El "després" del 10 de juliol

24
Jul
2010
00:07
Ja han passat dues setmanes de la històrica manifestació de Barcelona, on gent d’opcions polítiques molt diferents, es va unir per a rebutjar la sentència del Tribunal Constitucional. Tanmateix, era previsible que després de la foto, tot seguiria igual.

És evident que les formacions polítiques no poden treballar unides a Madrid, perquè plantegen solucions diferents a la resolució del Contitucional.

 

Però el que cal destacar, mal que alguns manipuladors ho vulguin amagar, és que la societat civil catalana va demostrar el 10 de juliol que ja s’ha cansat del maltracte descarat de l’Estat Espanyol vers la nostra terra i els nostres drets.

Perquè ja no ens creiem (alguns mai hi hem cregut) les històries aquestes que ens trobem en un estat plurinacional, democràtic, amb territoris històrics respectats, on les seves llengües i cultures seran salvaguardades...

 

Voleu saber on ens trobem, grandiloqüent i mentider Zapatero?

 

 

 

 

Vostè ho sap millor que ningú, i els seus fillets del PSC també. Ens trobem en l’Espanya rància de sempre, la mateixa que fa tres-cents anys ens va ocupar a cop d’arma sota les ordres de Felip V, que fa més de cent anys va plorar l’alliberament de colònies explotades de les seves fronteres... en aquests anys d’ocupació, no han canviat tant com alguns han fet que sembli.

Perquè un Estat que té com a guia una Carta Magna desfassada, invariable, perpètua, inflexible i que legitimitza la defensa de la unitat espanyola a qualsevol preu, no pot ser considerat un estat democràtic.

 

 

El més important és que a la multitudinària manifestació de l’altre dia una part molt considerable dels assistents va demostrar que aquesta etapa ha de finalitzar, i que caldrà treballar per a construir un Estat Català: perquè si en 300 anys no han canviat, vol dir que no canviaran mai. El federalisme i aquest bon rotllet és un somni que mai es podrà fer realitat: s'ha acabat de demostrar. L’imperi on mai es ponia el Sol ha de morir definitivament, és l’hora que les seves últimes colònies s’emancipin. Però no serà fàcil.

L’any 1975 Francisco Franco moria en un llit tranquil·let... la mort d’Espanya no podrà ser tan plàcida com la d’aquell mal nascut: hem d’assassinar a Espanya.

 

S’ha acabat la fal·làcia del seny català, propi de la burgesia que tants cops ha venut els nostres drets per purs interessos econòmics.

L’assassinat és unilateral, no el pactarem amb els enemics, perquè mai arribarem a un acord. L’Estat Espanyol mai reconeixerà el dret a decidir democràticament del poble català sobre el seu futur. Així doncs, que cap traïdor s’agelloni a Madrid i ajudi al govern central a tirar endavant mesures per a rebre mínimes millores d’autogovern. No volem fer un pas endavant i dos enrere, ja no ens alimenten molles, com deia l’Ovidi.

 

El seny l’hem de llençar al contenidor de rebuig, i procurar que cap aprofitat l’intenti reciclar. És l’hora de la valentia, la lluita... ha arribat l’hora de les classes populars. D’aquestes mateixes que encetaren un seguit de consultes per a la independència, en una mostra de pedagogia democràtica (que s’emmerdà quan van posar-hi massa mà les formacions polítiques). Les mateixes que mostraren ara farà tres anys que molts catalans no creiem en aquesta monarquia imposada per un dictador feixista.

Desenganyem-nos, els ninots de la foto del 10 de juliol no ens solucionaran res.

 

Nosaltres som els qui hem de lluitar, si n'estem convençuts, per la llibertat de la nostra terra, perquè aquesta opció serà l’única que ens garantirà la vida de la nostra cultura, la nostra llengua... (és prou demostrable que les llengües sense Estat, en el món globalitzat en el què vivim, tenen els dies comptats). Perquè si Espanya no ens respecta i pretén esborrar-nos del mapa, la nostra pròpia defensa és legitimitzada, així com ho fou la de Cuba, Filipines i la d’altres nacions que foren esclaves de l’imperialisme.

 

Lluitem per a que d’aqui tres o més generacions, les parelles encara es dediquin un “t’estimo”, i recordin com una simple anècdota la lluita de tants catalans per a construir un Estat emancipat de l’Espanya profunda, encara esclava de la mentalitat imperialista de Felip II.

 

El després del 10 de juliol només té un nom: independència.