Possibles pregàries impossibles de l'Esglèsia Catòlica

Publicat per fxsabate | 27 Des, 2009

He de passar una hora al cotxe el matí del darrer diumenge de l'any que la jerarquia catòlica espanyola dedica a Madrid a la família i connecto la ràdio per sentir-ho.

Parlen de la família que ells consideren la correcta i única, a la família que han inventat; perquè ni Jesucrist ni cap apóstol que se sàpiga van definir com ells la defensen ara. És la família que ells mateixos, malgrat l'ideal i veritable que és, no permeten formar als seus membres més notables: sacerdots, bisbes i cardenals i el propi Papa així com religiosos catòlics en general, masculins i femenins, naturalment.

Sempre recordaré com l’ex-arquebisbe de Tarrgona i ara cardenal de Barcelona Lluís Martínez Sistach es va venir a acomiadar al meu despatx de Delegat de Govern a Tarragona fa 4 o 5 anys. Eren les nou del matí i li vaig agrair la deferència. Li vaig manifestar que no hauria calgut donat que el dia abans havíem compartit el seu comiat oficial a la Catedral Primada de Tarragona. Va començar llavors un seguit de retrets “ perquè els traslladi als seus superiors " - em digué - sobre tots els mals que - vaig entendre que els socialistes - estàvem provocant a la societat. Des de l’educació, passant per les lleis permissives , també naturalment l’avortament i no sé quantes coses més.

 

Em va costar reaccionar però finalment, quan ja estava a punt d’aixecar-se, li vaig dir que jo també tenia alguna cosa a dir-li. Em preguntà quina era i llavors li vaig dir que era sobre la situació de la dona a l’esglèsia, l’accès al sacerdoci així com deixar de banda el seu paper secundari i merament auxiliar. Recordo que li vaig dir: “Ahir mateix, en el seu comiat, vosté va agrair el paper que les monges havien jugat ajudant-lo en el ministeri pastoral. Per què no poden deixar de només ajudar i jugar el paper protagonista i ser capellans i bisbes com els homes en un món en què la igualtat de dones i homes ja és imparable ? I perquè no deixen casar capellans i monges i podran parlar amb molt més coneixement de causa ?”  Deixaré de banda les excuses i arguments - febles, des del meu punt de vista que va aportar.

 

Però tot això m’ha vingut a la memòria sentint via COPE bona part de la cerimònia i tota la llarga homilia de Rouco Varela així com les pregàries de la missa en què m’ha cridat molt l’atenció i m’ha indignat la que més o menys literalment deia així: “ Por las mujeres que sufren el trauma del aborto, para que encuentren el camino del perdón.... etc etc “. O sigui que, a més del trauma, han de suportar l’estigma de pedacores que necessiten ser perdonades. Un amic al facebook on he penjat aquesta frase m’ha comentat que sembla llenguatge de l’Edat Mitjana i a mi també m’ha soant a la Inquisició.  Una altra amiga que es veu que també escoltava m'ha enviat aquesta altra consideració: " quan parlava Rouco de la "facilitación jurídica del divorcio hasta extremos impensables", posava l'exemple de la familia reial? dic jo, posats a fer..."

En fi, qui són ells per perdonar i culpar ? Apedregaran també a l’adúltera i haurem d’esperar que torni un Jesucrist per recordar-los que són uns fariseus ?

A mi m’haurien agradat unes pregàries que mai no sento a l’església de l’estil següent:

1 – Per l’eradicació de la corrupció i dels corruptes, veritable xacra social que es manifesta en múltiples formes i maneres a la nostra societat en el món dels poderosos, des dels financers que ens han portat a la pitjor crisi de la història , fins als polítics, professionals que no acompleixen la seva obligació i en general tots els qui s’aprofiten - des de situacions de privilegi - dels altres i cometen frau amb diners o faltant a la seva obligació professional

 

2 – Pels qui pateixen la injustícia al món que són la majoria d’humans. Perquè d’una vegada per totes entenguem tots i totes, principalment als països desenvolupats que tenen el mateix dret que nosaltres a una vida digna i d’optar a les mateixes condicions que nosaltres. No podem suportar més que mentre al món desenvolupat l’esperança de vida sigui de més de 80 anys en algunes zones de la Terra sigui de la meitat -. En particular, les malalties del tercer món i les mmorts i el aptiment de milions d’éseers humans colpegen les nostres consciències iles mouen a mobilitzar-nos en contra d’aquesta situació i a favor de cooperar per resoldre-la

 

3 – Per la igualtat de gènere. Ens comprometem des de l’Església a ser exemplars com els primers. Preguem al Senyor perquè sigui el darrer any que la dona sigui considerada auxiliar en les tasques de l’Esglèsia i tingui els mateixos drets que l’home.a dirigir la comunitat eclesial i perquè en el conjunt de la societat també tingui les mateixes oportunitats. També perquè la maternitat pugui ser sempre desitjada i no imposada.

 

4 – Per l’eradicació de la pederàstia. Perquè mai més a l’Esglèsia puguem tenir aquest problema que és un veritable crim contra els infants que eren els més estimats de Crist. Ens comprometem a perseguir sense amagar aquest gran pecat de membres de l’Esglèsia que reconeixem humilment.

 

5 – Preguem a Deu pel reconeixement de totes les opcions sexuals: celibat, homosexualitat i heterosexualitat. Totes elles són respectables i trebalalrem perquè a cap país sigui perseguida cap d'elles.

6 - Pel reconeixement de totes les formes de vida familiar, heterosexual o homosexual i/o monoparental. Perquè Deu no fa distincions entre els seus fills i filles i els estima a tots per igual sense condemnar ningú per la seva orientació sexual.

 

7 - Preguem al Senyor perquè els homosexuals no siguin perseguits a cap país del Planeta i puguin aparellar-se lliurement sense ser perseguits nio discriminats en els seus drets que són els mateixos que els dels heterosexuals.

 

8 – Encoratgem i et preguem Senyor per tots aquells i aquelles que seguint l’Evangeli són els més conseqüents de la nostra comunitat i es dediquen a la tasca social de prestar ajut als dependents físics o psíquics i als marginats en general. Aquests i aquestes acompleixen de veritat el principal manament que Jesucrist ens va ensenyar que és el de l’amor a Déu en els altres.

 

Si les pregàries fossin aquestes, quanta gent no ens atansaríem al menys per compartir una tasca que resultaria molt més gratificant i – ho dic amb tota la humilitat del món però sabent que ho asseguren també eminents teòlegs – molt més d’acord amb l’Evangeli cristià ?

 

( text subjecte a revisió com dirien ells. De moment nihil obstat meu que sóc únic responsable )

Comparteix:
  • Facebook
  • Meneame
  • Twitter
  • E-mail
  • Reddit

Contaminat de Reus o de Tarragona ?

Publicat per fxsabate | 22 Des, 2009

Una de Tarragona em diu que estic contaminat de Reus perquè no avalo els seus arguments de denominació d’aeroport, Vegueria i capital amb el de la nostra estimada Tarragona. Pocs instants abans un de Reus em reclamava més neutralitat perquè defensava massa Tarragona i poc la també estimada Reus.

A l’amiga li he recordat que si estic contaminat vol dir que estic malalt i que en altres èpoques no gaire llunyanes ja consideraven malalts als dissidents i els internaven als siquiàtrics. Els debats localistes estan basats gairebé sempre exclusivament en els sentiments i poc o gens en les raons encara que es digui que se’n tenen moltes que acostumen a rebuscar-se en la història i encara cadascú en el moment històric que l’interessa més.

Però si estic contaminat és dels 131 municipis del Camp de Tarragona, als ciutadans i ciutadanes dels quals atorgo els mateixos drets i deures. Reconec en molts d’ells aspectes singulars, irrepetibles i únics, que en alguns – com Reus i Tarragona, evidentment, però també com Valls, El Vendrell, Montblanc o Falset per posar les altres capitals de comarca, o Cambrils, Mont-roig, Salou i tants altres – també hi veig lideratges diversos que s’han consolidat al llarg de la història. Si encara se m’apura més, diré que Reus ha assumit un paper protagonista en molts moments de la història i en l’actual també. I que s’ho ha guanyat a pols – i també posant diners de la butxaca - perquè ha comptat amb emprenedors econòmics, culturals o esportius entre altres que han faltat en altres indrets.

Però cap ciutat no és més ni menys que una altra. Al menys aquest és el principi de la igualtat que els qui professem ideologia d’esquerra no deixem de sostenir. I per això entenc tant que hi hagi qui s’ofengui quan es vol fer prevaldre preteses superioritats que s’utilitzen aquests dies. Unes dosis d’humilitat no ens anirien malament a tots plegats. I de comprensió de la diversitat. Milers de ciutadans no ens mobilitzarem ni a Reus ni a Tarragona. I no per això se’ns ha de titllar de poca estima per una o altra ciutat.

A Catalunya ja hem patit prou d’aquestes acusacions tan poc fonamentades. Perquè l’amor a una ciutat o a una nació no es palesa sortint un dia al carrer o amb una signatura sinó amb el compromís constant, diari i demostrat amb els anys i per causes altes i nobles. Per treballar colze a colze, en peu d’igualtat, sense superioritats, per causes i valors i reptes dignes. I sobretot amb molt de compromís i molta disposició a treballar, a pencar, moltes hores i moltes no remunerades, de forma compartida i consensuada. I també apassionada.

I no estem disposats a rebre lliçons d’amor a Tarragona o a Reus o a cap altra ciutat. I menys perquè no vulguem assistir i participar d’unes mobilitzacions per discutir el nom d’una Vegueria que no sé per què ara hem de reinventar, ni el d’una capital que és de sentit comú que no canviarem i que només haurà de ser una ni el d’un aeroport el nom del qual ja forma part de l’imaginari col.lectiu. Però aquesta és la meva opinió i respecto sense apassionament altres.

El futur al Camp de Tarragona serà compartit o no hi haurà futur possible. Ja no es pot encarar en solitari la competitivitat en l’economia, la transformació de model productiu, la generació de llocs de treball, abordar el problema de l’energia, completar les infraestructures i la logística o millorar el treball conjunt en transport públic, aigua, residus, turisme, investigació i recerca ni perseguir també junts la cohesió social perquè no podem deixar al marge ningú.

I això es pot fer sense renunciar a defensar cada ciutat tant com es vulgui. És a dir, que cal contaminar-se dels 131 municipis del Camp de Tarragona i defensar les possibilitats que tenim tots plegats perquè per separat en tenim molt poques. I perquè per aquest camí d’aixecar tants recels, sigui quin sigui el final i es digui com es digui la capital, l’aeroport, la vegueria o “tutti quanti” no exercirà cap lideratge ningú perquè a ningú no se li reconeixerà. I de líders, de veritables líders, en plural , en necessitem molts.

 

Xavier Sabaté

Delegat del Govern a Tarragona

 
Comparteix:
  • Facebook
  • Meneame
  • Twitter
  • E-mail
  • Reddit

Posar seny al nom de les coses

Publicat per fxsabate | 17 Des, 2009

Mapa del Camp de Tarragona 

En l’imaginari personal i col·lectiu hi ha noms i conceptes àmpliament assentats que no es poden canviar sense provocar ferides i debats innecessaris i inútils. Per exemple, el nom de l’aeroport de Reus o que Tarragona és capital d’un territori ampli que fins ara eren deu comarques i que ara seran sis perquè l’Ebre formarà part d’una altra divisió. Pretendre que les seus dels diferents departaments de la Generalitat ara es repartiran marxant de Tarragona la meitat.

 

En canvi, ara el Centre d’Emergències de Catalunya serà més clarament a Reus i no passa res, com tampoc no passa res amb el Centre de Seguretat de la  Informació a Catalunya que també s’implanta a Reus o amb l’Institut de Recerca de l’Energia de Catalunya, a Tarragona. Per cert, algunes instal·lacions d’aquest centre, per raons tècniques, aniran fora de Tarragona i espero que tampoc no passi res.

 

Per tant, rebaixem el to i posem seny al nom de les coses. Perquè entenc els sentiments de pertinença i d’identitat. Els catalans en sabem més que ningú. Però els localismes no porten enlloc. I hi ha una nova realitat, agradarà més o menys, que s’ha anat configurant amb el temps, on es desenvolupa la nostra vida al sud de Catalunya, que es diu Camp de Tarragona. I ens convé que hi sigui perquè és més potent des de molts punts de vista que cada una de les nostres ciutats i pobles individualment considerats, perquè ens permet una més adequada inserció en el món global i perquè aquí es poden desenvolupar millor els nostres projectes personals i col·lectius.

  

És una nova identitat que hem d’adoptar com la d’Europa o, si se’m permet, com la del Facebook o la del Twitter. I això no vol dir, ni molt menys, que haguem de renunciar a la de la nostra pròpia ciutat en un territori on els lideratges –i és bo que així sigui– són plurals. Hem de parlar des del Camp de Tarragona i, per tant, en plural, superar les visions exclusivament localistes i encarar plegats el futur i els reptes que planteja des del consens i des del diàleg, cooperant entre grans i petits municipis perquè hi ha vida més enllà de Tarragona i de Reus

 

Cal, doncs, parlar menys dels noms, sobretot dels ja consolidats amb els anys i

parlar de col·laboració mútua. Perquè el futur al Camp de Tarragona serà compartit o no hi haurà futur possible.

En el món global, tothom té poques oportunitats però en tenim més si l’encarem plegats, si aconseguim més competitivitat en l’economia, si afrontem la transformació de model productiu de què tant parlem incorporant l’economia sostenible, si ens creiem de veritat que un dels problemes principals al món és el de l’energia i en traiem partit perquè aquí en som experts, si completem les infraestructures de comunicació i logístiques d’una vegada i si, en definitiva, consolidem i millorem el treball conjunt en matèria de transport públic, d’aigua, de residus, de comunicació, de promoció turística, d’investigació i recerca amb clústers en salut i nutrició, en química, en enologia, en turisme i oci, en energia, i també en arqueologia clàssica i paleoecologia humana.

 

I perseguir junts la cohesió social imprescindible que ens permeti avançar com a ciutadans dignes, perquè no podem créixer sense tenir en compte que ho hem de fer tots, sense deixar al marge ningú. Ja es veu, doncs, la poca feina que hauríem de dedicar a discutir i defensar tant els noms, la major part dels quals són indiscutibles perquè ja s’han consolidat en el temps. I és que l’altra, la feina conjunta, és molt important i no ens l’acabarem. No esmerçar-hi els esforços que requereix seria d’insensats.

 
Comparteix:
  • Facebook
  • Meneame
  • Twitter
  • E-mail
  • Reddit

El futur al Camp de Tarragona és compartit o no hi haurà futur possible

Publicat per fxsabate | 15 Des, 2009

 

El futur al Camp de Tarragona és compartit o no hi haurà futur possible

 

Declaracions en roda de premsa avui 15 de desembre de 2009

 

-         Parlo sense cap pretensió de donar lliçons a ningú i des del respecte a tothom però demano que s’imposi el seny a la rauxa, la raó als sentiments i la visceralitat, perquè només des de la raó es poden trobar punts de consens i d’entesa

 

-       En l’imaginari personal i col.lectiu hi ha noms i conceptes àmpliament assentats que no es poden canviar sense provocar ferides i debats innecessaris i inútils com per exemple el nom de l’aeroport de Reus o que Tarragona és capital d’un territori ampli que fins ara eren deu comarques i que ara seran sis perquè l’Ebre formar`+a part d’una altra unitat. O pretendre que les seus dels diferents deparatament s de la Generalitat ara es repartiran marxant de Tarragona la meitat. Ara el CECAT serà més clarament a Reus i no passa res, com tampoc no passa res amb el Centre de Seguretat Informàtica que també s’implanta a Reus o l’IREC a Tarragona. Per cert, algunes instal.lacions d’aquest per raons tècniques aniran fora de Tarragona i espero que no passi res.

 

-         Que els localismes no porten enlloc i que el Camp de Tarragona ha de parlar en plural. “el futur és compartit o no hi haurà futur possible al Camp de Tarragona”.

 

-    No té sentit actuar com els segles passats, sinó mirar d’encarar el futur i els reptes que planteja des del consens i el diàleg, cooperant entre grans i petits municipis perquè vull recordar que hi ha més vida més enllà de Tarragona i de Reus

 

-         Els ciutadans i les ciutadanes no entenen el debat perquè no té cap transcendència per a la seva vida quotidiana i que hem de treballar per millorar la seva qualitat de vida especialment ara en temps de crisi

 

-        Que no és el millor moment per plantejar l’avantprojecte de llei d’ordenació territorial donat que a l’horitzó proper hi ha unes eleccions i la fi d’una legislatura. Que cal debat i discussió i temps i en l’actual escenari es pot caure en la temptació de mirar per l’interès partidista i no pel bé col.lectiu. No obstant això “ acataré la decisió del Govern d’impulsar la llei que haurà d’aprovar el Parlament amb el text que sigui. Hem conegut dos ESBORRANYS i se’n veuran més quan es discuteixi que espero que sigui a la propera legislatura “

 

- Aquesta crida a la responsabilitat  i a la serenor la faig no només a totes les administracions locals i supracomarcals – àdhuc la de la Generalitat a la qual tinc l’honor de representar – sinó a totes les institucions que han entrat en el debat o intervenen en el debat públic i en les decisions quotidianes: organitzacions socio-econòmiques – patronals i sindicats - , mitjans de comunicació, col.legis professionals, isntitucions educatives i moviment associatiu en general

 

-    Hem de preveure i planificar conjuntament, gestionar conjuntament, actuar conjuntament . El futur està per fer i hem de posar èmfasi en els reptes tan greus que tenim plantejats en el terreny de l’economia i d’un canvi de model productiu, de l’economia sostenible en particular, de les polítiques socials i del medi ambient. Perquè per separat anem al fracàs i només actuant conjuntament tenim algunes possibilitats de tenir èxit.

  • l'acudit és de Faro i ha estat publicat al Diari de Tarragona el 14/12/2009
 
Comparteix:
  • Facebook
  • Meneame
  • Twitter
  • E-mail
  • Reddit

Un bon discurs de Carles Castillo sobre la seguretat

Publicat per fxsabate | 14 Des, 2009

Bon dia a tots i a totes.

 

Gràcies, en primer lloc, veïns i veïnes, autoritats judicials i administratives, membres de cossos policials, familiars, amics i amigues, per la vostra assistència avui aquí.

 

Ens trobem una vegada més, per celebrar el día de la Guàrdia Urbana de Tarragona. Avui complim 152 anys d’història, i aquest és el nostre acte de cada any.

 

Però hi ha una diferència esencial, de filosofia, respecte d’altres vegades. Hem volgut, en consonància amb l’aposta per una policia de proximitat, que aquest acte sigui absolutament obert a la ciutadania de Tarragona, i així, s’ha convidat, per primera vegada, a les entitats de la ciutat, per tal que assisteixin a l’acte de la que és la seva policia.

 

Tan senzill, i, si m’ho permeten, a la vegada tan revolucionari.

 

Perquè nosaltres estem naturalment orgullosos de comptar i haver comptat sempre, amb responsables i membres de la resta de cossos policials, als que recolzarem sempre, pel seu treball abnegat i vocacional; però els destinataris del servei públic i bàsic que prestem, són els propis ciutadans i ciutadanes, i són ells per tant, els que han d’anar jugant un paper cada vegada més actiu.

 

Hem d’aconseguir, (perquè encara hi ha marge de millora (sempre l’hi ha)) que la ciutadania assumeixi el protagonisme que li pertoca.

 

Amb aquest punt hi ha responsabilitat per part de l’administració, però no només de l’administració, perquè també comporta un canvi de txip, en la relació institucional de les entitats i associacions a través de les quals s’organitzen els veïns i veïnes.

 

Ara, tenen damunt la taula la possibilitat de participar directament en els objectius que es marca la Guàrdia Urbana en la seva activitat policial, i això implica a la vegada, el més difícil, un canvi de mentalitat.

 

Han de fugir dels vells models de crítica per la crítica, i posar al costat d’aquesta (que també ha d’existir, constructiva...), no necessàriament el reconeixement quan toca, que seria desitjable, però no exigible, sinó simplement la col·laboració, en la gestió i en la informació. Les entitats de la ciutat, amb aquest nou model, han de fugir de considerar-se a si mateixos com a objectes passius, que simplement reben (o pateixen) les polítiques públiques, per passar a ser subjectes veritablement actius que opinen.

 

I el canvi de model, no pot basar-se només, insisteixo, en el canvi per part de les estructures de l’administració pública, sinó que ha de venir necessàriament de les dues bandes de la taula.

 

Aquest és un dels reptes que tenim per davant tots plegats. Vehicular, promocionar i garantir la participació pública, en els objectius interns de les nostres policies.

 

I això ho hem de fer naturalment, a la vegada que garantim les tasques ordinàries. Alhora que no deixem de portar endavant tota la feina diària que d’ordinari té qualsevol  policia.

  

M’agrada recordar els números, sobretot, perquè es vegi el volum de feina de què estem parlant, i perquè s’aprecii la dificultat d’aquesta gestió diària.

 

120.000 trucades l’any, gestionades desde la sala d’atenció de Guàrdia Urbana. 30.000 serveis amb contacte directe al ciutadà; 50.000 actuacions en general.

 

Això, dividit entre els 365 dies de l’any, dóna una mitjana de prop de 350 trucades diàries, més quasi 150 actuacions al dia.

 

Aquest increment del treball i de la presència policial, per part de la Guàrdia Urbana, es veuen també reflectits en les estadístiques, amb un creixement en tots els indicadors positius, als que hem de sumar també la implantació del patrullatge a peu dirigit, amb l’aposta per la recepció de denúncies, per la mediació, pel medi ambient, pel tractament acurat, i fins i tot carinyós, a la víctima de violència familiar, per la formació en seguretat vial a les escoles...

 

En això últim, per cert, som absolutament pioners. I ho hem de dir amb claredat i amb orgull. Arribem a totes les escoles de la ciutat, i estem apostant per la pedagogia dels més petits, i per la conscienciació dels nostres adolescents. Disposem de la primera aula mòbil d’una policia local, i d’una mascota pròpia, el Guillem, que ens ajuden a arribar als que un dia, proper, seran el futur de la societat tarragonina.

 

Crec sincerament que el treball realitzat pel cos de la Guàrdia Urbana de Tarragona, en el seu dia a dia, és inqüestionable per ningú que tingui bona fe i sigui seriós.

 

 Però també crec que encara, repeteixo, hi ha marge de millora. I en això hem de seguir posant esforços i treballant. Hem de garantir el cercle: anàlisi, avaluació i millora continua.

 

No ens donem per satisfets amb les xifres objectives; indiscutibles, sí, però la majoria de les vegades, fredes i absentes d’humanitat.

 

Perquè en el cas de la seguretat, molt més clarament que en d’altres, importen les dades, sí, però també, en plà d’igualtat amb aquestes, importa la sensació dels ciutadans i de les ciutadanes.

 

I no podem estar contents només perquè les dades vagin bé, si la sensació de la ciutadania no va en paral·lel a aquestes dades.

 

Ja podem parlar de lo bé que van les coses, des d’aquests atrils, que si la realitat, o aquesta sensació subjectiva, no segueix a les dades, l’èxit mai no serà complert.

 

Ja podem parlar de lo molt que ens coordinem, que si aquesta coordinació entre cossos no es plasma al carrer; si no té una incidència a la realitat dels ciutadans i ciutadanes, no serveixen de res les paraules. [...]

 

I encara hi ha marge de millora, també, segur.

 

Encara es poden fer més esforços perquè aquesta bona coordinació i col·laboració que tenim, la visualitzi la ciutadania.

 

I si es poden fer, estem obligats a fer-los.

 

Us agraeixo la que hem tingut i tenim, però us encoratjo a donar més passos, per tal que gestionem els recursos, moltes vegades escasos, que tenim, amb més eficàcia i eficiència.

 

Ens devem a la ciutadania.

 

Ens ho està exigint.

 

I sobretot, no podem ser autocomplaents, amigues i amics, perquè darrera de cada delicte o acte il·licit, hi ha una víctima que pateix. Una persona com qualsevol de nosaltres, de tots els que estem aquí, que s’ha trobat en una situació MOLT desagradable, de vegades fins i tot, amb por real a patir algun mal directe.

 

Igualment, està demostrat, que en la percepció de la seguretat ciutadana té més impacte l’acumulació de petits fets, i les actituds de menyspreu envers les altres persones, i envers els equipaments i espais públics, que aquelles activitats delictives de més trascendència penal. Amb caràcter general, aconsegueixen minar més la moral colectiva els actes de vandalisme o d’incivisme que es donen, lamentablement en tots els nostres pobles i ciutats, que els delictes greus.

 

El primer tipus d’activitat il·licita afecta a moltes més víctimes, i és dóna de manera més continuada (moltes vegades les podem veure en qualsevol moment pel carrer; van des de no recollir l’excrement del gos, llançar un paper al terra, o trencar per pura diversió retrovisors de cotxes).

 

Hem fet un canvi de model total a la nostra Guàrdia Urbana, per adaptar-nos a la complexitat que dic, de les nostres societats, però sobretot, per adaptar-nos, i poder reaccionar millor davant les realitats de la nostra ciutat. Per aconseguir que la sensació vagi en parell a les dades.

 

Formació, especialització i proximitat, són els nostres eixos de treball.

 

Segurament no hem aconseguit encara que aquest canvi de model es visualitzi prou on més s’ha de notar, que és als nostres carrers i places. Però en el nostre cas no podem deixar que el nou model reposi, perquè hem de seguir gestionant el dia a dia. Nosaltres no podem tancar uns messos la paradeta, i tornar a obrir amb els canvis fets.

 

Aquesta és la dificultat.

 

El model és el bo. Estem segurs que anem en el bon camí. Però hem d’assegurar la seva consolidació. I per això necessitem de l’ajuda de la ciutadania, perquè també assumeixi que el canvi necessita també canvis de comportament per part d’ella.

 

Estem segurs també que comptarem amb aquest esforç de participació responsable i activa.

 

Per la nostra part, posarem també els esforços i les explicacions que calguin.

 

i deixeu-me, per acabar, que em dirigeixi directament a la gent de la Guàrdia Urbana. Agents del cos, caporals, sergents, sots inspectors, Cap... Rafel... i també, com no, Felix...

 

Gràcies pel vostre sobreesforç. Des del primer a l’últim de la plantilla. Gràcies pel vostre treball. Fa falta més, segur, però els passos donats són els correctes. I sense vosaltres, tampoc res del que s’ha fet ja, i del que està per venir, seria possible.

 

Força i endavant!

 

Moltes gràcies a tots i a totes.

Tarragona, 11 de desembre de 2009

Comparteix:
  • Facebook
  • Meneame
  • Twitter
  • E-mail
  • Reddit

Benvolgut Jordi Solé Tura:

Publicat per fxsabate | 6 Des, 2009

 

Aquesta tarda he decidit venir a dir-te Adéu al Palau de la Generalitat. No és un adéu per sempre. No es pot dir això a un amic que alhora ha estat i serà sempre un mestre. Mentre venia he passat per la Plaça de la Catedral ple a vessar de gent que mirava i comprava figures per al pessebre nadalenc i he pensat en les teves aportacions a la Constitució que ha estat i és la base de la nostra convivència desprès d’anys i anys de dictadures al nostre país.

 

Al carrer del Bisbe he vist un parell de joves que amb guitarres interpretaven una peça de Paco de Lucia i altre cop he reviscut aquells mateixos anys en què les noves músiques i els nous artistes obrien una nova era també des del punt de vista de la creativitat segada durant dècades i segles.

 

Ja a la Plaça de Sant Jaume m’he posat a la cua de la gent que esperava, com jo, saludar-te i reconèixer la teva aportació a la convivència. T’asseguro que era la gent que tu hauries volgut, persones senzilles que viu del seu esforç, que sent com a pròpies les preocupacions dels altres, homes i dones a qui els agrada les mateixes idees que hem defensat perquè les hem après de gent com tu.

He pogut saludar a molta gent companys i companyes de lluita, a responsables del PSC, del nostre Partit, Jordi, que lluita en tants fronts en condicions difícils, en cindicions com tu diries d’inferioritat perquè l’esquerra sempre està en inferioritat – quin sarcasme, quins c... diries tu – que se’ns acusi de prepotència quan som al govern ¡¡ - .

 

He recordat a la sala on era el teu cos aquella legislatura amb tu al Senat. Els teus comentaris sobre la clandestinitat a Romania, com us feien dir a Radio Pirenaica que Espanya estava pràcticament en vaga general quan aquí no es movia ningú, les teves opinions sobre el pujolisme, la teva senzillesa fins i tot en els moments més quotidians d’anar a menjar o en escollir hotels modestos on, en moltes ocasions, arribàvem a hores tan intempestives. I sobre tot la teva contribució en la redacció de la Constitució del 78 i del primer Estatut i en l’organització d’un Estat que volies federalista per solucionar definitivament l’encaix de la diversitat en un projecte que poguéssim compartir tothom i que fos garantia d’una millor projecció cap al futur ja definitivament en pau i llibertat.

 

He saludat la teva companya Teresa Eulàlia, tan sencera i lúcida com sempre. Quina parella d’activistes que estàveu fets ¡¡

 

Però sobretot he recordat la teva bonhomia, la teva capacitat dialèctica i didàctica a l’hora – que no sempre van acompanyades  - així com allò que més ha remarcat Isidre Molas aquests dies: la teva tenacitat sense defallir malgrat que en moltes ocasions ens vinguin ganes – i tu hauries tingut raons sobrades més que ningú – d’engegar-ho tot i deixar l’activisme tan frenètic que sempre has dut a terme.

 

Jordi, ironies del destí, aquest repòs al que sempre et vas negar, la naturalesa te la volgut proporcionar els darrers anys i t’ha obligat a desconnectar-te una mica. No saps com t’hem trobat a faltar i encara ho farem més en el futur. Però ja saps allò que un bon socialista no mor mai sinó que es planta. Difícilment aquesta dita s’acompleix millor amb tu que amb ningú. Has plantat molt i som molts, milers els i les qui portem en nosaltres molt del que la teva trajectòria ens ha deixat. I com que això sé segur que és allò que més t’agradaria sentir en aquests moments doncs queda escrit.

Una carta compartida

  • Aquesta carta ha generat via facebook o correu electr+onic diverses reaccions que passo a copiar perquè ha estat una manera de compartir sentiments i opinions. La xarxa permet aqeust tipus de vivències que multipliquen per molt allò que escrivim i que fa que el resultat final ja no sigui allò que escrivim cadascú sinó el que aportem entre tots.

Al final veureu una traducció al castellà que ha publicat una amiga de Granada que fa anys que no veig i el meu comentari

 

 1 - Carme Cabré:

..............Emocionant, saps expressar molt bé els sentiments i per això quasi tots els teus escrits són emocionants.

I aquest és un relat escrit des de la senzillesa, l’amistat, la lleialtat, la complicitat... un escrit sincer i tendre.

No sabia la dita “un bon socialista no mor mai sinó que es planta”. Som molts els que hem heretat aquesta llavor, però penso que seran pocs els que la germinaran de nou amb la mateixa puresa, massa contaminació.....

Imagino que amb aquest acomiadament directe se t’hauran posat els sentiments a flor de pell. Tal com descrius la visita, ambient nadalenc al voltant de la catedral, el poble fent cua, els companys de lluita i idees, records íntims d’un amic i insuperable lluitador per les llibertats.....,  buaaaaa quantitat d’emocions desbordades

Dies de nostàlgies, ahir a Xile també van poder acomiadar amb llibertat a Victor Jara, ja fa 36 anys que ens va colpir el seu assassinat. Com cantàvem les seves cançons, fins i tot les que no sabem cantar, en aquells anys que posàvem el nostre gra e sorra per veure caure la nostra dictadura.

No és bona la nostàlgia si no està segur del present.

 2 - Benito Paredes: M'agrada la teva carta plena de emocions, sentiments i dels ideals que compartim. Amb el teu permís ho enllaço al meu mur. Com tu dius bé les seves ideas segueixen e n cadadaqú de nosaltres.

 

3 - Montse Cunillera Busquets: és preciosa!

 

4 - Teresa Valls Miró: Amb el teu permís jo també l'enllaço al meu mur. És emocionant!!

 

5 - Maria Jesús Tapia Ortiz  Molt emotiva, emana un gran sentiment d'una fidel amistat i una gran travesia.

La veritat és que era admirable, mai morira sempre estara en la ment de tots aquells que tant hem lluitat per la libertat.

 

6 - María Ángeles Ortiz

Yo también te pido permiso aunque en mi caso es por partida doble. Espero que no te importe. Un abrazo.

 

Lilian Hernandez  ..no se ha podido expresar mejor, con mucho sentimiento y sencillez, que es lo que de verdad nace del corazón..

 

8 - Sonia Garcia Navarro  Xavi, he leído tu carta a Jordi Solé Tura, me ha emocionado! Te pido permiso para compartirla!

 

9 - Xavier Sabaté Ibarz No cal que us digui que podeu enllaçar-la tant com vulgueu. I moltes gràcies a tots /es pels vostres comentaris

 

10 - Ramona Gonzalez Soler : És una carta mol bonica, desperta moltes emocions

 

11 - Gladys Becerra Reyes  MUY BUENO!!!!!

 

12 - Josep Maria Burguès Vidal  Expresses el sentiment dirigit a un company i a un amic.

 

13 - Andres Ortiz Aguilera : muchos te seguiran recordando, ante todo como buena persona.

14 - Aurea Bujan: me ha emocionado y comparto todo lo que dices. aurea

15 - Alejandro Caballero Madrid : La verdad es que por edad no lo he tratado nada, pero si solo una décima parte de lo que se ha dicho de el estos días (gente que si lo trato) es cierto, me apena el no haberlo podido conocer.

El socialismo no va tan bien como para perder gente con esa brillantez.

Lo que nos queda es explicar quien fue y que hizo, para que todos sepan que papel jugo, cuando tocaba jugarlo.

Tenemos muchas mujeres y hombres en la reserva del socialismo que nos van abandonando en silencio, sin que los podamos escuchar, es una pena que el partido no ponga un altavoz a esos lideres que tuvimos y por cuestiones de edad o enfermedad nos van dejando, pues tendrían muchas cosas que aportarnos a los que están en activo y a los que van subiendo.

Salud, por el socialismo.

Recordando a Pablo Iglesias... ahí va otra semilla más para cubrir el mundo de socialismo.

16 - Han manifestat que els ha agradat al facebook: Montserrat Rull Ballesté, Isaac Albesa, Carlos Cid Amoros, Manuel Pérez, Castell, Joan Castor Gonell Agramunt, Marta Domenech, Josep Maria Burguès Vidal, Jordi Lafuente, Gemma Rubio Mayol, Teresa Clavé Fabra , Montse Vargas, María Ángeles Ortiz, Núria Carmona, Josep-Maria Badia Terceño, Rubén Blasco Bejarano, Jaume Moreno Sánchez, Teresa Valls Miró, Encarnacion Ruiz Garcia, Carme Sánchez Martín, Gemma Capella Ferré ,  María José Pino Gracia , Maite Martorell Salvat , Carme de la Fuente , Benito Paredes, Sofía Acosta Bellés , Amparo Bernad , Esther Roquer i Pepi Vidal Mariné

 

17 - Traducció que ha publicat al seu mur Mª Angeles Ortiz des de Granada:

 

Querido Jordi Solé Tura:

Esta tarde he decidido venir a decirte Adiós al Palacio de la Generalitat. No es un adiós para siempre. No se puede decir eso a un amigo que a la vez ha sido y será siempre un maestro. Mientras venía he pasado por la Plaza de la Catedral llena a rebosar de personas que miraban y compraban figuras para el portal de Belén y he pensado en tus aportaciones a la Constitución que ha sido y es la base de nuestra convivencia después de años y años de dictaduras en nuestro país.

En la calle del Bisbe he visto a una pareja de jóvenes que con guitarras interpretaban una pieza de Paco de Lucía y otra vez he revivido aquellos mismos años en los que las nuevas músicas y los nuevos artistas abrían una nueva era también desde el punto de vista de la creatividad segada durante décadas y siglos.

Ya en la Plaza de Sant Jaume me he puesto a la cola de la gente que esperaba, como yo, para saludarte y reconocer tu aportación a la convivencia. Te aseguro que era la gente que habrías querido, personas sencillas que viven de su esfuerzo, que sienten como propias las preocupaciones de los otros, hombres y mujeres a quienes les gustan las mismas ideas que hemos defendido porque las hemos aprendido de personas como tú.

He podido saludar a mucha gente, compañeros y compañeras de lucha, a responsables del PSC, de nuestro partido, Jordi, que lucha en tantos frentes en condiciones difíciles, en condiciones como tú dirías de inferioridad porque la izquierda siempre está en inferioridad – qué sarcasmo, qué c…. dirías tú- que se nos acuse de prepotencia cuando estamos en el gobierno.

He recordado en la sala donde estaba tu cuerpo aquella legislatura contigo en el Senado. Tus comentarios sobre la clandestinidad en Rumanía, cómo os hacían decir en Radio Pirenaica que España estaba prácticamente en huelga general cuando aquí no se movía nadie, tus opiniones sobre el pujolismo, tu sencillez incluso en los momentos más cotidianos al ir a comer o al escoger hoteles modestos donde, en muchas ocasiones, llegábamos a horas tan intempestivas. Y sobre todo tu contribución en la redacción de la Constitución del 78 y del primer Estatut y en la organización de un Estado que querías federalista para solucionar definitivamente la vertebración de la diversidad en un proyecto que pudiésemos compartir todos y que fuese garantía de una mejor proyección hacia el futuro ya definitivamente en paz y libertad.

He saludado a tu compañera Teresa Eulalia, tan entera y lúcida como siempre. Qué pareja de activistas estabais hechos!!!

Pero sobre todo he recordado tu bonhomia, tu capacidad dialéctica y didáctica a la vez – que no siempre van acompañadas- así como lo que más ha subrayado Isidro Molas estos días: tu tenacidad sin desfallecer a pesar de que en muchas ocasiones nos viniesen ganas – y tú habrías tenido razones sobradas más que nadie- de hacerlo y dejar el activismo frenético que siempre has llevado a cabo.

Jordi, ironías del destino, ese descanso al que siempre te negaste, la naturaleza te lo ha querido proporcionar en los últimos años y te ha obligado a desconectarte un poco No sabes cómo te hemos echado de menos y todavía lo haremos más en el futuro. Pero ya sabes que un buen socialista no muere nunca sino que se siembra. Difícilmente este dicho se cumplirá con nadie mejor que contigo. Has sembrado mucho y somos muchos, millares los y las que llevamos dentro de nosotros mucho de lo que tu trayectoria nos ha dejado. Y como eso sé seguro que es lo que más te gustaría escuchar en estos momentos pues queda escrito.

 

 

18 - el meu comentari a la traducció:

 

Joder, niña, eso se avisa ¡¡ Bufff ¡¡ Me la he encontrado por casualidad y me ha emocionado leer esta traducción tuya al castellano. Es como si fuese otra carta y escrita por otra persona que, evidentemente, no soy yo. No sabes cómo te lo agradezco. Hace años que no nos vemos pero, en fin, me alegra de que continuemos sintonizando y conectando tanto. Un abrazo prolongado ¡¡¡

Comparteix:
  • Facebook
  • Meneame
  • Twitter
  • E-mail
  • Reddit

Tarragona capdavantera

Publicat per fxsabate | 4 Des, 2009
 A una setmana encara no de la Cimera del Clima de Copenhaguen i amb més voluntats que possibilitats reals de tancar un gran acord mundial per reduir les emissions de CO2 a l’atmosfera, Tarragona se situa a l’avançada en matèria d’energia, tan decisiva en aquest camp. 

En investigació i en estalvi i eficiència, dos anclatges clau per transformar el sector productiu, és a dir, per entrar de ple en el canvi de model productiu i assegurar la sostenibilitat econòmica, social i mediambiental, contribuir decididament a la mitigació del canvi climàtic i sortir, en definitiva, enfortits de la crisi.

 

Amb la presentació de l’Institut de Recerca de l’Energia de Catalunya, Tarragona se situa en el mapa mundial de la investigació en matèria energètica i sostenibilitat. L’IREC farà recerca  en  biocombustibles  i principalment eòlica marina. Un projecte com aquest és una benedicció per a la ciutat, pel Camp de Tarragona i per Catalunya com a país que aposta en R+D energètic. Tarragona sorgeix amb lideratge i competitivitat desplegant amb convenciment l’anomenada economia verda.

 

L’IREC significa la creació de nous llocs de treball, valor afegit en els processos de producció, aplicació en el mercat de noves línies d’investigació i assegurar amb energies netes el subministrament energètic. Ara convé trobar la complicitat empresarial per participar activament a l’institut que tindrà com a primera missió el desenvolupament d’una plataforma d’assaig d’eòlica marina al litoral que aportarà no només know-how al territori, sinó també reconeixement a nivell internacional.

 

Aquells que volen disminuir la importància d’aquesta realitat no només poden en evidència la seva ignorància sinó també la seva falta d’alternatives en el passat i una poca capacitat d’avançar-se al futur

 

Tarragona, doncs, està obrint una nova porta de la seva història, en un moment de crisi global i profunda, amb la posada en marxa de l’IREC. Aquest projecte que s’impulsa des del Govern de la Generalitat ha trobat ara un complement idoni en la política municipal de l’Ajuntament de Tarragona que acaba d’aprovar el Pla d’Acció d’Energia Sostenible (PAES), tot seguint el conegut 20-20-20 de la Comissió Europea que planteja reduir les emissions de gasos amb efecte hivernacle, incrementar l’eficiència energètica i assegurar la producció a través de renovables d’acord amb aquestes xifres. Tarragona creu en la decisiva  contribució del món local en la resolució dels problemes globals com el canvi climàtic i està a l’avançada en el desenvolupament sostenible de la societat aplicant criteris més eficients en l’enllumenat, en els semàfors i en els consums energètics de les instal.lacions públiques.

 

Frenar l’escalfament del planeta és responsabilitat de qui l’escalfa: dels governs però també de les empreses i de tots i cadascú de nosaltres. En un moment de crisi com l’actual amb reduccions significatives de consums energètics– industrials i domèstics - , seria una irresponsabilitat relaxar-se i no aprofitar per reduir  encara més la intensitat energètica en cada pràctica quotidiana. Per tant hem d’aplaudir i lloar totes les accions que activem en aquesta línia com els de l’Ajuntament de Tarragona. I més encara si contribueixen a la innovació tecnològica obrint noves línies de sortida de la crisi i fent que l’economia es recuperi sobre unes bases més sòlides.

 Article publicat a "més Tarragona" el 2 de desembre de 2.009
Comparteix:
  • Facebook
  • Meneame
  • Twitter
  • E-mail
  • Reddit