El "cas Companys" i l'amnèsia històrica

15
Oct
2010
12:10

 

La matinada de tal dia com avui, Lluís Companys i Jover era afusellat al fossar de Santa Eulàlia, al castell de Montjuïc, per decisió d'un cínic "Consejo de Guerra", que el condemnà a mort per rebel·lió militar. Aquesta condemna era la carta que es treia habitualment de la màniga (no pas de la legalitat) la repressió franquista  durant els primers anys de postguerra per assassinar els líders polítics de la República, sense cap altre motiu que no fos la seva condició ideològica. Avui es compleixen 70 anys d’aquest acte d’injustícia.

Així doncs, aquell 15 d’octubre, l’honorable president moria amb els ulls al descobert, donant la cara als que l’afusellaven, i amb el cap ben alt, conscient que perdia la seva vida per una causa justa: la catalana. Ho feia també amb els peus descalços, en contacte amb la seva estimada terra. El seu últim crit fou “Per Catalunya!”.

Cal remarcar que, evidentment, abans d'esdevenir condemnat, havia estat torturat i humiliat per la policia franquista. Aquell calvari el passà a les cel·les de la Direcció General de Seguretat, a Madrid.

 

 

Companys fou el primer i únic president escollit de forma democràtica pel seu sobirà poble assassinat pel feixisme europeu, com així ho destaca Jordi Creus, director de la revista Sàpiens, en el seu article publicat al número d’octubre.

Qualsevol persona o institució honesta i amb dos dits de front està capacitada per assegurar que aquella barbàrie -com tantes altres- atemptava contra la legalitat, la llibertat i la dignitat humana. Com és lògic, el règim franquista, com a institució, mai ho denuncià ni se’n penedí, tot i que personatges com Ramón Serrano Súñer, figura propera al general Franco, acceptessin anys després que aquelles condemnes havien estat un absurd. Va fer un pèl tard per denunciar-ho, concretament 40 anys tard, tot i que més val pensar en l’expressió castellana que diu más vale tarde que nunca.

El més dur és que les institucions democràtiques espanyoles, en més de trenta anys, no han  estat capacitades per a dignificar la història. Segons els estaments judicials actuals, Companys continua essent culpable dels actes pels quals se l’imputaren. Trist i humiliant, molt humiliant. L’Estat espanyol pateix d’una amnèsia històrica que l’impedeix mirar cap el futur polític amb garanties d’èxit. Viu encara ancorat en el passat franquista, no ha sabut o no ha volgut tancar les ferides Desenganyem-nos, Espanya encara es troba en període de transició. Fins que no siguem capaços d’afrontar la realitat del nostre passat recent i fem justícia per la dignitat de tots aquells que donaren la vida per una societat més lliure, aquesta terra no gaudirà d’una democràcia saludable.

Cal que tots els catalans ens sentim hereus de la lluita d’en Companys, basada principalment en la defensa del republicanisme, els drets dels obrers, la legitimitat sobre la propietat de la terra per aquell qui la treballa i la sobirania del poble català. Els catalans del segle XXI hem de tornar a sofrir, tornar a lluitar i tornar a vèncer, i la nostra primera lluita ha de consistir en fer justícia amb els assassinats del franquisme. Recuperar realment la nostra memòria col·lectiva. Sinó, la ignorància vers el passat ens continuarà impedint l’avenç cap al futur.

 

Vegeu: 

              Revista Sàpiens número 96 (octubre 2010).

              MARIA SÒRIA, Josep: Las últimas horas de Companys. Diari La Vanguardia, 14 octubre de 

              2010.

              FORN, Josep Maria (director). (1979). Companys, procés a Catalunya [Pel·lícula].

Homenatge personal als castells

4
Oct
2010
23:10

 

Vull aprofitar que, durant aquestes setmanes, els castells han esdevingut notícia d’actualitat per a parlar sobre algunes de les experiències i reflexions que m’ha aportat la pràctica castellera durant els darrers dos mesos. L'entrada a la Colla Jove Xiquets de Tarragona m'ha ofert una visió que abans no tenia dels castells, que m'enamora i que vull compartir amb tots vosaltres:

Aquell meu primer dia d'agost vaig començar a conèixer gent de la colla: els que em cauen de puta mare, els que saludo i prou, els que hauria preferit no conèixer mai, els que coneixo de vista però mai hi he parlat, etc. Vaig començar a formar les meves impressions i/o prejudicis sobre tots aquells que m'envoltaven (és inevitable que no es generin preconcepcions). Hi ha molta gent, i de tota mena, i això l'omple de riquesa. És evident que en una entitat amb tantes persones implicades tens l'oportunitat d'ampliar les teves relacions socials (cadascú al seu tempo) i generes un seguit d'opinions personals. Però el que em va sobtar i vull destacar fou que quan toca alçar el castell, tot tipus de diferència, prejudici sobre un altre individu desapareix i tothom esdevè una peça igual, una peça important. L'home fa l'escaleta a la dona; el neoliberal demana pit al comunista; el nadiu fa de falca al nouvingut; l'empresari és la crossa de l'obrer que està a l'atur; el banyut posa els peus al folre a sobre de l'home que feia l'amor amb la seva dona fa dues nits... no sé si m'explico. La colla castellera és una realitat formada per un gran nombre d'individus diferents que adquireixen una igualtat molt pura a l'hora de realitzar la seva construcció.

La meva conclusió personal és doncs que els castells ens presenten una microsocietat perfectament construida, on la igualtat és el valor cabdal. La jerarquia establerta (cap de colla, equip tècnic...) tan sols està formada per una sèrie d'òrgans molts simples , la finalitat exclusiva dels quals és garantir el màxim rendiment de cada individu per a una millora qualitativa del castell en global. A voltes, seria positiu que tots ens emmirallèssim en aquesta idea i intentèssim que les nostres relacions humanes, o fins i tot les nostres societats, capitalistes, extremadament materialistes, de competència ferotge, amb enormes desigualtats, infectades en excès de modes i prejudicis fossin una còpia el més perfecta possible d'aquestes idees genials que ens transmet el castell com són la solidaritat, la igualtat, la competència sana o la humilitat humana, entre d'altres.

 

 

També és interessant veure com els castells ens confirmen una vegada més l'empírica afirmació que els humans som animals interdependents, de naturalesa social, és a dir, tenim la necessitat d'establir xarxes de relació entre nosaltres mateixos. Ja us dic, la pràctica castellera n'és un exemple ben patent: l'individu sol no fa el castell, necessita de tot un seguit de persones més per a construir allò que es proposa. El lema que es coneix com a nacional de Suïssa de “uno para todos y todos para uno” assoleix la seva màxima. És collonut.

Aquests mesos m'han permès conèixer com tot una sèrie de valors socials que, en la vida quotidiana occidental ignorem quasi sempre, tenen una expressió molt pura en la tradició catalana castellera. Estic molt content d'aquest aprenentatge que m'ha ofert aquesta pràctica, i és per això que vull acabar aquest article homenatjant-la:

Visca els castells!

 

 font imatge: http://www.iberimage.com/fotos/2T041012.jpg