Lletraferit malparit

Tarragona enamora, es pot dir més alt però no més clar.

Ens trobem davant d’una ciutat preciosa, una perla del mediterrani català. Malauradament, penso que massa sovint infravalorada, sobretot per naltros mateixos. Aquesta és una bona iniciativa per a què la nostra autoestima col·lectiva es reforci, i que cada vegada que xafem qualsevol indret de la nostra ciutat siguem conscients de tot el que tenim, de tot el que som.

Tarragona és sinònim d’una història apassionant, equilibri de glòria, poder, lluites, llegendes i oblit. Les muralles, imponents, ens pregonen altres temps sobirans (com deia la cançó); la Catedral ens acosta al concepte de bellesa i ens amaga una processó de rates; l’amfiteatre i el circ evoquen passions del poble i convulsions passades; i la plaça del Fòrum representa l’harmonia perfecta entre passat i modernitat.

És un autèntic plaer perdre’s a consciència pels carrers de la Part Alta, carregats de melancolia, intimisme i història. Així com donar un tomb per la Rambla Nova, i xerrar amb els nostres sobre coses banals, sota l’atenta mirada de l’emblemàtic avi Virgili. Visitar, ja de pas, el Teatre Metropol, que demana a crits que no menystinguem la nostra herència modernista.

Fer una cerveseta estiuenca en una terrassa de la Plaça de la Font tampoc està gens malament, i una posta de Sol tocant ferro al balcó del mediterrani (quin balcó!) és el millor paisatge per als enamorats.

Quin goig fan els nostres carrers quan s’apropen les festes patrimonials i la ciutat es bolca totalment. És aleshores quan bèsties, balls, entremesos i castellers ens condueixen cap a la follia popular, i ens recorden, per mitjà d’un espectacle inesborrable, que hem de lluitar per salvaguardar les nostres tradicions, la nostra identitat. Més enllà de les nostres creences, tampoc podem deixar de banda l’encant i solemnitat de la nostra Setmana Santa.

I la mar? No ens oblidem de la mar. Del seu color, el seu perfum, les nostres platges, la brisa serrallenca i el seu romesco, i de la devoció dels pescadors per Sant Magí.

Podem menjar per dinar l’espineta amb caragolins, recepta metafòrica del que representa la nostra ciutat. I després? Després podem fer copa, cafè i puro per un duro, si ho voleu. La copa, evidentment, serà de Chartreuse!

Més tard, podem conèixer més a fons llegats com el de Pin i Soler o Manuel de Montoliu; si ho preferiu, podem provar-ho amb poemes de Montserrat Abelló i Olga Xirinacs; també podem fer una mica de broma recordant vinyetes d’en Napi; o sorprendre’ns quan els avis o pares ens expliquen l’experiència radiofònica del Maginet Pelacanyes de Josep Maria Tarrassa, o les jugades de Balmanya a l’estadi de l’Avinguda Catalunya!

Com podeu comprovar, tenim moltes raons per les quals enarborar la bandera del tarragonisme! I tantes altres de les quals aquest text s’oblida.

Visca Tarragona!