Dimecres, Març 28, 2007
Il mio nome è mai più
28 Mar 2007
Era l'estiu del 1999. Faltaven uns quants anys per a que en Bush Jr. decidís envair l'Iraq fent servir la política de les mentides per a intentar involucar-nos a tots en la seva batalla personal i innexplicable, feia un dels meus viatges de retorn-peregrinació al centre de refugiats bosnians d'Ajdovščina (en aquells temps ja tancat, donc la política del govern eslovè va ser, a l'acabar la guerra de Bòsnia, anar tancant els centres de refugiats bosnians del territori, gràcies a refugiats que tornaven o eren obligats a tornar a Bòsnia -una Bòsnia dividida en ents que no permetien als refugiats tornar a casa seva, doncs eren territoris en custòdia de la Republika Srpska, guanyats a base de sang i morts-, o aconseguien ser acollits per països com Canadà o Austràlia, o assolien establir-se a Eslovènia -no sense dificultats, doncs no tenien una situació regulartizada, amb tots els seus drets reconeguts, especialment la gent més gran, que no podia entrar al mercat laboral ja no només per papers, sinó per edat o salut-. Els que no van tenir cap d'aquestes sortides, van haber d'abandonar el Centre de Refugiats d'Ajdovščina i van ser agrupats amb altres refugiats al Centre de Refugiats de Postojna, a poc més de 20 quilòmetres de distància, però amb un canvi de clima impressionant, doncs es passa del clima mediterrani suau i les vinyes de la Vall de Vipava al clima centreeuropeu de Postojna, on la neu pot arribar a fer més de mig metre quan hi neva fort).
A la tornada vaig passar per Milà, on tenia uns amics (a la vila de Varedo, la Lucilla Parisi i el noi bosnià Jaško Halilović). A una casa de discos a la Plaça del Duomo milanesa (si no m'equivoco era una botiga de la casa Virgin's Megastore) vaig aprofitar per comprar alguns discs italians.
Un dels CD's que vaig comprar va ser un single d'un trio de cantants italians ben famosos al seu país, Ligabue, Jovanotti i Pelù. El single té dues versions de la mateixa cançó, una en que els tres cantants, que es fan dir com a trio, en aquest CD, amb el nom artístic de LigaJovaPelù hi posen la seva veu, i la versió instrumental de la mateixa cançó. El títol de la cançó és ben suggerent: "Il mio nome è mai più" ("El meu nom és mai més"), i la finalitat del sigle era recaptar fons per a diversos programes de l'associació Emergency, de suport a civils víctimes de guerres. L'any 99, els programes amb els que treballava Emergency es repartien entre països com Afganistan, Cambotja, les repúbliques ex-Iugoslaves i Sierra Leona.
El mapa central del llibret del CD encara era més explícit: un terç dels estats del globus terraqui eren països en situació de guerra, o bé tenien importants extensions del seu territori minat, o bé ambdues coses...
El perquè d'escriure aquest article ha estat perquè navegant una miqueta pel Youtube, m'he ensopegat amb un muntatge, fet a Catalunya, pel que sembla, amb una versió del "Il mio nome è mai più" cantada per Ligabue, que acaba amb unes notes del tema instrumental "Teresa" per Pascal Comelade (que es correspon amb el tema "Teresa" que va fer famós n'Ovidi Montllor).
Us deixo amb el videomuntatge, i que el fruiu, juntament amb la lletra de la cançó:
Il Mio Nome È Mai Più
Io non lo so chi c'ha ragione e chi no
se è una questione di etnia, di economia,
oppure solo pazzia: difficile saperlo.
Quello che so è che non è fantasia
e che nessuno c'ha ragione e così sia,
e pochi mesi ad un giro di boa
per voi così moderno
C'era una volta la mia vita
c'era una volta la mia casa
c'era una volta e voglio che sia ancora.
E voglio il nome di chi si impegna
a fare i conti con la propria vergogna.
Dormite pure voi che avete ancora sogni, sogni,
Il mio nome è mai più, mai più, mai più....
Eccomi qua, seguivo gli ordini che ricevevo
c'è stato un tempo in cui io credevo
che arruolandomi in aviazione
avrei girato il mondo
e fatto bene alla mia gente
(e) fatto qualcosa di importante.
In fondo a me, a me piaceva volare...
C'era una volta un aeroplano
un militare americano
c'era una volta il gioco di un bambino.
E voglio i nomi di chi ha mentito
di chi ha parlato di una guerra giusta
io non le lancio più le vostre sante bombe,
bombe, bombe, bombe, BOMBE!
Il mio nome è mai più, mai più, mai più...
Io dico si dico si può
sapere convivere è dura già, lo so.
Ma per questo il compromesso
è la strada del mio crescere.
E dico si al dialogo
perchè la pace è l'unica vittoria
l'unico gesto in ogni senso
che dà un peso al nostro vivere,
vivere, vivere.
Io dico si dico si può
cercare pace è l'unica vittoria
l'unico gesto in ogni senso
che darà forza al nostro vivere.
Il mio nome è mai più, mai più, mai più...
hola Catarrà,
amb la pregunta que et faré ara és possible que t'adonis que fa poquet que conec el teu blog...
Has estat amb refugiats bosnis (o bosnians...)? en camps eslovens?
Mira, jo l'estiu passat vaig anar a croàcia i vam aprofitar per visitar una mica Bòsnia (només Sarajevo i Mostar). La gent d'allà em va encantar! I de casualitat ens vam trobar a una senyora a Sarajevo que parlava en català (gairebé perfecte). I ens va explicar tot el que va viure durant la guerra. Jo, que vaig quedar al·lucinada de com parlava en català i de tot el que explicava, la vaig gravar en video.
Segons ella (jo també ho crec, però jo soc de casa...), els catalans som gent molt solidària.
Salut!
Hola, Brigitte,
si, vaig viure gairebé quatre mesos en un centre de refugiats bosnians a Eslovènia, concretament a la vila d'Ajdovščina, a vint quilòmetres de la frontera amb Itàlia.
Durant la guerra a Bòsnia es van refugiar a Eslovènia més de 30.000 bosnians, si no m'equivoco. El govern eslovè va ser inflexible en fixar un límit de refugiats que podien restar dins el territori eslovè, doncs no volia que trontollés l'equilibri d'una aleshores jove república independent d'Eslovènia, amb 2 milions d'habitants, i que estava superant el sotrac econòmic que van significar els seus primers anys d'independència (res a veure amb el sotrac que van viure moltes de les altres repúbliques ex-iugoslaves, però que per a un estat en situació de pau i amb un alt nivell de vida va significar posar-se el cinturó durant uns quants anys).
Vaig estar a Eslovènia, i durant la meva estada vaig apreciar la bellesa del país, i moltes similituts amb el poble català per la manera de fer, pensar i treballar. Però vaig viure amb bosnians, i durant aquells quatre mesos vaig intentar en el possible ser un bosnià més del centre (amb la diferència de que jo tenia bitllet de retorn cap a casa, mentre ells feia anys que estaven en una situació de desconeixement de quin podia ser el seu futur, i on estaria, si a Bòsnia, si a Eslovènia, si al Canadà...).
Mai hi ha hagut gent que m'hagi oferit tant com els bosnians amb els que vaig conviure a Ajdovščina. Des del primer dia em van obrir les portes de les seves "sobe" (habitacions) en aquelles antigues casernes de l'antic exèrcis iugoslau. L'últim mes va ser innexplicable, la integració era gairebé total, i els cafès turcs, els dolços i la "pita" (menjar típic bosnià) no tenien aturador...
Si t'han dit que els catalans són gent molt solidària, et puc dir que els catalans ens quedem curts si ho comparem amb el que ens donava aquella gent que va estar obligada a viure lluny de casa seva, sense saber que passaria demà, a on haurien d'anar a viure, que no podien entrar, en la major part dels casos, dins el món laboral eslovè, perquè l'estatus de refugiat de guerra només els permetia treballar com si fossin uns sense papers, si no era el cas que fossin dones grans, nens o invàlids, que aquests ja depenien directament dels serveis, molt bàsics, que els oferia el centre (que no té res a veure amb els treballadors socials eslovens del centre, que eren gent fenomenal, simplement qüestió de pressupostos per a oferir els serveis essencials), i que t'oferien la seva habitació, el seu café turc, els dolços i la "pita", la seva confiança, les fotos dels àlbums de família, els somriures i els jocs dels nens, el col·leguisme i l'actitut més transgressora dels joves, que van fer que la sala que ens van assignar als voluntaris i objectors catalans tingués vida gairebé les 24 hores del dia, sala que durant el matí era el centre d'activitats per als nens de sis anys que no sabem perquè no es podien escolaritzar a l'escola eslovena (la resta, de set cap a munt, si que estaven escolaritzats), durant la tarda la sala de manualitats i jocs per als nens, i sala del "Kompjuteri" amb quatre ordinadors, tres dels quals eran totalment obsolets, on nens i joves hi feine cua, especialment per poder jugar en l'únic ordinador "útil" de la sala, i que durant la nit es convertia en la sala de cinema dels joves del centre, fins a altes hores de la matinada, on es podien passar tres pel·lícules del videoclub del poble durant una nit...
Tot aixó no ho tornaré a viure mai més. Per a ells podia ser un malsón... Per a mi era meravellós. Ja han passat onze anys, i t'assaguro que ni abans ni després he tornat a trobar tanta gent que amb tant poc compartissin el poc del que disposaven amb algú que venia a passar només quatre mesos de prestació social...
Ostres Catarrà, que bonic. Ells ja saben el record tan bonic que en tens?
Jo vaig estar en camp de treball a la selva panamenya, prop de la frontera boliviana. No és el mateix suposo, però s'hi assembla.
l'experiència que vaig tenir és molt més rica del que jo vaig poder aportar. Ara de lluny, em pregunto si el que vaig fer no és una mica egoista...
Tot això va passar fa sis anys. Encara ara hi tinc contacte. Crec que més per necessitat meva que pel que pugui fer per ells. Que poca cosa som al seu costat, no creus?
Salut!
per cert, com fas per controlar les entrades? M'entra molta porqueria i m'agradaria poder fer-ho...
Brigitte, primer de tot... Pot estar la selva panamenya prop de la frontera boliviana? El Panamà només té frontera terrestre amb Costa Rica i Colòmbia (de la qual es va independitzar en el seu dia), i el més semblant, pel nom, a Panamà que pugui estar a la vora de Bolívia és el Paraguai... Perdona per aquest incís...
El tema de no predre el contacte penso que és vital. Encara que has anat allà a col·laborar, segurament has fet vincles intensos amb algunes persones d'allà... Jo he descuidat aquests vincles, i ara no em puc posar en contacte amb tota aquella gent amb la que vaig conviure durant quatre mesos.
Egoïsme... Es pot anomenar egoïsme anar a ajudar la gent (de la que al final en reps més del que tu dones a ells), però si creus fermament en el que estàs fent, com ho vaig fer jo en el seu dia, es tracta d'un egoïsme sa, d'un voler compartir, d'un voler dir que estàs amb ells i en contra de les injústicies en les que viuen. Per una vegada en la vida feia quelcom en el que creia, i hi haguessin les opinions contràries que hi haguessin, vaig seguir endavant en el meu camí. Vaig mesurar alló que podia donar, allà a on podia arribar, i crec que vaig complir al 100%. Un cop de retorn, si que puc dir que no he complert ni amb el 25%. `
Allà estava a una petita Bòsnia, una illa de "pau" de gent que tenia les seves famílies al costat del front de guerra, o que havien perdut éssers estimats, i jo vaig intentar ser un més d'ells.
Tornat a casa, la vida diària em va fer concentrar-me en la supervivència personal del dia a dia i del futur, que a tots ens persegueix dia a dia, en una societat competitiva i que es diu que busca l'eficiència econòmica...
Però no oblidem que tampoc hauria pogut passar-me tota la vida en el centre de refugiats amb els bosnians... Ara aquell centre ja fa vuit anys que està clausurat, i tothom, jo i ells, hem hagut d'espavilar-nos com hem pogut, amb menys o més sort. Però aquella petita Bòsnia la portem en els nostres cors. I encara que no mantinguem el contacte, ens uneix.
Per cert, Brigitte, pel que em comentes sobre el control d'entrades, has d'anar a l'apartat de Centre de Control del panell de gestió del blog, i a la secció AntiSpam, activar l'opció moderatePluginSettings per tal de moderar els comentaris.
Si no els vols moderar, però vols controlar els missatges indessitjats anomenats spam, a la mateixa secció d'AntiSpam pots entrar en el menú AuthImage , que activarà l'opció de demanar un número generat per Tinet cada cop que vulguis postejar un missatge en un article del bloc (tal i com ja et toca fer a l'escriure'm els teus missatges en aquest bloc).
Moltes gràcies per fer-me pensar en aquells dies que van ser tan importants per a mi.
perdó... vaig dir boliviana? volia dir colombiana!
Hola, Brigitte, tranquila, que gairebé tocant al Panamà (salvant uns quants quilòmetres de territori colombià) hi ha la selva de la República Bolivariana de Veneçuela, ;-)
Tots ens confonem un dia o un altre, sinó com farien programes com "Alguna pregunta més", he he he...
Jajajajaja!
doncs si el meu comentari hagués sortit a la tele, segur que ja hi seria a l'APM!
