Menú Crispetaire fins el 7 de febrer (by Esther)

31 Gener, 2008 04:42
Publicat per bego, Cinema

Benvolguts,

Recordeu aquells temps en que la mort se celebrava amb àpats especials i amb vaixelles de color fosc i formava part de la vida perquè els mortals no tenien manies a l’hora de  reconèixer que l’única cosa certa de l’existència és que tots acabarem al clot? Doncs bé, Julian Schnabel, un pintor novaiorqués que ja va per la seva tercera pel·lícula ha agafat el toro per les banyes i ens presenta La escafandra y la mariposa. Una història basada en fets reals sobre com afronta la mort aquell que ha de morir. Un experiment visual que us obligarà a enfrontar-vos amb alguns pensaments dels que sempre procurem fugir. Un àpat lúgubre, cert, però que cal afrontar i del que en sortireu renovats. Ja va guanyar el premi al millor director a Cannes 07 i donarà molt de sí als Oscar amb la llista de nominacions que acumula.

I com que les casualitats existeixen, l’altra recomanació va en la mateixa línia però en una to de comèdia sobreactuada. Es tracta de Ahora o nunca amb Jack Nicholson i Morgan Freeman dirigits per Rob Reiner, (el de Cuando Harry encontró a Sally i els famosos crits orgàsmics en un restaurant), reproduint en to agredolç Mi vida sin mi  d’Isabel Coixet des de la perspectiva de dos avis que davant d’un càncer terminal fan un llista de totes les coses que haurien volgut fer en la vida i mai van fer.

I seguint en la línia dels menjars sobris, Jason Reitman (que va estrenar amb força èxit la políticament incorrecta Gracias por fumar) ens presenta Juno. Una adolescent aguda i intel·ligent, d’aquelles que ens fan apretar a córrer quan ens toquen d’alumnes que es queda embarassada i decideix trobar una bona casa pel seu bebè. Fuig de dramatismes i melodrames i afronta una realitat més que quotidiana amb certa alegria de viure.

Aquesta setmana al TCCC, (divendres 9h) Erik Rohmer,  un cuiner de la Nouvelle Vague,  ens presenta un plat per “connaisseursEl romance de Astrea i Celadón. Una novel·la pastoral del segle XVII que recrea el segle V amb una mirada del segle XXI, des del punt de vista d’un dels darrers genis vius del cinema europeu. Un repte apassionant. No us la perdeu els amants de la pintura perquè  està farcida de referències pictogràfiques del sg. XVII, i el diumenge a les 8h,  Persèpolis de la directora i dibuixant de còmics Marjan Satrapi que explica les seves pròpies vivències de burgesa europeitzada després de l’arribada al poder dels aiatol·làs. Una especialitat que farà les delícies dels amants de còmic dur de digerir que tinguin la convicció que l’integrisme, vingui d’on vingui, és un plat que no ens hem de menjar.

BON PROFIT!!!!


Menú escrit per Esther Ferré

3 Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Et felicito perquè adolescents com Juno no en hi ha i pares i madastres tampoc i pensa que dedico 8 hores diàries als adolescents.
Jo humilment penso que Juno és una peli molt i molt tramposa. Es una mena de cinema que vol denunciar i es queda a mig camí i a més posa final feliç. No és el cinema que m'agrada.
Per exemple algú compara la històra de Mar adentro amb La escafandra y la mariposa, doncs bé, la primera és una peli tramposa i la segona és honesta i seria. En fí ja animirem desenvolupant el concepte "peli tramposa".

ESTHER

Publicat per Esther 11 Feb 2008, 18:42

Et felicito perquè adolescents com Juno no en hi ha i pares i madastres tampoc i pensa que dedico 8 hores diàries als adolescents.
Jo humilment penso que Juno és una peli molt i molt tramposa. Es una mena de cinema que vol denunciar i es queda a mig camí i a més posa final feliç. No és el cinema que m'agrada.
Per exemple algú compara la històra de Mar adentro amb La escafandra y la mariposa, doncs bé, la primera és una peli tramposa i la segona és honesta i seria. En fí ja animirem desenvolupant el concepte "peli tramposa".

ESTHER

Publicat per Esther 11 Feb 2008, 18:42

Aquest cap de setmana vaig veure Juno.Em va agradar. Fora de les pelis per adolescents és una peli sobre adolescents de veritat: res d'habitacions roses i "enanos" amb targetes de crèdit, típic de les americanades "Hillary Duff".Em va recordar als meus fills:aguda i intel·ligent, com l'Oriol; valenta i decidida, com la Sílvia.Aquesta forma d'enfrontar la vida amb una naturalitat i una simplicitat que els grans hem oblidat.Em va recordar a mi mateixa fa ja una pila d'anys, quan encara tenia més coses en comú amb la Mafalda que amb la Susanita.Històries reals de persones reals, amb aquell regust d'algunes produccions americanes amb una bona història i un baix pressupost, aquelles que salvaríem de la crema, vaja!

Publicat per Arantxa Ros 04 Feb 2008, 23:18

Afegeix un comentari


Els comentaris d'aquest bloc estan moderats i son revisats pel seu propietari abans de ser publicats

 















La segona lletra de cotxe: