Els gegants Moros de Verderol: trist final

9
Ago
2010
18:08

L'any 1851, l'escultor Bernat Verderol i Roig construïa, per encàrrec de l'Ajuntament, els Gegants Moros de Tarragona. Hom diu que representaven uns cortesans dels Cosroes, reialesa Persa. Però bé, el cert és que durant quasi cent quaranta anys representaren a la ciutat.

 

Fins a l'any 1985, en què es guardaren per motius tècnics i de mal estat, els gegants de Verderol passejaren pels nostres carrers i esdevingueren insigne de la ciutat. Resistiren a revoltes, dictadures, guerres i conflictivitats socials. És per això que podem afirmar que són un patrimoni valuosíssim de caràcter artísitc, cultural i històric. És més, estan carregats d’una profunda càrrega emocional col·lectiva, ja que són els gegants amb què ballaren i gaudiren els nostres germans, pares, tiets, avis, besavis, rebesavis....

 

Tanmateix, sembla ser que malauradament els nostres representants polítics mai han entès la importància i el significat d’aquests gegants per als tarragonins. Una vegada més, i sense tenir en compte el color polític, se situen a les antípodes del sentiment popular i del manteniment digne de la nostra riquesa cultural.

 

A partir de la seva “jubilació”, els gegants passaren a l'edifici de l'Antic Ajuntament, al carrer major. Allí es podriren de fàstic amb les humitats. Al cap d'un temps, foren mal guardats en el primer pis de l’Ajuntament de Tarragona i, amb una mica de sort, es podien veure des del pati Jaume I del nostre consistori. Ja hi hagueren alguns tarragonins melancòlics que mostraren el seu rebuig aleshores i que intentaren posar-se en contacte amb l’Ajuntament per a aconseguir un final menys trist per als Moros (en tinc constància). Res no s’aconseguí.

 

Amb l’arribada de l’esperada Casa de la Festa, hom podia esperar que els nostres antics gegants restarien més propers als nostres conciutadans. L’obertura d’un espai que pretenia dinamitzar i apropar la festa a tothom ho podia fer pensar. Però, de nou, no fou així.

No sé si porten allí des de l’obertura de l’espai, però puc afirmar amb plena certesa que des del juliol de 2008 resten darrere d’una cortina que hi ha en la sala on s’exposen els plafons explicatius sobre els balls del nostre Seguici Popular. I no és agosarat reivindicar també que ho fan en un estat tristament decrèpit, com es pot observar a les fotografies.

 

 

Potser des de les poltrones responen que s’estan restaurant o quelcom similar, però la realitat és que durant aquests dos anys que tants tarragonins curiosos els hem pogut veure darrere d’aquelles cortines blanques, no hi ha hagut cap millora.

Seria bonic i, sobretot, molt digne que l’any 2011, en què els Gegants Moros que féu Verderol compliran 160 anys, gaudissin d’una salut força més envejable que l’actual, i per què no, que estiguessin a la vista de tothom. Perquè és molt trist haver de capficar-se entre les cortines per veure allò que ens pertany a tots, i més en segons quines condicions.

 

Molts tarragonins estem farts d’aquesta situació i volem que es dignifiqui la seva figura d’una vegada per totes, per tot allò que representaren, representen i representaran sempre. Sembla paradoxal que es vulgui esdevenir capital de la cultura quan, a voltes, dóna la sensació, que en aquest àmbit tenim masses mancances i tasques a fer encara. I aquest homicidi, n’és una prova més. Però bé, tots sabem que la nostra és ciutat de projectes, no de realitats.

Potser ha arribat l’hora de canviar-ho.

 

I al tercer any ressucità (conte)

2
Ago
2010
16:08

Us deixo amb un conte que vaig escriure fa temps, el qual intenta reflectir el poc tarannà democràtic de la santíssima, invariable i perpètua Constitució espanyola, que trenta anys-dos després, continua encadenant persones i nacions.

 

I AL TERCER ANY RESSUCITÀ


El 20 de novembre de 1975, Arias Navarro, pronuncia, molt afectat, les següents paraules davant dels mitjans de comunicació:

- “Españoles, Franco ha muerto”.


Acte seguit, milers de catalans surten als carrers amb ampolles de cava a celebrar-ho. Podem afirmar que d’aqui nou mesos naixeran moltes criatures: la societat té motius per estar de celebració.

Tot indica que es produirà un gran canvi, i tothom està molt il·lusionat. Tanmateix, encara no són conscients que l’esdevenir no és gaire esperançador.


El 6 de desembre de 1978, la Llibertat, molt afectada, xiuxiueja a un nombrós grup de catalans que fan l’esmorzar al bar del poble:

- Catalans, Franco ha ressucitat!