« Anterior | Següent»

12.12.07

LA CONTRA DE LA VANGUARDIA

Publicat a General | 08:47

Reus 25/ 11/ 2007

La Contra, de La Vanguardia del dia 23/ 11/ 2007, publica una entrevista  a la

Terapeuta, Montserrat Gascón, que practica la osteopatia bioenergètica cel·lular.  

Les cosses del COR sempre m’han captivat. Ella diu que “La salut, com la vida es expansió”, i afirma que el pericardi (la membrana que envolta, subjecta i protegeix el cor) es el centre de la salut. Es el que reacciona, quant rep xocs emocionals, encongint-se  i pressionant tots els lligaments que asseguren el seu  fixament; provocant la majoria de les infermetats, des de trastorns cardiovasculars a respiratoris, digestius, hormonals, musculars, limfàtics i més; fins i tot arriba a desconnectar l’anima del cos,  que es  l’energia vital que flueix de dins a fora. 

Mitjançant les seves mans, la Montserrat retorna la seva normal expansió al pericardi i diu que així s’ajusta a nivell físic, tot el cos, incloent el cervell y la forma de pensar.

 (Això per a mi es nou, jo em pensava que la energia que donava aler a la vida, la enviava Deu, des del centre de l’univers, i ara resulta que cascun se la genera ell mateix.)

Si les paraules curen i maten, qui millor que ella, pot intuir el que volen creure, els malalts, que no troben consol amb els metges consultats, ni amb els medicaments receptats.

Fa 40 anys al hospital de El Cabo a  Sud-àfrica, el professor Chistian Barnard, va realitzar el primer trasplantament de cor de l’historia, que sols va viure 18 dies a causa del rebuig del nou òrgan.

Aquesta hipòtesis de la Montserrat, s’hauria de estudiar conjuntament, amb els efectes físics, i espirituals, que gaudeixen des de 1998, les 375 persones europees, que viuen amb un cor artificial, desenvolupat a EEUU i Gran Bretaña; (aquestes persones, suposo que viuen sense els efectes del pericardi?).

Al hospital de Bellvitge de (Barcelona) la senyora Maria Cinta Barberá  ha viscut quatre mesos connectada a un cor artificial; mentre el seu cor, es recuperava sense traure’l del seu propi cos.

El fisioterapeuta Esteve Bosch recollia totes les experiències viscudes per la pacient que ara ja te l’alta mèdica, i amb aquest material ha escrit un llibre. Seria mol interessant comprovar com aquest fisioterapeuta, a tractat  el  pericardi, de la Maria Cinta,  i quantes vegades l’anomena; (no podria ser, que prescindir del  pericardi, fos la millor manera de  fer desaparèixer tots el mals que provoca esta membrana, al ser humà?).    

Fa mols.. molts anys, vaig conèixer  a dues sonàmbules; es dedicaven a sanar a persones malaltes amb remeis mol especials; descobria qui l’hi havia encomanat el mal, llegia el futur, i els comunicava amb familiars difunts, a més dels creients de la vila, venien gent de mols pobles, amb animals carregats de menjar, era temps de molta gana, i pagaven en espècie.

El meu avi Mingo era republicà, i mol avançat al temps que l’hi va tocar viure, amb un concepte de llibertat, que avui molts voldrien.

De la mateixa forma que ell mai anava a missa,  tampoc va impedir a ningú de la seva família, que fos catequitzat.    

La meva avia Fina, i algunes cosines germanes seves, creient amb la sonàmbula i amb els fets inexplicables que els addictes divulgaven, cosa  que el meu avi no compartia , però mentre no causessin cap mal a ningú, ho considerava una cultura fora del seu temps, hi l’hi feien molta gracia.

Em va contar, que aquesta mateixa sonàmbula, va arribar a tenir tanta fama, que durant la guerra d’Àfrica, moltes famílies que tenien fills amb possibilitats de ser-hi destinats,  l’hi van consultar si podia fer alguna cosa per impedir-ho, ja que pocs tornaven  hi els que ho aconseguien portaven malalties incurables.

La sonàmbula va acceptar, i va fer els remeis adequats; mentre no varen fer el sorteig tots estaven convençuts que no anirien a la guerra, però no l’hi va sortir ve, i a l’endemà del sorteig varen ser reclutats tots els que ella avia remeiat.           

Aquest altre fet el recordo jo com si ara fos; un matrimoni del carrer on jo vivia, va tenir un fill, amb la  síndrome de down . El metge de  capçalera, els va informar de la realitat del problema, i com a últim recurs consultaren a la sonàmbula, ella els va dir que el mal que patia , no tenia remei, però els hi va assegurar, que era un mal que l’havia , encomanat un familiar que tenien mol aprop. No se exactament com es va resoldre’s el cas, el que recordo es que varen intuir qui podia ser el familiar, hi van anar a denunciar la malifeta al jutge de pau; la resta ens la em d’imaginar.

Guardo una anècdota, que va succeír  al davant de la casa, d‘una sonàmbula, on estaven lligats a unes anelles de la paret, uns quants animals, i un home que passava pel carrer, (li va dir al el seu gendre que era esquilador), apa noi avui et trauràs un bon jornal amb tants animals, i ell l’i va contestar, jo no, avui la xollada la fa la sogra, als que son dins.  

Ara iniciat el segle XXI, les persones especialitzades en intuir, el que necessita  una persona malalta, han canviat mol, fins i tot utilitzen mitjans informàtics,  i també es guanyen mol be la vida, el que ha canviat es que ara paguen amb euros.

1 Comentaris | "LA CONTRA DE LA VANGUARDIA" »

  1. x :

    31/01/2008, at 11:58 [ Respon ]

    http://www.lavanguardia.es/free/edicionimpresa/20071123/53411322900.html

    http://www.lavanguardia.es/lv24h/20071114/53410795312.html

    http://www.lun.com/modulos/catalogo/paginas/2008/01/18/LUCPRDI04LU1801.htm

    http://www.lasalutescosateva.org/reflex_cas.htm

    http://www.vivalavida.org/index.php?option=content&task=category§ionid=5&id=42&Itemid=58

Afegeix un comentari
















Primavera, estiu, tardor i: