflexionar i tornar a realitzar les tasques que al juny havíem deixat aparcades. Tornem a apuntar-nos al gimnàs (a l'estiu no hi anem), tornem a fer cursos (a l'estiu, estudiar no ve de gust) i mengem a l'hora que toca i dormim més hores.

Potser sí que l'estiu està bé, però també està bé pensar que l'estiu s'acaba i tot torna a la seva normalitat.

Aquest any que no marxo de vacances a l'agost, sinó que ho he deixat per més endavant, tinc clar que vull anar a tantes festes majors com pugui. Fa tants anys que me les perdo gairebé totes, que les trobo a faltar. Fins i tot, un any em vaig perdre la del Pont. I possiblement l'any que ve me les torni a perdre, perquè espero marxar de nou! On? Uf... encara queda. Però aniré explicant el procés del viatget d'aquest any. De fet, per no anar enlloc, aquest any ja hauré anat a Brusel·les i a Nàpols.

Doncs el destí de l'octubre és Nàpols. Amb uns diners regalats, vam comprar el bitllet d'avió per marxar a Nàpols. Marxarem només 5 dies, però ho aprofitarem al màxim!

El dia de Sant Joan, ens vam posar a buscar bitllets barats per anar a Nàpols (vam mirar altres indrets durant molts dies, però el que ens convencia més era Nàpols). Vam trobar-lo pel preu dels diners exactes que teniem. Només vam haver de pagar les despeses de la targeta (1,5 €). Els dies que viatjarem són el 3, 4, 5, 6 i 7 d'octubre.

Vam estar mirant també, apartaments per allotjar-nos a Nàpols. Volem un apartament perquè (de moment) una de les companyes de viatge és celíaca, i almenys podrà cuinar i tenir el menjar controlat.

A partir d'aquí, hem començat a fer estudis sobre la ciutat i voltants. Cada una per separat. Més endavant, exposarem les idees i coneixences que ha tingut cada una.